F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Espai interior (alvarcampello)
Inici:  Olor de colònia
Capítol 3 Visions terrorífiques

Caminà per eixe bosc d’edificis, altes torres de maons i formigó juntes, on vivia molta gent apinyada, massa gent. Tractà de situar-se i prompte trobà carrers coneguts. Decidí anar a la seva casa, però no pensava quedar-se massa temps. Quan arribà ho trobà tot normal, ninguna cosa pareixia estar fora de lloc. Anà a la seva habitació, estava molt fatigat, es va tombar al llit i quasi sense voler-ho, tota la son acumulada dels dies anteriors vingué de colp i es quedà adormit. Quan despertà ja era quasi de nit, s’havia passat tot el dia dormint. Encara no s’havia alçat del llit quan escoltà unes passes, al corredor; havia algú a casa. S’alçà sense fer soroll i buscà alguna cosa que li servés com a arma però poca cosa hi havia a la seva habitació. A més, eixa persona probablement estaria ben armada, i podia tractar-se de més d’una persona. Marc es trobava en clar desavantatge per a enfrontar-se a ningú. Tingué altra idea. Obrí la finestra i mirà cap avall. Es tractava d’un tercer pis, dubtava que pogués arribar a terra sense fer-se prou mal. Mirà a la seva esquerra, a uns quants metres es trobava la finestra que donava a la cuina, oberta. Pensà que qui estigués a sa casa esperava que ell continués dormit l’habitació, si arribava a la cuina per fora el sorprendria. Un poc per davall de la finestra hi havia una cornisa que li serviria d’esglaó, i amb molta cura podria arribar a  la finestra de la cuina. Va treure una cama per la finestra i va posar el peu en l’estreta cornisa, tragué l’altra cama. Començà a tremolar involuntàriament quan es va adonar que tenia els dos peus en un una petita cornisa a molts metres de terra, que depenia per complet del seu equilibri. Respirà profundament, ja no podia tornar enrere, i avançà amb cura, lentament. Quan estava a meitat de camí fins a l’altra finestra, un poc més confiat, decidí accelerar el pas, i el peu esquerre va trepitjar per la cornisa i, si no s’haguera agarrat a la paret amb força, amb els seus dits com urpes, hauria acabat a terra. De la impressió del moment se li escapà un crit, no molt fort, però el suficient per a que la persona que estava dins la casa l’escoltés. Per la finestra a la que volia arribar tragué el cap algú, i Marc estigué a punt de saltar, però es fixà bé i quina alegria en reconèixer l’Àngela.

Marc què fas? – Àngela no es podia aguantar el riure. 

Àngela, quina alegria que sigues tu, no sabia qui podia haver a casa.Marc avançà un poc més i Àngela allargà la mà. Al seu contacte, Marc es va sentir tranquil, protegit. Una vegada dintre s’abraçaren, Marc mai s’havia alegrat tant de veure a algú, però Àngela semblava disgustada.

No deuries haver vingut, et vaig dir que fugires.

Com sabies que vindria?

No ho sabia. Vigilen la teva casa i fem torns per a controlar si vens. Per sort avui em tocava vigilar a mi, però podria haver vingut qualsevol dels altres.

Ells no saben que m’ajudares?

No ho saben i és millor que continuï així.  Si se n’adonaren estaríem els dos en perill i ningú ens ajudaria t’ho asseguro. Pots passar ací la nit però demà pel matí, a primera hora, hauries d’anar-te.

Et quedes?

 No, jo he d’anar-me’n ara, però no et preocupis, et trobaré.Quan Àngela sortí per la porta, tornà la tristor de sentir que es trobava sol altra vegada, amb tots els perills que l’esperaven.

Tractà de dormir-se però no li entrà la son, s’havia passat tot el dia d’abans dormint. Mentre donava voltes en el llit, tractant de descansar un poc, escoltà com algú entrava a casa. Àngela entrà corrent a la seva habitació.

Ràpid, hem d’anar-nos ja. S’han assabentat de la teva arribada i no tardaran en venir.Eixiren ràpidament i corregueren per alguns carrers fins a parar-se davant un cotxe, on pujaren.

Anirem a casa d’unes amigues que sé que ens donaran refugi. – deia Àngela – És un lloc tranquil i apartat, no hi tindrem problemes

Tal volta deuríem cridar a la policia.

A la policia? Marc no em facis riure, què els pretens dir? I a més, creus que serviria d’alguna cosa? No te n’adondes de que allò del que fugim no és normal, ningú ens entendria. El mateix poder el qual una vegada et va atraure tant i et va esglaiar ara s’ha tornat contra tu. – Un gest de preocupació i desconsol va haver-se de dibuixar al rostre de Marc i Àngela suavitzà el seu to – Tot eixirà bé ja ho veuràs, has de ser fort.      Conduïren durant molt de temps. Després de recórrer carreteres sinuoses, ja quan el sol començava a eixir, arribaren a un edifici antic, apartat de tota civilització, un convent.

Monges de clausura – digué Àngela –degut a antics vincles algunes em tenen prou estima. Ens acolliran un temps.      Des del primer moment Marc percebé una atmosfera estranya en eixe lloc. Potser un home de món no estava acostumat als ambients místics on les oracions matutines i l’encens era el pa de cada dia, de gent per damunt de les preocupacions mundanes. Els rebé una monja amable. Va ser l’única monja que va veure Marc. El portaren a una habitació petita, però acollidora, on s’allotjaria un temps indefinit ell sol. Millor així, deixar la ment i l’esperit descansar. Passà tot el dia amb Àngela, parlant i meditant al voltant de la seva situació, i li estranyà no veure a ninguna altra monja. Poc abans de la nit la monja d’abans l’avisà que ja estava el sopar. En acabar anà a la seva cambra, i després de donar moltes voltes per la petita habitació i pel seu cap, es dormí, esgotat.

      Pareixia un somni, un reflex de la seva ment subconscient, la llum que el va despertar, una llum trèmula que queia sobre la paret, com la llum del foc. A l’instant es va apagar. Un poc desconcertat, Marc tornà a tractar de dormir-se i de nou va veure la llum, fugaçment. Aquesta vegada s’alçà, la llum entrava per la finestra i volia descobrir d’on sortia. Fent el menor soroll possible, eixí. Després de rondar pel lloc, en no veure res ni a ningú, decidí tornar a la seva habitació.  A penes va gitar-se i tancar els ulls, tornà a percebre eixa brillantor. Aquesta vegada eixí més ràpid, i va veure una monja davant d’ell, amb un ciri a la mà que il·luminava lleument el seu rostre. Marc s’apropà, hi havia alguna cosa estranya en tot això . Sentí sorpresa i l’espant en advertir que era el rostre d’un home, que el mirava, com esperant-lo. Impulsat per la por, Marc començà a córrer i al poc temps es trobà l’Àngela.

Marc, què fas ací? – Marc intentà respondre però ella l’interrompí – vine, t’estan esperant.Ja sense saber què fer, totalment confós, Marc seguí l’Àngela fins arribar al pati del monestir, un claustre rodejat de columnes i arcs , en el qual Marc trobà un espectacle que ja coneixia i que el va fer tremolar, terrors dormits en els racons més amagats del seu inconscient que es plantaven davant d’ell, com ombres monstruoses. Tot pareixia tornar-se negre i visions terrorífiques ballaven davant dels seus ulls. No, no davant dels seus ulls, en l’interior de la seva pròpia ment, una dansa macabra que l’amenaçava. Ja no era tant aquella visió hòrrida, ni el que li pogués passar; era el sentiment i les sensacions de por, que despertaven i el feien sentir-se impotent. I com mogut per una força desconeguda que havia estat latent en ell, es va dissociar de la seva ment i una veu sorgida del més profund d’ell mateix li mostrà la natura il·lusòria del que veia, li mostrà la natura primordial del seu ésser. Com una fletxa, eixe coneixement intuïtiu travessà les seves limitacions i falses personalitats com a ésser humà, i va fer que l’horrible espectacle que contemplava es dissolgués.

     Quan va veure amb claredat, observà el grup de persones que el rodejava. Algú va posar amablement el la seva mà sobre la seva espatlla, i comprengué que tot patiment ja havia passat, que havia superat la prova i ja era un d’ells perquè s’havia enfrontat a la mort i havia sabut veure més enllà, havia cremat totes les seues pors, egoismes i debilitats en el foc del sacrifici en honor la seva eterna natura d’ésser alliberat.    
 
alvarcampello | Inici: Olor de colònia Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]