F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(arancha)
Inici:  El nom del vent
Capítol 3 EL FINAL DEL CAMÍ

- Falta molt de temps per a arribar? -va preguntar Bast.

- És com a poc la sisena volta que ho has preguntat…Pareixes un xiquet i a més, encara no han passat ni cinc minuts des de l’última volta! -va respondre Kvothe amb un to que va traure Aaron un somriure.

- Això no és una resposta… -digué Bast, però es va callar entenent el missatge.

Dues hores més tard divisaren l’últim tram del camí que els portaria a la universitat.

- Jo m’he de parar ací unes hores, però si voleu puc portar-vos més tard. -Es va oferir l’ancià camperol alhora que parava el carruatge.

- No cal, ja no hi ha gairebé mitja hora de camí. Moltes gràcies, ens ha avançat moltíssim. -Va respondre Kvothe mentre s’abaixava del vehicle pegant un bot, seguit de Bast i Aaron.

 

- Quins records em porta aquest lloc…, a aquesta part del viatge va començar realment la meua vida a la universitat… -va dir Kvothe amb una mirada somniadora.

- Aleshores, per què no començar ara nosaltres l’última part del nostre viatge? -va respondre Bast.

Els altres dos joves assentiren i després de beure un poc d’aigua i menjar els dolços que els havia preparats Mercè, es posaren a caminar.

Estaven tan emocionats per arribar que sense adonar-se començaren a caminar molt més ràpid i arribaren a la meitat del temps previst.

- És com sempre l’has descrita, Regi -va dir Bast al·lucinat per la grandària de la universitat mentre mirava a totes parts i tractava de mantindre la boca tancada.

Una xiqueta va vindre correguent fins on estaven ells i va dir:

- Menys mal que ja esteu ací, doneu-vos pressa! Ràpid, per ací!

Tots els tres la seguiren encara que el que més volien en eixe moment no era una altra cosa que un bany.

Travessaren tota la universitat fins que arribaren a la part on es trobaven les habitacions del professors. Kvothe es va sentir estrany passant per eixos corredors, ja que no estava permitit passar per aquesta zona de la universitat i com es trobaven molt allunyats del lloc on es trobaven les estàncies dels alumnes no les veia massa sovint.

En arribar, Aaron es va parar davant d’una porta. En alçar la mà per obrir-la es van adonar que estava tremolant.

Després d’uns angoixosos segons, va respirar profundament, va girar el pom i finalment, va entrar. Ningú no sabia què els esperava darrere, però sens dubte el que veieren els va sorprendre moltíssim. Sobretot a Kvothe, que per primera volta en molt de temps no va saber com reaccionar.

El mestre Elodin, segurament una de les persones més actives que mai havia conegut i que sempre estava fent coses, encara que tal vegada eren ximpleries, estava estés sota el llit, amb els genolls pegats a la part superior del seu cos, la cara pàl·lida, amb el front perlat de suor i els ulls tancats. Si no hi haguera hagut llum a l’habitació, quasi es podria haver dit que era un xiquet adormit tenint un malson. Però no era la realitat, i ho sabia.

Aaron es va acostar fins al llit i va posar la seua orella a escassos mil·límetres de la boca del mestre. Aquest va emetre unes suaus paraules, inaudibles per a la resta.

Després, afectat per l’esforç que això havia requerit, va agafar l’alé sonorament, com si algú l’haguera estat ofegant.

- Vol parlar amb Kvothe a soles, l’abans possible... -va dir mirant el jove amb cara de súplica.

- Clar… - va respondre Kvothe alçant la mirada del llit per primera volta des que havien entrat a l’habitació.

Tots eixiren de l’habitació, donant pas a una conversació que cap dels dos mai no hauria imaginat.

- Vine ací... -va començar el mestre, però la tos es va apoderar d’ell.

Kvothe ràpidament va fer cas a les indicacions, va seure a una cadira al costat del llit i va acostar el seu cap al professor per tractar d’evitar que fera tant d’esforç.

- Em coneixes des de fa ja molt de temps… -va remorejar.

… I saps com he sigut jo… amb tota la gent…

- Generalment com tot el món… em penedisc d’algunes coses… però sé que tot: coses bones i no tan bones… m’han format com a persona.

Kvothe va assentir commogut sense saber molt bé què dir.

- No em vull anar sense demanar-te perdó i donar-te les gràcies.

El jove va respondre alhora que li donava una abraçada:

- Ni ha res a perdonar. Gràcies…

Va notar com, de sobte, el cos del professor pesava més. Va cridar amb les poques forces que tenia a la resta per tractar de reanimar-lo, però una part seua ja sabia que se n’havia anat per a sempre.

Després del soterrament Bast es va acostar on estava Kvothe, tot seriós mirant cap a la làpida del seu amic, amb els llavis blancs de tant apretats que els tenia, i li va dir:

- Regi… saps que pots parlar amb mi del que necessites, veritat?

Per a sorpresa de Bast, Kvothe li va donar una abraçada. Era la primera volta que mostrava afecte d’aquesta manera i va entendre que el seu amic acabava de perdre per segona volta la seua família.

- Gràcies Bast, però em vull quedar una estona sol. Torna a la universitat amb tots, jo hi arribaré després.

- Escolta Regi, no faces cap bogeria, d’acord? M’has de prometre que vas a estar bé.

- Clar que sí Bast, parlarem després però ara vés-te’n amb tots que m’agradaria acomiadar-me’n… -no va afegir res més però Bast li va apretar el muscle per mostrar que estava amb ell.



Quan ja se n’anaven a marxar, Aaron es va acostar a ell i li va dir:

- Ell… em va deixar aquesta carta per a tu, per si no vivia suficient per a… -una llàgrima va caure per la seua cara i no es va veure capaç de continuar.

Va estendre el braç per donar-li la carta i se’n va anar correguent.

Kvothe va posar-se davant de la tomba.

- Adéu vell amic. Tots notarem la teua absència -va concloure en veu alta.



Després va buscar un lloc on seure. Va decidir posar-se al peu d’un arbre, des d’on podia encara veure la tomba. En eixe moment va mirar la carta com si fóra la primera volta. Eren les últimes paraules seues que anava a escoltar... va decidir que encara no l’obriria, no estava preparat.

Una estona després va alçar-se. Va adonar-se a aquell moment que mai seria el millor temps per a llegir-la, però si una cosa sabia de segur era que el professor sempre feia les coses per alguna raó i podia demanar-li que fera alguna cosa immediatament…

Mogut per aquest nou pensament, la va obrir. Dins hi havia diverses pàgines amb la caligrafia del professor. Es notava que l’havia escrita en moments diferents perquè podia veure diferències entre la forma en què estaven escrites les paraules.

No va esperar més i després de prendre aire molt profundament tres vegades va començar a llegir:

“Kvothe:

Mai a la vida he conegut a cap altra persona com tu.

M’has ensenyat moltes coses i m’agrada pensar que jo també t’he pogut fer entendre unes quantes.

Però jo no estic escrivint això per a dir-te com ets ni narrar-te com et vaig fer la vida una miqueta més “interessant” sinó per a parlar seriosament del teu futur.

Si estàs llegint això significa que he mort.

Però abans d’això necessitava tindre l’oportunitat de donar-te les gràcies per tot, absolutament tot. Arribares ací i cap persona, professor o alumne, ens esperàvem que acabaries sent qui ets.

Donaràs por a algunes persones, però jo, conec la teua debilitat: ets una persona com tots nosaltres.

Tens un cor, molt gran, que bombeja sang i, encara que no vols expressar-ho a la resta, tens sentiments.

Cal que recordes  que les coses més petites tal vegada són les que més ens importen.

No sé què suposarà la meua mort per a tu, per a cap persona en realitat. Però, vull recordar-te que encara que ja no siga físicament amb tu, mai me n’aniré. El meu record existirà a la teua memòria i al teu cor i, mentre això perdure, mai no me n’hauré anat per a sempre.

Sempre has sigut una persona difícil, en tots els sentits de la paraula. Que les persones a les que has volgut hagen desaparegut de la teua vida és molt dur, és comprensible que això haja format part d’una personalitat tan forta com la teua, però recorda: has de donar oportunitats noves, deixa’ns ajudar-te, almenys a les persones que tractem de fer-ho. Tindre sentiments no és de cap manera ser dèbil. Dèbil és no confiar en tu mateix, en la teua pròpia fortalesa i en la de les persones que tracten d’ajudar-te.

Vore com te n’anaves de la universitat ens  va causar a tots molt de mal. No només perquè anava a perdre un gran amic, sinó perquè vaig veure com el major prestigi que havia accedit a aquest lloc es veia obligat a abandonar el seu somni, el seu afany per aprendre, per descobrir,  la seua vida a la universitat…

Em va parèixer molt injust, però com en totes les coses, el temps ajuda. I no va ser fins fa ja uns mesos quan vaig començar a trobar-me mal que vaig pensar com havies afectat a la meua vida.

Jo havia perdut tota l’esperança de donar més classes i de fet no m’importava no fer-ho. Però amb la teua insistència, vas fer que les reprenguera. Quan tu te n’anares vaig ampliar el meu grup d’alumnes, em vaig preparar millor les classes.

Després de molt de temps per fi vaig ser capaç de veure el que m’havia estat perdent. Fent això em vas tornar d’alguna manera l’alegria, la il·lusió i la motivació que em faltaven, i que sense ser conscient necessitava.

Coses que ara mateix tu no tens. Pense que una persona com a tu, que tracta d’ajudar a tots i que té com a objectiu aconseguir el benestar de tot el món que troba a la seua vida no mereix viure apartat de la societat, fingint ser una persona que no és.

Guardant per a si mateix tot el que pot ensenyar. Deixant el seu somni apartat com si tan sols fóra això: un somni.

I ara ve la meua proposta. Jo, vull que ara, que supose que ja no puc continuar impartint classe, tu continues amb la meua tasca. I que tal i com m’has ajudat a mi, ajudes i ensenyes a tots eixos alumnes que estan desitjosos d’aprendre.

Això no és una ordre ni m’agradaria que et sentires obligat a acceptar. Només ho saps tu i Aaron, que t’ajudarà en tot el procés. En cas de fer-ho hauries de voler-ho realment.

Recorda, els dies a vegades no són tots fantàstics, però després de tota errada hi ha una solució. L’única cosa que cal fer és trobar-la.

Una última voluntat: alça’t i vés al café on tocaves el teu instrument de vegades, aquest mateix dia, abans que es faça de nit.

Mai saps com ni quan va acabar tot, per això aprofita i viu la vida, amb tots els seus moments.

GRÀCIES,

El teu “alumne” favorit.”

Aquestes últimes paraules van ser difícils de llegir perquè els seus ulls, després de molts anys, estaven una altra vegada, completament plens de llàgrimes.

Va doblegar amb molta cura eixes últimes paraules i va començar a córrer cap a on el mestre li havia dit.

Tenia tan sols uns minuts abans que la nit caiguera però no es va permetre el luxe de parar a pensar-ho.

Era la seua última voluntat i estava disposat a complir-la.

Va arribar al café el més ràpid que va poder i quan només li faltaven uns quants metres, va veure una altra persona que venia de la mateixa manera que ell, però de l’altra part del camí.

Els seus ulls es van obrir molt en descobrir que aquella persona no era altra sinó Denna!

- Kvothe! -va cridar ella en veure’l.

Van acabar fosos en un abraç i es va adonar que ella portava una carta com la seua.

En aqueix moment va entendre el significat real de l’última voluntat del seu professor: que fóra feliç i que recuperara la vida que havia deixat darrere.



5 ANYS DESPRÉS…

- Estaria orgullós de tu -li digué Aaron a Kvothe mentre miraven l’estàtua que havien posat en honor a Elodin.

- Estic d’acord. No conec cap persona millor que tu per a continuar la seua feina… -va dir Bast amb un ampli somriure mentre s’acostava amb els seus llibres fins on estaven.

- Aquesta estàtua ha quedat molt bé. I així cap persona l’oblidarà mai, i com ell em va dir: no se’n podrà anar mai perquè una part seua encara viurà al record de tots.

Aleshores va arribar Denna que posant els seus braços als costats de la cadira va dir:

- Què feu encara ací parlant tots? Teniu classe! -va tractar de sonar seriosa però al cap d’un moment no va poder suportar-ho més i va començar a riure, provocant que tots els presents feren el mateix.

Però com realment tenia raó, tots s’acomiadaren i es dirigiren a les seues classes, tots menys Kvothe i Denna que esperaren uns moments més.

- Jo també estic orgullosa de tu… i el teu fill també ho estarà… -va dir tocant la seua panxa.

Somrient molt es varen abraçar. Kvothe va murmurar quasi inaudiblement:

- Hem complit la seua última voluntat: som feliços!

Quan Denna se’n va anar Kvothe va mirar l’estàtua i va dir:

Gràcies.
 
arancha | Inici: El nom del vent Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]