F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(CMO)
Inici:  L’aire que respires
Capítol 2 Sis campanades

Paul es va recolzar en un dels molts frondosos arbres del bosc de la ciutat. En adonar-se ja s’havia mullat tota la part lateral del seu abric. En la seva ment es concebien milions d’idees amb  intenció de fugir d’aquella escena de lluita i rivalitat constant.

A Jacques li convencia cada vegada més la idea de no tornar a creuar la porta de la seva casa amb cada pas que donava. Es va endinsar en el bosc, penetrat per la foscor d’aquella gelada nit, i va veure una ombra a pocs metres d’ell. La seva figura esvelta culminava en una preciosa cabellera. No podia creure el que els seus ulls li permetien contemplar. No podia jurar-ho, però s’atrevia a posar la mà al foc, aquell xic era ni més ni menys que el fill de l’home de qui més es parlava a la seva casa. Per un instant les seves mirades es van creuar i va donar una gran connexió, fins aleshores desconeguda per tots dos. Es van quedar paralitzats. Per un moment el silenci es va apoderar d’aquella situació i una esgarrifança els va recórrer tot el seu cos.Amb veu tremolosa Paul va saludar a Jacques sense saber molt bé com o si anava a haver-hi resposta per part de l’altre. Jacques li va respondre i li va parèixer bé contar-li tot allò que li turmentava dia rere dia, el que s’havia convertit en l’últim pensament de les seves nits i el primer dels seus matins. Paul es va quedar del tot sorprès, se sentia eufòric, mai ningú havia pensat tal com ell ho feia. Va recordar com la seva mare sempre li deia que les millors històries sempre sorgien de les més remotes casualitats. Va decidir posar en comú amb Jacques allò que també l’havia empresonat. Per un instant, les seves mirades inquietes es van tornar a creuar i la respiració se’ls hi va accelerar. Del seu cap tan sols naixien dubtes, que era allò que sentien dintre d’ells que els feia un nuc a l’estómac però que, a la mateixa vegada, els feia flotar en un ambient tan fràgil que desapareixia en el moment en què perdien de vista el rostre de l’altre.

Les hores van passar com a segons per a ells i la idea de marxar es difuminava. Quedaven totes les nits, a altes hores, en aquell lloc on s’havien conegut per primera vegada. El sentiment cada vegada era més intens i no podien llevar-se del cap l’un a l’altre. Els dies es feien tan llargs com les set vides d’un gat i les nits eres curtes com sospirs. Quan la llum del sol feia desaparèixer la foscor del bosc, el maleïen ambdós perquè ell era el motiu pel qual havien de separar-se i esperaven amb gran impaciència l’arribada de la seva estimada amiga que s’obria pas entre la nit.

Els seus respectius pares s’adonaven que alguna cosa estava succeint. Deixa’ls, tenen el cap ple de pardals aquests joves d’avui en dia- repetien els pares cada vegada que elles es mostraven inquietes per l’actitud del seu fill. No eren aus el que precisament tenien Paul i Jacques en les seves ments sinó un anhelat desig de retrobar-se cada nit. Paul va començar a plantejar-se el fet que estava enamorat. Enamorat del fill de l’enemic del seu pare. Enamorat d’un home. Tenia molta por, no sabia el que el futur esdevindria però si ben bé el que ell sentia.

La nit va arribar. Paul havia de confessar-li-ho, estava profundament enamorat d’ell. La seva ment estava impregnada totalment de la seva figura. Jacques ja l’esperava sota l’arbre segut i va notar de seguida que alguna cosa li inquietava. A Paul li tremolaven les cames, no sabia com fer-ho. Va demanar-li que s’aixequés, així ho va fer. Paul es va apropar a ell i tan sols uns pocs centímetres separaven els seus llavis, Jacques el va agarrar, i el va besar. Es van unir en un intens bes. Lentament, es van començar a llevar l’un a l’altre el vestuari i es van unir en un acte de pur amor. En aquell moment, van passar de ser dues persones a una sola. Aquella nit es va consolidar el que ha convertit als humans en bèsties i a les bèsties en humans, més comunament conegut com a amor. Van seguir veient-se moltes més nits cadascuna, més especial que l’anterior. No obstant això, cada matí li juraven no tornar a caure en la temptació i oblidar-se de l’atracció que sentien l’un per l’altre. Estaven condemnats a sofrir en silenci, ningú podia esventar-se del que feien durant les seves llargues escapatòries nocturnes.

Paul estava fart d’amagar-se. La nit va caure i Paul estava decidit a marxar d’aquella ciutat que l’empresonava. Jacques era aquella persona amb qui volia compartir la resta dels seus dies, però no sota un arbre a altes hores de la nit. Els seus pares ja feia setmanes que havien canviat de tema durant les seves vetllades. Ara res no importava més que el casament del seu fill amb la filla del duc de Paris. Per molt que intentava fugir d’aquell matrimoni forçat, no hi existia escapatòria. Ho tenia molt clar, anava a marxar amb l’amor de la seva vida o sense, aquell qui li reportava tanta estima i plaer.

Aquell dia d’estiu xafogós havia sortit abans que s’amagués el sol. En arribar, va decidir mullar-se els peus en el riu on de menut solia fer-ho. Després d’uns minuts va aparèixer Jacques. Estava molt nerviós, li tremolava la veu, no podia ni sostenir-se en peu. Li va contar que es casava, feia mesos que els seus pares havien concertat un matrimoni amb una marquesa de la ciutat de Versalles.

- No puc fer res, no tinc una altra opció, m’he de casar.- digué Jacques.

- No pretendràs contraure matrimoni amb algú que no estimes!

- Les coses no són tan fàcils com tu penses. Que creus que passaria si em nego a casar-me perquè estic enamorat de Paul Jouvet. No tornaria a posar un peu dins de ma casa.

- Jo estaria dispost a fer-ho per tu. Anem-nos-en d’aquesta ciutat que no ens deixa ser lliures, anem lluny, si vens amb mi, et prometo que ni el vent coneixerà els nostres noms. Fa molt de temps que et vaig donar el meu cor i et juro, amb la lluna de testimoni, amor etern. Ets el millor que li ha passat a la meva vida, has conquerit el meu cor i ets el príncep dels meus pensaments. Cada segon del dia penso amb tu, amb el teu rostre, amb el teu cos. Desitjo que arribi la foscor per retrobar-me amb els teus llavis, dels qui sóc un esclau. Vine amb mi i no et penediràs. –Paul va inspirar profundament- Demà a la matinada parteixo en un carruatge per no tornar més, la decisió està presa. M’encantaria que m’acompanyares Jacques, a les sis parteixo. Si no vens, ho sentiria en el més profund del meu cor, no sols per mi, sinó perquè et condemnaràs a una vida d’infelicitat. Potser no és tan fàcil com jo penso, però tot canvia quan el que parla no és la meva ment, sinó el meu cor.

Paul no va voler escoltar la resposta de Jacques. Li va robar un bes i va marxar. La seva figura es va perdre entre el bosc.

Les campanes tocaven les sis del matí quan Paul pujava al carruatge després d’assegurar-se de què ningú no baixava pel carrer on anava a abandonar la ciutat deixant enrere el seu amor, confirmat amb l’última campanada, utòpic. 
 
CMO | Inici: L’aire que respires Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]