F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Fugint de la llibertat (joanvaleriaiaina)
Inici:  L’altre costat de l’infern
Capítol 2 L'advertència

Guilhem i Hug es van adonar del mateix que Alexandre. I és que encara que no sabien castellà, el cartell era clarament de busca i captura. Com que les seues cares ja estaven al  descobert, decidiren fer l’intercanvi de diners de manera ràpida. Hug, fidel acompanyant del dos fugitius es va encarregar de donar el saquet, amarrat amb una corda roja, al gendarme. Tot semblava rutllar fàcilment fins que el gendarme es va fixar en els dos homes amb caputxes i, amb ulls desconfiats, els va examinar lentament com si els coneguera d’algun lloc. Aquest policia no aconseguia recordar qui eren, però, com que l’assumpte dels diners requeria la seua atenció, no va donar més rellevància als estrangers. Aleshores l’hostaler, per fi, va rebre el seu deute i els dos germans van tornar a la seua estança assossegats i segurs.

Per la vesprada, Alexandre va deixar el seu germà descansant a la seua cambra i  va demanar a Hug que l’acompanyés a conèixer una mica el poble. Ambdós homes, disfressats amb una capa verda, eixirien per la porta de darrere de l’hostal i es dirigiren al castell d’Hostalric per escoltar les notícies que circulaven entre la gent del poble.

Des de lluny el castell semblava petit, però a mesura que hom s’apropava es podia observar que era bastant gran com per donar cabuda a unes cent persones o més. La fortalesa es trobava rodejada de carruatges amb cavalls preciosos, uns de color blanc, altres negres com la foscor, però la majoria de color mel. Una fina pluja va començar a caure precipitadament al terra avisant que alguna cosa no anava bé. Nosaltres érem conscients que si no ens donàvem pressa no aconseguiríem la informació necessària per continuar el nostre objectiu. Aleshores vam entrar cautelosament per la gran porta de fusta. Mentre caminàvem, vam escoltar un home amb vestit negre i corbata roja que comentava al seu senyor que els guàrdies estaven al cas de la recompensa per capturar dos francesos fugitius. Que molta gent ja els havia vist i estaven esperant el moment oportú per segrestar-los i portar-los davant els policies.

Hug i Alexandre sabien que, en qualsevol instant, podien ser atrapats. Continuaren passejant pel castell. No arribà a les seues oïdes res de nou. De sobte, una senyora que duia un barret negre amb unes flors liles que penjaven graciosament se’ls va apropar per entaular conversa. Aquella dona feia la impressió d’amagar alguna cosa. Els va dir que es sentia molt afligida per la mort del seu marit, qui havia estat guillotinat pel govern jacobí. Ell era un girondí que havia estat arrestat i condemnat irremissiblement a mort. I ara, ella es penedia dels nous caps que anirien a parar al mateix lloc que el seu marit.

Com que aquesta dama semblava gentil, Alexandre li va confessar d’on venien i qui eren. Ella molt amablement els oferir allotjament en la seua casa a canvi de protecció per a la seua família. També els va advertir que els propers dies serien dies de terror absolut. Jacobins armats anirien porta per porta en busca dels revolucionaris.

Després de fer petar la xerrada, Alexandre i Hug van tornar a l’hostal. L’hostaler els va saludar i els va preguntar si tenien gana. Alexandre li va dir que no en tenia massa. Però la panxa d’Hug el va delatar; aleshores li va demanar afablement que fera el favor de preparar-li un te amb canella, si en tenia a l’abast, i unes patates fregides. L’hostaler li va dir que en quinze minuts ho tindria tot a punt. Mentrestant Alexandre va pujar a la seua cambra per dormir després d’una llarga caminada. Però, a mesura que tancava els ulls, a la seua ment se li representava una bona pila de records, li preocupava la seua vida i no estava segur de què faria si l’agafaven, se sentia aterrit i desemparat. Enyorava  sa mare i son pare, els quals havien estat assassinats davant els seus ulls feia tres mesos, quan el país es va convertir en un infern. L’única persona que li quedava era el seu germà Guilhem i el seu oncle, qui encara seguia en París, infiltrat en el govern. Abans d’escapar de la seua llar, Emilé, el seu estimat oncle, li havia promés que aconseguiria la llibertat dels francesos.
 
joanvaleriaiaina | Inici: L’altre costat de l’infern Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]