F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Vapor d'aigua (Inter-ficcions)
Inici:  Olor de colònia
Capítol 2 Llilth

“Aquells ulls del color del caramel fos que tant li encantaven l'estaven observant atentament fent que el seu cor s'accelerara. Aquella intensa mirada que el penetrava fins arribar-li a l'ànima com si realment tinguera el poder de veure-la li causava calfreds, sentia que si seguien mirant-se d'aquella manera acabarien per unir-se en un sol, connectats per sempre.”

Havia hagut de tornar a la catedral de Nôtre Dame per apuntar els detalls d'una de les cúpules que havia oblidat incloure al disseny gràfic del seu treball. Era divendres i els seus companys de pis havien decidit que era una bona idea anar a sopar al centre de la ciutat i com a excusa havien pres que Rhett no havia d'anar sol perquè últimament no es trobava massa bé anímicament.

Es trobaven a la plaça de Jean Paul II. Rhett estava de peu cara a la catedral prenent notes, mentre els altres l'observaven des del darrere sense fer gran cosa. Quan es va haver quedat satisfet amb el dibuix es va girar i va dir als amics:

—Anem a sopar? Em muic de fam—els companys van soltar l'aire que havien retingut als pulmons, i tots van coincidir en que ja era hora de que acabara.

En pinya es van dirigir al Bon Gourmet, un batobus que feia funció de restaurant aquella nit. Tranquil·lament van seure i van sopar mentre xerraven distretament. No obstant arribat un cert punt de la nit Rhett va començar a patir uns forts dolors de cap.

—Us fa que se n'anem a un pub ara quan acabem?—proposà Surya.—Estaria bé trobar algú que em distraguera de la feina de classe—va fer una curta pausa,—ja m'enteneu—afegí amb un to juganer i, pel que semblà als altres dos, el seu germà, Haram, es queixà en el que pensaren que era hindi.

—Doncs jo m'apunte—digué HwanHee.—I tu, Rhett, què n'opines?—no obstant el xic no va respondre.—Rhett, te trobes bé? Estàs molt pàl·lid!

—P-pot ser me’n vaja a... casa—contestà amb un fil de veu, tremolós.

—Estaria bé que anares a que et feren una revisió, açò ja no és normal. Portes quasi tota la setmana igual, Rhett—va seguir discutint Surya.

—No, no. Tranquils, quan em gite al llit se'm passarà, cregueu-me.

—Aleshores se n'anem a casa—va concloure ella.

—De veres que no vull arruïnar-vos la nit. Puc anar jo soles, no hi ha cap problema.

—Com que no? Però tu t'has vist?! Si se n'anem de festa vaig a estar preocupada per si t'ha ocorregut alguna cosa.  

—Pareixes sa mare. Jo l'acompanyaré, que de totes formes no em feia massa il·lusió veure com t'ho muntaves per satisfer els teus desitjos sexuals—afegí Haram donant per acabada la discussió.

Finalment, Haram va acabar acompanyant a Rhett a casa mentre que les dues xiques s'havien quedat al centre de la ciutat. Quan van haver arribat Haram ajudà al seu company a gitar-se al llit. Li va posar un coixí més baix del cap i el va tapar amb diverses mantes que va trobar per l'habitació.

—Estàs gelat, Rhett—comentà mentre li tocava el front.—Quan et trobes mal de seguida ens has d'avisar. No sabem que tan perillós pot ser açò que pateixes, però com bé ha dit Surya hauries d'anar al metge—dites aquestes paraules es va girar i va fer gest d'eixir, no obstant una mà va envoltar el seu canell i el va retenir.

—No te’n vages, per favor—demanà Rhett amb la suor començant a recórrer el seu rostre.—No em deixes sol—Haram va fer mitja volta i es va asseure al llit. Estava estranyat per aquella reacció i, pel que es veu, l'amic ho va detectar.—Si em quede sol vindran per mi. Estaré desprotegit. No vull que em facen mal, Haram. Tinc por.

—Rhett, calma't—contestà ell mentre agafava la mà del xic que l'estrenyia desesperat. Va pensar que allò es devia a la febra, que tal volta delirava.—Si vols em quedaré ací fins que et dormes—l'amic va negar amb el cap tan ràpid com va poder.

—Ho dic de veres, Haram. Has de creure'm—suplicava mentre un parell de llàgrimes començaven a descendir per les seues galtes. El xic va sentir que havia de fer alguna cosa, que no podia deixar-lo patir d'aquella manera. Aleshores va anar a la cuina i va banyar un drap per posar-lo sobre la front de Rhett, que ara cremava i a continuació es gità al seu costat.

Passada una estona, Rhett per fi es va adormir deixant d’aquesta manera de tremolar. Haram, al seu costat, no havia mogut ni un sol pèl. El seu pit pujava i baixava amb calma, compassat amb el moviment respiratori del seu company.

Quan al matí següent Rhett va despertar es va trobar sol a l’habitació. Lentament va posar un peu fora del llit, després l’altre. El fred dels taulells es va clavar per dins dels seus ossos, fent que tot el seu cos es sacsejara. Tanmateix, decidit, es va dirigir a la cuina.

Una vegada va haver arribat es va fixar en que semblava que no hi havia ningú a la casa, així i tot, a causa de la son, no va prestar massa atenció a aquest fet. Mentre es posava el suc de taronja al got va escoltar el so d’una clau introduïr-se pel forrellat de la porta d’entrada i donar dues voltes. La porta s’havia obert. A continuació dos passos, tal vegada més lleugers del que estava habituat, van irrompre en el pis. I la porta es va tancar. El xic va esperar uns segons abans de saludar i, de la mateixa manera, la resposta va trigar en arribar.

—Hola—va dir trencant el silenci que s’havia creat. Pareixia que esperava una resposta. Els pèls de Rhett es van eriçar.

—Hola?—preguntà aquest vacil·lant.

—Hola?—aquella veu resonà al seu interior. Va trobar en ella un to familiar.

—Qui eres?

—Qui eres?—no, no podia ser! I tant familiar! Es tractava de la seua pròpia veu, com si fos un reflex acústic d’aquesta, un eco, reverberant entre les parets del seu cervell, clavant-se en ell i perforant-lo, com si fos un trepant que s’endinsava amb força fent-lo sofrir amb crueltat.

Es va quedar de pedra, immòbil. Era feina impossible per al seu cap emetre cap ordre a les seues extremitats. I de sobte la seua vista es va enfosquir. Com si es tractara d’una pel·lícula que haguera vist un milió de vegades, la imatge de la catedral de Nôtre Dame plena de gom a gom va aparèixer al seu cap. En aquell moment la llum del dia era pràcticament nul·la, fet que li dificultava la capacitat de diferenciar els objectes des de la llunyania. Instintivament va girar el cap a un dels costats amb rapidesa. El que va veure el va sorprendre encara més, si allò era possible: una ombra creuà veloç l’espai que la seua vista abastava, la gent es va esfumar, els seus cossos es van desintegrar deixant restes d’un fum negre que es va repartir per tota la plaça desorientant, d’aquesta manera, a Rhett. L’únic que els seus ulls van aconseguir distingir va ser el dibuix del símbol de la pau que va recordar haver vist a aquella nota que va rebre a la biblioteca feia qüestió de setmanes. Aleshores una jove de cabells rogencs aparegué davant d’aquest, anava vestida de negre, li va recordar a la seua companya de treball, aquella que li havia repartit el fullet amb l’anunci, Anan… Anane? Estava allà, acompanyant a l’altra xica. Havia aparegut del no rés. Rhett no comprenia la situació. Les dones se’l van quedar mirant fixament. Les seues veus van ressonar al seu interior, el cridaven. Atret per aquestes es va voler apropar, no obstant, per més passos que donara no avançava.

Sobtadament la situació donà un gir inesperat. Abans que se n’adonara una mà va aparèixer travessant la espesa fumarada del color del carbó i va estirar de la seua camisa, fent que s’endinsara en el halo. Al cap del que van ser uns segons però a ell li van parèixer hores, va obrir els ulls, i es va trobar als braços de HwanHee, qui se'l mirava amb semblant preocupat. Rhett va observar al seu voltant desconcertat. Va veure als dos germans asseguts al sofà del saló: Surya amb la mateixa expressió que HwanHee, i Haram amb una mirada que no va saber desxifrar a la perfecció, ja que potser es tractara d'una mena de preocupació com es transmetia a les de les seues amigues, o potser fos un barall d'obscurs sentiments envoltats per una nebulosa capa que li impedia veure el que s'amagava darrere d'aquesta, confonent-lo i fent que es preocupara per la situació en la que es trobava. Com si no haguera passat cap cosa es va alçar, no obstant la debilitat que sentia en aquells moments va fer que es desplomara al terra de nou.

La seua companya es va precipitar cap a ell, agafà les seues mans i es va assegurar de que es trobava bé. Llavors, a causa de la tranquil·litat amb la que Haram portava la situació, les xiques es van molestar amb ell, no sense abans reparar en que Rhett havia estat sol a casa.

Aleshores HwanHee, amb ajuda de Surya, va agafar al malalt i el va portar fins al seu llit.

—Si necessites alguna cosa ja saps que estem a la teua disposició, però no abuses, eh—l'informà Surya abans d'eixir per la porta. HwanHee se'l va quedar mirant amb una mica de tristesa clavada als ulls. Rhett va voler preguntar què era el que li ocorria, però aquesta al veure'l obrir la boca va somriure i se'n va anar.
 
Inter-ficcions | Inici: Olor de colònia Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]