F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
On condueix el silenci ? (A2)
Inici:  L’aniversari
Capítol 2 L' Hospital

Ara hi eren a l’hospital. Hospital que, des del naixement de la Laia, no trepitjaven.

Aquell dia de fa ja divuit anys van fer-ho per un preciós motiu, però ara hi tornaven per un motiu, que aquesta vegada, ells no havien triat. Ara estava en joc la seua vida.

Si anem marxa enrere en el temps fins el vint-i-nou de maig de 1998 ens trobem amb un dels millor dies de la vida de Pol i Anna. Ens trobem amb el dia en què va nàixer Laia, una nineta redoneta, rossa i petita. Aquell dia eren ells dos, el seu germà Joan de 3 anys, els seus avis i molta més família la que hi era a l’hospital per a conèixer a la petita de la casa.

Tot va començar a la migdiada quan Anna va començar a sentir uns fortíssims dolors de panxa. Es va adonar de seguida, Laia volia exir i conéixer el món i volia fer-ho ja. Anna li ho va dir a Pol, i se’n van anar a l´hospital a corre cuita amb el cotxe que Pol havia comprat feia poques setmanes. El trajecte cap a l´hospital va ser una miqueta pesat ja que Anna va tindre contraccions cada vegada més fortes. Quan hi van arribar, Anna va ser atesa ràpidament ja que va trencar aigües i van portar-la cap a la sala de part acompanyada pel seu marit.

Van ser dues hores en les què el rellotge no avançava. Tots eren a la sala d’espera desitjosos de conèixer la Laia quan de sobte, per fi, va aparèixer Pol amb el nadó als braços. Primer va apropar-la al seu germà que li va fer un petonet a la galta. Pol també li va fer un petó al seu fill i va dir-li que la mare es trobava bé. A continuació van ser els avis, tant els pares de Pol com els de Anna, qui van agafar a la Laia en braços.

Hui, catorze de setembre de dos mil dèsset, també hi eren tots altra vegada a l’hospital. Aquesta vegada ningú es reia, ningú volia trobar-se allí. Tots desitjaven que aquell fatal dia es terminara, a ser possible, de la millor manera.

Ara, divuit anys després, la casualitat va voler que la Laia i el Joan fossen qui haguessen d’esperar dues hores per saber en quines condicions i com es trobaven els seus pares. Passats cinc agònics i llargs minuts més, va eixir, per una porta blanca i de vidre, el Doctor Nogueras. Aquest home alt, prim i de cabells obscurs va ser el metge encarregat d’atendre als seus pares. Es va presentar a ambdós de una manera molt seriosa i tot seguit va comunicar-los l’estat de Anna i Pol : les notícies no eren igual d’encoratjadores per a ambdós. El seu pare havia patit un fort traumatisme cranial i a més els cirurgians es trobaven lluitant per salvar-li la cama dreta. L’havien sedat per a mantenir-lo en observació però la seua vida no corria perill. No els van dir el mateix de la seua mare, Anna es trobava molt més greu : l’impacte del cotxe i els forts colps que es va donar després van fer que patira greus hemorràgies internes i que entrés en coma. Ella ara hauria de ser forta.

En marxar el Doctor Nogueras, Joan i Laia es van fondre en una gran abraçada i després, van anar a comunicar als seus avis com es trobaven Pol i Anna.

No sabia on es trobava ni què havia passat. L’únic del que sí que era conscient era que no podia obrir els ulls ni parlar, però si sentia el que deien i passava al seu voltant. A més, també tenia forts dolors a la cama i el cap. Amb un gran esforç va intentar recordar el que podia haver passat però a la seua ment sols hi arribava una imatge : aquell dia en què ell i Anna van tenir una fortíssima baralla quan ella es va adonar de que el Pol s’estava gastant gran part dels diners, que tenien estalviats per al viatge a Egipte, en apostes esportives.

De sobte, aquest record va ser interromput per la veu de Joan. Es trobava parlant amb Laia sobre sa mare, el seu to de veu sonava preocupat, cansat, trist. Parlaven de les cinc operacions a les quals sa mara s’havia sotmés en tan sols dos dies i de que no sabien si despertaria o no del coma. No s’ho podia creure. Tres setmanes sense parlar-se amb la dona de sa vida i ara no sabia si tornaria a parlar mai més amb ella. Mai es perdonaria si a l’Anna li passés alguna cosa i no pogués demanar-li perdó per tot ni acomiadar-se d’ella.

Just en aquell mateix instant, Pol va sentir com una llàgrima li recorria la cara a la mateixa vegada que obria els ulls.
 
A2 | Inici: L’aniversari Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]