F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
CAMINS RETALLATS (LG 1.0)
Inici:  L’aire que respires
Capítol 2 Vides Passades

Al dia següent vaig ser el primer en despertar-me. La veritat és que aquella nit havia dormit molt bé, però a l’obrir els ulls per al mirar al meu voltant vaig descobrir una cosa esfereïdora. Havien desaparegut els cavalls lligats darrere el carruatge.  Què havia passat? Els havien robat. Vaig despertar ràpidament en Pierre i el vaig mirar molt exaltat i amb un sola mirada li vaig transmetre la por. Ens vam aixecar i vam anar a veure el lloc del crim. Ens vam mirar i vam veure que arribar a Barcelona no seria tan fàcil com semblava; de fet ja ens oloràvem qui podia ser. Petjades, de sola ample i peu ferm, encara molt fresques. No hi havia dubte, era Abelard. Recordo les seves sabates amb aquella sola tan ressaltant de ferro per les bandes i fusta empenyent per sota.

A la presó, ja ens coneixíem. Des del primer dia que vaig veure que no podria confiar amb ell. Era un home fred i distant, però no tenia ni un pèl de poca-solta, ell ho veia tot, era molt inquiet i controlava molt bé les seves emocions. Quan va venir el Pierre, veia que observava tots els seus moviments, i com si fos un mag, va estar seguint les nostres converses des de la llunyania.

Quan ja feia unes setmanes que estàvem junts, es va produir un fet colpidor. Després de passar la nit, Abelard havia escapat de la presó. No sabíem com, ni quan, però vam veure que ja no estava a la cel·la, encara no havien passat els guàrdies i vaig començar a investigar com havia marxat Abelard. De fet em va sorprendre molt el que va fer. Recordo amb certa claredat, que agafava pedres del pati. No m’hi fixava gaire però sí que el recordava. Vaig decidir investigar el racó on dormia. Al veure-ho vaig quedar molt sorprès; malgrat la foscor vaig aconseguir veure un forat.

Ràpid vaig anar a dir-li al Pierre el descobriment que havia fet. Ell encara dormia però al sentir de fons les meves paraules es va despertar ràpidament.

Vam observar el forat i ràpidament vam entrar-hi. No tenia gaire fondària però era suficient llarg per poder escapar. No es veia absolutament res, tot era fosc i humit. A l’arribar al final vam veure la claror de la lluna. Però no ens esperàvem aquell personatge Abelard, ens va mirar i, amb ràbia va dir, us en penedireu.

Vam recordar la història d’Abelard i només vam saber un cosa. Havíem de tirar endavant malgrat les milers de coses que passaven. Vam estar caminant durant tota la tarda. Al fer-se fosc vam decidir anar a un poble a descansar. Ens faltaven dos dies de camí ben bons per arribar a Barcelona, això comptant que tinguéssim cavalls per poder carregar el menjar.

Aquella nit va ser molt dura. Amb el Pierre vam discutir què havíem de fer, no podíem anar a Barcelona, però tampoc ens podíem quedar aquí.

Després de vàries hores parlant, vam decidir anar a dormir, vam pensar que l’endemà tindríem les coses més clares.

L’endemà després de 10 hores ben bones d’estar dormint vam tornar a reflexionar.

-Què fem?- li vaig dir.

-No en tinc ni la més remota idea -va dir el Pierre.

-Anem cap a Barcelona o ens quedem per aquí a la vora?

-Jo aniria a Barcelona -va dir en Pierre.

-Com vols anar a Barcelona? Estàs sonat? No tenim cavalls i ja saps que valen molts diners!

-Sí, però, sinó què fem?

-Ja ho sé - vaig dir. La situació és desmesurada, hauríem de quedar-nos aquí, fer una petita casa i esperar i aconseguir uns quants cavalls.

Ja havíem robat alguns cavalls, quan vam sortir de la presó i ara estàvem disposats a tornar-ho a fer.

Vam mirar el poble i ens vàrem instal·lar als afores, al costat d’una olivera centenària. Vam fer servir el carro, de casa temporal i vàrem anar a investigar el poble. Ara molt bonic, l’església estava al centre de la ciutat i un plaça la governava.

Anava passant el temps i la vida s’avorria. El Pierre cada cop estava més prim, i ja ens havíem acostumat a viure en aquelles pèssimes condicions.

La vida transcorria, era com un riu, i nosaltres teníem por que arribés al mar. 
 
LG 1.0 | Inici: L’aire que respires Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]