F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Les ombres de la llum (Kalea)
Inici:  El nom del vent
Capítol 2 Despertar

La primera cosa que va veure Hikaru en obrir els seus ulls van ser els ulls grisos i grans de Kalea, que el miraven amb preocupació. No sabia molt bé on es trobava, però estava segur que tant Kalea como ell es movien.

-Tranquil, estem en un carro de cultiu. El seu amo ha dit que el podem acompanyar durant el trajecte si ens comportem correctament.

Malgrat que la seua amiga li estava somrient, la seua veu tenia un eix de cansament i por.

De colp Hikaru va recordar tot el que havia ocorregut: les fuetades, la batalla, la seua improvisada fugida i com el cansament i el dolor li havien vençut. Però en canvi, el xic no es sentia cansat i molt menys magolat.

-Tens una amiga prou peculiar xic! -va dir una veu vella però alegre.

 Hikaru es va alçar per veure millor a un home major que conduïa el carro. Era un luminos de pell bronzejada, amb arrugues que indicaven que al llarg de la seua vida havia somrigut molt.

-¿E-ets l'amo d’ açò? -va dir Hikaru atordit.

-Sí jovenet. Em diuen Moy, i esta d'ací és Ona. -va dir assenyalant l'egua que feia possible que el carro es moguera.

-Kalea, però ell... Ell és un luminos...

La xica li va acaronar amb suavitat el cap al mateix temps que li deia:

-No passa res, ell no és com els altres. Veritat Moy?

L'home va soltar una carcallada seguida d'un assentiment amb el cap. La seua mirada es dirigia cap a l'horitzó, perdut en les immensitats del cel blau que s'obria damunt d'ells.

-Saps? Quan has viscut tants anys com jo, et dónes compte que el temps passa molt ràpid i que els grans canvis sovint són precedits de simples senyals, que només uns pocs saben apreciar. Hikaru, esta terra es mor. Els luminos, amb la nostra arrogància, hem desequilibrat els pilars del món en què vivim al furtar-vos en el passat la vostra roca de la Lluna.

Al principi només la malaltia i la mort van arribar a les terres Fosques, les quals, sense la seua màgia, van perdre tot el seu esplendor. Però a mesura que els anys passaven, els colors de les plantes de les terres lluminoses es van fer lleument més pàl·lids. El sabor dels fruits o inclús el de l'aigua dels rius, també s'ha anat perdent a poc a poc. Molts no ho han notat, perquè viuen massa de pressa i centrats en els béns materials per adonar-se que la vida que els rodeja va perdent la seua brillantor.

Quan vaig veure la teua amiga en un carreró, curant-te les ferides amb un poder màgic que brollava de les seues mans, vaig pensar que tal vegada vosaltres dos, podríeu tornar-li la llum a este món abans que siga massa tard...

El xic va mirar a Kalea atordit. Com era possible que la terra dels luminos, amb tot el seu poder i recursos, s'estiguera morint? -es preguntava ell cada vegada més confós.

-Pel que sembla, Hikaru, les roques dels Déus també eren les encarregades de mantindre l'equilibri del nostre univers, i ara que una d'elles ha desaparegut, tant els luminos com els foscos podem ser víctimes d'un gran cataclisme.

Llavors el vent va començar a bufar amb força i de nou uns llavis van fregar les orelles de Kalea qui es va girar cap a la lluna, la qual continuava brillant encara a la llunyania en les terres Fosques.

-Allí, on brilla la meua ànima, el temple de la Lluna espera d'una llarga letargia despertar... Vine a mi i la meua benedicció obtindràs...

-Hikaru, Lluna, m'ha parlat. -li va dir la xica sorpresa- Vol que anem a les terres Fosques.

-Qué t'ha parlat? -li va contestar el seu amic. -Com?

-No ho sé, però hem d'anar allí. És la nostra missió.

-Perfecte, no vos preocupeu, jo vos portaré. Rumb a les terres Fosques Ona! -va exclamar Moy per a la sorpresa dels foscos.

Així, doncs, el grup muntat en el carro va anar viatjant per les terres Lluminoses, les quals resultaven desconegudes tant per a Kalea com per a Hikaru, ja que només coneixien la contornada de la mansió del seu antic amo.

Extensos prats de flors replets de papallones i aromes embriagadors, camps de cultiu on l'esforç donava els seus fruits honradament, paisatges ocults per la bardissa amb cascades daurades o llacs que reflectien el cel al llarg de la seua superficie, il·luminaven els ulls dels dos foscos que miraven tot meravellats. Però, a mesura que s'acostaven a les fronteres, les plantes perdien els seus pigments i els pardals cantaven en murmurs. A poc a poc la llum que desprenia el Déu Sol s'anava apagant per culpa de les tenebres que provenien de les terres Fosques, fins que finalment van arribar a aquestes. Apesarat, Moy es va acomiadar de Kalea i Hikaru, ja que allí on anaven, ni ell ni Ona els podien acompanyar.

Prompte l'única llum que il·luminava el camí dels dos jóvens, era la que emetien les estreles i la lluna, tan dèbil que si no fóra per l’aguditzat sentit de la vista de la seua raça, ja haurien entropessat més d'una vegada.

El paisatge estava desolat.  No importava on miraren, perquè l'única cosa que veien eren arbres secs, ruïnes de cristall que recordaven on els foscos havien construït les seues vivendes i rius esgotats o bé, amb un xicotet cabal d'aigües tèrboles.

Van continuar caminant i caminant durant dos llargs dies, fent pauses per menjar uns queviures que havien comprat amb Moy i descansar, fins que la fi van arribar al centre de les terres Fosques on la deessa Lluna brillava amb més força.

La mestissa i el fosc van veure el capoll d'un lliri d'intensos blaus que havia crescut just en l'entrada de les ruïnes del temple. Llavors Kalea, amb suavitat, es va acostar i va fregar la flor i aquesta es va obrir al mateix temps que la terra començava a tremolar. De sobte les regates que estaven escampades pel sòl es van veure embolicades en feixos d'una llum blavosa i per art de màgia van començar a ordenar-se construint el que en un passat va ser el temple de la Deessa Lluna.

Nombroses lluernes van baixar des de la lluna, i van embolicar a Kalea fent-la avançar per les grans escales que a poc a poc s'anaven formant. Cada vegada que pujava un escaló, dos focs follets s'encenien als dos costats de l'escala, il·luminant el seu rostre.

Hikaru la va observar pujar, admirant la bellesa d'aquell màgic lloc que pareixia recobrar la vida. Però el que més li sorprenia era la seua amiga, qui embolicada en llums pujava les escales amb una mirada brillant i rialla alegre. Hikaru va observar com les aurèoles de poder que emetien els feixos blaus engrunsaven amb suavitat els cabells de Kalea ondulant-los, com si d'ones d'aigua es tractara. I, aleshores, ella es va girar i mirant-lo amb intensitat li va dir:

-Anem, puja!

-No, ves tu a soles. Eres tu la triada, jo... jo només sóc un fosc més.

La seua veu sonava apagada i sense poder evitar-ho va abaixar la mirada, però no va tardar a sentir el contacte càlid de la mà de la xica, qui li va obligar a mirar-li als ulls alhora que li deia amb dolçor:

-Hikaru, eres el meu millor amic i et vull més que a ningú en el món. Ambdós sempre hem cuidat l'un de l'altre, hem compartit somriures, superat problemes i si estic jo ací, és gràcies a què tu sempre has estat ací per a recolzar-me. Aquest moment no és meu, és dels dos.

Hikaru va assentir amb el cap, al mateix temps que les paraules pronunciades per Kalea s'adherien a les parets del seu gran cor reforçant en ell la seua confiança. Així doncs, ambdós van pujar les escales del temple, embolicats en aurèoles de poder i llums enigmàtiques que il·luminaven la nit, fins arribar a la cima d'aquest i de sobte, totes les lluernes que els havien acompanyat es van juntar formant el bell cos de Lluna, la deessa.

La seua bellesa era enigmàtica i antiga, els seus cabells llargs i sedosos queien en forma d'ones per totes les seues corbes i l'energia que desprenia era tal, que brillava amb llum pròpia.

-Kalea,  Hikaru... Acosteu-vos per a rebre la meua benedicció, que un do d'un incalculable valor vos atorgarà ... No dubteu i esteneu les vostres mans, perquè el meu present a trobar la roca de la Lluna vos ajudarà i les tenebres dels vostres cors dissiparà...

Es van mirar durant uns segons i després van estendre les palmes cap a la deïtat. Lluna, va bufar sobre ells la seua benedicció que dibuixà en les seues mans dos llunes creixents, les quals, si s'ajuntaven, es complementaven.

-Quan perduts vos sentiu, junteu les vostres runes i davant de vosaltres el camí se vos indicarà. Ara, els meus valents herois, heu de partir perquè el temps apremia...

De sobte, Hikaru i Kalea van començar a levitar i amb la deessa, van desaparéixer en un esclat de llum.
 
Kalea | Inici: El nom del vent Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]