F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
On l'aire s'esvaeix (mcastillop)
Inici:  L’aire que respires
Capítol 2 Lectura incessant

LECTURA INCESSANT

El suau tacte de les tapes de cuir impulsa els trèmuls dits de Martina a seguir passant les pàgines del diari i així descobrir més sobre aquells misteriosos fugitius dels que ningú es va assabentar de la seua fugida o almenys, fins ara.

Full darrere full, en la ment de la jove sols hi havia l’oració que deia “la meua condemna, injusta; però a cas la vida no ho és?”, que constantment li feia pensar en l’inici d’aquell viatge que es relata tan detalladament, però que mai tindrà un desenllaç.

Aleshores, Martina investigà per a arribar a una conclusió, és a dir, deduir per què el seu avantpassat tingué la necessitat d’escapar-se d’aquella presó, però no fou fins que Martina arribà a la meitat del diari quan pogué llegir el següent:
 “Els mesos passen, i ací sota la reixa que em separa de la llibertat, dolça llibertat, tracte de trobar una manera de poder guillar d’aquest anguniós lloc, de murs pedregosos i olor a florit; que cada dia em recorda més al que no podré fer en un futur i sols pel fet d’haver sigut confós amb un espanyaportes. Al cap d’un temps, un home amb decrèpita faç i de nom Etiènne s’oferí per ajudar-me a fugir d’ací, a canvi d’una recompensa especial: la seua llibertat."

 

Després de llegir açò, la jove Martina decidí seguir endavant i recercar què fou d’aquell lladre pel qual el seu ascendent perdé cinc anys de la seua vida en aquell engrudós calabós on els dies es feien mesos i aquests, segles; tot i això, com havia d’ajudar en les tasques de la llar, deixà el llibre sota el coixí del seu llit (un lloc on estaria estalvi mentre ella estaria fora de casa) i sortí per anar als safareigs. El cel, tapat per uns núvols foscos com una cúpula que no la deixen veure, afuen la jove per a seguir amb la seua investigació i així lliurar-se de la sensació d’ignorància que la invadia. En eixe moment, deixà caure la panera amb la roba al sòl i tornà a la seua casa.

Una vegada en sa cambra, Martina encén una petita llàntia i sota la seva llum, segueix llegint aquest diari que tant li farà descobrir com aprendre sobre aquell fugitiu amb qui compartia la sang.

El dolç moviment de les fulles dels arbres, impulsat pel vent de llevant fa que les condicions de lectura siguen més intrigants. Amb molta delicadesa, Martina agafa el diari que abans havia entaforat i, acuradament, l’obri per l’última pàgina on s’havia quedat, la qual estava assenyalada per una flor eixuta. Aquest full deia així:

 “Sortirem una albada sota els primers rajos brillants del sol i curosament, aconseguirem no ser descoberts. Pareixia una entelèquia sortida d’un dels tants somnis que tenia en la garjola. Però no tot és una meravella, ja que Etiènne té algun tret sospitós que em fa dubtar de la seua lleialtat. Les raons són diverses, com les seues actituds; és a dir, un dia pot ser un home amb qui treballar dóna plaer, però en altres, l’únic que desitges és no creuar-te’l pels passadissos de la presó, ja que la lletja cicatriu de la seva cella era tan misteriosa com la causa del seu empresonament. Potser tu no dubtaries de confiar en un vell presidiari com ell?


Durant quatre dies estiguérem caminant sense pausa; quan ens trobàrem amb una parella de titellaires (no es podia saber quin dels dos anava més bufat) carregats amb la seua carreta i l’equipament corresponent: marionetes i disfresses entre altres. Al moment, Etiènne em proposà furtar-los la carreta. Al cap i a la fi, no s’adonarien fins unes quantes hores després. Aleshores, vaig accedir i mitjançant aquest transport, arribàrem a Hostalric, on vaig veure al meu peculiar company per última volta."

Aquesta fou la darrera paraula que Martina trobà en el diari; clar està que aquest llibre era diferent a tots els que s’havia llegit abans. El més curiós de tot és que en aquest hi havia tres pàgines arrancades, que estaven seguides per cinc més; l’únic que aquestes es trobaven en blanc, o almenys sense escriure, ja que el pas dels anys les havia fet grogues com el safrà.

L’estilogràfica! Pensà Martina, qui ara entenia per què el seu estimat oncle li digué que li anava a ser necessària. Però, sobre què escriuria? Tal vegada hi havia alguna cosa que no sabia encara?

Totes i més preguntes com aquestes vingueren al cap ple de somnis de la jove. No obstant, ara no era el moment de respondre-les com a conseqüència de la manca d’experiència i coneixements d’ella.

Tranquils, ben aviat, vosaltres també coneixereu les respostes; sols cal esperar un poc.
 
mcastillop | Inici: L’aire que respires Comenta
Comentaris :
maria amparo 11 abril 2017
un vocabulari mol fluit. Y una ment oberta super creadora de idees. Pareix un relat de consevol escriptor. Chapo " escritora"
Joan 30 març 2017
Perfecte!! Segueix així
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]