F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Espai interior (alvarcampello)
Inici:  Olor de colònia
Capítol 2 Sense sabates.

Un calfred recorregué la seva espina dorsal i no escoltava res més que el batec accelerat del seu cor. Una fina capa de suor cobrí el seu front. Sense saber què fer, intentà córrer i fugir, però el va agafar pel braç. La seva mà l’estrenyia amb força. Marc brandí la destral i aconseguí desfer-se de les seves urpes. Anà cap a l’automòbil, encara duia les claus. Arrancà i accelerà, tan impulsivament que a penes va tindre temps de girar per no estampar-se contra l’arbre caigut. De poc va servir, eixe moviment brusc esquivà l’arbre caigut però el va dur a xocar-se amb força contra un arbre a la vorera de la carretera. Atordit, eixí del cotxe i va córrer sense direcció, a amagar-se. Encara que en el fons sabia que seria inútil, va córrer, sense pensar, desbocat i sense direcció, fins al límit de les seves capacitats físiques, fins que li va faltar l’alè i els muscles ja no responien.

El sol s’havia amagat i ja només quedava una línia de llum taronja a l’horitzó. Es trobava totalment perdut i sol. No, sol no, sabia que ells devien estar per allí, vigilant-lo. Marc va maleir en silenci les seves decisions passades, les desesperades condicions de la seva vida que li forçaren a acceptar tractes poc convenients, a buscar on no hi calia buscar. No, això no va ser culpa seva, ells el cridaren, ells, coneixent la seva trista situació, el van atraure amb il·lusions i miratges, falses promeses de glòria que li prometien elevar-lo de la seva pèssima condició mortal, lliurar-lo de les cadenes que el retenien en les condicions terrenes. Ara, perdut en un bosc, tot sol, es sentia més petit i impotent que mai, desemparat. Ja era fosc, no mereixia la pena caminar, només es perdria més. Estava cansat i volia dormir, però feia fred i els sorolls nocturns l’inquietaven, encara que el que més l’inquietava era la seva pròpia ment, els seus pensaments tèrbols. A més, sabia que mentre dormia era més vulnerable.

 La mitja lluna brillava pàl·lida en el cel, i il·luminava dèbilment el bosc amb una llum espectral. Escoltà la tènue melodia d’una flauta. Un so harmoniós, suau i delicat com el vent entre el joncs, però amb una gran atracció hipnòtica. Com la mel atrau a les abelles, la música l’atreia. Caminà buscant apropar-se a l’origen del so invisible. A mesura que s’apropava la melodia s’escoltava amb més nitidesa. El foc d’una foguera resplendia en l’obscuritat del bosc, i vora la petita foguera, un vell tocava la melodiosa flauta. Quan marc es va apropar, el vell deixà de tocar i el mirà fixament. Marc es fixà en el seu rostre, que pareixia sobrenatural, amb una barba poblada i uns ulls negres il·luminats pel ball irregular de les flames.

-           Et trobes perdut? A cas tens por?- inquirí el vell.

-           Sí, estic perdut i tinc por.

-           Com pot ser això? Per què dius que estàs perdut?

-            Perquè no sé on em trobo, ni com tornar a ma casa, ni on anar.

-            Mira cap al cel. – Marc alçà la mirada i mirà les estreles com mai les havia           vistes, es podien veure centenars de milers i un camí blanc que creuava el cel, la Via Làctia. – Sempre has estat perdut, mai has sabut realment on et trobes, o a cas podries dir-me la teva posició en la infinitud de l’univers? La teva única casa és el cos que habites, la resta són només llocs on et sents a gust i creus estar fora de perill. I no cal saber on anar, sempre estàs en moviment encara que no sàpigues on. Per què tens por, doncs?

-           Hi ha gent que vol la meva mort. No fa molt, la vida va parèixer donar-me l’esquena. La meva situació personal i econòmica era desesperant i les circumstàncies superaven la meva força. Una nit, vaig somniar amb una dona. Era una dona molt bella i em parlà de coses meravelloses, em mostrà regnes ocults en el meu interior tan perfectes i tranquils que feien que els mals que m’assolaven foren insignificants i podia veure i dominar la vida des de la posició d’un déu. Em digué que em trobaria en la vigília, i als pocs dies la vaig veure en persona. Em presentà a algunes persones misterioses, els iniciats, i vaig començar a ajuntar-me amb eixes persones que tenien un cos físic però al mateix temps actuaven en un món subtil, dotats d’extraordinaris poders i estats mentals de beatitud i èxtasis. Però m’advertiren que els seus secrets estaven reservats per a uns pocs, i que havia de superar una prova per comprovar si estava preparat per a rebre tals coneixements. El meu problema és que no vaig poder suportar la prova i, espantat, vaig tractar d’oblidar-me de tot. Però jo ja sabia massa, massa secrets que només la meva mort s’asseguraria de callar.

-            I tu realment creus que no estàs a l’alçada, que no pots actuar en un món subtil? Amb qui et creus que estàs parlant, doncs? – Marc el mirà perplex. – Pren – el vell va estendre la mà oferint-li un bolet petit i del color de la terra. Sense miraments, va agafar-lo i se’l va a ficar a la boca. Tot seguit, el foc es va apagar, el vell va desaparèixer i el bosc tornava a estar fosc i en silenci. Quan el bolet entrà en contacte amb el seu paladar va sentir com si tastés l’essència primària el bosc, la primitiva força que impulsa la vida. El seu vell es va eriçar, els sentits de la vista i l’oïda s’aguditzaren, i pareixia veure en l’obscuritat i escoltar fins al més mínim murmuri. També el tacte era diferent, pareixia que tots els nervis de la pell s’haguessin tornat hipersensibles, i pels seus dits notava un curiós formigueig. Aquest estat era estrany i familiar al mateix temps, eixa situació en que els sentits físics pels que percebem el món material s’adormen i les percepcions mentals s’expandeixen. Encara que sabia que aquest estat era perillós, ja que la seva ment racional quedava subordinada a un món fenomènic on fàcilment podia sofrir hipnosi o fascinació, podria ser manipulat mentalment amb més facilitat. Estava desesperat, amb l’angoixa de sentir que ni el cos ni la ment segueixen el dictat de la teva voluntat. Tractà de relaxar-se, respirà profundament. Instintivament, va voler connectar-se amb el bosc. Es furtà les sabates i sentí la terra davall els seus peus descalços. Es concentrà, expandí la seva visió. Es sentia part de l’arbre, dels arbres, sentia les connexions que es donaven baix terra, entre les arrels en contacte. Sentia el pes de la terra i la carícia del vent. Hi havia un punt on la textura i la qualitat del sòl canviava. Era asfalt, era la carretera. Sense perdre la connexió sensitiva amb el conjunt del bosc, caminà cap a la carretera. Quan va arribar ja estava sortint el sol. La seva unitat amb el bosc es perdia i les seues sensacions tornaren a limitar-se a la seva persona. Decidí seguir la carretera, els éssers humans no construeixen carreteres si no porten a cap lloc. Encara sense sabates, començà a caminar, i a migdia va veure els primers edificis de la ciutat.
 
alvarcampello | Inici: Olor de colònia Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]