F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(arancha)
Inici:  El nom del vent
Capítol 2 Viatgem?

Tots havien descansat el màxim que havien pogut, encara que no es podria haver dit una mateixa xifra per als tres. Tots ells sabien el dur camí que anaven a emprendre i volien estar el més preparats possible per a fer-lo.



Kvothe va mirar enrere i va veure el poble que estava deixant. Li va fer llàstima pensar que tot el que havia aconseguit es podia arruïnar tan sols en unes setmanes.

 

Encara el recordarien? Era clar que Simmon i Will sí, per alguna raó havien sigut els seus milors amics. Però…, i Denna? Ell havia estat enamorat d’ella quasi des de la primera estona.  No havien tingut molt de temps per a estar junts, els dos eren independents i tenien moltes coses a fer. Tot i així els curts instants que havien passat, encara que a soles eren molt bons amics, significaven molt per als dos.  



De sobte, va tornar a la realitat, mogut per un pressentiment va parar de caminar i va demanar als seus acompanyants fer el mateix.

 
Com havia predit, no molt lluny d’ells hi havia un altre grup d’uns deu homes més o menys, encara que no ho podia dir amb certesa. Tots estaven amagats darrere d’unes roques gegants i semblaven estar a l’espera d’un viatger per a furtar-li les coses. Kvothe va trencar el silenci:

 

- Estic d’acord. Jo agafaria aquest camí d’ací que és més ràpid encara que sense llum és un poc perillós i una vegada allunyats dels lladres dormiria -va dir Bast.



Els tres assentiren i començaren la marxa.



Un raig de llum va despertar Kvothe.
No hi havia hagut incidències fins a eixe moment. Bé, exceptuant un parell de caigudes de Bast i Aaron per aquell camí que utilitzaren per a fugir dels lladres… Quina malaptesa tenien els dos. Menys mal que el tram va ser curt, d’altra banda no sé què hauria sigut dels joves… -va pensar Kote sense poder amagar un somriure.

 

- No entenc com a soles ens han pogut donar dos cavalls… El meu és quasi de la mateixa grandària que jo! -va potestar Bast quan ja portaven unes hores de camí des que havien parat a comprar-los.

 

Si continuem així segurament arribarem en uns...cinc dies -va calcular Aaron.



- Hauríem de parar per deixar descansar els cavalls- va recomanar Kote.



- Això d’allà sembla una cova i no para molt lluny… -va suggerir Bast.
El rostre del jove va canviar i després de fer una pausa va dir:

 

En eixe moment la seua expressió va canviar de tal manera que pareixia com a mínim deu anys major que una estona abans.

 

- Això no t’ho puc negar… -digué en un murmuri, com tractant de convéncer-se a ell mateix.

 

Es va agenollar i va agafar un tros de fusta que li serviria per mantenir el foc una volta encés. Va tancar els ulls i va pensar en les paraules que guardava a la seua memòria. A un passat havien sigut molt poderoses, però ara dubtava que li serviren per alguna cosa.

 

La va deixar al sòl i va eixir fora de la cova per contar els nous esdeveniments.

 

- No ho puc creure! Si no ho veiera amb els meus ulls diria que és impossible… -digué Aaron ja dins de la cova mentre li donava de menjar al cavall que compartia amb Kvothe.



- Jo pensava que ja no tornaria a fer-ho mai. Em sent tan bé ara mateix… -parlà mentre agafava una manta i es posava a uns metres del foc.



- Hui ningú no farà guàrdia. He posat un conjur a l’entrada de la cova i si algú o alguna cosa s’acosta massa ens avisarà.



- Em sent com a nou -va dir Aaron com a salutació.



- Mai hauria pensat que un parell d’hores més pogueren fer tant -va respondre Bast.



- Kvothe encara no se n’ha alçat? Què estrany… -va dir Aaron amb to de preocupació.



- Com sempre, ell és el primer de tots nosaltres. Se n’ha anat prompte al poble d’ací al costat per comprar alguna cosa que li faltava -en veure la cara d’Aaron va afegir -Tranquil, no li passarà res, sap defrendre’s a soles. Puc afirmar sense mentir que millor que tu i jo, tots els dos junts.



- És veritat que no havia fet “màgia” des que va abandonar la universitat? -preguntà Aaron curiosament.



- Sí, recordar tots eixos moments era tan dur per a ell que va deixar de fer-ho. A més s’afegia el fet que no volia que ningú del poble s’assabentara de qui era en realitat. Per a ells és un simple hostaler, saps? Jo he tractat en un millar i mig d’ocasions que intentara fer alguna cosa per no oblidar el que ja sabia, però sempre m’ha dit que ja no se’n recordava i que l’únic que podia passar era que ens férem mal els dos. A més, després de parlar d’eixos temes es posa melancòlic durant uns dies i em fa mal vore’l pati...

- I per eixe motiu, cal que ens posem en marxa tan prompte com siga possible -va dissimular Bast.



Bon dia xics, ja és hora de partir, no us pareix? -salutà Kote.

Els tres homes continuaren caminant fins que, de sobte, un llampec es va fer visible al cel i el vent es va alçar. Començà a ploure com havia predit Kvothe i els altres dos homes varen pensar que no tornarien a desconfiar de l’instint del que clarament, era el més savi dels tres.
Galopàren per quasi mitja hora més quan van veure el llum d’una casa. Feia molt de fred i tenien mullat fins i tot l’últim tram dels seus cossos.



En tocar a la porta ningú va respondre, però al cap d’uns instants varen escoltar el soroll d’unes pesades passes que s’apropaven a ells.

 

La senyora es va fer a un costat per deixar passar els homes i els va donar un amable somriure. Es va presentar com a Mercè i els va deixar un temps per a canviar-se la roba mullada.

 

El comentari va traure un somriure a Bast.

 

Tots van assentir amb conformitat. Després el sopar va transcórrer amb normalitat i tots anaren prompte a dormir per poder matinar al dia següent.

 

- Moltes gràcies. Ha sigut vosté molt amable d’acollir-nos a la vostra casa -va dir Kvothe com a acomiadadament mentre pujava al carro.



- No fa falta que les doneu, el plaer ha sigut meu, podeu tornar quan ho necessiteu.



En dir això l’anciana va fer un gest amb la mà i es va quedar fins que els va veure allunyar-se pel camí.
 
arancha | Inici: El nom del vent Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]