F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Pols a les aules (sofiusha_ml)
Inici:  Olor de colònia
Capítol 1 Pols a les aules

Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons. No podia més. No podia respirar. S'ofegava. En aquell moment, se li passe pel cap tot el que li havia passat eixe ultim any. La història es remunta un any abans de l'ocorregut.

-Martí aplegaràs tard a la teua primera classe. -Va dir-li la seua mare mentre assecava els plats.

-Ja vaig tranquil·la. -Va contestar-li mentre es rentava la cara de presa.

Era el primer dia de classe de Martí. Ell era el professor. Professor Martí. Sí, queda be. Deia. Professor Tàrrega llicenciat en filologia catalana. Que bé sonava. El català era una llengua que a Martí li fascinava, la seua riquesa quant al lèxic, la quantitat d'escriptors que han fet obres d'art...

Va començar a estudiar filologia l'any 1999. Als 18 anys recent complits. Va estudiar en la universitat Pompeu Fabra, a Barcelona. Ell sempre deia que era una ciutat meravellosa, on les nits eren tan brillats com els matins. Va ser dur per al professor, ja que ell vivia a València, i va haver d'emancipar-se i treballar de bé jovenet. Es va llogar a un apartament petit amb dos xics més, un de 19 anys i un altre de 25. Tots tres vivien en el carrer la Rambla.

Tot pareixia anar bé. El 19 de novembre de 1999, el seu pare va morir, deixant-los amb uns quants deutes, i sense diners. Martí no savia que fer, amb el seu sou de cambrer no podia fer front amb tots els gastos de l'apartament. Busca un altre treball, li deia la seua mare. Martí, cansat de treballar i estudiar va començar a anar de nits. Va coneixer gent la qual li va introduir al món de les drogues. Una pastilleta. Una altra. Una més. De vegades li aixecaven la camisa i pagave de més. Martí havia canviat. Es passava els dies enfilat per les parets, cabrejat, fastidiat... Un dia va trobar la solució a tots els problemes. Sí, prenia droga. Perquè no fer-la ell mateix?

-Bon dia a tothom, em dic Martí Tàrrega, pero podeu cridar-me Martí a seques, i sóc el vostre professor de filologia catalana a partir d'aquest moment.

-Bon dia Martí. - Van dir alguns dels alumnes cordialment.

-Bé, jo mateix faré que ameu aquesta assignatura, faré que no podeu llegir un fragment d'un llibre qualsevol sense que vos arribe al cor -va dir amb sentiment - El de blau, sí, vosté, que pots dir del llibre Una imatge no val més que mil paraules.- Va senyalar al jove de blau de primera fila.

-No m'agrada el llibre, no l'hi veig el sentit. - Va contestar amb un tó despectiu.

-No està gens mal per començar. Be,me l'he llegit mil vegades el llibre, i sempre trobo alguna cosa nova. Aquest llibre fa un recorregut per totes les afirmacions herrònies i equivocacions que tenim quant a les llengues. Llegiu el primer capítol per al pròxim dia i el comentarem. Fins al pròxim dia alumnes.

Es va acostar una alumna molt curiosa, ulls blaus i morena i va començar a parlar-li timidament.

-Hola Martí, soc la Gisenda. M'ha agradat molt la classe... Sobretot quan has parlat del llibre, me'l vaig llegir fa ara uns anys, i no m'oblidat de ningun capítol.

-M'alegre moltíssim que t'haja agradat.. Bé, Gisenda, ens vorem demà, bona vesprada.

Va aplegar a casa cansat, pero satisfet per la seua primera clase. Va obrir la porta. Va agafar una cervesa i va anar a llegir. Era un ritual per a ell. Cervesa i llectura. Sempre. La mare li va preguntar com hi havia anat i ell li va contar tot amb pèls i senyals.

Martí des de xicotet amava la lectura. Però, quan va començar a produir i traficar amb droga, la va deixar un poc de costat. Tot li anava bé. No tenie problemes, guanyave molts diners. Amb l'únic entrebanc que si li agarrava la policia, podia anar a la presó. Sí, aquell lloc obscur, allunyat del mon, amb gent delincuent...

Primer va començar a plantar cannabis, la famosa mariguana. Després va començar amb amfetamines. Mesos més tard, controlave totes les entrades de cannabis i pastilles de tota la ciutat i s'havia fet amb el monopoli de la droga.

-Ei colega, deixa'm 300 euros, et jure que demà te'ls torne. - Va demanar-li Martí a un amic.

-Demà sense falta, els necessite per a la matricula.

Poc a poc Martí se va anar endeutant. Va aplegar un moment en què Martí devia més de deu mil euros. Se li va anar de les mans. No savia que fer. Tenia por. Molta por. Havia de deixar la ciutat, per contra, anirien a per ell i li assassinarien. L'any 2003 va deixar Barcelona, amb llàgrimes als ulls. No va mirar darrere. L'havia pifiat. Tenia que tornar a casa de la mare, amb 22 anys. Ell tansols volia deixar darrere tot el que li havia passat eixos ultims anys. No va tornar a dir res d'això i l'any 2006 va finalitzar la carrera universitària.

***

-Bon dia a tothom! Heu llegit el primer capítol? Bé, qui comença?

-Jo! - Va alçar la mà entusiasmada la Gisenda - Aquest capítol m'ha parescut bastant interesant i m'ha fet reflexionar. L'autor, com bé destaca, defensa que moltes vegades no es pot expresar alguna cosa amb una imatge. Diu que les paraules, és a dir, les llengues ho son tot. Jo pense que, tant les paraules com les imatges tenen la mateixa importància i van juntes, és a dir, no es pot viure en un món sense imatges ni sense paraules.

-Molt bé Gisenda, be argumentat i be redactat. M'agrada.

Va finalitzar la classe i tots els alumnes se'n van anar de presa. La Gisenda es va acostar a Martí.

-Ei, Martí, molt bona classe! Vols vindre a una festa que fem aquesta nit a casa del Jaume?

-Des de quan els alumnes sou amics dels profesors?

-Va vinga Martí, estarà molt bé, anem tots. - Va insistir la Gisenda.

-M'ho pense. - Va contestar Martí fent-se l'interesant.

-A les 10 de la nit al carrer del Carmen, porta 7 pis 5G.

-M'ho apunte.

Va agafar tots els llibres i es disposava a obrir la porta quan de sobte va topar-se amb una dona. Es va quedar anonadat, no havia vist abans una dona tan maca com aquesta. Martí, pàlid i sense veu va disposar-se a obrir la boca.

-Ei que t'has quedat embadalit, que et passe? -Va dir aquella dona, amb una sonriseta maliciosa.

-Res, res. Estave pensant en les meues coses. Com et dius?

-Em dic Isabel, però pots dir-me Isa. Sóc de filolofia anglesa.

-Quina casualitat, jo sóc profe de filolofia catalana.-Va contestar fascinat.

-M'en vaig rapidíssim, ja ens vorem... -Va dir sense finalitzar la frase.

-Martí, em dic Martí.

Va aplegar sobre les tres a casa. Cervesa i llibres. Com tots els dies. Però eixe dia no va ser com tots, tenia en la ment a una persona. Sí, a la Isa. La tornaria a vore? Perque s'havia posat tan nerviós?

Són quasi les deu i Martí encara no sap si anar o no a la festa. Vaig o no vaig? Es preguntava continuament.

***

Va polsar el timbre de fora. S'escoltava molt fort la música. Es notava que hi havia una festa. I una festa de les bones.

-Home Martí! Has vingut! Passa vinga.-Va dir molt entusiasmada la Gisenda.

-Hola Gisenda. Vinc un ratet només, demà tenim classe, recorda't.

-T'ho passaràs bé, de segur. Ei tothom! Ha vingut el profe de filo!- Va cridar.

-Home! Ja estaves tardant.- Va cridar un dels joves.

Tot eixe ambient li portava records, li pareixia familiar. El fum del tabac. L'olor a whisky. Tots feliços i prenent. Li recordava a quan va ser jove i traficava. A les festes que feien a casa. Aquells moments, curts però feliços.

-Ei profe, vine ací i compta'ns quelcom de la teua vida. Com has parat ací?-Va preguntar un jove

-Es una llarga història xiquets.... ja vos comptare.

-Xics, tinc una mala notícia, la Julia no pot vindre.- Va dir la Gisenda.

-Què? No ens prengues el pèl, vinga, Gisenda.

-Es de veritat, no ve... - Va dir la Gisenda tota trista.

-Qui és la Julia?-Va preguntar Martí curiós.

-Julia és l'encarregada de portar les pastilletes... ja saps, les amfetamines.-Va dir el Jordi.

Martí es va quedar atònit. Els seus alumnes es drogaven. Així va començar ell. Creus que controles la situació, però no es així. Martí es va alçar, va dir adèu a tothom i es va disposar a anarse'n. La Gisenda el va acompanyar fins a la porta. Martí, fascinat per la bellesa de Gisenda, es va acostar per donar-li un petó. A l'últim segon es va apartar. No era bona idea.
 
sofiusha_ml | Inici: Olor de colònia Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]