F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
On condueix el silenci ? (A2)
Inici:  L’aniversari
Capítol 1 El partit

Avui fa tres setmanes que no es dirigeixen la paraula. Circulen en silenci, conscients que el primer que obri la boca per dir el que sigui encetarà una etapa nova d’una relació de parella llarga, una relació que va començar fa més de vint-i-cinc anys i que (potser) ja tocaria acabar. Ell condueix. Ara ha apartat un instant els ulls de la carretera per observar l’angle superior dret del parabrisa: busca instintivament l’adhesiu de la ITV i, en no veure’l, recorda que estrenen cotxe, el d’ella (és una d’aquetes parelles en què cadascú es paga el seu propi cotxe). El tranquil·litza pensar que si els para la policia no serà per no haver passat la inspecció tècnica, com així va ser fa tres setmanes amb el seu cotxe vell i atrotinat.

Ella pensava. Pensava en el dia en que es van conèixer : aquell cap de setmana de març de feia ja 27 anys. Anna i la seua família hi havien viatjat des de Caldes de Montbuic cap a Barcelona per a veure al seu germà Nil. Feia un any i mig que la secció d’hoquei patins del F.C.Barcelona havia fitxat al Nil i ells, aquell dissabte, es trobaven allí perquè aquest jugava la final de la Copa Catalana contra el Mataró. Una vegada dins del pavelló els pares d’Anna van anar a seure al lloc que tenien reservat però ella va anar al servei. Quan va eixir, pujant les escales, va xocar amb un noi alt i ros.

Ell era Pol, un noi de Mataró que es trobava a Barcelona pel mateix motiu que Anna, el seu germà, Gerard, també jugava la final de la copa però ho feia amb el Mataró, l’altre equip participant. Ambdós es van aturar i van demanar-se perdó alhora, també van riure alhora. Ell, de seguida, va convidar-la a veure el partit amb ell i ella, després de parlar amb els seus pares, va anar amb Pol. Tot i que cadascun era d’un equip diferent i sols feia una estona que es coneixien, els dos van sentir el mateix : volien tornar-se a veure. Va ser Pol qui, quan va acabar el partit, va parlar primer :

- Enhorabona per la victòria! El teu germà ha jugat molt bé.

- Gràcies, el teu també ho ha fet bé, sobretot amb el gol que ha marcat per tot l’escaire - va dir Anna.

- Quants dies et quedaràs a Barcelona? - digué Pol - Havia pensat que, si demà encara fores ací, podríem quedar per a dinar.

- Sí! Ens quedem dos dies més. Seria una bona idea que demà dinarem junts, li preguntaré a Nil algun bon lloc per anar - va contestar Anna tan contenta com nerviosa.

- Val, ens veiem demà a la una i mitja a la Plaça de Colom aleshores - contestà el Pol.

S’acomiadaren amb dos petons a les galtes i cadascun, pensant en l’altre, van fer camí cap al seu hotel. Tot el que havia passat aquella vesprada havia sigut màgic.

En arribar al seu hotel, respectivament, ambdós van fer el mateix: van parlar amb els seus pares per a dir-los el que farien el dia següent.

Era un quart de dues del migdia del dia següent i Anna ja hi es trobava a la Plaça de Colom. Havia eixit prompte de l’hotel perque estava molt nerviosa. Va estar esperant, veient com la gent anava d’un lloc a un altre i entretenint-se amb els coloms, fins que puntual com un rellotge hi va arribar Pol. Portava una jaqueta blava damunt una samarreta blanca combinades amb uns texans. Era la primera vegada que va sentir que no podia deixar de mirar-lo.

Van estar passejant per Barcelona més d’una hora fins que al voltant de les tres menys quart van decidir seure a menjar al primer restaurant, mes o menys bonic, que van trobar. Feia bon dia i ho van fer a la terrassa. Quan va arribar el cambrer van demanar dues Coca-Coles i un pa amb tomaca i pernil mentre hi esperaven els plats de pasta que també havien demanat. Pol va pagar el dinar i Anna va invitar-lo a un gelat. Van seguir caminant per Barcelona fins que arribaren a l’hotel d’Anna. Van seure al banc més proper i parlaren de tot el que havia passat aquells dos dies. Havien sigut dos dies diferents, dos dies en els que ambdós van sentir coses noves, dos dies que van acabar de la millor manera possible. Es van fer el seu primer petó.

Des d’aquell cap de setmana no van tornar a separar-se més de tres dies, anaven a veure els partits d’hoquei junts, Anna se’n va anar a estudiar a la Universitat de Barcelona on estudiava Pol també; van començar a viure junts. Des d’aquell cap de setmana van ser un.

Fins ara, vint-i-set anys després. Ara ningú sap com acabarà açò, ningú sap cap a on condueix aquell silenci en què vivien des de feia ja tres setmanes.

Un silenci que es va trencar quan un cotxe, en sentit contrari, va xocar amb ells.
 
A2 | Inici: L’aniversari Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]