F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Fugint de la llibertat (joanvaleriaiaina)
Inici:  L’altre costat de l’infern
Capítol 1 L' INCIDENT

Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res. Esgotats i asseguts de qualsevol manera, a punt de caure adormits sobre el vidre, recorden el motiu de la seua fugida… La remor de la pluja contribueix a l’estat de somnolència dels joves viatgers. El viatge sembla etern.

A la matinada, un fort cop que va bolcar el carruatge, els va fer despertar de sobte.

Confusos, van eixir per la porta, que havia quedat en horitzontal mirant cap al cel. De seguida, s'adonaren del motiu que havia fet caure el vehicle. La roda davantera esquerra havia quedat encallada en un gran clot situat enmig del viarany. Els viatgers van avançar-se unes passes per poder examinar l’accident, i valorar si el carruatge podia continuar fent camí. El conductor cridava maleint la seua sort.

Els cavalls, aprofitant que el jou s’havia trencat, fugien espantats per la senda de terra. Els fugitius tenien massa son per seguir; no obstant això, havien de trobar algun lloc on descansar. La llum del dia començava a clarejar entre els arbres, i una sensació de desconcert es clavava als seus cossos. I, sense dir res, començaren a enfilar-se a peu. Per sort, a pocs minuts hi havia un xicotet hostal. Els tres homes resaren perquè pogueren acollir-los en alguna habitació, mentre entraven al porxo. Una dona enorme, però de poca estatura, vestida amb una lletja bata roncava asseguda darrere d’una taula. Alexandre, un dels viatgers, va colpejar fortament la taula, sobre la qual la dona dormia quasi escampada. Aquesta, amb un molest crit, es va alçar de la cadira sobtadament. Es va mirar els tres homes de dalt a baix, i es va adonar del rastre de fang que havien deixat al sòl, des de la porta fins al seu davant.

-Senyors, miren com m’han fet l’entrada! Ja poden eixir-se’n a llevar-se les sabates fora, o no donen un pas més!

Alexandre, que tenia massa son per atendre les contundents peticions de la dona, va deixar caure dotze monedes sobre la taula, i va dir:

-Necessitem una habitació ara mateix; si no n’hi ha prou, quan despertem li donarem totes les que falten, però ara, deixe’ns dormir.

-Açò són francs. Què vol que faça jo amb açò?- Digué l'hostalera agafant una de les monedes.

-D'ací a unes hores haurem d'anar a la Gendarmeria; allí podrem bescanviar les monedes; accepte-les, per favor.

Després de fer-los llevar les sabates, la dona els dugué fins a una habitació on hi havia dos llits. Per a l’Hug, el conductor del carruatge, la casera va treure una enorme flassada feta amb una pell d’ovella, i l'estirà al terra. Els tres homes dormiren durant hores i, quan les campanes d’una ermita propera tocaren per les Vespres, els homes es despertaren finalment.

En eixir de l’habitació, no trobaren a ningú en la primera planta. Suposaren que els hostes haurien eixit a passar el dia fora, i que la senyora que els havia atés al matí estaria a l’ermita resant. Els tres estaven famolencs i decidiren anar directament a la capella per parlar amb l'hostalera. El dia havia millorat molt mentre ells dormien. El cel estava clar i lluminós, i hi havia una suau brisa que movia les fulles dels arbres. Una agradable olor a pins es respirava allà fora. Quan entraren a l’ermita, solament trobaren un grapat de persones a les files davanteres, i la dona estava agenollada al costat d’un corpulent home, que devia ser el seu marit. Els tres francesos s’aproparen a la parella i es posaren a resar a prop de ells. Quan el rector va acomiadar els parroquians, Alexandre va demanar menjar per als tres. L'home, que seia junt a la senyora i que ara l'acompanyava cap a la porta, parlà als viatgers.

-Bona vesprada, cavallers, què és el que volen?

-Són els xics del fang, els que estaven dormint a l’habitació del fons -va dir la dona-. Bé, senyors, ara tindrem més temps per a parlar, ja que aquest matí no pareixien tindre ganes de conversa. Passen a l’hostal, que els serviré uns ous que he recollit aquest mateix matí.

Els cinc entraren al menjador, i l’hostalera va anar a la cuina a preparar-los el menjar. L’home va tornar a parlar als viatgers:

-Seieu, seieu tranquils, que de seguida ens durà el menjar la meua dona. Jo sóc Roc, l’amo d’aquesta humil posada. Quin és el vostre nom?- va preguntar, alhora que seia a la taula amb els homes.

-Jo sóc Alexandre- va contestar el més major dels tres, tot estrenyent-li la mà.

-A mi, em diuen Guilhem, sóc germà d'Alexandre - contestà el segon home.

-Bonjour, monsieur. Désolé, je ne parle pas votre langue -va respondre Hug.

-Disculpe el nostre conductor, no sap parlar català. Afortunadament, la nostra mare visqué a Catalunya durant molts anys, quan era jove, i ens ensenyà l’idioma- va explicar Guilhem.

-Bé, ara que ja estem tots presentats, ens preguntàvem si ens podria dirigir fins a la Gendarmeria més propera. Hem tingut un accident amb el carruatge a la matinada, i encara està abandonat al camí -va dir Alexandre-. Hem perdut els cavalls i necessitem canviar les monedes per pagar-los, a vosté i la seua esposa, ja que sols duem francs.

L'hostaler va respondre afirmativament i, amablement, els digué que ell mateix els acompanyaria fins a la Gendarmeria per demanar ajuda.

En eixe moment entrava la dona amb dos plats, que va dipositar acuradament damunt la taula. Els tres francesos s’admiraren en veure un dels plats que contenia una enorme truita, que calculaven que estaria feta amb més de cinc ous. L’altre plat contenia mig xoriç i un ganivet. L’home va demanar a la seua esposa que duguera pa i aigua per acompanyar els plats. Va anar tallant la truita, que els hostes van tastar, tot fent una clara expressió de plaer. La dona tornà de la cuina i s’assegué a taula. Els dos homes obrien sengles trossos de pa per posar-hi la seua porció amb unes tallades de xoriç. Quan acabaren de menjar, l’hostaler els convidà a eixir de la casa per anar a la Gendarmeria. Aquesta estava a un parell de quilòmetres d'allí, de manera que no tardarien massa en arribar.

La Gendarmeria era un xicotet edifici a la plaça del poble. Pareixia haver sigut una antiga casa, amb la façana blanca i dues finestres sense vidres, i amb barrots dels més oxidats que havien vist mai. A la porta, un gendarme romania netejant el mosquet, mentre entonava una cançó en veu baixa. Aleshores, Alexandre es va adonar que a la porta de l’edifici, just al costat del policia, penjaven dos papers, on es podia llegir: “POR ORDEN DEL GOBIERNO FRANCÉS, SE RECOMPENSARÁ LA CAPTURA DE ESTOS HOMBRES CON 200 REALES”, amb les cares dels dos fugitius.  Alexandre va agafar pel braç els seus dos acompanyants i els va dir:

-Messieurs, nous avons un sérieux problème.

 
joanvaleriaiaina | Inici: L’altre costat de l’infern Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]