F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(CMO)
Inici:  L’aire que respires
Capítol 1 Quaranta anys

Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res. Tots dos se submergeixen en un únic pensament. Recordant com havia començat tot.

Corria l’any 1775. Els carrers de la ciutat francesa estaven inundats a causa de les grans riuades d’aquell infructífer any. El so dels trons trencaven l’harmonia de les gotes de pluja que col·lidien amb sòl fangós. Dins de les cases, els habitants de Montpeller tractaven de treure l’aigua que es filtrava a través de les portes. Preocupadament, intentaven posar en un lloc segur els seus recursos. Les cases estaven plenes d’angoixa, mai no havien sigut espectadors d’aquest espectacle aquàtic.

No obstant això, a la casa del Nicolau i d’Antònia tenien un altre tipus de preocupacions. Feia hores que l'Antònia s’havia posat de part. Era inaccessible sortir al carrer en cerca d’un metge. Era massa arriscat. Tots dos s’enfrontaven a un gran repte. Nicolau desitjava poder supervisar aquell moment amb l’intens desig de salvar a mare i fill. Els dolors eren quasi inaguantables i l’Antònia tractava de fer bona cara per tal de no preocupar més al seu marit, l’ambient estava carregat de tensió. El rellotge tocava just les set de la vesprada quan l’Antònia sentia que perdia el control del seu cos, no era capaç de suportar-ho. Va perdre el coneixement. Per sort, el xiquet ja havia nascut. Els ulls del Nicolau es van omplir de llàgrimes, els seus sentiments eren completament oposats. El goig i el pànic mantenien una lluita interna. Paral·lelament, a l’altra punta de la ciutat es protagonitzava una escena peculiarment pareguda. Carolina estava a punt de ser mare. No s’ho podia creure,  allò que tantes nits havia somiat, estava ocorrent. Estava observada per un gran equip de professionals els quals garantien, amb tota seguretat, que aquell part no tingués cap tipus d’incidència. Després de tres avortaments, el seu home Adrià quasi no tenia esperança que tot arribés a sortir tal com ho havia imaginat. Els rajos de sol il·luminaven una destruïda versió de la ciutat. La gent sortia de les seves cases i els seus rostres canviaven en contemplar aquells llocs on, tan sols el dia anterior, la gent feia vida normal sense poder arribar a pensar el que anava a passar. A casa dels Jouvet, es despertava l’Antònia. Estava exageradament cansada, el metge acabava d’anar-se’n. Sols necessitava un poc de repòs, havia perdut molta sang durant el part però estava sana. El seu fill Paul, lluïa unes precioses galtes vermelles a joc d’una simpàtica rialla. A la casa Briand, despertaven eufòrics quasi sense creure el que havia passat. Havien aconseguit ser pares després de molt de temps.

Les seves famílies havien estat enemistades durant dècades. No es sabia molt bé perquè o com, però ho estaven. La revolució industrial s’obria pas per tota Europa. Molts la van veure com una gran oportunitat per omplir-se les butxaques, com un tren que no podien deixar passar. Les famílies Briand i Jouvet, almenys, ho havien vist així. Les seves empreses tenien un gran pes dins de l’economia francesa, eren les principals distribuïdores de carbó del país. La gran rivalitat dibuixava un ambient incòmode. Era una gran lluita de titans, venedors del mateix producte. El que ambdues famílies no sabien era que tot anava a canviar, tot estava canviant des del precís i coincident moment en el qual van nàixer els seus fills una plujosa nit d’hivern. Els anys van anar passant i els dos primogènits van arribar a la majoria d’edat.  

No hi havia dia que el tema principal de conversació als dinars i sopars fora la crítica de la seva respectiva competència:

- Tant de bo pogués entendre com la joiosa cadena de trens ha pogut contractar als Jouvet! Ofereixen un producte més barat, sí, però la qualitat és incomparable i ja sense parlar-ne de la formalitat a l’hora d’entregar les seves demandes. Aquests francesos, s’estan tornant bojos!

- Pare, no  t’alteres. Tant de bo pogués jo entendre com pots estar parlant sempre del mateix. Ets un home monòton! Deixa’t estar de crítiques que de segur que els han contractat per algun motiu.

- Però com pots parlar així Jacques. No t’ho puc tolerar. Aquesta família porta més de...

- Quaranta anys encapçalant la producció i vendes de carbó de tota França. -repeteix amb un to burlesc i intentant imitar la veu greu del seu pare.

- Vinga va – va interrompre Carolina- que regni la pau, almenys sota aquest sostre. Les baralles us les reserveu per a un altre moment. Tinguem-ne la festa en pau.

En casa dels Jouvet, celebraven que havien aconseguit el contracte:

- Pagaria per veure per un forat la cara de pomes agres que deu tindre el llest de l’Adrià Briand. Més de quaranta anys en aquest món, som tot allò que necessiten, deia per tal d’aconseguir el contracte. Quaranta anys cap amunt, quaranta anys cap a baix, sempre amb la mateixa història aquest avorrit home!

- S’enorgulleix de la seva empresa pare, tampoc és tan estrany. No són necessaris tants preàmbuls per celebrar aquesta notícia. Arribaré a pensar que t’alegra més la idea de triomfar sobre ell, que aconseguir la feina.

- No ets ni mig normal fill meu!

- Diuen que els fills s’assemblen als pares! Et deixo celebrant la teva victòria sobre els Briand però t’asseguro que el dia que tot el que és teu, sigui meu, les coses funcionaran molt diferent!

- Si no fa fallida l’empresa, ja està bé. Donarem gràcies al nostre Senyor!

Tant Jacques com Paul van maleir l’orgull que havia perseguit a la seva família des de feia... quaranta anys. Van eixir de les seves cases imaginant com hauria sigut la seva vida d’haver nascut en una altra família. De segur, pensaven, que hauria sigut millor. Sobtadament, van recordar el riu de la seva ciutat, on solien anar quan eren més petits. El suau cant dels pardals i el vent pentinant l’herba fresca, dibuixava en les seves ments un paratge on desitjaven estar. Podem tirar-li la culpa al destí o simplement a l’atzar, que en certs cops de la vida, ens brinda l’oportunitat de sentir que no estem sols i fins i tot, ens permet trobar a la persona que és la teva meitat.

Amb pas ferm, baix la freda llum de la lluna, es dirigiren al lloc on tot anava a canviar. 
 
CMO | Inici: L’aire que respires Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]