F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Les ombres de la llum (Kalea)
Inici:  El nom del vent
Capítol 1 Les ombres de la llum

Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren. 

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

Hi havia una vegada, un món dividit entre la llum i la foscor poblat per essers d'increïble bellesa i de grans dons.

A un costat el sol brillava amb força sense descans bronzejant la pell dels luminos, amos del foc. Les seues terres estaven repletes de flors i plantes dels més encisadors colors, l'aigua dels rius era daurada perquè Sol, el seu déu, havia decidit regalar-les la seua esplendor.

En canvi, en l'altra part, un cel negre lluïa les seues brillants estrelles que acompanyades de la deessa Lluna, il·luminaven els rostres pàl·lids dels foscos, amos sobre el control de la ment. Tota la seua terra estava submergida en un frondós fullatge d'alts arbres. Els seus edificis, fets de vidre, es construïen sobre les branques més fortes.

Cada poble tenia el seu propi temple dedicat al seu propi déu, i en cadascú residia una gemma d'incalculable valor. Les llegendes d'ambdós pobles comptaven, que quan Lluna i Sol van abaixar al món que havien creat, van decidir deixar part del seu ser i la seua màgia en una roca per a que, encara que estigueren lluny de les seues criatures, poder protegir-los amb el seu esperit. I així en les terres lluminoses els luminos van obtindre la seua preada llum i en les terres fosques els foscos van rebre la seua enigmàtica nit, de forma que cada poble va créixer separat de l'altre durant segles...

Però al fi, el dia i la nit es van conèixer. Ell era un luminos de cabells daurats i ulls ambarins, i ella era una fosca de cabells i ulls negres com la més pura de les obsidianes. Es van conèixer en les fronteres que separaven els dos territoris, on els dos pobles intercanviaven les seues mercaderies. Només els va bastar una mirada per a que els seus cors quedaren enllaçats en una relació prohibida, que més tard va donar un fruit.

No obstant això, des de les ombres, els alts càrrecs del poble del Sol traçaven un pla per a robar la roca de la Lluna als foscos, perquè desitjaven el seu poder i controlar al seu capritx el dia i la nit, els pilars del seu món.

Lluna, va advertir la seua cobdícia llegint els astres del seu cel i per mitjà de la roca va advertir al seu poble de l'inevitable destí que els esperava, però també els va donar una esperança a què aferrar-se, perquè va profetitzar que un mestís naixeria entre ells heretant el do de la creació i que els salvaria d'aquest tràgic final.

Van passar els mesos i els luminos van atacar, convertint en cendres al poble de la nit, qui massacrat i sense poders, es va convertir en l'esclau de les classes altes. També van haver-hi luminos que van rebutjar les ànsies de poder dels seus superiors i van lluitar per protegir als foscos convertint-se al final en traïdors condemnats a ser eliminats per les seues creences.

Les terres fosques es van marcir, perdent el seu brillantor i esplendor. Tots els essers vius es van veure obligats a fugir del seu llar pel fet de que, sense la màgia de la roca, el seu món s'havia convertit en un paisatge on només havia lloc per a la mort. Però per sort el nadó mestís, va aconseguir sobreviure gràcies al sacrifici dels seus pares i com un més, va patir amb la seua gent.

Després d'anys passats, dos joves amics es trobaven conversant en una cuina al mateix temps que cada un realitzava les seues tasques del dia.

-Escolta, Kalea...  creus que de veritat hi ha entre nosaltres un mestís que ens tornarà la roca de la Lluna? -li va preguntar el seu amic Hikaru, el qual assentat en un tamboret anava pelant creïlles.

Hikaru i Kalea havien crescut junts com a esclaus d'un important noble i eren quasi com a germans. Kalea era una xica alta, de cabells llargs d'un color violeta i els seus ulls grisos estaven impregnats d'una brillantor especial. Era una persona perspicaç, intel·ligent, atenta i tranqui-la, amb un gran cor que s’obria amb facilita cap a la gent. En canvi Hikaru, era un xic d'estatura mitjana, el seu pèl rebel era del color de la nit amb reflexos blaus i els seus ulls color cafè sempre estaven perduts en l'horitzó, fantasiejant qui sap què. I la veritat és que Hikaru tenia una gran imaginació i un món ple de meravelles i secrets ocults en el interior de la seua ment.

La xica ho va mirar sense saber molt bé que contestar. També ella tenia dubtes sobre la profecia i igual que ell, començava a creure que la deessa els havia abandonat. No obstant això, li va abraçar per darrere per a reconfortar-lo al mateix temps que li deia:

-Qui sap? Potser eres tu -va somriure.

Hikaru es va passar una mà pel pèl, gest que feia sovint.

-Nah, que va, jo no servisc per a fer d’heroi.

Llavors unes paraules bressolades pel vent van fregar les oïdes de Kalea, avisánt-li de que el seu amo es dirigia a la cuina.

-Ell s’acosta, embolicat en flames… És l’hora de que despertes…

La xica va mirar a totes les bandes confosa.

Qui l’ havia parlat? -es preguntava preocupada mentres recorria la cuina amb mirada analitzadora.

-Kalea, què fas? –li va preguntar Hikaru estranyat.

-Estic buscant l’origen d’eixa veu. -li va contestar com si fóra quelcom obvi.

-Jo no he escoltat res…

La xica va alçar una cella sorpresa. Cóm era possible que el seu amic no ho haguera escoltat? Se l’hauria imaginat?

Aleshores el semblant d'ambdós es va crispar en una carassa de por, a causa d'uns forts passos que provenien de l'escala que conduïa a la cuina.

 -Se acosten problemes... -va murmurar Kalea al mateix temps que amb sigil es lliscava per la sala fins a la pica.

Els passos es van convertir en les xafades furioses d'un home que va derrocar la porta d'un puntelló. Tant Kalea com Hikaru, van evitar la seua mirada, mentres el bell se'ls eriçava i els músculs entraven en un estat de tensió. Era Jason, l'alfa d'aquella mansió. Un home vell i amargat que sovint descarregava en els seus esclaus la ira que li provocava la relació que tenia amb la seua dona. Jason va esbossar un somriure carregat d'odi i mirant-los amb repugnància es va descordar el cinturó, i llest per a desfogar la seua frustració en l'esquena del xic, va alçar el braç.

Les llàgrimes van brollar dels ulls de la xica a l’observar amb terror com el cuir del cinturó s’estavellava en l’esquena del seu amic arrancant-li un alarit de pur dolor. Per què? –es preguntava, alhora en el seu interior quelcom anava creixent. La por s’havia apoderat de tot el seu cos, paralitzant-la i condemnant-la a resignar-se davant una realitat tan cruel. Kalea sentia cremar tot el seu ésser de ràbia, una ràbia que naixia de l’odi que dirigia cap a ella mateixa per no ser capaç de protegir al seu únic ser volgut.

-I ja està? Només vaig a quedar-me ací assentada plorant?-va pensar Kalea amb tristesa- Voldria tancar els meus ulls i així oblidar-me de tot, inclús del dolor… Però si ho faig, si no actue, què li passarà a Hikaru? Després de tot el que hem compartit, vaig a resignar-me sense més? –va estrènyer els punys.

El temps es va ralentitzar, Kalea va recordar totes i cada uns dels somriures que el fosc li havia dedicat, la seua profunda veu i la seua riallera rialla; però sobretot, va recordar el fort llaç que els lligava i va decidir que vàlua la pena alçar-se i lluitar, si era per ell.

-Desperta… desperta, desperta! Obri els teus ulls per a abraçar el teu destí!

-¡¡HIKARU!! –va cridar.

I en eixe moment la terra es va obrir responent al crit de guerra de la mestissa i de sobte, del sòl van començar a brollar uns albarzers que van rodejar al luminos immobilitzant-lo.

Jason, atemorit, va invocar el foc del seu déu Sol per a cremar els seus lligaments i encarar-se cap a la xica llançant-li una bola de foc. En resposta, Kalea va alçar les seues mans i una gran onada d’aigua va sorgir d’aquestes, apagant el foc de Jason i estavellant-lo contra la paret.

Hikaru va tancar els ulls esgotat pel dolor, mentres que la sang del

cos sense vida de Jason començava a aflorar escampant-se pel sòl d´una forma esglaiadora. 
 
Kalea | Inici: El nom del vent Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]