F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
On l'aire s'esvaeix (mcastillop)
Inici:  L’aire que respires
Capítol 1 On l'aire s'esvaeix.

ON L’AIRE S’ESVAEIX

Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.

Tot i que les experiències ja viscudes es reflexaven en els seus ulls, Etiènne, un dels dos fugitius amb pell d’espart, es dirigeix al seu company i li diu:

-Ja hem viscut massa junts. A partir d’ara hem de separar-nos i tots els nostres secrets s’evairan per sempre.

Però Martí, els seu amic incondicional d’origen català amb rostre llangorós li retopa:

-No ho puc acceptar, aquesta expedició la començàrem junts i no s’acabarà si ens separem, el risc val la pena.

Quan Martí s’adonà, Etiènne havia desaparegut entre la pluja i no hi havia rastre d’ell, sols quedava la trepitjada d’una de les seues botes de cuir.

Amb tota la melangia que pot sentir una persona, Martí decideix posar fi a la seua aventura. Passaren els segles i el record d’aquests fugitius desaparegué per a tots, menys per a una persona: Martina, una anciana amb cabells de plata, pell de seda i ulls brillants com estreles, que era descendent de Martí. Però, per a que pugueu entendre bé aquest relat, cal fer una retrospecció.

Som en 1938, en un petit poble costaner, on trobem una xiqueta de cabells rulls i daurats com rajos de sol de nom Martina. Era el dia de Pasqua, quasi tots els xiquets volien reunir-se amb els seus amics i familiars, però ella era diferent a la resta. Desitjava amb tot el seu cor llegir un altre llibre, en concret, un que el seu oncle li anava a dur des d’Hostalric. Aquell diumenge era costum reunir-se per a dinar, mal que la curiositat pogué amb ella i decidí fer camí cap l’estació de tren. Quan aplegà, no es podia creure el que veia; el tren havia descarrilat i ja no podria tornar a veure el seu oncle.

Amb un crit d’angoixa, la xiqueta cridà:

-Tico! Tico! - Però ningú respongué.

El sòl ple de pols i els vagons fora de les vies, així era el panorama; quan uns rajos de sol travessaren les fulles dels ametlers, Martina es fixà en una zona determinada i com si d’una senyal divina es tractara, començà a buscar entre les restes del tren. De sobte, una maleta roja de cuir treballat i amb puntades cosides a mà, li crida l’atenció. No hi havia cap dubte, aquell era l’equipatge del seu oncle. Aleshores, l’agafà amb les seues petites mans i arrossegant-la pel llarg camí, la dugué a sa casa per a mostrar-la als seus pares.

-On estaves?-Li preguntà sa mare.

Les paraules no sortien dels llavis de Martina, doncs en veure la maleta, els pares li preguntaren pel seu oncle. Les llàgrimes brollaren dels cristal.lins ulls de la xiqueta, qui deixà caure la maleta al terra i se n’anà al parc.

Un gran silenci, juntament amb el dol, envaí tots els racons de la llar i així passaren els anys.

El dia del seu quinzé aniversari, Martina trobà un misteriós paquet sobre el seu llit. Tenia forma rectangular i estava embolicat per un paper de periòdic on l’únic que es llegien eren notícies sobre la fam, però això no li importava, ja que la seva atenció es trobava en un segell de lacre roig amb les inicials “MCP”.

Com si fora un raig, Martina l’obrí i trobà una carta i un llibre. Les tremoloses mans no la deixaren sostindre el llibre, tot i així començà a llegir la carta.

“Estimada Martina.

Dolços 15. La meua enhorabona per ser com eres, no canvies.

En les teues mans deixo aquest diari, però un avis, hauràs d’agafar l’estilogràfica.

Llibres, mils; persones, milions; tu sols una.

Signat, Tico”

Calfred és poc per a descriure el que la jove sentí en el seu cos; ja que per fi s’havia acomiadat del seu oncle, i a més, tenia un record seu.

Amb molta delicadesa, Martina obrí el llibre i llegí:

“Aquest llibre és propietat  del lladre de l’aire”.

Una pàgina, concretament la segona, estava incompleta i sols es podia distingir l’oració “ la meua condemna, injusta; però a cas la vida no ho és?”.

Fins ací us puc contar; açò ja forma part del pròxim capítol.
 
mcastillop | Inici: L’aire que respires Comenta
Comentaris :
Anna 02 març 2017
M'agrada molt, es intrigant
Joan 02 març 2017
olt original!
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]