F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(mariabasan)
Inici:  L’aire que respires
Capítol 1 Un vell llibre

“Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d´Hostalric durant l´hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.” Va llegir aquell home.

 –Per qué estàs llegint una altra vegada eixe llibre tan vell? Iaio, jo entenc que eixe llibre t’ ha acompanyant a tots el llocs, però si no el deixes es va a desgastar.

–Açò, és mes que un simple llibre. Explica la història de com el meu rebesavi va conèixer al seu doble, T`ho ports creure? Algú del que sóc família és el protagonista d’ un llibre– va dir agarrant fort el vell llibre.

–Bé, entenc que t’agrade aqueixa idea, però no saps si de debò tracta del teu avi podría parlar de–.

–Rebesavi, era el meu rebesavi– li va tallar.

–Et van donar aqueix llibre quan el teu germà es va morir, no és així? –.

–Sí, què pretens dir-me? – va dir amb el seny frunzit.

–Tan sols et dic que quan et van donar aqueix llibre tu estaves molt trist, no has pensat alguna vegada que ells van creure que la idea de trobar un doble igual a tu et distrauria d’ aqueixa pérdida? –.

–Ho dius com si fóra alguna cosa dolenta–.

–No es dolenta... – va dir insegura– és estrany. Està bé que t’agrade aqueix llibre, però no pots dependre d’ ell–.

–Jo no depenc. I segon, m’agrada aquest llibre perquè explica la història d’ algú de la meua família i açò em fa sentir especial–.

–No sé jo si de debò aqueix llibre està basat en el teu rebesavi, però ja és igual. Ens hem d’ anar avi, i aqueix llibre– va dir agafant-lo– es queda ací.

–Com vulgues... –.

Ramon, l’avi, i Rosa, la néta, se’ n van anar de la casa. Havien d’ anar a un aniversari familiar i Rosa no volia que el seu avi es tirara per terra la celebració. Des que tenia ús de raó el seu avi li havia llegit aqueix llibre. El llibre parlava de com Arnau, un home de mitjana edat– suposadament el rebesavi de Ramon– que va viure en plena revolució francesa. Vivia en un poble de França i era a punt de casar-se. Un determinar dia va haver d’ eixir del poble per a anar a comprar unes teles a una ciutat. Va tornar un dia abans de l’ esperat, i quan va caminar cap a la plaça del poble va veure la seua futura dona agarrada de la mà d’ un home. Va caminar decidit cap a aquell home i quan li va agarrar el muscle i li fa dar la volta va quedar petrificat. Aquell home era igual que ell per ventura estava delirant? Va saber que no quan la seua dona va cridar davant aquella estrany vista. La veu va córrer ràpid, i donada la mala fama dels dobles malignes, prompte van ser condemnats a la forca. Van fugir a Catalunya amb intenció de refer una vida. La història del llibre explicava com aquells dos desconeguts es van unir en una estreta amistat gràcies a ser iguals d’ aspecte. Narra les seues aventures, però el llibre tenia el final obert.

A Ramon sempre li van interessar com van acabar aquells homes o que va ocórrer amb ells.

De xicotet el somni de Ramon era esbrinar què passò amb aquells homes iguals, però la vida li va oferir un altre futur.

Es trobava assegut en el cotxe, pensant. Les paraules de la seua néta li retrunyien en el cap, tal vegada tenia raó i aquella història no tenia res a veure amb ell tal vegada s’ estava obsessionant, tal vegada havia de superar tot el que significaba aqueix llibre.

Van arribar a aquella festa, tothom es trobava posant la taula o ajudant a acabar el menjar. En un extrem del gran saló, damunt d’ una taula amb unes tovalles blanques, es trobaven els regals. Es va acostar a aquella taula i va dipositar el seu regal. Quan va tenir l’ oportunitat es va asseure en una butaca apartada de tot el rebombori.

Mirava a la seua família, tothom reia i es divertia, ell intentava fer el mateix, però no podia. Una idea passava pel seu cap, una idea boja. Estava pensandot-ho realment? O l’ edat li estava passant factura?

Va passar tota la festa planejant com faria realitat la seua idea, ho va planejar tot al mil·límetre. Al final de la festa s’ hi havia decidit, ho faria: anava a averiguar si aqueixa història de debó parlava d’ un parent seu i,sobretot, que havia ocorregut amb ell.

Va decidir que es posaria en cantacte amb qualsevol que tinguera relació amb l’ autor del llibre. Sabía que era dificil, peró també sabia que no podia explicar-li-ho a la seua família, o el poc seny que ells creien que tenia quedaria disminuït.

Quan ho van deixar en la seua casa va actuar tranquil, va caminar cap a la seua casa amb tranquil·litat aparent, però quan va creuar el llindar de la seua casa les seues cames es van moure els més ràpid possible per a arribar cap a la llibreria. Va agarrar el seu llibre i va veure el nom de l’ autor del llibre. Va endollar l’ ordinador, no solia utilizar-ho, però se sentia un investigador privat i aquella sensació es mereixia utulitzar el regal del seu recent aniversari número seixanta-quatre.

Els resultats de la cerca d’ aquell nom van disminuir la seua eufòria, l’ autor havia mort feia cinc anys amb setanta primaveres. Va esbufegar, tenia l’ esperança que l’ home seguira viu, sabia que havia de ser prou major, però l’ esperança li deia que la medicina hauria aconseguit mantenirlo viu, però la mort no espera a ningú. Va seguir investigat tota la nit, podria haver tardat menys però no era molt hàbil amb la informàtica i les noves tecnologies, per la seua desgràcia.

 Es va despertar amb el cap en el teclati un mal de coll terrible, però açò no el va detenir. Hvia aconseguit posar-se en contacte amb el fill de l’ escriptor. Ell li va dir que si de debò volia saber alguna cosa hauria de recórrer al seu biògraf, va argumentar que s’ havia portat tots els escrits i qualsevol cosa d’ interès a la seua oficina. Fins i tot li havia dit que el biògraf va estar parlant cada dimecres dels seus últims dos mesos de vida.

Va eixir de sa casa com ànima que porta el diable, es dirigia a la casa del biògraf anomenat Josep. Si era veritat que havia parlant tant amb l’ escriptor ja mort segurament li havia parlat sobre com s’ inspirava per a crear els seus llibres, com el del familiar de Ramon.

Va muntar en el seu cotxe, era xicotet, però quasi no l’ utilitzava i li feia igual. Després de deu minuts de viatge semblava que per fi havia arribat a la seua destinació, va aparcar en el primer buit que se li va presentar i va agarrar la seua motxilla amb una llibreta i diversos bolígrafs. Va caminar diverses illes de cases fins a arribar a la porta que estava cercant. Era un edifici vell, d’ unes quatre plantes amb una porta de fusta fosca, finestres grans amb cortines i un color blanc que algun dia fou brillant però que ara solament acumulava brutícia.

Es va acostar per a tocar el telèfon de la porta. Mirà el nom en el full de paper: Josep Ramírez Llosa. Va buscar aqueixos cognoms en els cartells amb botons als costat i, quan els va trobar, es va disposar a tocar-hi. Però la porta es va obri de colp provocant que pegara un salt. Un home pàl·lid i amb ulleres eixia pel marc de la porta mentre l’ observava fixament. Tenia el cabell despentinat i unes ulleres sobre el ponte del nas, es veia estressat i cansat.

 –Per què em cerques? –.

–Co-com? – va dir encara amb la mà en el pit–.

–El que has escoltat– Ramon el va mirar amb més confusió– quan he eixit i abans que quasi saltares a la vorera de davant he vist que anaves a telefonar-me, què és el que vols? –.

–Oh! Perdona’m. Bé, no sé com dir açò... – va riure incòmode–.

–Doncs troba la forma, el meu temps no és etern–.

–D’ acord, està bé. El meu rebesavi, segons em van dir els meus pares, és el protagonista d’ aquesta història, – va assenyalar el llibre– i vull saber si és cert–.

Josep el va mirar per uns segons i quan Ramon es va disposar a parlar el va agarrar del braç i el va fer caminar fins a l’ ascensor. Va prémer el número quatre i van pujar en silenci. Quan van arribar van eixir i Josep va obrir la porta fent-lo passar.

–Ell em va dir que algú vindria, però vaig creure que tardarien més–.

Abans que Ramon li preguntara perquè deia açò el va tancar en un habitació fosca. Josep va encendre el llum des de fora i Ramon va veure papers, munts de papers, que prompte descobriria que deien.
 
mariabasan | Inici: L’aire que respires Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]