F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Espai interior (alvarcampello)
Inici:  Olor de colònia
Capítol 1 Ves-te'n cap al nord

L’ofec era insuportable, amb cada exhalació l’apreciat aire s’escapava del seu cos i amb cada inhalació era substituït pel contaminat fum d’eixe infern, amb cada inhalació núvols de fum ardent entraven a través de la seva boca mig oberta i li cremava la gola i els pulmons, i sentia un dolor agut, com si cent alacrans es retorçaren dins seu. Ell sabia per què hi havia hagut un incendi a aquell lloc, a aquelles hores, per què ell es trobava tancat a una petita cambra, ell sabia que no el deixarien, que havia tractat de fugir però que el perseguirien, incansables. Se li anava tota la força vital amb cada respiració. Es va agenollar, desesperat, i descansà el seu cap sobre la porta tancada. Va sentir son i la seva ment es tornava confusa i espessa a mesura que el fum es condensava en la petita habitació i els seus sentits es dormien. Va creure escoltar una veu distant, una veu femenina que cantava. Era possible això? Era possible que algú trobés ànim i valor per entonar un bell cant en mig del caos d’aquell infern de flames? O tal volta foren els deliris d’un moribund intoxicat pel fum? No, allò era real, ara s’escoltava més clar i potent. Una veu femenina s’elevava per damunt del tumult i el crepitar de les flames famolenques, i quant més s’escoltava el cant, més pareixia extingir-se el foc, més pareixia reduir-se l’extrema calor que l’estava matant. Un cant molt bell, en una llengua desconeguda, si a cas fora una llengua. La seva ment caigué en un profund sopor mentre escoltava, de l’altre costat de la porta, el beatífic cant.

La seva consciència va parèixer voler recobrar el coneixement més d’una vegada però no acabava d’aconseguir-ho, fins al matí del dia següent. Tot era molt confús, poc a poc tornava a recordar-ho tot i a unir totes les peces. Però, on es trobava? Era una habitació petita i austera, amb un llit, una petita tauleta i una planta vora la finestra, per la que entrava abundant llum. Damunt la taula hi havia una gerra amb aigua i un got. També hi havia un petit paper on hi havia alguna cosa escrita. Amb les mans tremoloses el va agafar i va llegir:

Hola Marc, espero que quan lliges aquesta nota et trobis en ple ús de les teves capacitats mentals i físiques, perquè la teva vida està en perill, encara que això suposo que ja ho saps, vist com t’has amagat últimament. Ho has fet bé, però no podràs evitar-los massa temps, ja has vist com són, ja has vist que fugir és quasi impossible. Et trobaren i decidiren convertir-te en cendra, però la meva compassió i l’estima que et tinc em forçaren a rescatar-te, posant en perill la meva vida. T’he dut a una vella casa de camp que tinc, ara en desús i mig derruïda, però ben amagada. Tens menjar i roba, però has de romandre el mínim temps possible. Res et queda en la ciutat ara, ja saps que tot està perdut. Ves-te’n cap al nord i perdre-te’n, no et trobaran, no t’ha de trobar ningú.

Amb estima, Àngela.

Després de llegir aquella nota es quedà glaçat, paralitzat. La por havia donat pas a un vertigen en adonar-se de que la seva vida ja no podria ser tranquil·la, no pel moment, sinó que es trobava en una situació on cada segon era vital per a la seva supervivència i on tot el del seu passat l’havia d’abandonar, s’havia perdut i només quedaven records melancòlics. Es sentia abandonat en mig d’un camí hostil, sense un passat al que aferrar-se i amb un futur incert. Davant eixa situació, pensà, només quedava avançar, al cap i a la fi, podia sentir-se molt afortunat per haver sobreviscut, gràcies a Àngela, a ella li devia tot. Per ell va arriscar-se a la seva pròpia aniquilació. Volia veure-la i abraçar-la, però sabia que per la seva seguretat era millor que ella no tingués cap contacte amb ell, la posaria en perill. Va menjar i va beure fins a omplir-se i va eixir d’aquella casa. Un detall prou important i el qual suposava un gran contratemps era que no sabia on es trobava. Sabia que la casa es trobava en un lloc amagat, però no sabia on exactament. Es trobava envoltat a tot arreu per un bosc espès. El bosc tenia alguna cosa que l’inquietava al més fons del seu cor, encara que fora un lloc perdut i amagat, a ells els agradava el bosc, i recordava veure’ls corrent com a bèsties a través els arbres, ples de furor i llibertat, com llops. Es fixà en un camí format pel pas d’algun vehicle que trepitjava la vegetació contínuament i, amb el temps, havia format una estreta senda que s’endinsava sinuosa en el bosc. Va suposar que eixe camí el portaria a alguna carretera més gran des d’on podria situar-se i anar cap a algun lloc, a demés, no pareixia tenir una altra opció que seguir-lo. Era un panorama descoratjador, però en pitjors situacions s’havia vist. Amb pas ferm i apresa va emprendre la marxa. Caminà durant un llarg temps. Es notava que ningú utilitzava el camí des de feia temps perquè pareixia difuminar-se, la vegetació reclamava el seu regne i cobria la senda, fins al punt de fer-la desaparèixer. El camí que fins ara havia sigut la seva única esperança havia desaparegut. El sol creuava amb velocitat el cel, en aquests dies de tardor l’astre rei cada vegada s’ocultava abans i la nit estenia les seves ombres sobre el món durant més temps. La sola idea de quedar-se allí de nit el feia tremolar, estava totalment perdut. El millor seria tornar cap a la casa i pensar-ho detingudament tot. Estava ja donant-se la volta per tornar quan va escoltar el lladruc d’un gos. Sobresaltat, es girà i va veure un gran gos de caça que el mirava fixament mentre grunyia. Al principi no es va alegrar gens d’aquell encontre inesperat, però al poc temps escoltà la veu del caçador, que cridava al seu gos. Es va trobar amb un home canós, que duia uniforme de caça i escopeta. Es saludaren.

Cérvols, vinc a caçar cérvols, però ara no n’hi ha, cada vegada n’hi ha menys. En l’època de la meva joventut n’hi havia molts més. Jo recordo vindre de caça amb el meu pare i trobar-ne molts – explicava el caçador, i va fer un sospir d’enyorança.Marc va explicar que es trobava perdut i que necessitava que algú el portés a la ciutat.

Jo et puc dur a la ciutat – digué l’home – a més he d’anar a per algunes coses així que no em suposa molèstia.Marc s’ho va agrair de tot cor i es va sentir força alleujat. Va seguir al caçador fins a la seva camioneta, que havia deixat vora una carretera. Pareixia una carretera poc transitada, aquell bosc pareixia un lloc d’escassa activitat humana i abundant activitat de la natura i de forces misterioses. L’obscuritat creixent a mesura que el dia arribava a la fi i el murmuri de les fulles balancejades pel vent el feren sentir incòmode i augmentaren la seva aversió cap a aquell lloc, i es va sentir tranquil quan va pujar al vehicle i va tancar la porta. De camí a la ciutat l’home parlava a Marc i li preguntava. Marc donava explicacions breus i falses, i l’home, veient que el seu acompanyant no era molt xarrador, aprofità per a parlar ell. Parlava amb entusiasme, es notava que no solia parlar amb ningú més que amb el seu fidel ca. En mig del seu col·loqui es va interrompre i llançà una maledicció. Aturà el cotxe. Enmig de la carretera, un gros arbre caigut bloquejava el pas. L’home baixà a observar el panorama de prop, però Marc es trobava amb el cor en un puny, sense atrevir-se a moure’s. Tement el pitjor, baixà del cotxe per a anar al maleter, buscant l’escopeta. Quan obrí la porta del maleter, baixà d’un bot el gos i ell agafà amb força l’escopeta, encara que no estigués segur de saber utilitzar-la. El caçador va cridar enfadat:

Eh tu, què fas? Solta això immediatament, què pretens?

Estem en perill – respongué ell nerviós.

Dóna’m l’arma o et deixo ací.Dubtós,  li donà l’arma. El caçador digué que duia un destral, tractaria de tallar el tronc, encara que el duria prou temps. Marc tornà a tenir eixa incòmoda sensació, per a quan terminés de tallar el tronc ja seria de nit. Prompte s’escoltà el soroll del metall contra la fusta. Eixe soroll, monòton i rítmic, es va interrompre quan el gos començà a lladrar com un possés a l’obscuritat entre els arbres i el seu amo s’apropà a ell i observà la profunditat del bosc. Ràpidament, agafà l’escopeta mentre deia, emocionat, que hi havia un cérvol. Es va ficar entre els arbres amb el gos, oblidat per complet del seu acompanyant i de la seva faena. Marc decidí continuar l’àrdua feina de tallar el tronc , però no va fer ni un colp quan va sentir unes mans fredes que li tocaven l’esquena. Instintivament i mogut per la por, es girà i llançà un colp amb la destral. El metall xiulà en l’aire. Havia retrocedit ràpid com el vent. Una figura allargada i encaputxada es plantava davant d’ell com un espectre.
 
alvarcampello | Inici: Olor de colònia Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  527 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  293 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  269 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  363 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza




Amb el suport de:

                


Amb la col·laboració de:

                   

[Web creada per Duma Interactiva]