F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Fugitius (sarabi)
Inici:  L’aire que respires
Capítol 1 L'amor a l'aire

L’aire que respires

Care Santos

Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.

CAPÍTOL 1: Aire ple d'amor

Passen de llarg el poble d'Hostalric i cap dels dos mira l'altre, doncs no es coneixen des de fa molt i ambdós encara es pregunten si poden confiar en el seu company. Tan sols saben que necessiten fugir de França i, per sort, coneixen prou bé la llengua catalana. Es dirigeixen a Barcelona disposats a trobar una nova vida i lliurar-se de la guillotina. Encara que compartixen l'objectiu, cap dels dos lleva les mans de les armes; ni tan sols, s'han presentat. Escolten com el carruatge avança ràpidament pel camí i les pedres peguen en les rodes. Per alguna raó, el mateix conductor sembla tindre pressa, ell és un home major, català i nerviós, que, després de passar cinc anys a França, va a tornar a la seua ciutat. És eixa raó, i no altra, que ha acceptat portar els dos viatgers, ja que, abans de trobar-se'ls, pensava vendre el carruatge.

Arriben a la ciutat cap a les set de la tarda i el seu cotxer els demana un pagament: quinze reals de plata cadascú i se'n va amb el carruatge. Aleshores, els forasters es queden de peu sense saber per on anar-hi amb el equipatge a la mà. És el més jove, qui reacciona primer, i, en català diu:
- Doncs..., ací ens separem – mira el seu company esperant una resposta.

- Així és – respon mirant-lo fixament i donant-li la mà – et done les gràcies, per ajudar-me a sortir.

- Les gràcies té les done jo – i afegix somrient – em dic Renne.

- ... Etienne – respon després de molt pensar.
En eixe moment, cadascú seguix el seu camí. Per una part, Renne es va cap al sud de la ciutat i no tarda en entrar en una taverna que li crida l'atenció. Pregunta si pot passar la nit i li ensenya unes poques monedes a l'hostaler, qui li dóna un dormitori en la primera planta. El francès demana un tros de carn per menjar i se'n va a l'habitació. Una vegada sol, conta el diners que li queden: huit reals i mig. Aleshores, pren la decisió que demà començarà a treballar per guanyar unes monedes.

L'endemà ben prompte, Renne trau un gran estoig negre i baixa al carrer. Camina fins arribar a la primera plaça que troba. Aleshores, trau el violí i comença a tocar suaument deixant que la música cale en els oïts de la gent. El vent porta les notes fins a les teulades més altes, el sol brilla en el cel i l'agradable melodia no tarda en recollir espectadors. Més d'un deixa alguna moneda dins l'estoig mentre el músic fa el seu treball. I, de sobte, per a sorpresa de tots, comença a cantar en català una antiga cançó que ni els ancians coneixen. Tots es queden contemplant-lo amb la boca ben oberta, cap el coneix però la seua música desperta en ells una part amagada, que ni tan sols ells coneixen. Tots comencen a sentir la cançó dintre seu i, fins i tots, alguns xiquets comencen a ballar davant del músic mentre la gent fa palmes.

Quan la gent comença a anar-se'n cap a casa per dinar, el músic replega els diners i guarda l'instrument. Aleshores, Renne es fixa en una bella jove que l'observa rient mentre parla en unes amigues, ella porta el cabell castany llis caigut sobre l'esquena i un pobre vestit de color marró. A pesar de la seua vestimenta, la seua mirada es clava en el pit del francès qui es dirigeix a ella amb un somriure en la boca i amb una veu dolça:
- Què us ha semblat la meua música? – diu mirant-la a ella, ignorant les seues amigues, les quals donen uns passos arrere.

- Heu tocat una melodia preciosa – respon la jove – vós no sou d'aquí, oi?

- No, vinc del nord – contesta mentre li agafa la mà i se la besa cortesament, ella se ruboritza – seria un plaer tornar-vos a veure, senyora meua.

- Es quedarà molt de temps per Barcelona?

- El necessari. Dorm a la Posada del Gall Negre, baixe a sopar cap a les huit i mitja; seria agradable veure-la per allí alguna volta.

- Quin és el vostre nom? Sóc l'Elionor.

- A mi em posaren Felip – se'n va dient el mateix nom fals que a la posada, doncs no vol que cap persona s'assabente de les seues arrels, les quals vol deixar arrere.
Aquella mateixa nit, mentre Renne sopa en la posada la veu entrar i es queda sense alè doncs a la llum de les veles li sembla encara més bella. La veu i, fins que ella no és al seu costat, no reacciona. Aleshores, s'alça i li demana que sega davant seu. L'Elionor rient suaument l'obeïx mentre li demana al cambrer que li porte alguna cosa per a beure. Ambdós passen una nit d'allò més encantadora, sense poder deixar de mirar-se ni de parlar entre ells. Ambdós senten una estranya connexió, es senten atrets sense poder evitar-ho. L'amor està a l'aire.

Eixa mateixa nit, pugen a l'habitació del Renne, on aquest li toca una serenata amb el violí i ella es posa a ballar. El temps passa ràpidament i, quan millor s'ho estan passant, l'Elionor ha d'anar-se'n doncs diu que els seus pares començaran a preocupar-se per ella. Quan la jove abandona la posada, la seua olor seguix impregnant el dormitori del francès, qui no imagina millor començament per a una nova vida.

Els dies que seguixen a aquell, Renne seguix baixant al carrer amb el seu violí i torna amb unes monedes de més a la butxaca. La gent es queda encantada al veure'l i al escoltar-lo cantar. Tots els matins els passa en la plaça, tocant una melodia rere altra, fins que es fa l'hora de dinar i el públic es dispersa. Però sempre hi queda una persona, que el mira admirada, l'acompanya fins a la posada i s'acomiada d'ell amb un petó als llavis. Eixe moment és quan el francès s'adona que no vol entrar a la taverna i més d'una vegada ha de lluitar contra l'impuls de perseguir-la. És aleshores, quan s'adona que l'ama amb tota la seua ànima.

Les vesprades les passa a la posada amb uns amics, bevent i xerrant, i alguna volta l'Elionor es passa per allí. Encara que, pel vespre, son pare intenta tenir-la baix el seu sostre. Ella li ha contat que la seua família té un taller de costura, un dels millor de tota Barcelona, i déu quedar-se a ajudar. A pesar que tenen set costureres treballant, els seus pares volen que ella, la seua única filla, es quede i els ajuda a portar el control del negoci. Més d'una volta, el Renne s'ha ofert a presentar-se i a ajudar, però ella li respon que els seus pares són molt protectors, i ell ho deixa córrer. Però, arriba el dia que sent que ella es comporta estranyament i, de sobte, trenca a plorar mentre es llança als seus braços. El jove l'abraça suaument, i, poc després, agafa valor per preguntar-li:
- Què ocorre? – ella no li respon, però s'eixuga les llàgrimes amb un mocador de tela – Eli, amada meua, per favor, dis-me què ocorre, que no et puc veure patir així.

- Crec... crec... que mon pare planeja... casar-me... amb el Lluc... – ara és ell qui se queda sense parla, les paraules el calen i, de sobte, comença a sentir-se buit. Tot comença a donar-li voltes i no escolta que li diu ella: – ... Felip... Felip..., m'escoltes?

- Com? – durant uns segons no sap per què ella li diu Felip i està a punt de dir que el seu nom es Renne, però just a temps rectifica – però..., tu els has dit què vols?

- Jo... tinc por – confessa l'Elionor.

- No passa res – ell intenta calmar-la i li dóna un bes a la front – ves a casa, ja pensarem una solució.
Aleshores, Elionor lentament, sense estar segura de voler abandonar-lo, però no es gira perquè si ho fa no voldrà tornar a casa. A les seues esquenes, Renne guarda el violí i es disposa a anar-se'n cap a la posada, quan un cartell penjat a la pared li crida l'atenció. Al paper està dibuixat el seu rostre i, de sobte, comença a sentir pànic; a poc a poc, llig el que està escrit: RENNE DUMONT, fugitiu francès, cal detindre-lo ràpidament, qualsevol ajuda serè ben pagada. Amb els pèls de gallina, arranca el cartell i el parteix en mil trossos que tira pel carrer, no pot permetre que el detinguen. En qualsevol altre cas, arribat aquell moment fugiria, però no està disposat a deixar darrere a Elionor. Necessita planejar com escapar.

Cautelosament els conta als seus amics que vol anar-se'n de Barcelona amb una xica (de la qual no diu el nom) perquè els seus pares l'obliguen a casar-se amb un home que ella no vol. Els seus companys l'observen amb un somriure picaresc, però no li demanen més detalls; al contrari, el conviden a una cervesa per a “aclarir la ment”, segons ells.
- A veure, el primer que necessites són diners – li aconsella Mateu, qui és major del grup i, per tant, qui més experiència té – quan tens?

- No suficient – respon Renne decidit.

- Com és això, Felip? Però si tots els matins, arribes amb la bossa plena – diu rient el Sanç, qui està totalment ebri.

- No hi és prou, ja que no vull anar-me al poble del costat, necessite prou diners per que no ens troben.

- Si eixe és el problema..., crec que conec un lloc on poden ajudar-te – diu el Cesc mirant-lo fixament – hi ha un prestador, qui viu prop d'ací, que podria ajudar-te; el problema és que ell és francès.

- He d'intentar-ho – respon intentant amagar la seua felicitat al descobrir la nacionalitat del prestador, qui si està allí és perquè s'ha exiliat com ell. Aleshores, abans de d'acomiadar-se d'ell, els pregunta un últim dubte – per casualitat, coneixeu un home anomenat Lluc.

- Lluc Martí? – els tres semblen sorpresos – és l'algutzir, no hauràs tingut algun problema amb ell, veritat?
Renne nega amb el cap i puja a la seua habitació, on arreplega les seues cosses i torna a baixar per deixar la clau. No pensa tornar a eixa posada. Porta l'estoig del violí en una mà i la bossa amb les pertinences en l'altra; segurament, més d'un que el veu endevina que el músic se'n va de Barcelona. Gira a l'esquerra i arriba al carrer que el Cesc li ha senyalat; no tarda en trobar el portal que busca. Just quan toca a la porta, un criat l'obri i li permet passar, sembla estar acostumat a rebre visites. Renne justifica la seua presència dient que vol parlar de negocis amb el seu senyor. El servent el fa passar al saló i ell seu al sofà, deixant l'equipatge a terra.

No tarda en entrar per la porta el prestador, un home alt, amb els ulls verds, quasi calb i unes ulleres redones sobre el pont del nas. Renne s'alça per saludar-lo i es queda de pedra, no pot creure's qui és. Tarda en reaccionar i, quan ho fa, sols pot gesticular una paraula que sona per tota la sala amb un estrany eco:
- Etienne?!
 
sarabi | Inici: L’aire que respires Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]