F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Víctima del dimoni (raquel 2)
Inici:  Olor de colònia
Capítol 1 Capítol 1:El depredador i la pressa

Com bèstia que olora el perill, es va quedar darrera la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alé. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrejat no cedia. Tot feia pudor a fum. Es va afluixar la corbata, descordar el coll de la camisa. L’ofec. L’ofec li rebentava els pulmons. Comencí a recordar com havia acabat allí, per culpa d’una cara bonica i un cos d’escàndol ara estava a punt de morir.

“Era un bascós matí a Nova Orleans. Mia Winters —una jove alta, amb una cabellera llarga de rulls rebels, rossa y amb uns ulls verds com dos maragdes— tornava a arribar tard.

—Esta volta els meus germans m’acomiadaran de segur —es digué Mia a si mateixa.

Arribí mitja hora tard i en entrar a l’oficina m’entropessí amb els meus germans: Vlad y Lex. Eren un poc més baixos que jo, tot i que eren els meus germans majors. Vlad era esvelt amb un cos ben format, que feia que sempre estiguera envoltat de dones, una cabellera rossa i els ulls d’un verd que semblava quasi místic. Lex, per la seua banda, era una còpia perfecta de Vlad, però amb un carácter més amistós.

Em miraren amb cara de pocs amics i ja sabia per què: volien una explicació.

—Crec que preferisc parlar al vostre despatx —els vaig dir.

Els meus germans assentiren i se n’anaren cap al seu despatx. Es tractava d’una sala de grans finestrals, tota en tons clars i foscos. Uns tons que feien l’efecte d’estar a un tauler d’escacs. A més a més, no ajudava molt el fet que Vlad, el meu germà major, anara tot vestit de negre i Lex, el meu germà mitjà, anara vestit tot de blanc impol·lut.

—Mira, Mia, com em tornes a dir que t’has quedat dormida, et tanque a casa i no et deixe eixir fins que acabes tot el treball! —digué Vlad.

—No, esta volta, al menys, no ha sigut així. Esta volta no crec que vos haguera fet gràcia que vinguera amb la pell plena de pèl, ullals i caminant a quatre potes.

—Altra volta t’ha tornat a passar? —preguntà Lex.

—Sí, altra volta he tornat a alçar-me “lloba”. Cada vegada em costa més controlar el meu petit costat animal —diguí jo.

Com a trigèmins teníem un petit gran secret, i era que havíem nascut feia milers d’anys i amb un costat licantrop. Nasquérem sent llops i a l’adolescència aprenguérem a adoptar forma humana. Dins dels de la nostra raça nosaltres som forts, tenim uns poders molt desenvolupats i una gran força per tal de controlar el costat animal, tot i que, de vegades, a mi se’m descontrole un poquet. El meu treball no era el d’una simple oficinista. L’oficina era una tapadora molt bona. Ens dedicavem a la informàtica, només un graó per davall dels millors. Això ens donava cert avantatge al nostre vertader treball: salvar el món de tot allò que volguera destruir-lo. El nostre lema era: “Nasquérem a la foscor per a servir a la llum, som bons per a acabar amb els roïns, per este credo naixem i morim. Som els Demon Hunters”.

—Bé, hi ha cap objectiu? —diguí, traent-li importància a l’assumpte.

—Sí, ensenya-li-ho, Vlad.

Vlad obrí un sistema informàtic creat allí mateix mitjançant el qual mostrava coses amb hologrames.

—Ell és Baratieri, Sebástian Baratieri. També conegut com “El Virtuós”. És un dimoni romà que enlluerna les ànimes pures per tal d’absorbir-les després i així xuplar la sang de les seues víctimes.

Mirí l’holograma i no em podia creure que eixe tros d’home fóra un dimoni. Segons les característiques, mesurava un metre huitanta, pell negre atzabeja, ulls color ambre, pell bronzejada i un cos que pareixia el d’un adonis. Em mosseguí el llavi inferior deleitant-me amb eixe cos.

—Vullc que estiga fora del mapa en dos setmanes, entesos? —em va dir Vlad, molt seriós.

—Sense bajanades —afegí Lex, emfasitzant les paraules.

—Sabeu que amb açò jo no faig broma —els contestí jo.

Isquí per la porta en direcció cap als aparcaments de l’empresa, on hi havia més de dos-cents vehicles. Sempre teníem un cotxe nou, per tal que ningú no sospitara del que feiem. Altrament, no sé com explicaríem si un dels nostres vehicles estiguera implicat en un cas d’assassinat si ningú l’havia robat. Per a esta ocasió trií un Jaguar XKR, negre i amb la tecnologia més sofisticada: duia un sistema operatiu anomenat “Espectra”, controlat amb un auricular per veu.

Recorria el barri francés mentre revisava les característiques del meu objectiu. La seua nacionalitat era italiana, segons els seus antecedents a ulls dels menschlich —terme alemany que empraven els de la nostra espècie per referir-nos als humans— estava net. Li doní la volta a la fulla i hi havia algunes anotacions dels meus germans. La que més em cridà l’atenció deia: “letal en tots els sentits, sense punts fluixos, un treball pràcticament impossible”. Mai no havia vist una nota com esta dels meus germans. Res els pareixia impossible. Ara començava a dubtar… per què m’ho havien manat si és pràcticament impossible?

Aparquí el cotxe en el garatge d’un dels nostres pisos francs. Era una casa d’estil victorià, lluminosa i amb una alta gama d’ordinadors, mòbils, etc. Entrí a dutxar-me i canviar-me de roba.

Mentre em despullava, anava terminant de llegir l’informe. Segons semblava, no actuava a soles, sinó que sempre anava envoltat de dimonis. Si aconseguia entrar en la seua banda i guanyar-me la confiança, el treball estava fet.

Obrí l’aixeta d’aigua calenta i deixí que es calentara fins que isquera quasi bollint. Tirí unes sals de bany amb olor de roses i em fiquí tranquilament. Deixí caure l’aigua per la meua bronzejada pell i que el meu cos descansara, doncs m’esperava un treball complicat.

Isquí del bany tapada només amb una bata semitransparent, em sequí el cabell i comencí a vestir-me. Agafí un top negre, uns pantalons ajustadíssims, uns tacons amb tatxes i una jaqueta de pell, tot del mateix color del top.

Conduïa per Ursulines Avenue fins a arribar al bar que el meu objectiu solia freqüentar. Olorí l’aire i hi vaig sentir flaires diferents, però el més fort era un que feia olor de sàndal i sal marina. Entrí al bar i vaig seure a un lloc apartat. Demaní una ampolla d’aigua i observí la gent, però no el veia. Passada una estona, aparegué un jove d’uns vint anys, desmanegat i prou lletjot.

—Hola, bonica! Eres una estrela i has caigut del cel? —digué, usant un d’eixos tòpics que tant de fàstic em donaven.

Vaig emprar tota la meua paciència i li diguí que se n’anara, però segons semblava no en tenia moltes ganes. Mentrestant, vingué un home que encaixava perfectament amb la descripció del meu objectiu.

—Crec que la senyoreta ja li ha dit que se’n vaja —digué.

Si es tractava de Baratieri, al menys sabia com fer que se n’anaren els xics pesats i molestos.

—Gràcies per fer que se n’anara, senyor…? —preguntí, per tal de saber si hi tenia raó.

—Baratieri, Sebástian Baratieri —digué, besant-me la mà. Cosa que em recordà una d’eixes típiques escenes de les pel·lícules en les quals acaben eixint junts.

—Ara que m’he presentat… com es diu vosté? —afegí ell amb una certa brillantor als ulls, la causa de la qual era desconeguda per mi.

—Winter, Mia Winter —vaig contestar.

—Ja sé qui és! És la cap d’Empreses Winter!

—Sí, eixa sóc jo! —diguí un tant irònica, doncs cada volta que algú relacionava el meu nom amb la meua empresa sempre acabava demanant-me alguna cosa.

—Guapa i amb sentit de l’humor —comentà amb un preciós somriure que, mesclat amb eixe flaire, estava despertant quelcom en mi.

—Mia, no sigues tòtila! És el teu objectiu i ja escoltares Vlad: fora en dos setmanes —pensí per a mi mateixa.

Va seure al meu costat i em digué:

—Senyoreta Winter, ha estat un plaer conéixer-la, prenga una de les meues targetes i, si necessita qualsevol cosa, no dubte a telefonar-me.

Em mirà i un calfred em recorregué tota l’espina dorsal. Acabava de seure i ja estava alçant-se. Deixà una targeta negra amb lletres daurades, un número de telèfon i una adreça electrònica encaixada en una escletxa de la taula.

Agafí la targeta i vaig usar els meus poders per descobrir com era aquell home. Un home que, dins de mi, volia pensar que no era roín, sinò a soles una ànima pertorbada pel seu passat. Res. No n’aconseguí res.

Quan aní a pagar l’aigua em digueren que un home molt alt de pèl negre ja havia pagat. Vaig eixir del bar i una grua s’enduia el meu cotxe. Parlí amb el conductor i no volia deixar-lo. Aleshores tornà a aparéixer Baratieri.

—Deixe el cotxe de la senyoreta, jo pagaré el resguard —li digué al conductor de la grua.

L’home deixà el meu cotxe i li donà el resguard a ell.

—No sé com agrair-s’ho, senyor Baratieri —diguí, alleujada.

—Parla’m de tu o dis-me Bas.

—Aleshores, com puc agrair-t’ho, Bas? —li preguntí.

—Que et sembla si m’acompanyes a un sopar? No has de contestar-me ara, pots telefonar-me quan ho tingues clar.

—Gràcies, una altra vegada.

Pugí al cotxe i me n’aní. Quan quedaven tres illes urbanes per a arribar a casa, Vlad em telefonà dient-me:

—Com vas?

Com se explica al teu germà major que el teu pla ha fallat i que quedaràs a sopar amb el dimoni que tens com a objectiu? Ni idea, però li vaig mentir un poc.

—Prou bé, ja l’he trobat! Ara només falta guanyar-me la seua confiança.

—Recorda que el temporitzador vola.

—Ho sé —li diguí abans de penjar.

Entrí a casa i em dirigí cap a la cuina, agafí un pot de xocolate i una cullera. No sabia què fer. Si el telefonava i acceptava, pràcticament estaria traint els meus germans. I si no acceptava, Bas no confiaria en mi i no podria acostar-me prou. Agafí la targeta i el mòbil i, molt decidida, comencí a marcar els números.

—Diga? —va dir una veu ronca i molt atractiva a l’altre costat del mòbil.

—Bas? Sóc Mia.

—Oh, Mia, tens ja una resposta?

—Sí, soparé amb tu.

—Fantàstic! Què et sembla...dissabte?

—Perfecte.

—Et recolliré a les huit, si em dónes la teua adreça, naturalment.

—Número 13 de St. Charles Avenue.

—Ens veiem dissabte, aleshores. Ciao!

—Adéu —diguí amb un lleu sospir que segurament escoltà.

Pengí el mòbil i el vaig recolzar contra el pit. No sé per què, però sentia papallones a l’estómac. El meu cor s’accelerava. Què estava fent? Estava quedant amb l’enemic. Es tractava d’una cita? Ara entenia el seu malnom: estava sent amable per tal d’aconseguir la meua ànima, jo mateixa estava sent víctima d’un dimoni.

—Com s’assabenten els meus germans, ell no serà l’únic que morirà. Mia, no sigues badoca! T’han dit que els dimonis són una plaga per a la humanitat, que maten, que ells són els roïns, però… I si no ho són? —em diguí a mi mateixa.

Què em passava? Ara defenia els dimonis? El meu cap era un embolic, no entenia què passava, tenia molts dubtes. Molts dubtes sense resoldre. Em dirigí dubtosa cap al desptax, encenguí l’ordinador i revisí els meus casos. Vaig anar llegint un a un. Tots els dimonis de què em vaig desfer sempre estaven acusats davant del “Ministeri dels Demon Hunters”.
 
raquel 2 | Inici: Olor de colònia Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]