F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Un romanç psicològic (alisemperez)
Inici:  Olor de colònia
Capítol 1 Una consulta psicològica

Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

Just en aquell instant es va despertar i seguidament es va incorporar recolzant l’esquena en la capçalera del llit. Amb la respiració agitada va engegar la llum de l’interruptor i va comprovar que es trobava al seu dormitori. La funda del coixí estava xopada de suor, però no li va semblar cap novetat, era una altra nit més en dues setmanes que tenia aquell mateix malson. Va mirar l’altre costat del llit de matrimoni. No hi havia ningú.

Feia ja dues setmanes que la Núria havia arreplegat totes les seues coses i s’havia anat del pis, però ell no es feia a la idea. Hèctor portava dues llargues setmanes sense saber bé què sentia: tristesa perquè la seua núvia s’havia anat, culpabilitat perquè havia sigut ell qui havia decidit acabar la relació o ràbia perquè ella l’havia enganyat amb el veí. Sabia que acabar la relació amb la Núria era el correcte.

Es va alçar lentament del llit, es va posar les sabatilles d’estar per casa i va dirigir-se a la cuina per desdejunar. Estava omplint la tassa amb el cafè que havia sobrat del desdejuni del dia anterior quan, de sobte, va sonar el timbre de la porta. Com no esperava a ningú a eixes hores del matí, el so del timbre interrompent la immensitat del silenci li va donar un esglai i se li van accelerar considerablement les pulsacions. Va deixar la tassa de cafè a la taula de la cuina i es va dirigir a l’entrada del pis. Una vegada va mirar per l’espiell la seua sorpresa va acabar i li va obrir.

–Què passa Hèctor? Quan de temps sense veure’ns! –el va saludar a l’hora que entrava al pis amb tota confiança.

–Però Andreu! Si ens vàrem veure fa tres dies!

–Això és una eternitat per a nosaltres. O es que hem deixat de ser els millors amics des de preescolar i jo no m’he assabentat? –va dir fent broma

–No, no! Res d’això! –va riure Hèctor–. Passa al saló i seu, ara vaig jo.

Andreu va passar al saló del pis com si de la seua pròpia casa es tractés, de fet ell va ajudar-lo a elegir habitatge a l’hora de comprar-lo. Hèctor va anar a la cuina, va omplir una altra tassa de cafè com la seua i amb ambdues preparades va encaminar-se al saló.

–Com has sabut que volia un cafè? –va preguntar Andreu sorprès.

–Et conec bé i reconec la teua cara de son. Vas eixir de festa anit, no?

–És clar que sí! –va dir amb una rissa entremaliada–. Què vols que faci un dissabte per la nit?

–Doncs no ho sé –va confessar mentre bevia cafè de la seua tassa.

–I si no saps de cap altre pla, perquè no et vas vindre ahir amb nosaltres? Miquel i jo et vam trucar al mòbil set mil vegades! Bé, set mil no, però set sí. –va reconèixer la seua exageració.

–Sabia que volíeu que me n’anés de festa amb vosaltres i no tenia gana, ahir havia matinat i estava molt cansat.

–Hèctor! No intentis enganyar-me!

Andreu va mirar el seu amic preocupat i, després d’un minut de silenci que va parèixer interminable per a Hèctor, va retornar la conversació:

–Encara penses en ella?

–I això què té a veure ara?

–Doncs que des que la Núria se’n va anar no ets el mateix de sempre.

–Què vols dir amb això? –va preguntar Hèctor, en part ofès.

–La Núria se’n va anar i no tornarà, ja sigui perquè ella no vulgui, perquè tu no vulguis o perquè jo no la deixi. No vull ni la deixaré que et faci mal altra volta, però si tu no l’oblides a ella i tot el que va fer-te estem perduts. El que vull és que tornes a ser el mateix col·lega que eres abans, fester i sempre content. N’hi ha moltes més millors que la Núria, físicament i psíquicament.

–Si jo ja no l’estimo! Però ningú m’havia fet tant de mal.

–Bé, ara que puc et diré que la Núria mai em va agradar. –va esplaiar-se Andreu.

–Com? Mai em vas dir res d’això.

–Perquè ets el meu amic, ella a tu t’agradava i jo havia d’animar-te. Però era molt controladora, clar que, l’amor és cec.

–Pot ser sí que ho era. –va reconèixer Hèctor deixant sobre la taula del saló la seua tassa ja sense cafè.

–Vull que te n’adonis que som massa joves per a viure amargats i que tu, si ho vols, pots aconseguir qualsevol dona que se’t creui per davant.

–Moltes gràcies Andreu, de veritat. Tu sí que saps animar als amics. –li va dir agraït.

–I molt més que això, et buscaré un psicòleg.

–Un psicòleg? De què parles ara? Creus que estic boig? –va dir-li confús i ofès.

–No és perquè estigues boig, res d’això, però no et vindrà mal per a tractar d’oblidar-te de la Núria. Per favor. Encara que solament vagis perquè te l’he demanat jo. –Andreu li va fer eixa cara d’innocent a la que Héctor no podia negar-li res.

–D’acord, però només una volta. Si em serveix tornaré a anar, sinó sóc lliure de fer el que vulgui.

–Bé –Andreu li va estendre la mà amb un somriure per finalitzar aquell petit pacte mentre que s’acabava l’última gota del seu cafè–. Ara m’he d’anar, ja et trucaré per telèfon i et diré quin és el psicòleg al que has d’acudir demà.

–Demà ja? Tan prompte? –es va sorprendre amoïnat.

–Quan més ràpid millor i quan acabes em truques al mòbil i em contes tot amb detall –va fer-li l’ullet just abans de tancar la porta darrere d’ell i abandonar el pis.

Uns instants després, Hèctor va tornar a trobar-se a soles en l’habitatge, encara que un poc més animat.

Eixa tarda, sense menys espera, va rebre una trucada per telèfon d’Andreu. Li va dir que ell no coneixia personalment al psicòleg, no sabia com es deia... res de res; només va poder proporcionar-li la direcció. Li havien dit persones conegudes que era molt eficaç.

Només obtindre eixa informació, va provocar una desconfiança en Hèctor que li feia tirar-se enrere. Però, quan anava a dir-li-ho a Andreu, la trucada es va tallar. Tenia la intenció de tornar a trucar-lo. No ho va fer, va recordar que havien fet un pacte i els pactes no es poden incomplir. Encara que el volgués incomplir Andreu no el deixaria, seria capaç d’acompanyar-lo fins la consulta per a assegurar-se que anava. Així que, al menys, aniria una vegada per provar.

Al matí següent es va despertar una altra volta amb les pulsacions pels núvols i la funda del coixí mullada per la suor. Altra volta el mateix malson. No podia suportar-ho més, viure l’experiència d’aquell somni era espantós. L’única part bona que va aconseguir extraure’n és que podria ser un bon tema a tractar amb el psicòleg, clar que no sabia si aquest especialista sabria el significat del seu malson.

Va desdejunar, va vestir-se i va agafar les claus de casa i del cotxe. Abans d’eixir es va parar enfront a l’espill de l’entrada.

Estava molt nerviós, encara que no sabia exactament quina era la raó. Podia ser inseguretat en sí mateix? Va mirar a l’espill observant tots els detalls en ell. Camisa a quadres ben botonada, pantalons vaquers blaus ben posats i sabatilles ben cordades. No es que anés vestit de gala, però tampoc anava ensenyant els calçotets per dalt dels pantalons com alguns adolescents que havia vist al parc. Ell era jove i eixe era el seu estil. Si volia que el psicòleg li ajudés devia mostrar-se com era realment.

Bé, aclarida aquesta qüestió va eixir de casa i se’n va anar al cotxe. Una vegada dins del cotxe ja arrancat va continuar donant-li voltes a l’assumpte. Ara estava més nerviós. Seria perquè no sabia res de cóm era el psicòleg? Li semblava que conduïa sense saber on acabaria el seu viatge. Segurament seria paregut a la idea que es feia Hèctor: un home d’entre els 50 i els 60 anys, seriós i amb pintes d’avorrit; però molt savi.

Al cap d’una estona va arribar a la direcció que li va donar Andreu. No es tractava de cap edifici d’oficines ni res d’això (al menys no ho pareixia per fora), era una bonica casa marró amb un jardí tot verd. Va intuir que passava consulta a la seva casa.

Va baixar del cotxe i va creuar el jardí fins arribar a la casa. Va fer sonar el timbre i va esperar allí plantat davant la porta com les flors que havia en aquell jardí. De sobte la porta va ser oberta.

–Hola! –van dir des de dins de la casa.

Ell va tardar en reaccionar. No era res del que s’imaginava. De fet, era impossible que fossi un psicòleg, en tot cas una psicòloga. Encara que no imaginava que algú com eixa xica anés a ser la seua psicòloga. Era una xica d’estatura mitjana que devia tenir la seua edat més o menys (23 anys). Va pensar que s’havia equivocat de direcció.

–Hola. És aquí aquesta direcció? –va preguntar mostrant-li el paper on la tenia apuntada.

–Sí, és aquí. –va respondre la xica amb el somriure encara a la cara.

–Ets tu... la psicòloga? –va continuar sense eixir de la seua sorpresa.

–Correcte.

–Em dic Hèctor. –va presentar-se–. Vinc aconsellat per un amic.

–Oh! Passa, passa! –va convidar-lo a entrar–. Jo sóc Anya.

Van fer dos petons i van endinsar-se en la casa. Tot en aquella casa pareixia modern alhora que luxós. Devia de guanyar diners. Van passar a un saló més gran que el del seu pis. Ell va seure a una butaca i ella a una altra, ambdues de cuir. Van estar una llarga estona parlant, i ell li va explicar tot el rotllo de la Núria, etc.

–Bé, et diré que casos com el teu n’hi ha molts. –va intentar d’explicar-li ella–. Has d’intentar continuar la teua vida com la feies abans de conèixer-la, i sobretot mira de quedar amb amics de confiança que t’animen. Sense donar-te compte cada volta la pensaràs menys. No és res d’altre món no poder oblidar una persona que t’ha ferit els sentiments, però és un procés costós.

En eixe moment a Héctor no li va semblar gens costós. En eixe poc de temps que havien estat junts, ella quasi havia aconseguit que s’oblidés de la Núria. I és que eixa xica tenia els ulls blaus com la mar més profunds que mai havia contemplat, els cabells del color de l’or més brillants que mai havia somiat i el somriure més agradable que mai havia imaginat. Anya era sense cap dubte de les dones més atractives que havia conegut. Però amb una casa tan gran li costava pensar que visqués sola.

Quan van acabar la sessió, ella li va comentar que tenia un altre lloc en la seva agenda per al dilluns de la setmana vinent i si ell volia podien tornar a veure’s per continuar tractant el tema.

Una vegada es van acomiadar i estava dins del cotxe per fer el camí de tornada, va agafar el mòbil i va trucar l’Andreu per contar-li tot amb detalls com li havia dit.

–Conta-m’ho tot! –va exigir el seu amic des de l’altre costat de la línia.

–No, són moltes coses a contar. Que em dius de quedar aquesta vesprada?

–En el bar Llopis a les 6.

I abans que pogués contestar, Andreu ja l’havia penjat. Com li molestava que li fera això!

Definitivament, Hèctor ho tenia clar. Tornaria allí. Encara que només fos per ella, per tornar a veure-la.
 
alisemperez | Inici: Olor de colònia Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]