Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Inter-ficcions
MANISES
 
Inici: Olor de colònia

Capítol 1 Anane
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

De sobte la porta, com si fóra per art de màgia, es va obrir. No hi havia cap altra persona a l'edifici. Tot estava en un silenci sepulcral que li posava els pèls de punta; la idea de morir ofegat allà dins, atrapat, li causava espant. A més a més, podria assegurar al noranta nou per cent que feia qüestió de cinc minuts escoltava els veïns transitar pel corredor, saludar-se amb amabilitat, obrir les portes dels seus respectius apartaments i tancar-les. Es tractava d'un soroll constant, que encara que no fóra massa fort, li feia companyia mentre intentava treballar. No obstant, quan va sentir un olor estrany es va alçar del seu escriptori i va recórrer el pis per tal d'esbrinar què era el que ocorria. Va guaitar per la finestra, estranyament va trobar el carrer buit: ni un sol vehicle, ni una sola ànima. En eixe moment va girar el cap i va veure com del seu edifici eixia una espesa fumarada negra. El cor se li va accelerar, i immediatament es va precipitar cap a la porta d'eixida. No obstant, la va trobar bloquejada. Va cridar i cridar, però efectivament, estava sol, i no només a casa o a l'edifici, li havia tornat a ocórrer, es trobava sol al món, de nou havien jugat amb la seua ment i havia traspassat aquell perillós portal que, en aquest moment, el separava de la realitat.

Plantat davant la porta, una vegada oberta dubtava sobre si havia d’avançar o quedar-se quiet, perquè, per desgràcia, ja coneixia aquell món, aquell univers paral·lel. Tal volta es tractava d'un senyal? Durant aquell curt període en què havia pogut experimentar aquell munt d’estranyeses més irreals que mundanes, havia aconseguit desxifrar algunes de les claus que aquells sers feien servir per comunicar-se amb ell.

Tot es remuntava, més o menys, a principi de curs. Havia arribat a París carregat d'energies i emocions pel començament d'aquesta nova etapa a la seua vida. Estava d'Erasmus i, gràcies a sa mare, tot siga dit, havia aconseguit un pis al barri de Montmartre que compartiria amb quatre estudiants més, o això era el que la seua parenta li havia comentat.

Es trobava parat davant les portes de l’edifici, amb una maleta a cada mà i un nus a la boca de l'estómac que havia estat fent-li d'acompanyant durant tot el viatge. Va alliberar una mà deixant la maleta al terra i va fer sonar el timbre. De seguida van contestar i el deixaren passar. Pujà aquells sis pisos a peu; es tractava d'un edifici vell i l'ascensor no li transmetia massa confiança. El que no sabia era que allò es convertiria en un costum portador de grans desgràcies.

Quan es va plantar davant la porta de l'apartament, trucà un parell de vegades, aleshores una xica de cabells rosats el va rebre somrient.

Bonjour — el va saludar amb un francès quasi perfecte.— Passa per favor, com si estigueres a casa teua — va continuar diguent en anglès.

"Deu ser que tinc cara de parlar l'anglés", va pensar.

— Hola. Sóc Rhett O'Donnell, i pel que deduïsc tu deus ser Lee HwanHee, veritat? — la jove va assentir amb el cap i, com si fos un acte automàtic del seu organisme, va eixamplar aquell somriure que pareixia tatuat al seu rostre.

— Em sorprén que hages pronunciat bé el meu nom.

— Ho he buscat al traductor de google va contestar rient amb nerviosisme.

Aquella nit es va gitar prompte ja que es trobava extremadament esgotat a causa del viatge.

Al matí següent, només alçar-se, es va dirigir al bany i a continuació va entrar a la cuina per fer-se l'esmorzar. En obrir la nevera va veure que pràcticament estava buida i mentalment es va dir que havia d'anar a fer la compra. Mentre una lluita entre la son i el fred que es calava entre els seus ossos es lliurava al seu interior, va escoltar com la porta de la cuina s'obria sobtadament. Un xic de pell morena i cabells bruns, més adormit que ell encara, el va saludar amb un moviment de cap i un dèbil somriure. Va deixar escapar un "hm" y Rhett va respondre de la mateixa manera. Amb tranquil·litat es va asseure a una de les cadires que hi havia envoltant un diminut tauler de xapat de fusta i va seguir amb la mirada aquell xic: el va veure obrir la nevera, posar cara de disgust, tancar-la i agafar un got i plenar-se'l de suc de bresquilla.

— S'ha de fer la compra — va ser l'únic que digué abans d'acabar-se el suc i anar-se'n.

— Que no t'estranye, és d'aquesta manera tots els matins. Fins que no es dutxa no és persona — va comentar una veu femenina al seu darrere.— Sóc Surya, germana d'aquest zombie amb qui t'acabes de creuar.

Rhett va somriure i la recent presentada li va respondre de la mateixa manera, semblava que allò era una mena d'idioma universal amb el qual tots s'entenien a la perfecció.

Era diumenge de matinada, l'endemà començaven les classes, encara havia d'ordenar tot allò que s'havia portat de Leith i, sincerament, no se sentia amb ganes de fer cap cosa.

Les primeres setmanes van passar ràpidament, no va trigar massa a acostumar-se a aquell ambient que l'envoltava, no obstant sí havia tingut problemes a l'hora de comunicar-se i trobar una feina que el poguera mantindre allà. Pensava fer de cambrer a qualsevol bar de la contornada i estava disposat a cobrar un sou no massa elevat per tal de no haver de tornar a viure en la monotonia d'aquell barri que assegurava que podria recórrer de banda a banda amb els ulls tancats.

No va ser feina fàcil, encara així al cap d'unes setmanes de constant sofriment es va creuar amb una jove de cabells negres com la nit. Vestia una samarreta d'encaix i uns pantalons de cuir, ambdós feien conjunt amb la seua frondosa cabellera. Li va estrendre un fullet en el qual s'oferien cinc places de cambrer al famós Moulin Rouge. Dubtós el va acceptar.

— Què passe bona vesprada.

— Gràcies, igualment — va contestar ell fent el millor ús possible del francès que havia aprés anys enrere.

Afortunadament, i per a la seua sorpresa, al cap d'uns dies després de fer l'entrevista el van acceptar.

Una vesprada s'havia quedat a la biblioteca Bnf-Museum Opera per començar a preparar els plans tècnics d’un projecte gràfic que li havien encomanat a fi de reproduir la catedral de Nôtre Dame a escala reduïda. Al cap d’una estona, quan es disposava a dibuixar la façana, una presència al seu costat va fer que se li eriçaren els pèls i un calfred li va recórrer tota la medul·la espinal arribant fins al cervell i fent que perdera el sentit de l’orientació i la vista se li enfosquira durant uns segons. Quan tornà a la normalitat va trobar damunt del seu portàtil un paperet groguenc plegat. Amb cura el va desdoblegar metre la curiositat aflorava des del seu interior. En la nota, va poder veure un dibuix que reconegué amb facilitat: es tractava del símbol de la pau. Davall d’aquest apareixia en tinta obscura, amb grafia semblant a la itàlica, la paraula Anane.
 Comenta
 
Capítol 2 Llilth
“Aquells ulls del color del caramel fos que tant li encantaven l'estaven observant atentament fent que el seu cor s'accelerara. Aquella intensa mirada que el penetrava fins arribar-li a l'ànima com si realment tinguera el poder de veure-la li causava calfreds, sentia que si seguien mirant-se d'aquella manera acabarien per unir-se en un sol, connectats per sempre.”

Havia hagut de tornar a la catedral de Nôtre Dame per apuntar els detalls d'una de les cúpules que havia oblidat incloure al disseny gràfic del seu treball. Era divendres i els seus companys de pis havien decidit que era una bona idea anar a sopar al centre de la ciutat i com a excusa havien pres que Rhett no havia d'anar sol perquè últimament no es trobava massa bé anímicament.

Es trobaven a la plaça de Jean Paul II. Rhett estava de peu cara a la catedral prenent notes, mentre els altres l'observaven des del darrere sense fer gran cosa. Quan es va haver quedat satisfet amb el dibuix es va girar i va dir als amics:

—Anem a sopar? Em muic de fam—els companys van soltar l'aire que havien retingut als pulmons, i tots van coincidir en que ja era hora de que acabara.

En pinya es van dirigir al Bon Gourmet, un batobus que feia funció de restaurant aquella nit. Tranquil·lament van seure i van sopar mentre xerraven distretament. No obstant arribat un cert punt de la nit Rhett va començar a patir uns forts dolors de cap.

—Us fa que se n'anem a un pub ara quan acabem?—proposà Surya.—Estaria bé trobar algú que em distraguera de la feina de classe—va fer una curta pausa,—ja m'enteneu—afegí amb un to juganer i, pel que semblà als altres dos, el seu germà, Haram, es queixà en el que pensaren que era hindi.

—Doncs jo m'apunte—digué HwanHee.—I tu, Rhett, què n'opines?—no obstant el xic no va respondre.—Rhett, te trobes bé? Estàs molt pàl·lid!

—P-pot ser me’n vaja a... casa—contestà amb un fil de veu, tremolós.

—Estaria bé que anares a que et feren una revisió, açò ja no és normal. Portes quasi tota la setmana igual, Rhett—va seguir discutint Surya.

—No, no. Tranquils, quan em gite al llit se'm passarà, cregueu-me.

—Aleshores se n'anem a casa—va concloure ella.

—De veres que no vull arruïnar-vos la nit. Puc anar jo soles, no hi ha cap problema.

—Com que no? Però tu t'has vist?! Si se n'anem de festa vaig a estar preocupada per si t'ha ocorregut alguna cosa.  

—Pareixes sa mare. Jo l'acompanyaré, que de totes formes no em feia massa il·lusió veure com t'ho muntaves per satisfer els teus desitjos sexuals—afegí Haram donant per acabada la discussió.

Finalment, Haram va acabar acompanyant a Rhett a casa mentre que les dues xiques s'havien quedat al centre de la ciutat. Quan van haver arribat Haram ajudà al seu company a gitar-se al llit. Li va posar un coixí més baix del cap i el va tapar amb diverses mantes que va trobar per l'habitació.

—Estàs gelat, Rhett—comentà mentre li tocava el front.—Quan et trobes mal de seguida ens has d'avisar. No sabem que tan perillós pot ser açò que pateixes, però com bé ha dit Surya hauries d'anar al metge—dites aquestes paraules es va girar i va fer gest d'eixir, no obstant una mà va envoltar el seu canell i el va retenir.

—No te’n vages, per favor—demanà Rhett amb la suor començant a recórrer el seu rostre.—No em deixes sol—Haram va fer mitja volta i es va asseure al llit. Estava estranyat per aquella reacció i, pel que es veu, l'amic ho va detectar.—Si em quede sol vindran per mi. Estaré desprotegit. No vull que em facen mal, Haram. Tinc por.

—Rhett, calma't—contestà ell mentre agafava la mà del xic que l'estrenyia desesperat. Va pensar que allò es devia a la febra, que tal volta delirava.—Si vols em quedaré ací fins que et dormes—l'amic va negar amb el cap tan ràpid com va poder.

—Ho dic de veres, Haram. Has de creure'm—suplicava mentre un parell de llàgrimes començaven a descendir per les seues galtes. El xic va sentir que havia de fer alguna cosa, que no podia deixar-lo patir d'aquella manera. Aleshores va anar a la cuina i va banyar un drap per posar-lo sobre la front de Rhett, que ara cremava i a continuació es gità al seu costat.

Passada una estona, Rhett per fi es va adormir deixant d’aquesta manera de tremolar. Haram, al seu costat, no havia mogut ni un sol pèl. El seu pit pujava i baixava amb calma, compassat amb el moviment respiratori del seu company.

Quan al matí següent Rhett va despertar es va trobar sol a l’habitació. Lentament va posar un peu fora del llit, després l’altre. El fred dels taulells es va clavar per dins dels seus ossos, fent que tot el seu cos es sacsejara. Tanmateix, decidit, es va dirigir a la cuina.

Una vegada va haver arribat es va fixar en que semblava que no hi havia ningú a la casa, així i tot, a causa de la son, no va prestar massa atenció a aquest fet. Mentre es posava el suc de taronja al got va escoltar el so d’una clau introduïr-se pel forrellat de la porta d’entrada i donar dues voltes. La porta s’havia obert. A continuació dos passos, tal vegada més lleugers del que estava habituat, van irrompre en el pis. I la porta es va tancar. El xic va esperar uns segons abans de saludar i, de la mateixa manera, la resposta va trigar en arribar.

—Hola—va dir trencant el silenci que s’havia creat. Pareixia que esperava una resposta. Els pèls de Rhett es van eriçar.

—Hola?—preguntà aquest vacil·lant.

—Hola?—aquella veu resonà al seu interior. Va trobar en ella un to familiar.

—Qui eres?

—Qui eres?—no, no podia ser! I tant familiar! Es tractava de la seua pròpia veu, com si fos un reflex acústic d’aquesta, un eco, reverberant entre les parets del seu cervell, clavant-se en ell i perforant-lo, com si fos un trepant que s’endinsava amb força fent-lo sofrir amb crueltat.

Es va quedar de pedra, immòbil. Era feina impossible per al seu cap emetre cap ordre a les seues extremitats. I de sobte la seua vista es va enfosquir. Com si es tractara d’una pel·lícula que haguera vist un milió de vegades, la imatge de la catedral de Nôtre Dame plena de gom a gom va aparèixer al seu cap. En aquell moment la llum del dia era pràcticament nul·la, fet que li dificultava la capacitat de diferenciar els objectes des de la llunyania. Instintivament va girar el cap a un dels costats amb rapidesa. El que va veure el va sorprendre encara més, si allò era possible: una ombra creuà veloç l’espai que la seua vista abastava, la gent es va esfumar, els seus cossos es van desintegrar deixant restes d’un fum negre que es va repartir per tota la plaça desorientant, d’aquesta manera, a Rhett. L’únic que els seus ulls van aconseguir distingir va ser el dibuix del símbol de la pau que va recordar haver vist a aquella nota que va rebre a la biblioteca feia qüestió de setmanes. Aleshores una jove de cabells rogencs aparegué davant d’aquest, anava vestida de negre, li va recordar a la seua companya de treball, aquella que li havia repartit el fullet amb l’anunci, Anan… Anane? Estava allà, acompanyant a l’altra xica. Havia aparegut del no rés. Rhett no comprenia la situació. Les dones se’l van quedar mirant fixament. Les seues veus van ressonar al seu interior, el cridaven. Atret per aquestes es va voler apropar, no obstant, per més passos que donara no avançava.

Sobtadament la situació donà un gir inesperat. Abans que se n’adonara una mà va aparèixer travessant la espesa fumarada del color del carbó i va estirar de la seua camisa, fent que s’endinsara en el halo. Al cap del que van ser uns segons però a ell li van parèixer hores, va obrir els ulls, i es va trobar als braços de HwanHee, qui se'l mirava amb semblant preocupat. Rhett va observar al seu voltant desconcertat. Va veure als dos germans asseguts al sofà del saló: Surya amb la mateixa expressió que HwanHee, i Haram amb una mirada que no va saber desxifrar a la perfecció, ja que potser es tractara d'una mena de preocupació com es transmetia a les de les seues amigues, o potser fos un barall d'obscurs sentiments envoltats per una nebulosa capa que li impedia veure el que s'amagava darrere d'aquesta, confonent-lo i fent que es preocupara per la situació en la que es trobava. Com si no haguera passat cap cosa es va alçar, no obstant la debilitat que sentia en aquells moments va fer que es desplomara al terra de nou.

La seua companya es va precipitar cap a ell, agafà les seues mans i es va assegurar de que es trobava bé. Llavors, a causa de la tranquil·litat amb la que Haram portava la situació, les xiques es van molestar amb ell, no sense abans reparar en que Rhett havia estat sol a casa.

Aleshores HwanHee, amb ajuda de Surya, va agafar al malalt i el va portar fins al seu llit.

—Si necessites alguna cosa ja saps que estem a la teua disposició, però no abuses, eh—l'informà Surya abans d'eixir per la porta. HwanHee se'l va quedar mirant amb una mica de tristesa clavada als ulls. Rhett va voler preguntar què era el que li ocorria, però aquesta al veure'l obrir la boca va somriure i se'n va anar.
 Comenta
 
Capítol 3 Un Lilim
"¿És real tot allò que creguem conèixer? ¿En quina mesura hem de considerar vertader allò que els nostres ulls arriben a veure?"

—Si, tot va bé, mare.

—Segur? Dis-me si necessites alguna cosa, eh—va contestar la mare de Rhett des de l'altre costat de la línia telefònica.

—Ja t'he dit que estic perfectament.

Les vacances de primavera havien passat i, al contrari que als Nadals, Rhett no va havia tornat a Leith durant els dies festius. Des que la dona es va haver assabentat que el seu fill havia estat malament el telefonava més sovint.

—I com va amb els quatre companys?

—Bé, va bé, mare—respongué aquest sense fer massa cas del que aquesta dia.

—Sí? Me n'alegre. Als bessons i a la coreana els conec d'ençà però, i l'altra? No m'has contat cap cosa d'aquesta.

—L'altra? Em sembla que t'equivoques.

—No—digué ella segura.—Com s'anomenava? Lídia? Laura? Laia? Espera't que ara ho busque. Deu estar apuntat per algun lloc o a la pàgina web—després d'uns segons, la resposta va arribar.—Lilith. Aquesta era—en aquell moment s'escoltà el timbre de la casa sonar.—Bo, he de penjar. Ja parlem. Bessos, vida meua—i la línia es va tallar.

El jove es va quedar estranyat, doncs no coneixia cap Lilith, que ell sabera. Desconcertat buscà a la pàgina web de l'empresa amb la qual feia l'Erasmus, com havia comentat sa mare durant la telefonada. Va iniciar sessió i entrà a l'apartat on apareixien les dades de l'estança i dels companys. Allà va trobar la fitxa dels germans, la de HwanHee i, efectivament, no va veure cap altra. Tanmateix quan va baixar un poc més se n'adonà que amb lletres més menudes s’esmentaven els "candidats" que hi havien hagut per compartir pis. Al costat del nom de cadascun posava la data en la que s'havien retirat de l'oferta. L'últim que va veure sigué aquell nom que havia entrat buscant. Va clicar al damunt d'aquest esperant que el redireccionara a la fitxa de la persona, no obstant va arribar a una pàgina que s'anomenava Secrets del jardí. En aquesta es contava la llegenda d'una suposada dona abans d'Eva a l'Eden, però que havia abandonat aquest lloc i, com no, havia acabat formant part del costat contrari, l’infern. Es dia que era una sàdica que només volia ferir i sexe. Quan de sobte aparegué una fotografia el cor de Rhett es va aturar per qüestió de segons.

***

Què era el que havia ocorregut? Es trobava al terra de l'entrada del edifici en el que habitava, davant les escales. Com havia arribat fins allà? Mentre tractava de fer memòria es va asseure al terra. Es trobava una mica marejat. Tot i que ja s'havia acostumat a aquestes baixades de tensió sobtades, feia temps que no li succeïa cap cosa com aquesta, o més ben dit, aquesta era la primera vegada que oblidava el que havia ocorregut minuts o inclòs segons enrere. Va recolzar els colzes sobre les seues cames flexionades i va tractar de recordar els fets des de l'inici.

"Val, veiem, jo estava a la meua habitació estudiant. HwanHee va entrar i em va preguntar què era el que feia. A continuació ens vam posar a parlar sobre... sobre... què? Pot ser sobre la veïna? I segons després el meu mòbil va sonar. Jo em vaig alçar i vaig respondre. Qui devia haver-me telefonat? Tal volta es tractara de... tal volta fora ma mare? No ho se, no recorde cap paraula d'aquella conversació... i després algú em va parlar... quan vaig haver acabat la cridada algú es va dirigir a mi. HwanHee de nou? Altra vegada? Per què tinc la sensació de que açò no m'està conduint a cap lloc?"

Frustrat, va alçar la mirada uns centímetres i va veure uns peus:

—Rhett, hem d'anar-nos-en—va dir aquella veu, no obstant el xic no va moure ni un sol pèl.—Rhett, corres un greu perill quedant-te ací—va insistir i llavors va estendre la seua mà perquè aquest l'agafara.

—HwanHee?—preguntà aquest.

I, tot seguit, un llarg túnel, fosc i sec, es va obrir pas davant dels seus ulls. Corria i corria desesperadament, amb gotes del que pareixia suor esvarant pel seu front, tanmateix semblava que mai trobaria l'eixida. Quan l'energia que alimentava el seu cos es va haver esgotat, caigué al terra inconscient.

Va obrir els ulls i aquesta vegada estava al seu escriptori, a la seua habitació. S'havia adormit? Quina hora devia ser? Les deu i mitja del matí. Van trucar a la porta i aquesta es va obrir.

—No em digues que t’has quedat tota la nit estudiant. Quin valor!

—Haram no sigues pesat, saps perfectament que m’acabe de despertar.

—Ho se, menuda cara portes—va dir rient.—Una mala nit?

—No ho se—respongué seguint al seu amic amb la mirada, aquest es va asseure al seu llit.—No tinc clar què és el que és real—va fer una curta pausa.—Mai has tingut la sensació de que tot el que vius, allò que penses que és el teu dia a dia, es pot tractar únicament d’un somni del que no pots despertar? I si som ànimes recorreguent un món imaginari mentre que els nostres cossos jeuen immòbils a un llit?

—Rhett, em sembla que desvaries.

—Ja t’he dit que no he dormit bé.

En aquell moment el seu mòbil va sonar. Era la seua mare. Havia telefonat per preguntar-li com s’hi trobava. No obstant, l’havia deixat intrigat amb allò que havia dit i va decidir buscar informació a Internet. Quan va haver trobat la fotografia d’aquella xica que havia entrat buscant, es va quedar atònit. La recordava. Aquella imatge ja havia aparegut davant dels seus ulls, no era la primera vegada que es trobava cara a aquell semblant. L’havia vist aquella vesprada què havia anat a Nôtre Dame. O tal volta havia somiat amb ella. No! Estava pàcticament segur de que l’havia vist amb Anane aquella vesprada què…

—Però què ocorre?—la pantalla del portàtil s’havia tornat negra. L’havia apagat? No recordava haver fet cap moviment. Va tractar de tornar a encendre’l, però aquest semblava ignorar totes les seues ordres. Abatut va tancar els ulls i va inspirar profundament. “Rhett!” va escoltar al seu darrere, aquella veu aguda li va sonar familiar.

***

Els potents raigs de sol el van obligar a obrir els ulls. Sense massa presa va apartar els braços que es trobaven al davall del seu cap i va alçar la vista. Estava de nou a la seua habitació. Els records d’un estrany somni el colpejaven impetuosament. Les imatges d’ell parlant per telèfon amb la seua mare, la fotografia de la xica misteriosa, Lilith, aquella veu que l’havia nomenat… totes les tenia tan presents com si realment foren reals. Va eixir per prendre un got d’aigua, i en vista de que es trobava completament sol al pis va retornar a l’escriptori per avançar amb els estudis d’arquitectura contemporània. Eren les deu quasi en punt del matí, i semblava que aquell edifici fos un mercat. Els veïns alegres i xerraires, animats pel bon clima que últimament els havia envoltat es saludaven amb calidesa i amabilitat. Després s’endinsaven en els seus habitatges i el silenci regnava de nou, és clar, fins que uns altres tornaren a coincidir pels passadissos. No obstant a Rhett açò li semblava del més normal, ja que pràcticament durant tots els últims caps de setmana el panorama havia sigut aquest, de forma que ja n’estava acostumat. Al cap d’una mitja hora més tard aproximadament un suau olor a fum es va estendre per tota l’habitació on es trobava el jove.

—Surya?—va cridar des del seient, però no va rebre cap resposta—Haram? HwanHee? Em sembla que se us està cremant alguna cosa a la cuina—aleshores va recordar que estava sol.

Amb el cor encongit es va alçar i va eixir per tal d’esbrinar d’on provenia aquell olor. A mesura que avançava per la casa aquest es feia més fort. A poc a poc l’aire es tornava més dens dificultant-li l’acte de respirar. Corrents es va dirigir al balcó, va obrir les portes d’aquest d’una tirada i va inspirar profundament. Era de nit. La foscor envaïa tot allò que la seua vista abastava. No hi havia ni una sola ànima pel carrer, tot estava en complet silenci. De manera que la seua ment no va poder evitar tornar a reconstruir els fets d’aquella vesprada a Nôtre Dame. Sol, davant la catedral, envoltat per un fum negre i espès. No sigué fins aleshores quan va recordar a aquella xica: Lilith. La seua obscura mirada clavada en les seues pròpies orbes, aquell cabell rogenc i frondós que queia pels seus muscles nus fent onades atrevides… Ara ho relacionava tot. Lilith, la jove de la fotografia, aquella per la que havia estat intrigat tantes vegades, aquella de la que parlava la pàgina web, doncs era la mateixa imatge, posseïa el mateix rostre que la dona que havia abandonat a Adan a l’Eden, aquella dona el perseguia. Però, per què? Per a què? De sobte, el foc eixint des d’un costat de l’edifici el va obligar a eixir d’aquella abstracció que l’havia mantingut distret una estona. D’aquesta manera, conduit pel temor va anar corrents fins la porta d’entrada. Va tractar d’obrir-la, però estava encallada: bloquejada per màgia negra, com ja bé sabia. Perquè això era, Lilith, una bruixa poderosa anava rere d’ell. Tanmateix, el forrellat va cedir i Rhett deixà de empènyer la porta. Aquesta, oberta de bat a bat, mostrava al jove el buit corredor, replet d’aquell fum que l’ofegava lentament. Sense pensar-s’ho dues vegades més es va arrossegar unes quantes passes més lluny, aleshores una potent veu el va cridar reverberant entre les quatre parets que l’envoltaven. Aquest atemorit per la seua seguretat va arrencar a córrer. No obstant les seues forces minvaven i va acabar redolant per les escales. A causa de la caiguda es va veure obligat a tancar els ulls. Quan els va obrir novament es va trobar al terra, als peus de la llarga escalinata. Amb dificultat va intentar memoritzar allò que havia passat, tanmateix, degut a una contusió, un dolor agut no li deixava pensar amb claredat.

—Rhett, hem d'anar-nos-en—va dir una veu, no obstant el xic no va moure ni un sol pèl.—Rhett, corres un greu perill quedant-te ací—va insistir i llavors va estendre la seua mà perquè aquest l'agafara.

El jove va alçar la mirada de forma que els seus ulls van connectar amb aquelles esferes del color del caramel fos que tant li atreien.

—Haram?—va qüestionar mentre l’altre li ensenyava un mig somriure—Què és el que ocorre? Què m’està passant?—va afegir amb llàgrimes als ulls.

—Has de fugir, creu-me.

No obstant quan el jove es disposava a acceptar la mà del amic, aquest es va esfumar. Les restes del seu cos no eren altres que aquella fumarada negra que ja havia vist a Nôtre Dame. Aleshores un agut xiulit, entonant una cançó de bressol coneguda, va envair les quatre parets del seu cervell. Tot seguit una presència al seu darrere el va impulsar aconseguint posar-lo de peu i fer que arrencara a córrer de nou. Una vegada al carrer es va fixar que a les parets dels edificis una serie de símbols, un d’ells el de la pau, apareixien gravats a les seues façanes. Inconscientment els va seguir i guiat per aquests va arribar fins al Moulin Rouge, pujant al terrat d’aquest edifici. Quan va reaccionar ja era tard, doncs una veu va cridar la seua atenció:

—Oh, Rhett! Quant de temps he esperat aquest moment! M’has trobat a faltar? Feia anys que no ens veiem. Tal volta vint-i-tres?

—Lilith?—va preguntar mentre es girava—Em coneixes? Què t’he fet? Per què vens a per mi?—i al costat d’aquesta va trobar a la seua companya.—Anane. Què és el que ocorre?

—Jo, Rhett, necessite la teua ajuda. És hora que retornes amb els teus. Sang de la meua sang, descendència meua. Tu, Rhett, em pertanys—va parlar la pèl-roja.

—No! No pot ser!—tot pareixia un malson del que no podia despertar.

Volent escapar va donar un pas enrere amb tan mala sort que es trobava a la vora de l’edifici i va esvarar. El seu cos pesat el va conduir fins al terra, no obstant aquest va resultar ser més tou del que s’havia imaginat. Desconcertat va obrir els ulls i es va trobar a una menuda habitació blanca:

—Bon dia, bell dorment—va dir un home vestit amb bata blanca.—Estàs al centre psiquiàtric Ailsa, a la ciutat d’Ayr.

—Els meus amics. HwanHee, Surya i Haram, on estan?

—Qui?
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]