Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



asn94
Torroella de Montgrí
 
Inici: Olor de colònia

Capítol 1 No conec cap regla absoluta
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l'alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

L'agonia em feia desvariar, tan sols havien passat dos minuts però em feia l'efecte que ja portava dins la recambra dies sencers. Sentia crits de socors unes parets més enllà però no m'immutava. Eren crits apagats, els d'alguns dels meus companys que també havien quedat atrapats entre la massa de fum que englotia les oficines. Jo, com molts d'altres, no cridava. No em desesperava el que passava. Molts de nosaltres feia temps havíem viscut un infern semblant i allò, vist des del nostre racó, un poc llunyà, no era tan greu.

L'última cosa que recordo és el gust de les gotes de suor que em rajaven front avall, amargues com la cendra que respirava i em cremava els narius, que des de feia pocs mesos era el pa de cada dia en aquesta feina que m'havia aconseguit, ara ja feia uns anys, l'Arnaud. I era precisament en ell, en qui pensava just abans de caure desmaiat.

A fora feia sol però un fi corrent d'aire s'escolava entre les cortines i arribava als peus del llit, aixecant-me el llençol que ja només em cobria fins al melic. Era fi i aspre com paper de fumar, i com paper de fumar eren la samarreta i pantalons que m'havien posat. Encara no havia obert els ulls, feia un dia que dormia, però sentia les passes de metges i infermeres caminant pels passadissos i habitacions contigües. A la meva hi havia tres llits més, tots buits excepte un, on seia un noi que feia tres setmanes havia començat a treballar a l'oficina. Des de la porta de l'habitació, algú va cridar al nano, que va parar de mossegar-se les ungles per aixecar-se i sortir al passadís. Va ser quan estava segur que ja no quedava ningú a l'habitació que vaig decidir d'aixecar-me. Em vaig fregar els ulls amb les mans i, lentament, em vaig incorporar, mentre les cortines seguien ballant, empeses pel vent. Assegut al llit, les cames em penjaven sense tocar el terra, enllosat de mala manera amb trossos de rajoles antigues. Vaig fer volar la mirada per sobre l'habitació, fixant-la per pocs segons en cadascun dels elements que la formaven. Vaig decidir de llevar-me. El contacte dels peus descalços amb el terra em va produir un calfred i se'm van eriçar els pèls, tal com feien quan sentia cantar l'Elliette. Ja acostumat a la temperatura de les rajoles, vaig acostar-me a la finestra, que era entreoberta, i em vaig repenjar sobre el marc, blanc i vell com els llençols que m'havien emparat aquella mateixa nit.

L'hospital no ho era ben bé, d'hospital. Ara ja feia uns quants anys que havien habilitat un antic casalot per curar els ferits de guerra, al ser destruït l'únic hospital que hi havia en un radi de cinquanta quilòmetres, als afores del poble.

Aquest era més gran i lluminós, de fet tenia capacitat per a més de cent pacients i quasi sempre estaven tancades les habitacions que donen a la cara nord, més freda. Tenia un pati amb bancs i arbres i una zona habilitada per fer esport, que havien instal·lat a principis d'aquell mateix any. Justament al pati donava la finestra de la meva habitació.

Des de dalt veia les infermeres, carretejant alguna llitera i carros amb llençols nets, tres o quatre interns que havien sortit a caminar i metges que traginaven paperassa. Un repartidor aparcava el camió al mig del pati i descarregava caixes de fruita i altres menjars. Des d'un banc, l'Arnaud em saludava tranquil·lament amb la mà aixecada, onejant-la, mentre em deia alguna cosa que, amb la distància, es feia incomprensible. Em va semblar que duia la mateixa samarreta de tirants i els mateixos pantalons blancs que portava jo. Així doncs, l'Arnaud també hi era quan l'oficina es va incendiar.

Vaig fer un gest al meu company en senyal que esperés i vaig fer córrer les cortines.

– No ens hi deixen quedar cap dia més – va dir l'Arnaud mentre se m'apropava.

Qualsevol hagués pensat que ho deia enfadat, perquè té la veu ben ronca, però ell sempre parla així.

– Així doncs, marxem aquesta mateixa tarda? – vaig preguntar sorprès. Tot just feia deu minuts encara era al llit.

– Tu fes el que vulguis, Agnel, jo marxo ara mateix – va respondre amb mig somriure mentre em donava un cop a l'esquena a tall d'adéu. – Ens veiem.

L'Arnaud no suportava que li diguéssin què fer. El personal de l'hospital havia fet bé deixant-nos marxar perquè si no, segur que hauria escapat. En quatre gambades seria a casa i jo m'hagués quedat sol, tot i que, fet i fet, ara també era plantat sol al pati, mig despullat, preguntant-me si veuria el meu amic, ara que l'oficina, si és que havia quedat gaire malmesa, tancaria per un temps.

El senyor Coleman va tenir sort. Només havien quedat inservibles tres sales: recepció, el despatx de la Jade i la recambra on es guarda la paperassa vella que amb prou feines consultem una vegada al mes. Bé, doncs just en aquesta habitació, en la que les probabilitats d'entrar-hi són d'una entre trenta aproximadament, és on em trobava jo quan les alarmes de fum van començar a sonar. Els serveis de correu es veurien interromputs tan sols durant una setmana, mentre es netejava i s'avaluaven els danys que havia patit aquella part de l'oficina. Segons el director, l'incendi no s'hauria originat dins les seves oficines sinó que havia estat causat per un curtcircuit a la botiga de robes de seda, local al costat de correus. Cap empleat no havia quedat ferit per cremades, tan sols ens havíem intoxicat els que estàvem treballant durant el torn de tarda.

Així doncs, al cap d'una setmana érem tots de nou a les oficines, a excepció de la Jade, que trigaria uns dies més a incorporar-se. El seu despatx havia quedat completament inutilitzable.

Tot i ser més de cinquanta milers de persones a la ciutat, la notícia de l'incendi havia recorregut tot Saint-Brieuc, i la gent, com solia passar sempre en aquestes ocasions, havia començat a fer-ne les seves pròpies versions.

Durant la primera setmana després de l'incendi al local de seda, Coleman estava més irritable que de costum. Tot i que pensàvem que perdre fitxers de la recambra no ens afectaria gaire, aquella setmana semblava que els necessitàvem més que mai. En total, cinc encàrrecs demanaven consultar alguns d'aquells documents, que eren ara completament il·legibles. Dissabte, Coleman va ordenar que es llencessin els papers que havien quedat pitjor i que dilluns, de tornada a la feina, ja buscaria alguna solució.

Patrick Coleman, el director de l'oficina, havia nascut a Anglaterra, de fet, tota la seva família era anglesa menys el seu fill. Ell i la seva dona, la Sabrina Powell, havien vingut a França l'hivern després de la guerra i havien tingut el seu fill, en Tim Coleman, uns mesos després que el pare entrés com a repartidor a l'oficina de correus postal de Saint-Brieuc, el 1920. Quan va començar a treballar a l'oficina era el més jove de tots, tan sols tenia vint-i-un anys, però de seguida va escalar posicions fins avui dia, que n'és el màxim responsable. Alguns com jo o l'Arnaud hem vist com passava d'ocupar el càrrec més irrellevant a controlar-nos els salaris, mentre nosaltres, inconscientment, seguíem picant les tecles de la màquina d'escriure i classificant paperassa. Tot i això, ningú dins l'oficina l'ha pagada mai amb ell ni li guarda rancor. Sempre es porta bé amb tothom qui treballa per ell i de seguida que va arribar va fer amics, també fora l'oficina.

Jo i l'Arnaud tan sols li portem un any d'avantatge, si es pot dir així, però ara que ha passat el temps sembla que ho sigui ell, més vell que nosaltres.

Bé, sé que les regles absolutes no existeixen i això que sempre és amable amb tothom també té les seves excepcions. L'última i més grossa que recordo va ser la del dilluns següent; dilluns 23 de maig de 1927: l'Arnaud Lebrun no s'havia presentat a l'oficina.
 Comenta
 
Capítol 2 Aquell va ser un dilluns diferent
Ja és de dia quan comencem a treballar, a dos quarts de sis del matí, però estic cansat i el fred no hi convida. Quasi sempre passo per casa l'Arnaud, comprem un diari i caminem fins a l'oficina, on el llegim mentre esperem que toquin les campanes.

A vegades, quan truco a la porta de l'Arnaud, surt la Carine i em diu que ja ha marxat. Aleshores m'enfado perquè passar per casa l'Arnaud m'obliga a fer una mica de volta.

Dilluns 23 de maig va ser diferent. Vaig trucar el timbre i en comptes de sortir l'Arnaud o la Carine, va treure el cap, per la finestra del costat, una dona jove, que em va dir que m'esperés mentre es vestia amb una bata groga. Va baixar al carrer i va obrir la porta de la casa dels Lebrun amb una clau que s'havia tret de la butxaca. Em va explicar que la tarda del dissabte els havia sorprès mentre marxaven, però que l'havien avisat perquè donés uns papers a un home que vindria al cap de dos dies, a un quart de sis del matí. Així doncs, em va acompanyar a la sala del menjador i es va posar a remenar calaixos, traient-ne papers desordenadament; tots arrugats, li queien per terra sense cap mena d'ordre. Vaig acostar-m'hi, amb la intensió tant d'ajudar-la com d'aturar aquell caos que no parava de créixer; però de seguida es va girar. Aguantava tres o quatre fulles, firmades per una tal Léa el passat 20 de maig, i el dibuix del rostre d'un noi, grapant-les amb els seus dits prims i secs; jo em delia perquè les deixés anar però, en comptes d'això, va acostar-se a la taula, va moure la cadira per poder-hi seure còmoda i, descaradament – vaig pensar jo –, es va posar a llegir en veu alta:

Estimat Senyor Lebrun,

espero no haver-me equivocat d'adreça; ja que aquest és, sens dubte, un assumpte de gran importància, tant per vostè com per mi mateixa.

Li escric des de Saint-Malo, on fa unes setmanes he tornat a instal·lar-m'hi després d'uns anys de voltar i voltar per tot el nord-oest d'aquest nostre país. Li explicaré breument què he fet durant aquest temps; espero que li sigui d'ajuda per entendre el motiu que em porta a escriure-li aquesta carta.

Ara ja fa uns anys, com molt bé recordarà, França havia quedat atrapada, sota una coberta de runa i pols, que ha costat molt d'enretirar. Llavors, jo tenia dinou anys i ja en feia uns cinc que m'ocupava de la botiga familiar, on veníem tota mena de teixits, des de les teles més delicades a catifes i cortines, que confeccionaven la meva mare i les seves dues treballadores. La botiga gaudia d'una certa fama i prestigi entre la gent del poble, sobretot després de la guerra, i, tot i que treballàvem sense parar, sempre hi teníem coneguts, passejant-s'hi o prenent cafè.

Això li ho dic perquè sàpiga que m'estimava França i la seva gent ens estimava a nosaltres.

El cas és que, des que la guerra havia acabat, el poble s'havia trobat amb aquells qui havien pogut tornar, que es passejaven amunt i avall, sense saber on caure morts. Molts ja no hi eren i ja no els veuríem més – entre ells el meu oncle –, però els que sí que hi eren tampoc no podia veure'ls com els veia abans. Ara, a la botiga, hi freqüentaven coixos, cecs i trastornats: ens havíem convertit en un hostal per a antics combatents. Això agradava a la meva mare i a les treballadores, que estaven contentes de poder parlar amb els seus antics companys, però a mi m'enfadava veure'ls. No suportava sentir el soroll del cop dels bastons amb el terra, veure els pegats dels ulls, els traus al cap i les amputacions; no suportava aquells riures fingits, mig frenètics mig agonitzants, d'aquells malaguanyats que s'atrevien a entrar a la botiga amb uniforme. Em posaven els pèls de punta. Fins i tot n'hi havia alguns que encara duien els emblemes cosits, allà, de costat amb la bandera.


De mica en mica me'n vaig desentendre, fins que ja no apareixia mai a la botiga de robes; als matins treballava al quiosc que havia obert una família anglesa i les tardes les passava a un local on hi actuaven dos pianistes, que no hi entenien ni fava, mentre jo aprenia a dibuixar de la mà d'un noi més jove que jo que no tocava de peus a terra, però que ho feia prou bé, això de dibuixar.

La veritat és que les coses ens anaven bé, tant a mi com a la meva mare, en comparació amb la resta del poble. El que guanyava al quiosc i els diners que feia quan algú em comprava algun dibuix eren més que suficients per anar tirant i per comprar una caixeta metàl·lica, que es va anar omplint de francs a mesura que passaven els mesos.


Al poble tot transcorria amb normalitat. L'estiu de 1921 els carrers tornaven a ser plens de gent traginant carros, canalla corrent i jugant i vells asseguts als bancs, llegint el diari o parlant dels temes més irrellevants que us pugueu imaginar. Tot i que no em feia cap gràcia tornar a la botiga, feia uns dies que no veia la meva mare i li havia de dur un paquet provinent de la capital que, per error, havien enviat a casa meva. Així doncs, vaig fer camí cap a la botiga, amb el correu entre les mans, desitjant que a aquella hora no hi fossin els seus amics, mentre pensava que, amb els diners estalviats, en tenia prou per comprar deu bitllets de tren d'anada i tornada a París.

Vaig empènyer la porta, fent sonar la campaneta que penjava del sostre, i vaig preguntar a la Cécile i l'Yvette on era la meva mare. Després d'entretenir-me una estona, preguntant-me això i allò altre, em van indicar el pis de dalt i em van dir que hi havia pujat feia una estona, acompanyada d'un noi que buscava un lloc per quedar-se uns dies, a canvi de fer feina. Vaig acomiadar-me'n de seguida i vaig pujar els esglaons de pedra de tres en tres, fins a arribar a la sala on eren de peu la meva mare i aquell nouvingut. La meva mare li ensenyava les màquines de cosir i les diferents eines, els prestatges amb les teles i les habitacions de la botiga que, per força, hauria de conèixer si volia treballar-hi. Va trigar uns segons a adonar-se'n de la meva presència i, quan ho va fer, va deixar anar un sorollet, no sé si de goig o d'alleujament, però sí alegre, i em va agafar el paquet de les mans. Pel que recordo, eren unes tisores – o eren unes agulles? – importades dels Estats Units, que feia setmanes que esperava i que li anirien molt bé per fer no sé quina mena de cosa, exactament. La veritat és que no li feia gaire cas, no parlava de res realment important, i molt menys que m'interessés; jo estava concentrada en com el noi treia tot de coses d'una bossa de roba i les escampava per sobre un matalàs que, si no m'equivocava, la meva mare havia fet treure perquè pogués dormir-hi. Què li deu haver dit – vaig pensar –, que no fa ni deu minuts que és aquí i ja li ha posat un matalàs a terra? Segur que li havia ensenyat un dit amputat, una cicatriu o una foto d'ell i el seu pare, ara mort, o havia insinuat la seva desgràcia i a la vegada el seu orgull d'haver participat en la més terrible de les seves vivències. Sempre se la posen a la butxaca, amb això.

Sigui com sigui, així va ser com el Luc, que llavors ens feia creure que es deia Vincent, va entrar a la vida de la botiga, a la nostra rutina i a les meves preocupacions perquè, val a dir-ho, em va portar molts mals de cap.

El Luc tenia la mateixa edat que jo, els cabells foscos i una insuportable mania de fer les coses – a parer meu – malament. A la meva mare, però, li semblava que el noi era molt treballador i que s'estava acostumant. El fet és que, des que va arribar, vaig tornar a freqüentar la botiga com feia abans; pujava al primer pis amb qualsevol excusa i l'observava, atenta al fet que li caigués alguna cosa a terra o que s'equivoqués en cobrar algun article per córrer escales avall cridant que l'havia feta grossa i que ja podia marxar. Li tenia ben jurada, però havia après a no ficar la pota i mai no li vaig poder criticar una sola puntada.

Els mesos passaven i totes estaven encantades amb ell. Allò em feia parar boja, però haig d'admetre que la meva enrabiada no tenia ni cap ni peus. El treball al quiosc m'avorria i ja feia temps que no podia treure més suc de les classes de dibuix. Així que, durant algunes tardes a la botiga, per matar el temps, vaig començar a parlar-li dels dos pianistes del local, de com m'enfadaven algunes notícies del diari i a ensenyar-li algun disseny. De mica en mica ens anàvem coneixent i, fins i tot, algun dia, amb la meva mare, l'Yvette i la Cécile, ens convidava a prendre cafè en un estrany joc de tasses de cinc peces.

De fet, encara ara no sé què va inventar-se per enredar la meva mare, però va passar molt temps a la botiga; i, tot i que llavors el que més desitjava era veure'l marxar, ara li dono les gràcies per haver-lo deixat quedar i per les aventures que em dóna, cada dia, encara.

En aquesta carta no li diré res més d'aquells primers anys, però sí que, ara fa tres dies, vaig trobar una fotografia de dos nois adolescents sobre el seu escriptori. Al darrere tan sols hi havia escites en llapis unes poques paraules: la seva adreça, el seu nom i que vostè és el seu germà.
 Comenta
 
Capítol 3 So de trencadissa
<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">La Manon es va aixecar de la cadira i va venir al sofà, des d'on jo havia escoltat com llegia el primer full de la carta de la Léa. Es va posar bé la bata, va mirar-me i va seure al meu costat on, després d'una pausa de pocs segons, va continuar llegint, amb la mateixa expectació:



















El pas del temps feia caure les fulles del calendari; i després d'aquell en venia un altre i un altre. Els dies passaven, a Saint-Malo i, sense adonar-nos-en, ja era 1926. Recordo que va ser fred, aquell any, i plujós. La tardor arribava però feia l'efecte que encara no hi havia hagut estiu. Octubre, novembre, desembre; gener del 1927. Ningú no ho aturava.











Havien canviat una mica les coses, al local de la meva mare. La Cécile s'havia quedat embarassada i havia marxat a Lió amb el seu marit i la seva família; jo havia entrat a treballar al seu lloc. A la botiga ja no hi freqüentaven aquells bojos, els antics soldats: els pocs que havien tornat feia anys que eren morts – molts s'havien tirat un tret i d'altres potser havien agonitzat, estirats sobre el llit, fins a l'últim alè; el cas és que treballar a la botiga es feia més que suportable.















El febrer és un bon mes, a Saint-Malo: festa major. La tercera setmana van arribar les caravanes d'una companyia de circ, que acabava de començar una gira per la costa atlàntica francesa. Aquella era la setzena parada, segons deia el paperet que van fer arribar a la botiga. Tenien les carpes plantades a un descampat que hi havia a dalt del poble i ens arribaven les notes de la petita orquestra que els acompanyava. Van passar-s'hi diverses vegades, pel local, i així vam poder parlar amb aquella gent; embolicada en grans peces de roba. Va ser l'última setmana de febrer que vam veure com el Luc parlava amb un home gran – un malabarista pèl-roig –, mentre li ensenyava un truc que feia amb aquelles tasses on preníem cafè de vegades. Havia d'endevinar on era la moneda de deu francs que hi havia amagat, però sempre que l'home en triava una, s'equivocava; i la moneda sortia de dins la sabata dreta del Luc, una vegada i una altra. L'home reia i se'n meravellava – com s'ho feia? –, llavors va agafar les tassetes i es va posar a fer-les girar, l'una rere l'altra. Taronja, verd, groc, fúcsia, blau. Els colors es barrejaven en l'aire, dibuixant un cercle que es repetia i es repetia sense pausa. La gent dins la botiga rèiem i aplaudíem, però el Luc li deia a l'home que parés. I li ho tornava a dir, ara més fort; però semblava no fer-li cas.







– T'he dit que paris, collons! – va cridar, aixecant  els braços.







L'home, espantat, va deixar caure les tasses, que van rodolar per sobre la taula de fusta on seia. El Luc seguia molt enfadat. Se li va acostar; l'insultava i l'agafava de la samarreta. El malabarista se'l va intentar treure de sobre amb una empenta però el Luc va ser més ràpid i li va clavar un cop de puny al nas; sang i més sang. Si et dic que paris és perquè vull que ho facis, va etzibar-li. I mentre l'home s'incorporava, va agafar una tassa – la
blau cel amb ratlles – i la hi va llençar a la cara.







Els membres de l'
expedició, que llavors eren al local, no van trigar a recollir les coses i marxar de la botiga. No van tornar-hi en el que els faltava d'estada. El Luc va estar dues setmanes amb un blau al costat de l'ull esquerre. I una mica més de dos mesos amb un mal humor que no li podíem treure de sobre.











L'enrabiada va durar-li fins a principis de maig. Ara ja feia bon temps: obríem porta i finestres de la botiga i deixàvem passar l'aire, que ens estarrufava els cabells a l'Yvette, la meva mare i a mi; i també una mica al Luc, que ja feia tres mesos que no passava pel barber. Havíem tret una taula a fora perquè la gent pogués sortir fora a beure, en comptes de quedar-se dins, on teníem més feina.











La Cécile va passar un dia per la botiga: havia vingut a visitar la seva família, ja amb el seu fill en braços, i ens va explicar com li anaven les coses per Lió. Aquell dia també hi van entrar els veïns de la casa del final del carrer, una vella que volia botons grocs per a coixins i un home alt i ben vestit, que va demanar per la meva mare.







Resulta que es coneixien; havien coincidit en no sé quina fira, i venia a buscar la tela amb què faria no sé quina cosa per la seva filla, que s'acabava de casar – la veritat és que no l'escoltava gens ni mica. La meva mare va dir que estava contenta de tornar-lo a veure i que quedaria molt satisfet amb les seves teles; i li va rogar que, si us plau, li ensenyés ara mateix una fotografia dels nuvis. La Cécile i l'Yvette van córrer, enduent-nos tant a mi com al Luc amb elles, per veure la foto. Xisclaven i reien com dues criatures, mentre comentaven amb el pare de la noia i la meva mare com n'era de bonica, la fotografia, i el vestit, i el nuvi, i tot plegat. A mi no em fan gaire gràcia aquestes coses, però vaig somriure al pare, que semblava content, i vaig fer mitja volta per veure el Luc, que tampoc no feia saltirons, com aquelles dues. Es mirava el nuvi, i llavors mirava la núvia i tornava a mirar el nuvi. Feia els ulls com unes taronges, i per poc no li haig d'aguantar la mandíbula, que li havia caigut a terra. Començava a suar i li tremolava la cama dreta de mala manera; em feia por que no tornés a muntar un espectacle com el que havia organitzat el dia de les tasses. Llavors les noies van acabar de fer aquells sorollets d'alegria que fan elles de vegades i el Luc, encara com un flam, va voler dir alguna cosa.







Era al meu costat, però quasi ni el sentia. Li tremolava la veu.



– Perdona – va dir com va poder –, em pot donar l'adreça de la seva filla?







Quan l'home – dissimulant la seva sorpresa – li va haver dit, el Luc va saltar del tamboret on era i va córrer escales amunt. Vaig pujar les escales darrere seu. Ja havia apuntat l'adreça que li havia donat l'home en un paper, que se'l posava dins la butxaca. Va donar una ullada ràpida – frenètica –, per comprovar que no es deixava res i, dirigint-se a les escales, amb la intenció de sortir, va xocar amb mi.







– Què fas? – vaig preguntar-li –, passa alguna cosa?



– El Narcisse, l'he trobat.







Em va apartar bruscament – però sense mala intenció – i, corrent escales avall, vaig seguir-lo, imitant-lo; ara obre la porta, ara surt de la botiga, i ara corre carrer avall. El vaig aturar mentre intentava obrir la porta del cotxe. No em va mirar; tan sols va preguntar-me, així de passada, si pujava al cotxe o no, però no semblava interessar-li la resposta. Vaig obrir la porta dreta i, d'un salt – just abans que arranqués el vehicle – vaig seure al seient del copilot.











Vam arribar a Rennes una hora més tard, el mateix 17 de maig. Durant el trajecte per carretera no m'havia dit res. Tenia la mirada fixa a l'asfalt. Em molestava que no em parlés del que acabava de passar però tampoc tenia temps per capficar-m'hi gaire: el meu cap ja estava ocupat – qui era aquell Narcisse?







Quan vam ser a Rennes em va agafar de la mà i em va fer seguir-lo; arrossegant-me pels carrers, vam arribar a l'estació de trens. L'estació era petita – o això va dir ell, rebufant i maleint-la –. Em va portar davant un home vestit amb un uniforme blau fosc, que feia uns anys l'hauria fet escopir a terra – ara ni tan sols s'hi fixava – i va comprar-li dos bitllets d'anada a París. Vam fer rumb cap a l'andana i vam pujar a un vagó metàl·lic de color verd fosc, amb una ratlla horitzontal grisa, ben gruixuda. Tot i la gentada de fora, el nostre vagó era buit. De seguida vam agafar lloc: el tren sortiria en cinc minuts.







No va caldre cap paraula perquè, en posar-se el motor en marxa, amagués la cara rere les mans i es posés a plorar. Es va girar, de cara a la finestra i, alhora, d'esquena a mi. Li rajaven llàgrimes dels ulls sense parar però no feia cap soroll. Era estranya la sensació que causava la imatge, com si haguessin tret el so del seu plor; abans sentia les rodes del tren rodar sobre els carrils, llimant-los, fent saltar guspires. Potser va estar-hi mig trajecte, així. Però abans d'arribar a París, quan ja no li quedaven més llàgrimes, em va parlar, com va poder, del Narcisse; del Narcisse i d'ell, del que ja saps i del que, segurament, ja sabies abans que tot això comencés.











Quan vam arribar a París ja eren les set de la tarda, i començava a ploure. És una bona hora per passejar per la ciutat, a aquesta època de l'any. Però no passejàvem. Ell caminava molt de pressa i jo saltava per sobre els caps i feia esforços per seguir-lo i no perdre'm. Era la primera vegada que posava els peus a la capital i els carrers eren plens de gom a gom; no em podia permetre perdre'l de vista. No m'ho havia dit mai però ell sí que hi havia estat; li ho notava en la seguretat de les passes, en com travessava els carrers i en els gestos i els crits que feia a qui li passava pel davant.







No vam trigar gaire a trobar la casa – ell, vull dir –, que tampoc era molt lluny de l'estació. Es coneixia prou bé els barris i, tan sols preguntant una vegada, vam ser-hi en trenta minuts. Tot i la pluja, que anava a més, aquell era un carrer bonic, vaig pensar, bonic per viure-hi, caminar-hi, seure-hi. Bonic per dibuixar-lo, en definitiva. Les cases eren altes, de tres o quatre pisos. A les façanes, els colors apagats hi predominaven, però lluïen grans finestrals, transparents i elegants, i grans portes també, amb el marc de colors més clars – blancs, blaus o, fins i tot, roses –. I al contorn de les finestres hi havia, incrustats, petits detalls, ara d'or, ara de plata.







Es va treure un paquet de cigars de la butxaca esquerra de la jaqueta i, amb presses, se'n va col·locar un entre els llavis, per després encendre'l, insistentment.



– És aquesta. Rue de Vaugirard, número 43.







Amb el braç a l'aire – encara aguantava el paquet de tabac entre els dits de les mans – assenyalava  una casa de dues plantes, una mica més tranquil. Estàvem a la vorera del davant, a unes deu passes de l'edifici amb el número 43, gravat en lletres gòtiques a una planxa de metall, xopa per la pluja; com nosaltres. Dins la casa hi havia gent, això segur. Arribava llum a l'exterior, a través de les cortines, i algú s'hi movia, al darrere. El Luc es va guardar el paquet de cigars allà d'on l'havia tret i es va acabar el que havia encès. Em va mirar, mentre es palpava la butxaca dreta dels pantalons, buscant alguna cosa. Va sospirar – seguretat, o alleujament – i va cloure els ulls durant uns segons. Li vaig estrènyer la mà dreta; l'abraçava. Estàvem xops.







Després, un sorollet que em recordava un
gràcies, deu  passes llargues en direcció la casa, i tres cops decidits contra la fusta – fosca, negra –, uns segons de silenci i una porta que s'obria.















L'Arnaud ha comprat una tassa nova. És petiteta, de color blau cel, com la que es va trencar el febrer de 1927 – quants anys en fa, d'allò? –, i té també ratlles horitzontals: una blanca, una grisa. No combina amb la resta del joc, ni de bon tros; però cap peça hi combina, de fet. La Carine li ha dit que la troba bonica, usant alguna paraula divertida, d'aquestes que s'inventa, i la Manon ha rigut, mentre es col·locava la seva tasseta sobre els llavis amb compte, perquè ens acaben de servir el cafè. A mi no m'agrada gens; la tassa, vull dir. S'ha d'agafar amb molt de compte perquè s'escalfa i crema els dits. A més, quan hi fas ballar la cullereta, fa un soroll feixuc; un soroll com el de les gotes de pluja que, incansablement, mullen el carrer i les façanes grises de Vaugirard, com el d'un riure covard a la vora de l'orella, com el d'una abraçada furtiva entre llàgrimes; un so desesperat i nostàlgic d'allò que podria ser però no serà, com el de dos trets entre companys, o com el cop dels cossos contra l'asfalt – brillant, quasi metàl·lic. Un so que anuncia una imminent trencadissa.







I amb una mirada d'allò més ràpida, amb un cop d'ull a través del menjador, li dic a l'Arnaud – tot i que ell ja ho sap – que aquesta no s'assembla gens a la tassa del Luc.







La Manon em somriu mentre em posa la mà sobre la cuixa, la desplaça fins al genoll i el pressiona. Estigues tranquil. Ja en fa molt, d'allò.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]