Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



dqvid
Girona
 
Inici: El nom del vent

Capítol 1 Històries de fonda
Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren. 

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

El jove va apropar-se a la tertúlia amb cara pensativa però amb el pas ferm. Sense dir res va seure tranquil·lament i va agafar una ampolla de vi, estava disposat a escoltar una de les llegendàries històries que en Cob explicava.

Els sis homes van callar esperant que el relat de fantasia comencés, fins i tot el vent, que aquella nit bufava molt fort, semblava descansar per escoltar la bella història.

En Cob, ja força vell, va rondinar fent veure que no li agradava rebre la atenció dels clients. Només en aquelles ocasions el seu rostre acollia certa calor humana. Les seves arrugues combinades amb ferides, que ningú sabia d’on provenien, desapareixien mentre l’ancià s’incorporava disposat a narrar la història.

Les parets de fusta ja vella trontollaven provocant una sensació de por i familiaritat que només es donava a la fonda Pedra Fita. Poc a poc i a mesura que el dia anava acabant i la nit s’imposava, la temperatura baixava i els ocells deixaven de cantar.

La claror que la foguera desprenia arribava a cada petit racó de la fonda, excepte a la cantonada on el vell Cob solia seure quan la conversa que els clients tenien no li era agradable.

Tot era en silenci, les ànimes dins el local callaven per por a destorbar a Cob, el vent interrompia la seva escomesa contra les velles però fortes parets de Pedra Fita també per escoltar el vell i només alguna fera nocturna que es disposava a caçar al bosc on estava situada la fonda, destorbava el clima que s’havia generat.

En Cob va començar a relatar:

“Al petit poble de Warmhook, en Dint va despertar-se pel cant, sempre d’hora, del gall de la seva veïna, la Sènia.

Era un dia com qualsevol altre, i en Dint estava disposat a vestir-se i a recórrer els sis quilòmetres que separaven els pobles veïns de Warmhook amb el de Livinstook per cuidar els cavalls del senyor del comtat, l’honorable Hancok.

Era el germà gran d’una petita i humil família de camperols, en la seva persona destacava la força però la característica que el feia ser diferent i respectat era la intel·ligència i astúcia que el noi, d’uns disset anys, mostrava per aconseguir sortir-se sempre amb la seva.

En Dint, el nostre protagonista, va començar a caminar de manera ràpida però despreocupada cap al poble veí, tot pensant en com podria amagar el robatori de deu ous i dos formatges que el dia abans havia fet per poder alimentar a la seva germana petita, que estava a punt de morir per les condicions inhumanes en què la família vivia.

Després de dues hores de camí i quan en Dint ja podia veure la immensa vila de Hancok, el senyor del comtat, va adonar-se que l’escamot de cinc soldats que conformaven la guarida personal del comte l’esperava amb una actitud desafiant. Dint, amb astúcia i sense voler ensenyar cap mena de por va avançar cap a l’entrada on va ser interceptat pel que semblava el més veterà i baix dels cinc soldats.

Una vegada els guardians van tenir ben agafat a Dint, va aparèixer el comte que amb aires de superioritat va formular una pregunta que semblava la sentència de mort del jove cuidador de cavalls.

-Avui també em negarà el robatori dels aliments que ahir van desaparèixer de la meva propietat, jove?

-Ja ho sap noble senyor que mai gosaria fer tal acció, però m’han informat les males llengües que la vostra criada, aquella que està dia i nit parlant tan bé de la vostra noble persona, va ser la que va robar aquells aliments. Ella hauria de ser la que fos on em trobo jo ara mateix!

-No cal jove Dint que s’excusi, tinc dos testimonis de confiança que el van veure i per aquest motiu se t’aplicarà un dels càstigs més durs que mai he fet, no tan sols per robar a les meves terres sinó per intentar mentir a una persona tant important com jo. Crideu al personal perquè ho vegi!

Dint va ser ràpidament lligat a una columna donant la seva esquena nua a la totalitat de persones presents a la vila. Els cinc homes que conformaven l’escamot van treure el seu respectiu fuet i una rere l’altre van escometre cinquanta fuetades al jove, que després de tal pallissa va quedar desmaiat a la sorra.

Ja era mitja tarda i el jove seguia al terra sense coneixement, la pluja havia convertit en fang el que abans era sorra i en Dint, encara estirat, començava a prendre consciència d’on es trobava.

Ple de ressentiment, no tant pel càstig rebut, sinó per la vergonya que havia sofert, va aixecar-se poc a poc i va mirar les seves grans i rugoses mans, castigades pel treball que des dels vuit anys havia fet.

Les marques a l’esquena que a partir d’aquell dia duria, no van ser res més per a ell que el pas de la infantesa a la vida adulta. Una adultesa marcada per dolor, sang i ressentiment, que poc a poc i a mesura que passava el temps, es convertiria en una part tan indispensable per al seu organisme com el cor o el cervell.

La pluja fina però constant mullava la seva llarga cabellera i se’n portava la sang de l’esquena fent visible, per al plaer de Hancok, les cicatrius provocades per les fuetades anteriorment rebudes.

La normalitat regnava a la vila com si res hagués passat, tot el contrari, succeïa al nostre protagonista dins del qual es duia a terme una batalla de grans magnituds. El seu cor ple de fúria s’enfrontava amb el seu cervell que desitjava la calma i la tornada a la normalitat.

El camp de batalla era la seva cara, que escomesa rere escomesa anava deformant-se cada vegada més. El resultat va ser clar, el ressentiment havia guanyat i per tal raó la seva cara va deixar de tenir la brillantor típica dels nens i va convertir-se en el rostre apagat, desfigurat i ple de ràbia que a partir d’aquell dia duria.

Després d’aixecar-se, mig marejat i estabornit per les fuetades, Dint es disposà a sortir de la vila. Amb pas lent però decidit començà a mirar l’horitzó intentant visualitzar on el seu  destí el portaria encara que per a ell tot el cel s’havia transformat en una gran i espessa taca negra que no deixava cap mena de lloc per al sol.

Al final del camí i prop del mur que delimitava la propietat del comte, l’escamot de guardians esperava al nostre protagonista amb una copa de vi mig buida cadascú. Les seves cares amagaven una sarcàstica pena i, entre rialles, van començar a insultar i colpejar a Dint, que resistia immòbil als seus atacs.

Passats uns cinc minuts i amb els guàrdies ja cansats, aquest va continuar caminant afrontant el que seria el seu nou i poc prometedor futur”

Cob va interrompre la història. Els homes presents a la fonda van aixecar-se de les seves cadires com si haguessin despertat d’un llarg somni i van començar a recriminar al vell la interrupció d’aquesta.

El vell va alçar la mirada que es dirigia al jove hostaler. Aquest semblava perdut en un profund pensament interior. Cob, sense miraments, va ordenar al jove que posés més llenya a la foguera ja que aquesta havia perdut força deixant gairebé a les fosques la sala.

Mentre l’hostaler feia la tasca que Cob li havia ordenat, el vell va començar a preparar la típica beguda de Pedra Fita, un beuratge que consistia en una base de mel, un got de vi i fruits del bosc recollits durant la primavera.

Una vegada la llum il·luminava novament el local, Cob va beure la seva copa d’un sol glop i mentre els clients parlaven entre ells, va prosseguir amb el relat:

“Dint ja havia arribat a casa i estava assegut a una cadira mentre la seva mare curava les ferides provocades per les fuetades. Hi havia un gran silenci a la sala, similar al que hi ha en aquesta sala ara mateix, i ningú gosava dir res.

El pare de Dint va trencar el gran silenci aixecant-se de la cadira mentre feia un fort cop a la taula. I amb una serena però autoritària veu ordenà al seu fill que al matí següent abandonés la casa. La mare del noi plorava desconsolada intentant, sense resultats, canviar el parer del pare.

El forçut home, trasbalsat pels crits de la seva dona, va respondre-la amb forts cops a la cara mentre cridava que Dint no podia quedar-se allà perquè el comte aviat mataria a Dint i faria impossible la vida a la família, obligant-los a abandonar les terres que conreaven deixant-los a la misèria.

Al dia següent, abans que la claror arribés al petit poble Warmhook i quan tothom encara dormia, Dint ja es trobava de camí cap a la gran ciutat de Wheatmills, casa del duc Aeryn.
 Comenta
 
Capítol 2 Camins perillosos
“En aquella època els camins eren molt perillosos, molts lladres i assassins s'amagaven als boscos i vivien robant a la poca gent descuidada que passava pels camins reials.

La inseguretat era tal que els comerciants no gosaven fer la seva ruta habitual excepte si tenien una guàrdia personal. La gent que viatjava sola com en Dint no solia sortir viva dels frondosos boscos de la comarca on es trobava el protagonista.

Dint caminava a  poc a poc amb la calma del que sap que una desgràcia li passarà però no pot fer res per evitar-ho. Estava únicament equipat amb un llarg pal de fusta que feia servir per caminar i que en situacions extremes podria ajudar-lo a defensar-se. No duia diners i els pocs aliments que portava consistien en mig pa sec i un quart de formatge.

El camí era en silenci, el vent feia moure les fulles dels arbres i Dint només mirava l'horitzó imaginant-se arribant al seu destí, encara que molts quilòmetres el separaven de la ciutat de Wheatmills.

De sobte, el que semblava una mà va tocar l'esquena de Dint. Amb nerviosisme però sense por, el jove va girar-se intentant fer un ràpid atac amb el seu bastó però no hi havia res.

Dint va fer una rialla de tranquil·litat atribuint l'error al seu cansament, però en girar-se, va topar-se amb nou homes que l'apuntaven amb una espasa cadascun.

Eren tots més baixos que Dint excepte el que semblava el cap del grup de lladres que se'l mirava amb cara desafiant. Portaven unes robes brutes, trencades i de colors alegres, duien arracades i dents d'or i tenien uns vint-i-pocs anys encara que semblaven molt més grans.

Tots excepte el cap del grup que era sens dubte l'home més vell allà present, encara que ja sigui perquè no portava les arracades ni les dents d'or dels seus companys o que la roba que duia era molt més elegant i fina que la dels altres, semblava més bell i fins i tot es podria fer passar per un home de la cort.

El seu caminar era fi i despreocupat, com una fulla moguda pel vent, i el seu cabell era gris platejat, encara que es podia intuir que en el passat havia sigut d'un ros semblant a l'or.

Dint estava petrificat i no es podia moure, per aquest motiu no va poder frenar les mans dels lladres que intentaven robar les monedes que suposadament duia el jove.

Van passar uns cinc minuts fins que els lladres van parar de tocar les poques pertinences que Dint tenia. Les cares dels lladres van passar per tres fases durant aquell període de temps. Al principi hi havia cares d'il·lusió, ja que els lladres sabien que podien treure un bon botí, després cares serioses perquè no trobaven cap mena de moneda i finalment cares de pena cap al jove que només era portador de pa, formatge, por i angoixa.

Els lladres van emmudir en veure la precària situació de Dint i van decidir deixar-lo anar sa i estalvi. El jove, encara en xoc, va emprendre novament el camí cap a Wheatmills però el cap dels lladres, anomenat Dandelion, el va fer tornar amb ells i el va proposar formar part del seu grup de lladres. Dint, que sabia que durant el camí d'anada cap al seu destí el tornarien a assaltar i que fer diners el vindria molt bé va acceptar ràpidament.

El jove es va acostumar ràpidament a la vida que portaven els lladres. Podien prendre menjar calent dues vegades al dia, que en aquella època era un luxe, i l'ambient era sempre de festa.

Els vuit companys es van portar molt bé amb en Dint i ràpidament es van fer amics, però amb qui va contraure millor relació va ser amb Dandelion, qui en els tres anys en què el jove va estar amb la banda va ser com un pare per a ell.

Als matins Dint sempre s'aixecava el primer i juntament amb Dandelion entrenaven amb l'espasa i el combat cos a cos. Dandelion va ser el seu primer mentor i el va ensenyar multituds de tècniques que posteriorment salvarien la vida del jove.

Dandelion, a diferència de la resta dels integrants del grup, movia l'espasa amb la mestria d'una teixidora movent l'agulla, feia passes llargues i ràpides al compàs de les seves mans i mai havia perdut un combat.

Entre el grup corria el rumor que Dandelion havia sigut príncep d'un regne llunyà i que escapà d'allà amb la seva estimada que era la dona del seu germà gran, el rei. Dint no va tenir mai el valor de preguntar-ho però sabia que el seu mestre no havia tingut un passat humil com la resta dels lladres.

Aviat Dint va ser l'home de confiança de Dandelion, i per tant el segon home més important dels deu que hi havia a la banda. Aquell càrrec oferia molts avantatges; no només va guanyar un percentatge més alt de diners per persona que robaven, sinó que va poder dissenyar juntament amb Dandelion sofisticats plans militars per poder derrotar fins i tot als comerciants que tenien la guàrdia més preparada i nombrosa.

A causa de la ira que posseïa Dint dins seu, característica que el definiria durant tota la seva vida, no tenia pietat de cap home amb el qual lluitava fos un vell o un nen, una dona rica o un pobre mercader.

Però gran part de la seva ira anava dirigida a Hancok, el compte que el va fuetejar i humiliar davant de tots els seus amics. Durant aquells llargs anys Dint va fer constants robatoris a la casa del compte, va matar al seu bestiar i va robar a poc a poc tota la seva fortuna.

Mirava com les seves riqueses desapareixien amb l'alegria que Hancok va mirar les cicatrius que les fuetades van deixar al jove. Mirava amb parsimònia com la zona on va néixer desapareixia, s'empobria i es tornava tant salvatge com als inicis de la creació.

Un dels seus robatoris més destacats va succeir el segon any que passava fora de casa. Era una suau nit d'estiu, el poble celebrava una petita festa, ja que una colla de joglars van arribar al poble, una cosa molt poc comú en aquells temps. Fins i tot Hancok va anar a veure l'espectacle.

Durant el transcurs de l'obra, organitzada per vuit membres de la colla de lladres de Dandelion, Dint i el seu mentor van apropar-se al castell d'en Hancok. Amb la poca guàrdia que hi havia i amb el coneixement que tenia Dint del petit palau, va ser molt senzill pels experts lladres robar totes les pertinences que el compte tenia amagades. Però la cosa no va acabar allà, sinó que també van robar el que més estimava el compte, l'espasa que havia passat de generació en generació per la seva família.

A causa dels robatoris que hi havia a la zona, Hancok va maltractar i robar als pobres camperols que lluitaven per sobreviure, però quan ja no hi havia res a fer i tot estava perdut va arribar la pitjor notícia per al sever compte, que ja era denominat pels camperols com Hancok el maltractador, havia de pagar un gran impost al duc Aeryn perquè aquest volia començar una nova guerra.

A causa de la mala contextura econòmica de l'època, cap compte que servia al duc podia permetre's pagar tal impost i per això van decidir reunir-se al castell de Hancok per preparar una sublimació armada.

Ja havien passat tres estius des que Dint entrà a la colla de lladres i en aquest període el jove protagonista va aconseguir una notable fortuna, va guanyar una preparació militar que ni els més bons generals somiaven tenir i posseïa una basta tècnica amb l'espasa que el feia guanyar tots els combats en què havia lluitat, tots excepte els que feia contra Dandelion.

Per aquest motiu i aspirant a ser més a la vida que un simple lladre, va abandonar els boscos. Tres anys abans Dint va partir cap a Wheatmills sense diners, sense domini de l'espasa, sense aliments i molt menys amb un cavall. Ara partia equipat d'una gran quantitat de monedes d'or, la seva fidel espasa, provisions i un cavall, però sobretot i era el fet que més el va canviar, havia conegut a Dandelion, una de les persones que més el va influir a la seva vida”

Un fort tro va fer moure les parets de fusta de la fonda Pedra Fita. Cob va interrompre la seva història. Els clients van començar a riure degut, segurament, a l'alcohol que havien begut aquella nit i el jove ajudant del vell va aproximar-se a la finestra amb cara de preocupació.

-Una altra vegada aquesta fotuda tempesta, aquest any ens sortirà l'aigua per les orelles!- va exclamar el jove.

-És tard i ja hem de tancar, continuaré amb la història de Dint demà, us ho prometo- va dir Cob.

Els clients amb crits de lamentació i de queixa van agafar les seves mudes d'abrigar, insuficients pel fred que feia, i es van dirigir cap a la porta del local.

Després de molts intents, sense èxit, d'obrir la porta per part dels clients el jove ajudant d'en Cob va apropar-se a la porta i va veure que per culpa del fang que la pluja havia provocat la porta no es podia obrir.

-Què fem, Cob? Haurem de passar la nit aquí tancats!- va dir el fidel ajudant del vell.

-No us preocupeu, demà al matí intentarem sortir de nou. Ara per ara veig que és impossible desencallar la porta i el més intel·ligent per la nostra part seria descansar, avui ha sigut un dia llarg- va dir Cob.

El jove va córrer cap a la foguera posant-li més llenya per impedir que el foc s'apagués i mantenir la calor dins de la fonda.

El vell va pujar les escales del local que estaven allunyades del taulell i eren quasi invisibles per a qualsevol persona. Al segon pis de la fonda era on en Cob guardava els aliments i tenia un llit per situacions com aquesta.

En Cob amb parsimònia i amb el lent caminar dels vells, va anar pujant d'una a una les escales del local. En pocs instants es va fer invisible a la vista de les ànimes que eren presents al primer pis.

El vell va posar-se una muda còmode per dormir que tenia allà guardada i va posar-se dins el llit. El segon pis era fred, fosc i humit, el soroll de la pluja se sentia amb força i les goteres feien palpable el mal estat del pis superior de la fonda.

Mentre això passava, el fidel ajudant de Cob intentava aturar als clients que, ja mig borratxos, intentaven robar les begudes alcohòliques de la fonda Pedra Fita.

Els crits constants del primer pis van impedir a Cob entrar en un estat de son, i ell veient que seria impossible adormir-se va decidir baixar al primer pis per continuar narrant la història.

-Calleu, calleu. Com que veig impossible que em deixeu sortir seguiré relatant la vida de Dint- va dir Cob. I la història continua així:
 Comenta
 
Capítol 3 La veritat
“Els desplaçaments en cavall feien molt més ràpida la mobilitat de Dint, i en dos dies ja era a la ciutat de Wheatmills.

Durant el camí, un grup format per tres lladres el van intentar assaltar aprofitant que anava sol pels boscos però gràcies a la seva mestria amb l’espasa va poder repel·lir els seus atacs i contraatacar amb més força. Cap dels tres lladres van poder sortir amb vida de l’assalt.

En arribar a la gran ciutat, Dint va baixar del seu cavall enmig de la plaça. Com era un dia festiu hi havia un gran mercat on es venien tot tipus d’aliments i teles portades dels més remots llocs on l’ésser humà havia arribat. La plaça era plena de comerciants, dones riques de la cort i vells curiosos que miraven totes les rareses que es comerciaven.

El jove, ja d’uns vint anys, no va mostrar cap tipus d’interès pel mercat i va anar directament a la fonda més propera. Allà va demanar un got d’hidromel i va reservar una habitació per passar la nit.

Ràpidament i sense perdre el temps, Dint va estirar-se al llit i va començar a rumiar un pla per aconseguir el seu somni, ser general dels exèrcits del duc Aeryn i comandar el seu imponent exèrcit.

El pla era senzill, esperar quinze dies que el duc fes el seu passeig matinal per la ciutat i allà explicar-li que tenia informació sobre una possible sublimació armada per part dels comptes que van jurar-li fidelitat. Dint només havia de tenir paciència.

Sabia que a la cort l’aparença era molt important i que quan els nobles el veiessin no voldrien tenir cap tipus de tracte amb ell. Per això va invertir un quart dels diners que havia guanyat en els últims tres anys per comprar cars vestits de teles vingudes de l’orient, tallar-se els cabells i dutxar-se cada dia amb rics perfums.

Després de quinze dies tot estava llest per portar a la pràctica el pla. El duc es movia amb una gran escolta personal i anava saludant tot el seu poble. En un moviment ràpid, Dint va desfer-se de la guàrdia, i a cau d’orella va dir al duc que tenia coneixements de que algú el volia trair i que si volia saber més s’havien de reunir aquella mateixa nit al portal de la fonda on Dint residia.

Amb la mateixa velocitat amb què Dint va aparèixer, va desaparèixer de la vista del duc, que perplex va decidir interrompre el passeig i retirar-se al seu gran palau per meditar.

A la nit i quan no hi havia ningú al carrer, va tenir lloc la secreta trobada. Dint va explicar amb tota mena de detalls al duc tot el que sabia: que els comtes del seu ducat estaven planejant una sublevació armada contra ell en protesta dels impostos que havien de pagar.

El duc va mostrar-se molt satisfet per l’ajuda del jove i va preguntar-li què volia a canvi de la informació donada.
-Vull ser general - va dir Dint ràpidament.
Aeryn, el duc, va somriure i sense parar gaire atenció va marxar fent que Dint no pogués fer res.

Els dies passaven i Dint seguia sense rebre cap missatge, la seva paciència s’estava acabant i els seus nervis cada dia es feien més evidents, però no arribava cap resposta.

Un mes després la guerra entre els comtes i els ducs ja havia començat, el caos a la ciutat de Wheatmills era immens, dia rere dia arribaven procedents de la guerra cossos sense vida.

Com que la majoria d’homes estaven a la batalla, ningú conreava els camps ni comerciava, i la població es moria de gana. Dint, trasbalsat i sense saber què fer, va pensar que la decisió més fàcil era anar als boscos a refugiar-se i viure amb la colla de lladres que el van acollir.

El pla era arriscat ja que el sobirà del comtat on residien els lladres va promoure una gran neteja dels boscos i cada dia es condemnava a mort a centenars de lladregots. Tot i així, Dint confiava en Dandelion i sabia que els seus únics amics no podien ser morts. Així que va pujar al seu cavall i va fer camí cap al bosc on normalment actuava la seva colla de lladres.

El camí  era desolador: centenars i centenars de lladres lluïen penjats dels arbres com a càstig pels seu actes. Dint avançava sense deixar de preguntar-se si els seu companys i amics eren morts.

Al segon dia de camí, Dint per fi va trobar les cabanes on solien viure els lladres però ara eren cremades i cap objecte de valor ja no quedava. Tot estava perdut, els cossos sense vida dels seus amics lluïen penjats d’un arbre proper.

No sabia què fer, no sentia pena per la pèrdua dels seus amics i mentor, sentia una ràbia profunda cap al causant de tal acte, l’home que va ordenar penjar als lladres residents als boscos, en Hancok.

Els boscos havien sigut la seva casa i els lladres la seva petita família, així que sol i desolat el nostre protagonista torna a la gran ciutat del duc.

Les setmanes passaven i Dint es va gastar tots els diners que havia arreplegat en alcohol. Ja no era el noi fred i calculador d’abans ara era un brut alcohòlic sense estima pròpia que anava de taverna en taverna buscant baralles amb altra gent.

Tot passava molt ràpid, els exèrcits del duc minvats per la fam i les malalties només feien que rebre derrotes enfront dels exèrcits dels comtes que victòria rere victòria es feien més forts i rics. El final semblava inevitable, sobretot amb la captura del millor general dels exèrcits del Duc.

Llavors i sense esperança, Aeryn va recórrer, en un intent desesperat de salvar el seu poder, a Dint i el va oferir ser general, tot el que ell havia somiat.

Per fi Dint tenia l’oportunitat de dirigir un exèrcit i posar en pràctica tots els seus plans.”

La llum del sol va tornar a il·luminar la fonda Pedra Fita, el sol ja sortia i amb ell el bosc semblava que tornés a la vida en forma de cant d’ocell.

La llum il·luminava gairebé la totalitat del local, deixant veure la brutícia que els clients havien fet. El vell Cob amb tristesa va mirar la finestra i va fer petit somriure, es va dirigir als seus clients i amb cara de nerviosisme va manar al seu jove empleat preparar l’esmorzar als seus amics.

Els comensals van recordar al vell que volien saber el final de la història però que com havien de marxar a treballar que l’acabés d’explicar per sobre.

Primerament Cob va negar-s’hi però veient que segurament mai més tindria l’oportunitat d’explicar la història va seguir narrant-la:

“Gràcies a Dint i la seva mestria, l’exèrcit del duc va guanyar totes i cada una de les batalles que va lliurar contra els comtes convertint-lo així en el millor general del ducat. Després de la seva victòria es van empresonar a tots els comtes fins i tot a Hancok encara que va rebre cinquanta fuetades, com Dint, com a càstig.

Tal era la reputació del nostre protagonista que el rei com a recompensa per haver fet possible la victòria va regalar-li títols i les terres del comte Hancok. A partir d’aquells dies les terres del comtat han estat riques i segures.

Però el més estrany ve ara: pocs anys després de rebre les terres, Dint va desaparèixer i ningú sap on és ni per què va marxar, l’únic que se sap és que segurament està vivint entre nosaltres com si d’una persona normal es tractés.”

Es van sentir aplaudiments i rialles a la fonda, tothom estava satisfet amb el final del relat i per fi es disposaven a marxar i tornar a les seves vides quotidianes quan, de sobte, es va sentir un “toc toc” a la porta, i posteriorment s’escoltà:

- Som la guàrdia del duc Aeryn  i venim a informar que ha començat una nova guerra contra el ducat de Livinstong. Dint, et necessitem!  .
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]