Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



sarabi
LLÍRIA
 
Inici: L’aire que respires

Capítol 1 L'amor a l'aire
L’aire que respires

Care Santos

Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.

CAPÍTOL 1: Aire ple d'amor

Passen de llarg el poble d'Hostalric i cap dels dos mira l'altre, doncs no es coneixen des de fa molt i ambdós encara es pregunten si poden confiar en el seu company. Tan sols saben que necessiten fugir de França i, per sort, coneixen prou bé la llengua catalana. Es dirigeixen a Barcelona disposats a trobar una nova vida i lliurar-se de la guillotina. Encara que compartixen l'objectiu, cap dels dos lleva les mans de les armes; ni tan sols, s'han presentat. Escolten com el carruatge avança ràpidament pel camí i les pedres peguen en les rodes. Per alguna raó, el mateix conductor sembla tindre pressa, ell és un home major, català i nerviós, que, després de passar cinc anys a França, va a tornar a la seua ciutat. És eixa raó, i no altra, que ha acceptat portar els dos viatgers, ja que, abans de trobar-se'ls, pensava vendre el carruatge.

Arriben a la ciutat cap a les set de la tarda i el seu cotxer els demana un pagament: quinze reals de plata cadascú i se'n va amb el carruatge. Aleshores, els forasters es queden de peu sense saber per on anar-hi amb el equipatge a la mà. És el més jove, qui reacciona primer, i, en català diu:
- Doncs..., ací ens separem – mira el seu company esperant una resposta.

- Així és – respon mirant-lo fixament i donant-li la mà – et done les gràcies, per ajudar-me a sortir.

- Les gràcies té les done jo – i afegix somrient – em dic Renne.

- ... Etienne – respon després de molt pensar.
En eixe moment, cadascú seguix el seu camí. Per una part, Renne es va cap al sud de la ciutat i no tarda en entrar en una taverna que li crida l'atenció. Pregunta si pot passar la nit i li ensenya unes poques monedes a l'hostaler, qui li dóna un dormitori en la primera planta. El francès demana un tros de carn per menjar i se'n va a l'habitació. Una vegada sol, conta el diners que li queden: huit reals i mig. Aleshores, pren la decisió que demà començarà a treballar per guanyar unes monedes.

L'endemà ben prompte, Renne trau un gran estoig negre i baixa al carrer. Camina fins arribar a la primera plaça que troba. Aleshores, trau el violí i comença a tocar suaument deixant que la música cale en els oïts de la gent. El vent porta les notes fins a les teulades més altes, el sol brilla en el cel i l'agradable melodia no tarda en recollir espectadors. Més d'un deixa alguna moneda dins l'estoig mentre el músic fa el seu treball. I, de sobte, per a sorpresa de tots, comença a cantar en català una antiga cançó que ni els ancians coneixen. Tots es queden contemplant-lo amb la boca ben oberta, cap el coneix però la seua música desperta en ells una part amagada, que ni tan sols ells coneixen. Tots comencen a sentir la cançó dintre seu i, fins i tots, alguns xiquets comencen a ballar davant del músic mentre la gent fa palmes.

Quan la gent comença a anar-se'n cap a casa per dinar, el músic replega els diners i guarda l'instrument. Aleshores, Renne es fixa en una bella jove que l'observa rient mentre parla en unes amigues, ella porta el cabell castany llis caigut sobre l'esquena i un pobre vestit de color marró. A pesar de la seua vestimenta, la seua mirada es clava en el pit del francès qui es dirigeix a ella amb un somriure en la boca i amb una veu dolça:
- Què us ha semblat la meua música? – diu mirant-la a ella, ignorant les seues amigues, les quals donen uns passos arrere.

- Heu tocat una melodia preciosa – respon la jove – vós no sou d'aquí, oi?

- No, vinc del nord – contesta mentre li agafa la mà i se la besa cortesament, ella se ruboritza – seria un plaer tornar-vos a veure, senyora meua.

- Es quedarà molt de temps per Barcelona?

- El necessari. Dorm a la Posada del Gall Negre, baixe a sopar cap a les huit i mitja; seria agradable veure-la per allí alguna volta.

- Quin és el vostre nom? Sóc l'Elionor.

- A mi em posaren Felip – se'n va dient el mateix nom fals que a la posada, doncs no vol que cap persona s'assabente de les seues arrels, les quals vol deixar arrere.
Aquella mateixa nit, mentre Renne sopa en la posada la veu entrar i es queda sense alè doncs a la llum de les veles li sembla encara més bella. La veu i, fins que ella no és al seu costat, no reacciona. Aleshores, s'alça i li demana que sega davant seu. L'Elionor rient suaument l'obeïx mentre li demana al cambrer que li porte alguna cosa per a beure. Ambdós passen una nit d'allò més encantadora, sense poder deixar de mirar-se ni de parlar entre ells. Ambdós senten una estranya connexió, es senten atrets sense poder evitar-ho. L'amor està a l'aire.

Eixa mateixa nit, pugen a l'habitació del Renne, on aquest li toca una serenata amb el violí i ella es posa a ballar. El temps passa ràpidament i, quan millor s'ho estan passant, l'Elionor ha d'anar-se'n doncs diu que els seus pares començaran a preocupar-se per ella. Quan la jove abandona la posada, la seua olor seguix impregnant el dormitori del francès, qui no imagina millor començament per a una nova vida.

Els dies que seguixen a aquell, Renne seguix baixant al carrer amb el seu violí i torna amb unes monedes de més a la butxaca. La gent es queda encantada al veure'l i al escoltar-lo cantar. Tots els matins els passa en la plaça, tocant una melodia rere altra, fins que es fa l'hora de dinar i el públic es dispersa. Però sempre hi queda una persona, que el mira admirada, l'acompanya fins a la posada i s'acomiada d'ell amb un petó als llavis. Eixe moment és quan el francès s'adona que no vol entrar a la taverna i més d'una vegada ha de lluitar contra l'impuls de perseguir-la. És aleshores, quan s'adona que l'ama amb tota la seua ànima.

Les vesprades les passa a la posada amb uns amics, bevent i xerrant, i alguna volta l'Elionor es passa per allí. Encara que, pel vespre, son pare intenta tenir-la baix el seu sostre. Ella li ha contat que la seua família té un taller de costura, un dels millor de tota Barcelona, i déu quedar-se a ajudar. A pesar que tenen set costureres treballant, els seus pares volen que ella, la seua única filla, es quede i els ajuda a portar el control del negoci. Més d'una volta, el Renne s'ha ofert a presentar-se i a ajudar, però ella li respon que els seus pares són molt protectors, i ell ho deixa córrer. Però, arriba el dia que sent que ella es comporta estranyament i, de sobte, trenca a plorar mentre es llança als seus braços. El jove l'abraça suaument, i, poc després, agafa valor per preguntar-li:
- Què ocorre? – ella no li respon, però s'eixuga les llàgrimes amb un mocador de tela – Eli, amada meua, per favor, dis-me què ocorre, que no et puc veure patir així.

- Crec... crec... que mon pare planeja... casar-me... amb el Lluc... – ara és ell qui se queda sense parla, les paraules el calen i, de sobte, comença a sentir-se buit. Tot comença a donar-li voltes i no escolta que li diu ella: – ... Felip... Felip..., m'escoltes?

- Com? – durant uns segons no sap per què ella li diu Felip i està a punt de dir que el seu nom es Renne, però just a temps rectifica – però..., tu els has dit què vols?

- Jo... tinc por – confessa l'Elionor.

- No passa res – ell intenta calmar-la i li dóna un bes a la front – ves a casa, ja pensarem una solució.
Aleshores, Elionor lentament, sense estar segura de voler abandonar-lo, però no es gira perquè si ho fa no voldrà tornar a casa. A les seues esquenes, Renne guarda el violí i es disposa a anar-se'n cap a la posada, quan un cartell penjat a la pared li crida l'atenció. Al paper està dibuixat el seu rostre i, de sobte, comença a sentir pànic; a poc a poc, llig el que està escrit: RENNE DUMONT, fugitiu francès, cal detindre-lo ràpidament, qualsevol ajuda serè ben pagada. Amb els pèls de gallina, arranca el cartell i el parteix en mil trossos que tira pel carrer, no pot permetre que el detinguen. En qualsevol altre cas, arribat aquell moment fugiria, però no està disposat a deixar darrere a Elionor. Necessita planejar com escapar.

Cautelosament els conta als seus amics que vol anar-se'n de Barcelona amb una xica (de la qual no diu el nom) perquè els seus pares l'obliguen a casar-se amb un home que ella no vol. Els seus companys l'observen amb un somriure picaresc, però no li demanen més detalls; al contrari, el conviden a una cervesa per a “aclarir la ment”, segons ells.
- A veure, el primer que necessites són diners – li aconsella Mateu, qui és major del grup i, per tant, qui més experiència té – quan tens?

- No suficient – respon Renne decidit.

- Com és això, Felip? Però si tots els matins, arribes amb la bossa plena – diu rient el Sanç, qui està totalment ebri.

- No hi és prou, ja que no vull anar-me al poble del costat, necessite prou diners per que no ens troben.

- Si eixe és el problema..., crec que conec un lloc on poden ajudar-te – diu el Cesc mirant-lo fixament – hi ha un prestador, qui viu prop d'ací, que podria ajudar-te; el problema és que ell és francès.

- He d'intentar-ho – respon intentant amagar la seua felicitat al descobrir la nacionalitat del prestador, qui si està allí és perquè s'ha exiliat com ell. Aleshores, abans de d'acomiadar-se d'ell, els pregunta un últim dubte – per casualitat, coneixeu un home anomenat Lluc.

- Lluc Martí? – els tres semblen sorpresos – és l'algutzir, no hauràs tingut algun problema amb ell, veritat?
Renne nega amb el cap i puja a la seua habitació, on arreplega les seues cosses i torna a baixar per deixar la clau. No pensa tornar a eixa posada. Porta l'estoig del violí en una mà i la bossa amb les pertinences en l'altra; segurament, més d'un que el veu endevina que el músic se'n va de Barcelona. Gira a l'esquerra i arriba al carrer que el Cesc li ha senyalat; no tarda en trobar el portal que busca. Just quan toca a la porta, un criat l'obri i li permet passar, sembla estar acostumat a rebre visites. Renne justifica la seua presència dient que vol parlar de negocis amb el seu senyor. El servent el fa passar al saló i ell seu al sofà, deixant l'equipatge a terra.

No tarda en entrar per la porta el prestador, un home alt, amb els ulls verds, quasi calb i unes ulleres redones sobre el pont del nas. Renne s'alça per saludar-lo i es queda de pedra, no pot creure's qui és. Tarda en reaccionar i, quan ho fa, sols pot gesticular una paraula que sona per tota la sala amb un estrany eco:
- Etienne?!
 Comenta
 
Capítol 2 Gran ambició
Es queda de peu uns moments fins que el seu company desapareix entre la foscor de la nit, pensatiu. Aleshores, cautelosament, Etienne avança per un carreró oposat al que agafat el jove francès. Per sort, la ciutat no li es desconeguda doncs ja anat diverses vegades, però en circumstàncies molt diferents. Sense fer soroll, arriba a una casa gran de dos plantes que sembla la residència d'un noble. El francès colpeja la porta i un criat, en vestit de dormir, el deixa passar mentre diu que va a buscar al senyor de la casa. Etienne seu al sofà del saló pacientment, planejant cada una de les seues paraules i com pot treure el major benefici d'aquella reunió. Poc després, un home poc major que ell amb el cabell canós i amb el pijama encara posat seu davant d'ell. L'amfitrió sembla nerviós i li incomoda la seua presència.
Etienne..., em faries el favor d'explicar-me què hi fas aquí? A aquestes hores.

Doncs, com ja sabràs, no vinc per les raons de sempre.

Respon la meua pregunta – li ordena impetuosament.

Estic fugint, no puc tornar a França – admet Etienne fredament – han descobert certs negocis que tenia entre mans..., necessite diners.

Creia que eres ric? On està la teua mansió? – pregunta de malhumor.

Roc, m'ho han llevat tot, he fugit perquè del contrari m'anaven a tallar el cap.

Per què anava a ajudar un fugitiu?

Perquè m'ho deus, em deus diners, què no ho recordes? – aleshores, un fràgil silenci s'apodera de la habitació, ambdós homes callen, sabedors que el primer en obrir la boca cedirà a les raons de l'altre. La tensió es palpable en l'ambient.

Si et deixe diners – comença dient en Roc – m'has de prometre que no et tornaré a veure, no vull problemes.

T'ho promet, sempre que no et deixes ni una moneda del que em deus.
Aleshores, Etienne somriu i li allarga la mà per a tancar el tracte. Encara dubtant, Roc agafà la mà i ambdós es miren als ulls per última vegada. L'home català li informa de que pot quedar-se en una casa que ell té i no utilitza; li enviarà els diners a eixa direcció. El francès torna a agafar l'equipatge i s'acomiada del seu antic amic, mentre ix per la porta de l'edifici.

Un parell de dies més tard, Etienne ja estava tan ocupat que semblava que sempre havia estat en aquella ciutat. La gent li demanava el diners prestat i accedien a tornar-se-lo amb interessos. Uns pocs dies més i el que li havia donat el Roc es duplicaria. Ell és un home de negocis, eixe és el seu terreny. Encara que, aquell dia va rebre una visita inesperada. A la seua porta va arribar un home jove, de cabells negres i mirada penetrant, portava un uniforme reial i semblava tindre un alt càrrec. Ambdós van seure al saló i el seu criat els va servir uns pastissos amb infusions. Aleshores, el home barceloní va presentar com a Lluc Martí, l'algutzir de la ciutat. Etienne va evitar posar-se nerviós i cortesament va respondre que la seua visita li era molt agradable. Encara que, les adulacions no tenien l'efecte desitjat en el jove, qui seguia mirant-lo fredament.
Senyor Lachance, vinc per informar-me tan sols – li comunica l'algutzir – vostè no fa molt que hi és a Barcelona, pel qual és la meua obligació saber qui sou i d'on ve.

Estic d'acord – afirma Etienne, sense por a cap pregunta.

El seu nom complet, lloc i any de naixement – pregunta en Martí, donant un glop a la seua tassa.

Etienne Pascal Lachance, Nantes, 1749 – respon amb naturalitat – alguna cosa més?

Ofici?

Prestador i home de negocis.

Si em permet una última pregunta – diu mentre s'alça de la cadira – on va aprendre la llengua catalana? Per ser francès, hi reconec que dissimules bastant bé l'accent.

M'agrada viatjar, no és la meua primera volta a la ciutat – reconeix – però abans m'allotjava a casa d'amics, gràcies a ells he aprés la llengua.

I, per què ara ha decidit quedar-se?

Necessite un canvi d'aires – respon Etienne amb la mentida preparada – jo... acabe de perdre... la meua esposa...

Ho sent...

Mira... senyor Martí, no vull que ningú s'assabente de la meua desgràcia – explica intentant semblar malenconiós, mentre treu unes monedes d'or de la butxaca i se les allarga a l'algutzir – sols vull unes vacances tranquil·les..., supose que vostè ho comprendrà.
Aleshores, Lluc agafa les monedes, fa un somriure maliciós i respon que ell tindrà els llavis tancats. Així l'algutzir ix per la porta. Mentrestant, Etienne riu, ja que els diners serviran per a tindre l'algutzir de la seua part en cas que arriben noticies sobre ell des de França.

Una setmana més tard, els seus recursos econòmics comencen a augmentar considerablement un parell dels seus clients li tornen els diners amb un trenta per cent d'interès i, a més, intercanvia alguna de les possessions per aconseguir un poc més de prestigi. Comencen a arribar-hi més ciutadans que necessiten un petit préstec per passar aquells dies. El seu criat s'acostuma a rebre visites i deu contractar una cuinera perquè un servent sol no pot amb tota la feina. Fins i tot, torna a rebre la visita de l'algutzir qui, aquesta volta, no ve a treballar. El Lluc li demana diners, al parèixer vol demanar-li matrimoni a una noia, tal com li comenta ja ho ha planejat tots amb els pares d'ella. Etienne l'encoratja i li diu que seguisca en davant, un home jove com ell no ha de tindre problemes per aconseguir muller. L'algutzir fa una mitja rialla, li dóna les gràcies i s'acomiada d'ell fins a una altra volta.

Aquella mateixa tarda, quan el sol comença a desaparèixer i ell es troba en el seu dormitori, mentre escriu una carta per a un amic de França, el seu servent li diu que té un convidat a la sala d'estar. Etienne es sorprèn, ja que no espera a ningú i ja es tard per a negocis. Baixa l'escala ràpidament i entra al saló, on es troba amb un jove alt, de cabell ros, barbeta afaitada i ulls de color mel. Es queda de pedra, reconeix al noi i un estrany pensament el fa posar-se nerviós. Què pot voler? I com la trobat?
Etienne?! – pregunta el jove tan sorprès com ell i, aleshores, sap que allò sols és una coincidència.

Bona nit, Renne, et puc ajudar? – pregunta cortesament amb un ampli somriure.

Sí..., sí..., clar – sembla oblidar, durant uns instants, la causa de la seua presència en aquella casa – necessite diners.

Com tots els que em visiten – diu Etienne seient al sofà – quant?

Prou per arribar a... – pensa en la ciutat que més lluny creu que es troba i recorda – fins a Granada.

Se t'ha perdut alguna cosa allí? – pregunta curiós.

Vull fugir..., fa unes hores he trobat un cartell amb el meu rostre pegat a una pared, m'estan buscant i, pot ser que a tu també – s'atura i agafa aire – me n'aniré amb una xica...

Portes menys d'un mes aquí i ja t'has enamorat?

Sí, s'anirem; a més, ella segur que hi està d'acord perquè els seus pares volen casar-la amb un home que no vol.
Aleshores, Etienne pensa en l'algutzir i observa atentament el Renne mentre li pregunta si sap com s'anomena el promès de la seua amada. Evita somriure quan el jove respon que ell és Lluc Martí, però una idea comença a formar-se en el seu cap. Etienne li diu al jove que ja parlaran pel matí, doncs ja és tard i a l'endemà ja s'ocuparan de preparar-ho tot. A més, ningú es cassa de nit. Renne li dóna la raó i permet que un criat el porte fins al dormitori. Per la seua part, l'amfitrió de la casa es queda en el saló, pensatiu. A poc a poc, planeja què va fer i riu al adonar-se de tot el diners que pot guanyar amb allò. La seua ambició, en aquest moment, no té límits. Li costa pensar en algú, a part de sí mateix. No pensa en Renne ni en la seua xica; tampoc és capaç de veure el seu error en aquell pla. Sols pensa en recobrar la seua fortuna. Té l'oportunitat de recobrar la seua estabilitat econòmica. La vida li ha donat una altra oportunitat.
 Comenta
 
Capítol 3 Pla de fuga
L'endemà l'Etienne li demana que se'n vaja a buscar a la seua xica i es troben amb ell, al migdia, en la porta sud de la ciutat. Aleshores, Renne agafa el seu equipatge i, sense pensar, ix al carrer. Es dirigix, corrent, cap a la casa de l'Elionor. Porta un somriure en el rostre, doncs tot li està sortint a la perfecció. Quan es troba al seu carrer, la veu sortir de sa casa i es dirigix, ràpidament, cap a ella. El Renne li agafa la mà i ambdós s'allunyen de la casa fins arribar a una petita plaça. Ella s'atura, el besa en els llavis i li pregunta què ocorre. Per la seua banda, ell intenta saber com dir-li la notícia, agafa forces i comença a parlar ràpidament.

    

Vols vindre amb mi? Podem anar on tu vulgues, on no tingues que casar-te...

Felip, però i els meus pares?

Els escriurem una carta, però em d'anar-se'n ja – aleshores, s'agenolla davant d'ella – Elionor, em faries el favor de fugir en mi? No vull viure sense tu.

Jo tampoc puc perdre't. Està bé, tu guanyes. Espera'm aquí, he d'anar a agafar les meus pertinences.



    Aleshores, ell li fa un petó i ella se'n va corrent. El Renne somriu, està encantat que ella haja acceptat i vulga estar amb ell. A pesar de tot, recorda que la seua relació està plena de mentides i decidix dir-li tota la veritat quan aconseguisquen eixir de la ciutat. No serà més Felip, haurà de dir-li la raó de la seua estància a Barcelona i convèncer-la que ell no és un lladre perquè, en realitat, no ho és. Tan sols, va robar unes medicines ja que la seua família no tenia diners. Està convençut que ella ho comprendrà.

    Mentrestant està sumit en les seues cavil·lacions, no veu vindré l'Elionor fins que ella es planta davant dels seus nassos. Porta una bossa de pell i s'ha posat un abric al damunt, a més diu que ha agafat unes monedes per si de cas. El Renne no tarda en dir-li que un amic seu ja ho ha preparat tot per la seua partida. Ambdós joves es dirigeixen cap a la porta sud, agafats de la mà i amb un somriure.

    El Renne veu a l'Etienne junt a un carro tirat per dos cavalls, un vehicle humil, perfecte per al seu objectiu. La parella s'apropa i, de sobte, el carrer comença a omplir-se de soldats, l'Elionor reconeix a l'algutzir i se li escapa un crit. Renne es posa davant d'ella, protector. Per altra banda, Lluc riu maliciosament i diu:



Renne Dumont, un plaer trobar-te – aleshores, es dirigix als seus soldats – preneu-lo.

No! –  crida Elionor quan un soldat aparta al seu enamorat, però es pregunta si a escoltat bé el que ha dit en Lluc – Has dit Renne?

Oh! Preciosa Elionor, què no t'ho ha contat? – els soldats comencen a riure – doncs aquest jove, amb qui estaves disposada a anar-te'n, t'ha mentit...

No es veritat! Felip... –  però l'anomenat abaixa el cap, avergonyit – ... no, no...

Ho sent molt, benvolguda Elionor, un no és pot fiar dels lladres.

Eh... Martí – comença dient Etienne – on està la meua recompensa?

M'has venut! – crida el Renne amb furia, sense comprendre per què havia fet allò.

Ja me n'oblidava de tu – respon l'algutzir – preneu-lo a ell també.

Com?

De veritat creies que anava a agafar-lo a ella i a tu no? – va respondre senzillament el Lluc maliciosament – ell em dóna

 igual, però crec que França pagarà millor per teu cap, Etienne Pascal Lachance o Amoux Agoune o Cyril Sejourne o com vulgues que et digues – somriu – mai havia vist algú amb tants noms. Porteu-vos-los.



    Els soldats començaren a portar-los cap a la pressó, Renne no tenia forces per alçar el cap i molt menys per mirar l'Elionor, qui plorava desconsolada. Com havia passat això? Devia haver sospitat que tot allò anava massa bé. Per què no havia pogut veure les vertaderes intencions d'Etinne, si eixe era el seu nom? Li sembla que ha estat cec. L'han enganyat. Deuria haver fugit ell sol i no posar en perill a la seua estimada. Elionor, ara ella sabia la veritat, però no tota la veritat. Quan la podria tornar a veure? No ho sap. Tal volta, mai.

    Els soldats el llancen a una cel·la i els tanquen mentre riuen entre dents. Renne s'alça i observa amb odi a Etienne qui, atemorit, dóna un pas enrere. El jove furiós s'aproxima i, amb totes les seues forces, el llança al terra; l'home intenta escapar però el seu agressor l'immobilitza posant-li un peu sobre el pit.



Eres un mentider!

Tu tampoc eres millor que jo, per què estas en la presó sinó? – contraataca Etienne, enfadant-lo més.

La meua germana estava malalta! Necessitava medicines!

Et creus tot un heroi, eh?

I tu, què? – pregunta Renne llevant-li la cama de damunt i permitent-li que es sente – qui ets? Etienne? Què vas fer?

La meua història no estan noble com la teua, jo no sóc cap heroi. Durant la vida, he aprés que em tinc que cuidar sol, pel qual, sols treballe per a mi, ningú em diu que fer.

Això és molt egoista.

Tu no has viscut la meua vida – es defensa Etienne – soy el menor de set fills, mon pare era el baró de Sejourne, no era un noble ric. El primogènit va heretar tota la fortuna; el segon fill va casar-se amb una dona amb millor classe social; els tres següents van ser col·locats a l'església; al penúltim mon pare el va fer secretari d'un amic seu, però de mi es va desfer, no tenia on col·locar-me. Els meus pares no varen preocupar-se de la meua sort i els meus germans no em varen ajudar. Totes les persones que em pensava que m'apreciaven, en realitat, no ho feien. Saps a l'edat que vaig anar-me'n de casa? Als catorze anys.

I jo des dels cinc estic treballant per ajudar la família.

Al menys tenies una família que et volia!

    

    L'Etienne li dona l'esquena i es senta en un racó de la cel·la, sembla que s'ha enfadat de veritat. El Renne li ha tocat la fibra sensible, possiblement, ell també estaria així si la seua família no l'haguera ajudat. L'observa cautelosament, és un home major que viu més preocupat del passat que del futur. Es pregunta que haguera sigut d'ell si no haguera nascut el últim o si els seus pares s'hagueren preocupat un poc més per ell. A pesar de tot, el jove sent curiositat pel seu company, qui li sembla guardar molts secrets dintre seu. Però deurà esperar per descobrir-los.

    Cinc dies més tard, el Renne no pot esperar i decidix dur a la pràctica el seu pla. S'alça s'asseu davant del seu company sense importar-li que no li faja cas, d'una manera o altra es farà escoltar.

    

Vaig nàixer fa vint-i-huit anys en un baix barri de Paris. Mon pare era francès i ma mare catalana, no sé com va arribar a Paris però la veritat mai m'ha importat molt, a causa d'ella que parle català. Mon pare va morir quan jo tenia cinc anys i la meua germana, Marie-Laure, tres. A partir d'eixe moment, comencí a treballar d'ajudant d'un sabater, em guanyava les meues monedes. Tots treballàvem, ma mare i la meua germana amb ella en una sastreria – per primera volta en dies, l'Etienne el mira als ulls i ell s'alegra – la nostra vida era senzilla. Anys després, quan vaig complir dèsset, el sabater va morir i vaig tindre problemes perquè el seu fill m'odiava, tal volta, perquè son pare m'apreciava massa. Vaig buscar treball i aconseguí entrar en un treball de construcció d'una catedral, en Paris. Mai he eixit de la meua ciutat, conec Barcelona, gracies al que em contava ma mare – s'atura recordant la seua vida – i, finalment, ella va morir i Marie-Laure es va posar molt malalta després de donar a llum. No podíem permetre's medicines, així que vaig robar – amb la imatge de la seua germana al llit, van començar a sortir-li llàgrimes – la meua germana va viure gràcies a mi, no me'n penedisc de res.



    Va esperar que l'Etienne fera un comentari però es va quedar quiet al seu racó com si estiguera pensant en la nova informació que li havia donat. Durant els tres dies següents, el Renne no el va veure moure's, tan sols, s'adonava que el seu plat es buidava per la nit. L'Etienne es passava  els dies en el seu racó i, quan tots dormien, aprofitava per menjar. El jove no el va agafar ni un sol moment. De sobte, un dia va escoltar-lo parlar, i va obrir els ulls com plats sense dir res per por que es callara.



El meu nom és Etienne de Sejourne, vaig nàixer fa trenta-huit anys a la casa familiar, en el centre de Paris. Des de petit, els meus germans van deixar-me clar que era una càrrega que ningú volia. Mon pare m'evitava. L'únic amor que tenia era el de ma mare i ella va morir quan jo tenia cinc anys. Quan em van fer fora de casa, vaig canviar-me el nom per Etienne Lachance i vaig fer uns pocs diners venent les joies que havia aconseguit robar a mon pare. Aleshores, em vaig fer prestador, el qual és un ofici perillós i vaig fer uns quants enemics. M'he canviat de nom moltes vegades, he viatjat per tota França, he fugit i he enganyat per aconseguir eixir-me en la meua. Però, totes les meues accions m'han portat ací, a la presó. Et suplique que em perdones per haver-te enganyat.

No passa res – respon imaginant-se que haguera sigut d'ell sense sa mare.

Sols sóc un home atemorit pels seus fantasmes.

Eres més d'això, has sobreviscut sol més de vint anys, eres un home fort que no es rendix.

Això no es veritat, sóc dèbil, covard – de sobte, una raig creua la seua mirada i el seu rostre s'il·lumina – però, puc ajudar-te, Renne, tinc una idea.

Quina idea?

Sé com escapar i t'assegure que tindràs a la teua xica. A més, cert algutzir em déu diners.



    El Renne fa mig somriure, no sap quin és el pla però sent que li va a agradar. Amb una agilitat que el sorprèn, l'Etienne s'alça d'un bot i s'aproxima als barrots de la cel·la per primera vegada des del seu tancament. El silenci torna a estendre's entre els dos però aquesta volta la tensió ha desaparegut. El més major observa i analitza tot al seu voltant, traçant poc a poc el seu pla; Renne es queda impressionat amb la concentració del seu company i creu possible la seua fuga. Ell sol no podria, però amb la ment de l'Etienne segur surten. El seu cor comença a accelerar, l'Elionor l'espera.

    De sobte, el Renne es sobresalta, l'Etienne a començat a cridar com si estiguera boig. Un soldat s'aproxima a veure que ocorre i diu, pel baixa, alguna cosa com: Sempre hi ha algú que no aguanta... . Aleshores, treu un manoll de claus i, sense que ell ni ningú s'adone, l'Etinne li colpeja el cap contra els barrots. El jove, atemorit, mira al seu company qui somriu amb les claus en la mà. Etienne obri la cel·la, agafa l'espasa que el soldat porta i, abans que la resta de guàrdies s'adonen, pugen les escales que surten de la presó. Ha de reconèixer-ho, l'Etienne, molt a pesar, és un geni.



    Aire. Aire pur. Mai havia estat tan feliç de poder respirar l'aire de ciutat. Un aire ple de fum i pols, però més pur que el d'aquell soterrani infernal. Dies arrere, el Renne havia pensat que s'anava a podrir en aquella cel·la ja que els soldats no pareixien anar a traslladar-lo a Paris. Encara que, havia aconseguir sortir, ell havia reanimat a l'Etienne i com a conseqüència havien escapat. És lliure, són lliures.

    Campanes. De sobte, comencen a escoltar-se campanes i una mal pressentiment l'aborda. Comença a córrer cap a l'església, l'Etienne li va al darrere sense saber bé on van pensant, solament, en escapar. Arriben a les portes del campanar just quan sort una parella i una multitud de gent els aplaudix. És una boda i els nuvis són, ni més ni menys, els Lluc Martí i la bella Elionor (qui amb la cara llarga que porta no sembla tan guapa). El cor se li ix del pit i cau de genolls sobre el terra, mig inconscient. Per sort, Etienne l'arrossega fins un carreró per que no el vegen i el reanima. Quan torna en sí escolta les seues instruccions: ha d'agafar l'Elionor i anar-se'n corrent de la ciutat mentre el Lluc i la resta estan distrets. Etienne diu: si ella et vol de veritat, no ho dubtarà i s'anirà amb tu; i, si no vol anar-se'n, ves-te'n abans que et vegen. El Renne assentix amb el cap sense saber com no el van a veure, però tot li queda clar quan veu el seu company sortir del seu amagatall.

    Tranquil·lament, l'Etienne es col·loca davant de la multitud, desafiant, amb l'espasa en la mà. El Lluc l'observa enfadat perquè haja arribat allí el mateix dia de la seua boda i ordena el guàrdies que l'atrapen. Renne ha de fer un gran esforç per no sortir corrent a ajudar-lo, però recorda el seu consell i es queda quiet. El francès, prompte, es veu rodejat per una dotzena de soldats però allò que ells no saben és la seua habilitat amb l'esgrima. Sense molts problemes, deixa a la meitat fora de combat i els sis restants no saben que fer, ja que no hi ha manera de ferir-lo. Aleshores, el mateix algutzir s'aproxima i trau la seua arma. És eixe moment que el Renne aprofita per aproximar-se a la seua estimada. L'Etienne fa caure a un parell de soldats, mentre Lluc intenta aproximar-se però amb els quatre soldats davant d'ell li es difícil.

    

Elionor, vine amb mi.

Per què hauria de fer-ho? M'has mentit.

Et promet que t'ho contaré tot i, quan estiguem fora de perill, podràs enviar-li una carta als teus pares.

 

    Ell li dóna la mà i ella, indecisa, no la accepta. Aleshores, Renne s'apropa més a ella i la besa; és així com l'Elionor s'adona que el vol. Es separen i ella li agafa la mà. Junts comencen a córrer i eixe moviment no li passa desapercebut a la multitud, ja que és difícil de no veure una xica amb un vestit blanc de novia. La gent comença a cridar i el Lluc es dóna la volta per veure la parella fugir. A pesar de tot, quan l'algutzir és a punt de tirar a córrer, l'Etienne se li col·loca davant amb l'espasa en la mà.

    El Renne seguix corrent amb l'Elionor agafada a la mà. Quan arriben a la fi del carrer i tenen que girar a l'esquerra, ell es dóna la volta per veure el seu company en un duel. El veu parar estocades i li sembla que l'Etienne rejoveneix, però alguna cosa va mal. Encara que està lluny, li sembla veure que el Lluc trau un punyal amagat. Això esglaia al jove francès que crida: Etienne, cuidau! Però, en eixe moment, veu caure el seu amic. L'algutzir passa per damunt del cos d'Etienne i el senyala. Sense perdre més temps, torna a agafar l'Elionor de la mà i es dirigeixen a la porta de la ciutat, la qual els queda molt prop. Per sort, no es troben amb ningun soldat, possiblement, com és la boda de l'algutzir, s'han anat a celebrar-ho en alguna taverna. Ja hi arriben. L'Elionor es queixa que no pot córrer amb el vestit. Escolten un crit d'en Lluc, qui els perseguix. Aleshores, Renne veu un carro tirat per un cavall aparcat davant una casa i té molt clar que fer. Ajuda a la seua xica a pujar a la carreta i ell agafa les regnes. L'animal comença a trotar.

    Finalment, mentre escolten al Lluc maleir-los i demanar el seu cavall, ells abandonen Barcelona amb molta pressa. Per quan l'algutzir trobe el seu animal, ells ja hi seran molt lluny. A més, tenen el vent a favor.L'endemà l'Etienne li demana que se'n vaja a buscar a la seua xica i es troben amb ell, al migdia, en la porta sud de la ciutat. Aleshores, Renne agafa el seu equipatge i, sense pensar, ix al carrer. Es dirigix, corrent, cap a la casa de l'Elionor. Porta un somriure en el rostre, doncs tot li està sortint a la perfecció. Quan es troba al seu carrer, la veu sortir de sa casa i es dirigix, ràpidament, cap a ella. El Renne li agafa la mà i ambdós s'allunyen de la casa fins arribar a una petita plaça. Ella s'atura, el bes en els llavis i li pregunta què ocorre. Per la seua banda, ell intenta saber com dir-li la notícia, agafa forces i comença a parlar ràpidament.



Vols vindre amb mi? Podem anar on tu vulgues, on no tingues que casar-te...



Felip, però i els meus pares?



Els escriurem una carta, però em d'anar-se'n ja – aleshores, s'agenolla davant d'ella – Elionor, em faries el favor de fugir en mi? No vull viure sense tu.



Jo tampoc puc perdre't. Està bé, tu guanyes. Espera'm aquí, he d'anar a agafar les meus pertinences.









Aleshores, ell li fa un petó i ella se'n va corrent. El Renne somriu, està encantat que ella haja acceptat i vulga estar amb ell. A pesar de tot, recorda que la seua relació està plena de mentides i decidix dir-li tota la veritat quan aconseguisquen eixir de la ciutat. No serà més Felip, haurà de dir-li la raó de la seua estància a Barcelona i convèncer-la que ell no és un lladre perquè, en realitat, no ho és. Tan sols, va robar unes medicines ja que la seua família no tenia diners. Està convençut que ella ho comprendrà.



Mentrestant està sumit en les cavil·lacions, no veu vindré l'Elionor fins que ella es planta davant dels seus nassos. Porta una bossa de pell i s'ha posat un abric al damunt, a més diu que ha agafat unes monedes per si de cas. El Renne no tarda en dir-li que un amic seu ja ho ha preparat tot per la seua partida. Ambdós joves es dirigeixen cap a la porta sud, agafats de la mà i amb un somriure.



El Renne veu a l'Etienne junt a un carro tirat per dos cavalls, un vehicle humil, perfecte per al seu objectiu. La parella s'apropa i, de sobte, el carrer comença a omplir-se de soldats, l'Elionor reconeix a l'algutzir i se li escapa un crit. Renne es posa davant d'ella, protector. Per altra banda, Lluc riu maliciosament i diu:









Renne Dumont, un plaer trobar-te – aleshores, es dirigix als seus soldats – preneu-lo.



No! – crida Elionor quan un soldat aparta al seu enamorat, però es pregunta si a escoltat bé el que ha dit en Lluc – Has dit Renne?



Oh! Preciosa Elionor, què no t'ho ha comptat? – els soldats comencen a riure – doncs aquest jove, amb qui estaves disposada a anar-te'n, t'ha mentit...



No es veritat! Felip... – però l'anomenat a baixa el cap, avergonyit – ... no, no...



Ho sent molt, benvolguda Elionor, un no és pot fiar dels lladres.



Eh... Martí – comença dient Etienne – on està la meua recompensa?



M'has venut! – crida el Renne amb furia, sense comprendre per què havia fet allò.



Ja me n'oblidava de tu – respon l'algutzir – preneu-lo a ell també.



Com?



De veritat creies que anava a agafar-lo a ella i a tu no? – va respondre senzillament el Lluc maliciosament – ell em dóna



igual, però crec que França pagarà millor per teu cap, Etienne Pascal Lachance o Amoux Agoune o Cyril Sejourne o com vulgues que et digues – somriu – mai havia vist algú amb tants noms. Porteu-vos-los.









Els soldats començaren a portar-los cap a la pressó, Renne no tenia forces per alçar el cap i molt menys per mirar l'Elionor, qui plorava desconsolada. Com havia passat això? Devia haver sospitat que tot allò anava massa bé. Per què no havia pogut veure les vertaderes intencions d'Etinne, si eixe era el seu nom? Li sembla que ha estat cec. L'han enganyat. Deuria haver fugit ell sol i no posar en perill a la seua estimada. Elionor, ara ella sabia la veritat, però no tota la veritat. Quan la podria tornar a veure? No ho sap. Tal volta, mai.



Els soldats el llancen a una cel·la i els tanquen mentre riuen entre dents. Renne s'alça i observa amb odi a Etienne qui, atemorit, dóna un pas enrere. El jove furiós s'aproxima i, amb totes les seues forces, el llança al terra; l'home intenta escapar però el seu agressor l'immobilitza posant-li un peu sobre el pit.









Eres un mentider!



Tu tampoc eres millor que jo, per què estas en la presó sinó? – contraataca Etienne, enfadant-lo més.



La meua germana estava malalta! Necessitava medicines!



Et creus tot un heroi, eh?



I tu, què? – pregunta Renne llevant-li la cama de damunt i permitent-li que es sente – qui ets? Etienne? Què vas fer?



La meua història no estan noble com la teua, jo no sóc cap heroi. Durant la vida, he aprés que em tinc que cuidar sol, pel qual, sols treballe per a mi, ningú em diu que fer.



Això és molt egoista.



Tu no has viscut la meua vida – es defensa Etienne – soy el menor de set fills, mon pare era el baró de Sejourne, no era un noble ric. El primogènit va heretar tota la fortuna; el segon fill va casar-se amb una dona amb millor classe social; els tres següents van ser col·locats a l'església; al penúltim mon pare el va fer secretari d'un amic seu, però de mi es va desfer, no tenia on col·locar-me. Els meus pares no varen preocupar-se de la meua sort i els meus germans no em varen ajudar. Totes les persones que em pensava que m'apreciaven, en realitat, no ho feien. Saps a l'edat que vaig anar-me'n de casa? Als catorze anys.



I jo des dels cinc estic treballant per ajudar la família.



Al menys tenies una família que et volia!



L'Etienne li dona l'esquena i es senta en un racó de la cel·la, sembla que s'ha enfadat de veritat. El Renne li ha tocat la fibra sensible, possiblement, ell també estaria així si la seua família no l'haguera ajudat. L'observa cautelosament, és un home major que viu més preocupat del passat que del futur. Es pregunta que haguera sigut d'ell si no haguera nascut el últim o si els seus pares s'hagueren preocupat un poc més per ell. A pesar de tot, el jove sent curiositat pel seu company, qui li sembla guardar molts secrets dintre seu. Però deurà esperar per descobrir-los.



Cinc dies més tard, el Renne no pot esperar i decidix dur a la pràctica el seu pla. S'alça s'asseu davant del seu company sense importar-li que no li faja cas, d'una manera o altra es farà escoltar.



Vaig nàixer fa vint-i-huit anys en un baix barri de Paris. Mon pare era francès i ma mare catalana, no sé com va arribar a Paris però la veritat mai m'ha importat molt, a causa d'ella que parle català. Mon pare va morir quan jo tenia cinc anys i la meua germana, Marie-Laure, tres. A partir d'eixe moment, comencí a treballar d'ajudant d'un sabater, em guanyava les meues monedes. Tots treballàvem, ma mare i la meua germana amb ella en una sastreria – per primera volta en dies, l'Etienne el mira als ulls i ell s'alegra – la nostra vida era senzilla. Anys després, quan vaig complir dèsset, el sabater va morir i vaig tindre problemes perquè el seu fill m'odiava, tal volta, perquè son pare m'apreciava massa. Vaig buscar treball i aconseguí entrar en un treball de construcció d'una catedral, en Paris. Mai he eixit de la meua ciutat, conec Barcelona, gracies al que em contava ma mare – s'atura recordant la seua vida – i, finalment, ella va morir i Marie-Laure es va posar molt malalta després de donar a llum. No podíem permetre's medicines, així que vaig robar – amb la imatge de la seua germana al llit, van començar a sortir-li llàgrimes – la meua germana va viure gràcies a mi, no me'n penedisc de res.









Va esperar que l'Etienne fera un comentari però es va quedar quiet al seu racó com si estiguera pensant en la nova informació que li havia donat. Durant els tres dies següents, el Renne no el va veure moure's, tan sols, s'adonava que el seu plat es buidava per la nit. L'Etienne es passava els dies en el seu racó i, quan tots dormien, aprofitava per menjar. El jove no el va agafar ni un sol moment. De sobte, un dia va escoltar-lo parlar, i va obrir els ulls com plats sense dir res per por que es callara.









El meu nom és Etienne de Sejourne, vaig nàixer fa trenta-huit anys a la casa familiar, en el centre de Paris. Des de petit, els meus germans van deixar-me clar que era una càrrega que ningú volia. Mon pare m'evitava. L'únic amor que tenia era el de ma mare i ella va morir quan jo tenia cinc anys. Quan em van fer fora de casa, vaig canviar-me el nom per Etienne Lachance i vaig fer uns pocs diners venent les joies que havia aconseguit robar a mon pare. Aleshores, em vaig fer prestador, el qual és un ofici perillós i vaig fer uns quants enemics. M'he canviat de nom moltes vegades, he viatjat per tota França, he fugit i he enganyat per aconseguir eixir-me en la meua. Però, totes les meues accions m'han portat ací, a la presó. Et suplique que em perdones per haver-te enganyat.



No passa res – respon imaginant-se que haguera sigut d'ell sense sa mare.



Sols sóc un home atemorit pels seus fantasmes.



Eres més d'això, has sobreviscut sol més de vint anys, eres un home fort que no es rendix.



Això no es veritat, sóc dèbil, covard – de sobte, una raig creua la seua mirada i el seu rostre s'il·lumina – però, puc ajudar-te, Renne, tinc una idea.



Quina idea?



Sé com escapar i t'assegure que tindràs a la teua xica. A més, cert algutzir em déu diners.









El Renne fa mig somriure, no sap quin és el pla però sent que li va a agradar. Amb una agilitat que el sorprèn, l'Etienne s'alça d'un bot i s'aproxima als barrots de la cel·la per primera vegada des del seu tancament. El silenci torna a estendre's entre els dos però aquesta volta la tensió ha desaparegut. El més major observa i analitza tot al seu voltant, traçant poc a poc el seu pla; Renne es queda impressionat amb la concentració del seu company i creu possible la seua fuga. Ell sol no podria, però amb la ment de l'Etienne segur surten. El seu cor comença a accelerar, l'Elionor l'espera.



De sobte, el Renne es sobresalta, l'Etienne a començat a cridar com si estiguera boig. Un soldat s'aproxima a veure que ocorre i diu, pel baixa, alguna cosa com: Sempre hi ha algú que no aguanta... . Aleshores, treu un manoll de claus i, sense que ell ni ningú s'adone, l'Etinne li colpeja el cap contra els barrots. El jove, atemorit, mira al seu company qui somriu amb les claus en la mà. Etienne obri la cel·la, agafa l'espasa que el soldat porta i, abans que la resta de guàrdies s'adonen, pugen les escales que surten de la presó. Ha de reconèixer-ho, l'Etienne, molt a pesar, és un geni.









Aire. Aire pur. Mai havia estat tan feliç de poder respirar l'aire de ciutat. Un aire ple de fum i pols, però més pur que el d'aquell soterrani infernal. Dies arrere, el Renne havia pensat que s'anava a podrir en aquella cel·la ja que els soldats no pareixien anar a traslladar-lo a Paris. Encara que, havia aconseguir sortir, ell havia reanimat a l'Etienne i com a conseqüència havien escapat. És lliure, són lliures.



Campanes. De sobte, comencen a escoltar-se campanes i una mal pressentiment l'aborda. Comença a córrer cap a l'església, l'Etienne li va al darrere sense saber bé on van pensant, solament, en escapar. Arriben a les portes del campanar just quan sort una parella i una multitud de gent els aplaudix. És una boda i els nuvis són, ni més ni menys, els Lluc Martí i la bella Elionor (qui amb la cara llarga que porta no sembla tan guapa). El cor se li ix del pit i cau de genolls sobre el terra, mig inconscient. Per sort, Etienne l'arrossega fins un carreró per que no el vegen i el reanima. Quan torna en sí escolta les seues instruccions: ha d'agafar l'Elionor i anar-se'n corrent de la ciutat mentre el Lluc i la resta estan distrets. Etienne diu: si ella et vol de veritat, no ho dubtarà i s'anirà amb tu; i, si no vol anar-se'n, ves-te'n abans que et vegen. El Renne assentix amb el cap sense saber com no el van a veure, però tot li queda clar quan veu el seu company sortir del seu amagatall.



Tranquil·lament, l'Etienne es col·loca davant de la multitud, desafiant, amb l'espasa en la mà. El Lluc l'observa enfadat perquè haja arribat allí el mateix dia de la seua boda i ordena el guàrdies que l'atrapen. Renne ha de fer un gran esforç per no sortir corrent a ajudar-lo, però recorda el seu consell i es queda quiet. El francès, prompte, es veu rodejat per una dotzena de soldats però allò que ells no saben és la seua habilitat amb l'esgrima. Sense molts problemes, deixa a la meitat fora de combat i els sis restants no saben que fer, ja que no hi ha manera de ferir-lo. Aleshores, el mateix algutzir s'aproxima i trau la seua arma. És eixe moment que el Renne aprofita per aproximar-se a la seua estimada. L'Etienne fa caure a un parell de soldats, mentre Lluc intenta aproximar-se però amb els quatre soldats davant d'ell li es difícil.



Elionor, vine amb mi.



Per què hauria de fer-ho? M'has mentit.



Et promet que t'ho contaré tot i, quan estiguem fora de perill, podràs enviar-li una carta als teus pares.



Ell li dóna la mà i ella, indecisa, no la accepta. Aleshores, Renne s'apropa més a ella i la besa; és així com l'Elionor s'adona que el vol. Es separen i ella li agafa la mà. Junts comencen a córrer i eixe moviment no li passa desapercebut a la multitud, ja que és difícil de no veure una xica amb un vestit blanc de novia. La gent comença a cridar i el Lluc es dóna la volta per veure la parella fugir. A pesar de tot, quan l'algutzir és a punt de tirar a córrer, l'Etienne se li col·loca davant amb l'espasa en la mà.



El Renne seguix corrent amb l'Elionor agafada a la mà. Quan arriben a la fi del carrer i tenen que girar a l'esquerra, ell es dóna la volta per veure el seu company en un duel. El veu parar estocades i li sembla que l'Etienne rejoveneix, però alguna cosa va mal. Encara que està lluny, li sembla veure que el Lluc trau un punyal amagat. Això esglaia al jove francès que crida: Etienne, cuidau! Però, en eixe moment, veu caure el seu amic. L'algutzir passa per damunt del cos d'Etienne i el senyala. Sense perdre més temps, torna a agafar l'Elionor de la mà i es dirigeixen a la porta de la ciutat, la qual els queda molt prop. Per sort, no es troben amb ningun soldat, possiblement, com és la boda de l'algutzir, s'han anat a celebrar-ho en alguna taverna. Ja hi arriben. L'Elionor es queixa que no pot córrer amb el vestit. Escolten un crit d'en Lluc, qui els perseguix. Aleshores, Renne veu un carro tirat per un cavall aparcat davant una casa i té molt clar que fer. Ajuda a la seua xica a pujar a la carreta i ell agafa les regnes. L'animal comença a trotar.



Finalment, mentre escolten al Lluc maleir-los i demanar el seu cavall, ells abandonen Barcelona amb molta pressa. Per quan l'algutzir trobe el seu animal, ells ja hi seran molt lluny. A més, tenen el vent a favor.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]