Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mcastillop
CASTELLÓ DE LA PLANA
 
Inici: L’aire que respires

Capítol 1 On l'aire s'esvaeix.
ON L’AIRE S’ESVAEIX

Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.

Tot i que les experiències ja viscudes es reflexaven en els seus ulls, Etiènne, un dels dos fugitius amb pell d’espart, es dirigeix al seu company i li diu:

-Ja hem viscut massa junts. A partir d’ara hem de separar-nos i tots els nostres secrets s’evairan per sempre.

Però Martí, els seu amic incondicional d’origen català amb rostre llangorós li retopa:

-No ho puc acceptar, aquesta expedició la començàrem junts i no s’acabarà si ens separem, el risc val la pena.

Quan Martí s’adonà, Etiènne havia desaparegut entre la pluja i no hi havia rastre d’ell, sols quedava la trepitjada d’una de les seues botes de cuir.

Amb tota la melangia que pot sentir una persona, Martí decideix posar fi a la seua aventura. Passaren els segles i el record d’aquests fugitius desaparegué per a tots, menys per a una persona: Martina, una anciana amb cabells de plata, pell de seda i ulls brillants com estreles, que era descendent de Martí. Però, per a que pugueu entendre bé aquest relat, cal fer una retrospecció.

Som en 1938, en un petit poble costaner, on trobem una xiqueta de cabells rulls i daurats com rajos de sol de nom Martina. Era el dia de Pasqua, quasi tots els xiquets volien reunir-se amb els seus amics i familiars, però ella era diferent a la resta. Desitjava amb tot el seu cor llegir un altre llibre, en concret, un que el seu oncle li anava a dur des d’Hostalric. Aquell diumenge era costum reunir-se per a dinar, mal que la curiositat pogué amb ella i decidí fer camí cap l’estació de tren. Quan aplegà, no es podia creure el que veia; el tren havia descarrilat i ja no podria tornar a veure el seu oncle.

Amb un crit d’angoixa, la xiqueta cridà:

-Tico! Tico! - Però ningú respongué.

El sòl ple de pols i els vagons fora de les vies, així era el panorama; quan uns rajos de sol travessaren les fulles dels ametlers, Martina es fixà en una zona determinada i com si d’una senyal divina es tractara, començà a buscar entre les restes del tren. De sobte, una maleta roja de cuir treballat i amb puntades cosides a mà, li crida l’atenció. No hi havia cap dubte, aquell era l’equipatge del seu oncle. Aleshores, l’agafà amb les seues petites mans i arrossegant-la pel llarg camí, la dugué a sa casa per a mostrar-la als seus pares.

-On estaves?-Li preguntà sa mare.

Les paraules no sortien dels llavis de Martina, doncs en veure la maleta, els pares li preguntaren pel seu oncle. Les llàgrimes brollaren dels cristal.lins ulls de la xiqueta, qui deixà caure la maleta al terra i se n’anà al parc.

Un gran silenci, juntament amb el dol, envaí tots els racons de la llar i així passaren els anys.

El dia del seu quinzé aniversari, Martina trobà un misteriós paquet sobre el seu llit. Tenia forma rectangular i estava embolicat per un paper de periòdic on l’únic que es llegien eren notícies sobre la fam, però això no li importava, ja que la seva atenció es trobava en un segell de lacre roig amb les inicials “MCP”.

Com si fora un raig, Martina l’obrí i trobà una carta i un llibre. Les tremoloses mans no la deixaren sostindre el llibre, tot i així començà a llegir la carta.

“Estimada Martina.

Dolços 15. La meua enhorabona per ser com eres, no canvies.

En les teues mans deixo aquest diari, però un avis, hauràs d’agafar l’estilogràfica.

Llibres, mils; persones, milions; tu sols una.

Signat, Tico”

Calfred és poc per a descriure el que la jove sentí en el seu cos; ja que per fi s’havia acomiadat del seu oncle, i a més, tenia un record seu.

Amb molta delicadesa, Martina obrí el llibre i llegí:

“Aquest llibre és propietat  del lladre de l’aire”.

Una pàgina, concretament la segona, estava incompleta i sols es podia distingir l’oració “ la meua condemna, injusta; però a cas la vida no ho és?”.

Fins ací us puc contar; açò ja forma part del pròxim capítol.
 Comenta
 
Capítol 2 Lectura incessant
LECTURA INCESSANT

El suau tacte de les tapes de cuir impulsa els trèmuls dits de Martina a seguir passant les pàgines del diari i així descobrir més sobre aquells misteriosos fugitius dels que ningú es va assabentar de la seua fugida o almenys, fins ara.

Full darrere full, en la ment de la jove sols hi havia l’oració que deia “la meua condemna, injusta; però a cas la vida no ho és?”, que constantment li feia pensar en l’inici d’aquell viatge que es relata tan detalladament, però que mai tindrà un desenllaç.

Aleshores, Martina investigà per a arribar a una conclusió, és a dir, deduir per què el seu avantpassat tingué la necessitat d’escapar-se d’aquella presó, però no fou fins que Martina arribà a la meitat del diari quan pogué llegir el següent:
 “Els mesos passen, i ací sota la reixa que em separa de la llibertat, dolça llibertat, tracte de trobar una manera de poder guillar d’aquest anguniós lloc, de murs pedregosos i olor a florit; que cada dia em recorda més al que no podré fer en un futur i sols pel fet d’haver sigut confós amb un espanyaportes. Al cap d’un temps, un home amb decrèpita faç i de nom Etiènne s’oferí per ajudar-me a fugir d’ací, a canvi d’una recompensa especial: la seua llibertat."

 

Després de llegir açò, la jove Martina decidí seguir endavant i recercar què fou d’aquell lladre pel qual el seu ascendent perdé cinc anys de la seua vida en aquell engrudós calabós on els dies es feien mesos i aquests, segles; tot i això, com havia d’ajudar en les tasques de la llar, deixà el llibre sota el coixí del seu llit (un lloc on estaria estalvi mentre ella estaria fora de casa) i sortí per anar als safareigs. El cel, tapat per uns núvols foscos com una cúpula que no la deixen veure, afuen la jove per a seguir amb la seua investigació i així lliurar-se de la sensació d’ignorància que la invadia. En eixe moment, deixà caure la panera amb la roba al sòl i tornà a la seua casa.

Una vegada en sa cambra, Martina encén una petita llàntia i sota la seva llum, segueix llegint aquest diari que tant li farà descobrir com aprendre sobre aquell fugitiu amb qui compartia la sang.

El dolç moviment de les fulles dels arbres, impulsat pel vent de llevant fa que les condicions de lectura siguen més intrigants. Amb molta delicadesa, Martina agafa el diari que abans havia entaforat i, acuradament, l’obri per l’última pàgina on s’havia quedat, la qual estava assenyalada per una flor eixuta. Aquest full deia així:

 “Sortirem una albada sota els primers rajos brillants del sol i curosament, aconseguirem no ser descoberts. Pareixia una entelèquia sortida d’un dels tants somnis que tenia en la garjola. Però no tot és una meravella, ja que Etiènne té algun tret sospitós que em fa dubtar de la seua lleialtat. Les raons són diverses, com les seues actituds; és a dir, un dia pot ser un home amb qui treballar dóna plaer, però en altres, l’únic que desitges és no creuar-te’l pels passadissos de la presó, ja que la lletja cicatriu de la seva cella era tan misteriosa com la causa del seu empresonament. Potser tu no dubtaries de confiar en un vell presidiari com ell?


Durant quatre dies estiguérem caminant sense pausa; quan ens trobàrem amb una parella de titellaires (no es podia saber quin dels dos anava més bufat) carregats amb la seua carreta i l’equipament corresponent: marionetes i disfresses entre altres. Al moment, Etiènne em proposà furtar-los la carreta. Al cap i a la fi, no s’adonarien fins unes quantes hores després. Aleshores, vaig accedir i mitjançant aquest transport, arribàrem a Hostalric, on vaig veure al meu peculiar company per última volta."

Aquesta fou la darrera paraula que Martina trobà en el diari; clar està que aquest llibre era diferent a tots els que s’havia llegit abans. El més curiós de tot és que en aquest hi havia tres pàgines arrancades, que estaven seguides per cinc més; l’únic que aquestes es trobaven en blanc, o almenys sense escriure, ja que el pas dels anys les havia fet grogues com el safrà.

L’estilogràfica! Pensà Martina, qui ara entenia per què el seu estimat oncle li digué que li anava a ser necessària. Però, sobre què escriuria? Tal vegada hi havia alguna cosa que no sabia encara?

Totes i més preguntes com aquestes vingueren al cap ple de somnis de la jove. No obstant, ara no era el moment de respondre-les com a conseqüència de la manca d’experiència i coneixements d’ella.

Tranquils, ben aviat, vosaltres també coneixereu les respostes; sols cal esperar un poc.
 Comenta
 
Capítol 3 L'última vegada
L’ÚLTIMA VEGADA



 



Els anys passaren com el tic-tac d’un rellotge, i la jove Martina va esdevenir en una anciana estimada per tota la gent del seu voltant, ja que el pas del temps li ocasionà arrugues en la seua vella faç; però no li delí el seu somriure.



Les celebracions de Setmana Santa s’apropaven, i com ja era costum per a ella, agafà el diari del seu ascendent i se segué al portal de sa casa (on ella vivia sola però al mateix temps acompanyada per totes les situacions que havien vist aquelles parets). Pàgina darrere pàgina, tornava a llegir tot el que li passà a Martí i a Etiènne; però se sentia impotent perquè encara no havia pogut agafar l’estilogràfica com a conseqüència dels dubtes que tenia, tot i que en nombroses ocasions havia investigat i viatjat a Hostalric, d’on era procedent el seu oncle i també on començà aquesta història.



En el cansat cor de l’anciana sols estava el desig d’escriure la fi d’aquell viatge emprés per Martí, també conegut pel nom de “Lladre de l’aire”.



Al cap d’unes setmanes, un home alt de rostre llangorós amb cabells daurats i mirada penetrant es presentà en casa de Martina. Aquesta persona li resultava una mica familiar, com si s’hagueren conegut fa molts anys però si així fóra, l’haguera reconegut.



-Bon dia, el meu nom és François. Vosté és Martina?-digué amb un to suau.



-Sí. Què puc fer per ajudar-lo?



Definitivament, no el coneixia; no obstant, tenia el pressentiment que ja l’havia vist.



-He vingut a donar-li una cosa que és de la seua propietat des de fa molt de temps.



L’accent francés era quasi imperceptible en la seua parla, com si estiguera preparat per a conversar amb la vella. Però açò no fou un impediment per a Martina, que el detectà sense problemes.



-El què?



Amb molta cura, Martina agafà de les mans de François una capsa de fusta decorada amb petxines de totes les mesures i colors. Després de sostenir-la en els seus llargs i ossuts dits intentà obrir-la, però l’home la va interrompre.



-Pare, encara no pot veure el seu contingut.



-Disculpe, m’ha dut una capsa i no la puc obrir?-digué l’anciana que per un moment es va sentir com una xiqueta obrint un regal.



Per a excusar-se, François li respongué:



-Abans de poder descobrir el que conté, cal que ens n’anem a passejar i així li ho podré contar tot amb més detalls.



Sense cap dubte, acceptà i se’n van anar a la preciosa platja que es trobava situada a no molts metres de la casa de Martina. I d’aquesta manera, passa darrere passa (l’arena es posava entre els seus dits dels peus mentre l’aigua els banyava) i amb el suport d’un gaiato, l’anciana escoltava al visitant, que li contava el que hi ha darrere d’eixa antiga i a la vegada bonica capsa.



Resulta que fou propietat d’Etiènne, aquell fugitiu de pell d’espart, rostre llangorós amb una cicatriu en la cella dreta i no cal oblidar que fou el responsable de la fugida de Martí de la presó. A més, François li revelà el motiu de la seua visita. Era un descendent d’Etiènne, que quan era un xiquet, pujà a jugar a la golfa de la casa dels seus besavis a Perpignan, on hi havia diverses caixes i armaris de fusta molt antics. Impulsat per la forta curiositat que sentia; obrí primer les caixes, on pogué veure roba antiga i unes botes de cuir molt brutes que s’estaven podrint a causa de la humitat acumulada en l’habitatge. I després, desclogué l’armari. Dins d’aquest hi havia moltes andròmines, però la seua vista es centrà en una capsa recoberta de petxines; tantost l’agafà i mirà en el seu interior.



Martina, que estava molt interessada en la narració de François, li preguntà:



-I? Què hi havia dins?



François deixà veure en el seu rostre una petita ganyota i li respongué:



-Això ho has de descobrir tu. No et puc dir res més. Sols que per a topetar amb tu el camí has sigut molt llarg i nombrosos els missatgers.



De forma molt cortesa, l’home acompanyà la vella en el camí de tornada a sa casa. Una volta allí, s’acomiadaren i, en agraïment per la seua visita i clar està, pel regal, Martina li dóna uns pastissets de moniato casolans i una forta abraçada.



L’anciana, que en el seu interior tornava a ser curiosa, agafà la capseta i a poc a poc els seus dits feren més força per a obrir-la. No s’ho podia creure, el contingut eren tres cartes destinades a Martí, el seu avantpassat, i que com a remitent tenien a Etiènne.



Les seues mans tornaven a ser tremoloses, com la primera vegada en la que sostingué el diari, però ara la causa no era sols l’emoció, sinó que l’edat l’afectava.



Suaument desplegà les dos primeres cartes, que parlaven sobre el viatge, però no fou el missatge el que li cridà l’atenció, foren els papers on es trobaven escrites. Eren uns fulls d’unes mesures similars a les del diari, i que tenien el marge esquerre esgarrat. Allò no podia ser una coincidència, aleshores, Martina agafà el diari i buscà la part en la que faltaven fulls. Encaixaven a la perfecció. Tot i que ja sabia la temàtica de les cartes, l’emoció continguda i les ànsies de conèixer el final, li feren obrir la tercera, que deia així:



                                                                                         “Perpignan,1805



Benvolgut Lladre de l’aire,



Han passat molts anys des de la darrera volta que ens vam veure. Quan vaig desaparèixer, no volia fer-te cap mal, ja que el que vaig fer fou protegir-te per a no ser descobert. Com ja sabràs, la causa del teu empresonament va ser un robatori que no vas cometre, però el que no saps és que el vaig dissenyar jo. Per aquest motiu, vaig organitzar la teua fugida, ja que no podia suportar la idea de que un innocent pagarà pels meus pecats.



Ara que la meua mort s’apropa et vull dir que has sigut el company més fidel que he tingut (sense tindre en compte els meus canvis d’actitud) i t’agraïsc també, que m’hages posat a ratlla en certes ocasions.



Mai et podré compensar pel que et vaig fer; però ara sé que quan llegisques aquesta epístola em podràs entendre millor.



P.D.: Per a demostrar que sóc jo i no un impostor que intenta enganyar-te, t’escric en uns fulls que vaig arrancar del teu diari quan dormies durant el viatge cap a Hostalric.



Fins sempre”




Malauradament, Etiènne es morí uns dies més tard pel que no pogué enviar les cartes a Martí, qui mai va saber la veritat sobre el seu amic.



Martina es quedà de pedra, per fi havia pogut saber com acaba la història, i encara que no siga amb un final feliç, ja pot acabar de completar el diari, tal i com el seu oncle li encomanà quan era sols una xiqueta. Sense dubtar-ho en cap moment, prengué el llibre juntament amb l’estilogràfica (que s’havia guardat durant dècades) i escrigué tot el que havia llegit en les cartes. Per fi l’havia completat quan va sentir que encara li faltava alguna cosa per afegir.



En un tres i no res, recordà el que sempre li deia el seu estimat oncle Tico: “Llibres, mils; persones, milions; tu, sols una”



A partir d’açò, Martina va comprendre que devia de donar un toc personal a la història, doncs escrigué:



“Que tota la tinta gastada no ho haja sigut en va. Tant de bo Etiènne i Martí, el Lladre de l’aire, junts estiguen després de tot el que s’han demostrat; François, gràcies per fer-me sortir de la capsa que m’atrapava; i finalment, a tu t’ho dedique, Tico, que sense tu no escriuria hui”



Amb aquestes paraules, l’anciana acabà amb el que havia sigut la seua il·lusió durant tota sa vida; i tancà el diari de tapes de cuir, com si d’una porta que dóna pas a una nova vida; i el deixà amb les cartes d’Etiènne i de Tico dins la capsa, que ara protegiria el record d’una vida ja completada.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]