Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



arancha
VALENCIA
 
Inici: El nom del vent

Capítol 1 La carta
“Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.”

De sobte, la porta que donava a l’exterior es va obrir, deixant pas a la figura d’un desconegut encaputxat.

Un fosc silenci es va instaurar a l’hostal mentre l’individu s’acostava a la barra amb pas relaxat sota la curiosa i atenta mirada de tots. Les seues passes ressonaven pel sòl de fusta i la llarga capa que portava feia una onada darrere seu.

Una volta a la barra s’inclinà lentament i murmurà unes paraules a l’hostaler Kote. El rostre del jove va canviar per un instant però es va recomposar elegantment i va demanar al seu jove ajudant, Bast, que acompanyara el foraster a una habitació.

Quan els dos, Bast i el desconegut, havien abandonat l’habitació, totes les mirades es centraven darrere de la barra, on Kote, subtilment, va canviar de tema i va invitar-los a tots a una copa casera de poma.

Ràpidament i amb ajuda de les històries i la beguda, els cinc homes oblidaren l’escena que havia ocorregut uns instants abans però l’hostaler, encara que no ho demostrava perquè era molt bon actor, no parava de donar voltes a les paraules que havia escoltat.
L’escassa clientela se’n va acabar anant i, després de recollir-lo tot amb extrema minuciositat, Kote va pujar les escales per buscar l’estranger.

El va trobar revisant les pertenències que portava dins de la seua capa. No va fer falta dir res ja que el desconegut va començar a parlar.

-Ja se n’han anat tots?- Va dir en una llengua molt coneguda per Kote però quasi oblidada per la falta d’ús.

-Sí, a soles estem Bast i jo-va respondre Kote amb el mateix llenguatge.

-Tu ets Kvothe, veritat? -Va preguntar amb un to que pareixia més una afirmació que una pregunta.
-Fa ja molt de temps que ningú no m’ha cridat per eixe nom i supose que ja saps perquè. Sóc un home pacient, però m’agradaria saber, sense anar amb preàmbuls, què t’ha portat ací, tan lluny de les teues terres.

-Em diuen Aaron- va dir sabent tot el que un nom amagava darrere- estudie a l’arcà, a la universitat- va fer una pausa per deixar Kote assimilar la informació.

La universitat, on va estudiar “la màgia”, com hi deien els que no l’entenien, havia sigut el lloc amb el que Kote havia somiat tota la seua infància, on havia viscut la part més important de la seua vida, conegut els seus amics de veritat i d’on va haver d’anar-se’n; però el seu nomenament, després de tant de temps pensant en eixe lloc, no va afectar ni tan sols lleugerament el seu rostre.

Passats uns segons, Aaron va continuar.
-Vinc de part del mestre Elodin. Sé que no volies que ningú t’haguera trobat mai, i de fet has fet molt bé desapareguent sense donar cap explicació, has sabut com no deixar cap pista o senya.

Aaron va traure un full doblegat de la seua butxaca, i va escriure unes runes que varen fer visible una lletra no molt ordenada però entenible. Alçà la mirada un moment i, en comprovar que Kvothe no se’n havia anat, avorrit, a fer coses millors va llegir en veu alta:

“Aparegueres a la universitat com un complet desconegut. Havies viscut tot sol la teua infància d’una de les maneres més dures en què un xiquet pot fer-ho. Era molt evident per la teua mirada serena i adulta, tot i que eres molt jove que la saviesa i les ganes de començar a aprendre romangueren a tu.

Els Chandrian, uns ésser que tot el món afirma que a soles existeixen als contes de xiquets, havien matat a tots els membres de la teua família, tots ells músics itinerants. Tu havies sigut testimoni del rastre de cossos que això va deixar darrere o inclòs havies parlat amb un dels assassins.

I, encara que m’hauria encantat haver pogut conéixer les persones que han fet a una persona tan curiosa, un setciències, a voltes vull pensar que sense voler-ho; ningú no pot fer res amb el passat.

Però ara, açò no importa, i tampoc ho fa el fet que a qualsevol part que et  trobes del món, dóna el mateix si creus o no en la “màgia” o si coneixes algú que ha estudiat a la universitat, pots tindre clar que en escoltar la proximitat de la teua presència pots fer tremolar a tot el que et proposes. Menys a mi, és clar.

Jo ja m’he acostumat a la teua persistent presència. Tu ets la persona que em va perseguir a la universitat fins que et vaig deixar ser el meu alumne.

Ja sabia des d’un primer moment que aquell jove que va arribar a la prova d’accés andrajòs, tractant de trobar un lloc on desenvolupar la seua ambició de saber més i que inclòs va aconseguir que li pagàrem la matrícula a la universitat, acabaria estudiant amb mi.

Malgrat això, no t’ho vaig posar gens fàcil i vaig provar el teu apetit per aprendre amb mi en nombroses vegades i de la forma més absurda.

Encara puc somriure quan escolte algú contar la seua versió de totes eixes proves. Diuen que et vaig espentar per un teulat, que et vaig embruixar per fer que cremares les volgudes túniques del professor que no t’avaluava com era degut…  Però a soles tu i jo sabem la veritat.

És clar que no sóc la primera persona que ha tractat de posar-se en contacte amb tu, però em pareix més que evident que sí sóc la primera que t’ha trobat.

No em sorprén, tu i jo, tots els dos som molt intel·ligents i difícils de predir. Però no has tingut en compte que sóc Elodin, el nominador de la universitat i el que ha passat interminables hores tractant de fer que tu i els teus escassos companys aprenguéreu alguna cosa. T’ha faltat el detall que encara que faig que tots pensen que estic mig boig i que no tinc ni idea del que faig, sí que ho sé, i a més, perfectament.   

M’agradaria dir que escric aquesta nota per dir-te el simple fet que he endevinat el trencaclosques de la teua desaparició, però la realitat no és així.

I, per aquest motiu he fet que el nou millor alumne pose en risc la seua vida per fer-te arribar aquest missatge: “Kvothe, sé que això no t’ho podries haver imaginat i segurament et coste de creure però la meua vida penja d’un fil molt estret des de fa ja temps. Per favor, torneu Aaron i tu a la universitat, necessite parlar amb tu urgentement d’una cosa que no puc deixar incompleta abans d’anar-me’n”.

Atentament, el teu mestre favorit, Elodin.

Aaron va alçar el cap per mirar-me i va dir:
-Comprenc que això és una decisió difícil però has de tomar-la, ja siga anant a la universitat o no. Me n’aniré demà a l’alba, tens fins a eixe moment per a meditar la teua resposta i en cas de vindre, preparar tot el que cregues convenient.

Vaig assentir i vaig eixir de l’habitació direcció a la de Bast. Després d’uns suaus colps a la porta em va dir que passara. Jo no solia pujar a l’habitació del meu alumne i amic, però amb aquest cas no podia tindre el luxe de malgastar el temps. Li ho vaig explicar amb deteniment i em va dir:

 

-Has d’anar, no pense acceptar un no com a resposta. Tractes de fugir de la teua vida passada i sé que és dur que ara una situació així et trenque tot el que has aconseguit fins ara, però tant tu com jo sabem el que has de fer.

-Ja ho sé Bast però… jo ja no sóc el que era abans i em fa mal abandonar la vida que he construït ací… En un parell de dies tot pot canviar i més encara en més de tres setmanes que és el temps que segurament tardaré a tornar.

-Regi, pots posar totes les excuses que vulgues, però sé que acabaràs fent el correcte.

-No ho sé jo…

Després de preparar tot per al viatge i de deixar l’hostal en mans de l’aprenent de ferrer, els tres homes partiren, començant així el llarg viatge que tenien per davant.
 Comenta
 
Capítol 2 Viatgem?
Tots havien descansat el màxim que havien pogut, encara que no es podria haver dit una mateixa xifra per als tres. Tots ells sabien el dur camí que anaven a emprendre i volien estar el més preparats possible per a fer-lo.



Kvothe va mirar enrere i va veure el poble que estava deixant. Li va fer llàstima pensar que tot el que havia aconseguit es podia arruïnar tan sols en unes setmanes.

 

Encara el recordarien? Era clar que Simmon i Will sí, per alguna raó havien sigut els seus milors amics. Però…, i Denna? Ell havia estat enamorat d’ella quasi des de la primera estona.  No havien tingut molt de temps per a estar junts, els dos eren independents i tenien moltes coses a fer. Tot i així els curts instants que havien passat, encara que a soles eren molt bons amics, significaven molt per als dos.  



De sobte, va tornar a la realitat, mogut per un pressentiment va parar de caminar i va demanar als seus acompanyants fer el mateix.

 
Com havia predit, no molt lluny d’ells hi havia un altre grup d’uns deu homes més o menys, encara que no ho podia dir amb certesa. Tots estaven amagats darrere d’unes roques gegants i semblaven estar a l’espera d’un viatger per a furtar-li les coses. Kvothe va trencar el silenci:

 

- Estic d’acord. Jo agafaria aquest camí d’ací que és més ràpid encara que sense llum és un poc perillós i una vegada allunyats dels lladres dormiria -va dir Bast.



Els tres assentiren i començaren la marxa.



Un raig de llum va despertar Kvothe.
No hi havia hagut incidències fins a eixe moment. Bé, exceptuant un parell de caigudes de Bast i Aaron per aquell camí que utilitzaren per a fugir dels lladres… Quina malaptesa tenien els dos. Menys mal que el tram va ser curt, d’altra banda no sé què hauria sigut dels joves… -va pensar Kote sense poder amagar un somriure.

 

- No entenc com a soles ens han pogut donar dos cavalls… El meu és quasi de la mateixa grandària que jo! -va potestar Bast quan ja portaven unes hores de camí des que havien parat a comprar-los.

 

Si continuem així segurament arribarem en uns...cinc dies -va calcular Aaron.



- Hauríem de parar per deixar descansar els cavalls- va recomanar Kote.



- Això d’allà sembla una cova i no para molt lluny… -va suggerir Bast.
El rostre del jove va canviar i després de fer una pausa va dir:

 

En eixe moment la seua expressió va canviar de tal manera que pareixia com a mínim deu anys major que una estona abans.

 

- Això no t’ho puc negar… -digué en un murmuri, com tractant de convéncer-se a ell mateix.

 

Es va agenollar i va agafar un tros de fusta que li serviria per mantenir el foc una volta encés. Va tancar els ulls i va pensar en les paraules que guardava a la seua memòria. A un passat havien sigut molt poderoses, però ara dubtava que li serviren per alguna cosa.

 

La va deixar al sòl i va eixir fora de la cova per contar els nous esdeveniments.

 

- No ho puc creure! Si no ho veiera amb els meus ulls diria que és impossible… -digué Aaron ja dins de la cova mentre li donava de menjar al cavall que compartia amb Kvothe.



- Jo pensava que ja no tornaria a fer-ho mai. Em sent tan bé ara mateix… -parlà mentre agafava una manta i es posava a uns metres del foc.



- Hui ningú no farà guàrdia. He posat un conjur a l’entrada de la cova i si algú o alguna cosa s’acosta massa ens avisarà.



- Em sent com a nou -va dir Aaron com a salutació.



- Mai hauria pensat que un parell d’hores més pogueren fer tant -va respondre Bast.



- Kvothe encara no se n’ha alçat? Què estrany… -va dir Aaron amb to de preocupació.



- Com sempre, ell és el primer de tots nosaltres. Se n’ha anat prompte al poble d’ací al costat per comprar alguna cosa que li faltava -en veure la cara d’Aaron va afegir -Tranquil, no li passarà res, sap defrendre’s a soles. Puc afirmar sense mentir que millor que tu i jo, tots els dos junts.



- És veritat que no havia fet “màgia” des que va abandonar la universitat? -preguntà Aaron curiosament.



- Sí, recordar tots eixos moments era tan dur per a ell que va deixar de fer-ho. A més s’afegia el fet que no volia que ningú del poble s’assabentara de qui era en realitat. Per a ells és un simple hostaler, saps? Jo he tractat en un millar i mig d’ocasions que intentara fer alguna cosa per no oblidar el que ja sabia, però sempre m’ha dit que ja no se’n recordava i que l’únic que podia passar era que ens férem mal els dos. A més, després de parlar d’eixos temes es posa melancòlic durant uns dies i em fa mal vore’l pati...

- I per eixe motiu, cal que ens posem en marxa tan prompte com siga possible -va dissimular Bast.



Bon dia xics, ja és hora de partir, no us pareix? -salutà Kote.

Els tres homes continuaren caminant fins que, de sobte, un llampec es va fer visible al cel i el vent es va alçar. Començà a ploure com havia predit Kvothe i els altres dos homes varen pensar que no tornarien a desconfiar de l’instint del que clarament, era el més savi dels tres.
Galopàren per quasi mitja hora més quan van veure el llum d’una casa. Feia molt de fred i tenien mullat fins i tot l’últim tram dels seus cossos.



En tocar a la porta ningú va respondre, però al cap d’uns instants varen escoltar el soroll d’unes pesades passes que s’apropaven a ells.

 

La senyora es va fer a un costat per deixar passar els homes i els va donar un amable somriure. Es va presentar com a Mercè i els va deixar un temps per a canviar-se la roba mullada.

 

El comentari va traure un somriure a Bast.

 

Tots van assentir amb conformitat. Després el sopar va transcórrer amb normalitat i tots anaren prompte a dormir per poder matinar al dia següent.

 

- Moltes gràcies. Ha sigut vosté molt amable d’acollir-nos a la vostra casa -va dir Kvothe com a acomiadadament mentre pujava al carro.



- No fa falta que les doneu, el plaer ha sigut meu, podeu tornar quan ho necessiteu.



En dir això l’anciana va fer un gest amb la mà i es va quedar fins que els va veure allunyar-se pel camí.
 Comenta
 
Capítol 3 EL FINAL DEL CAMÍ
- Falta molt de temps per a arribar? -va preguntar Bast.

- És com a poc la sisena volta que ho has preguntat…Pareixes un xiquet i a més, encara no han passat ni cinc minuts des de l’última volta! -va respondre Kvothe amb un to que va traure Aaron un somriure.

- Això no és una resposta… -digué Bast, però es va callar entenent el missatge.

Dues hores més tard divisaren l’últim tram del camí que els portaria a la universitat.

- Jo m’he de parar ací unes hores, però si voleu puc portar-vos més tard. -Es va oferir l’ancià camperol alhora que parava el carruatge.

- No cal, ja no hi ha gairebé mitja hora de camí. Moltes gràcies, ens ha avançat moltíssim. -Va respondre Kvothe mentre s’abaixava del vehicle pegant un bot, seguit de Bast i Aaron.

 

- Quins records em porta aquest lloc…, a aquesta part del viatge va començar realment la meua vida a la universitat… -va dir Kvothe amb una mirada somniadora.

- Aleshores, per què no començar ara nosaltres l’última part del nostre viatge? -va respondre Bast.

Els altres dos joves assentiren i després de beure un poc d’aigua i menjar els dolços que els havia preparats Mercè, es posaren a caminar.

Estaven tan emocionats per arribar que sense adonar-se començaren a caminar molt més ràpid i arribaren a la meitat del temps previst.

- És com sempre l’has descrita, Regi -va dir Bast al·lucinat per la grandària de la universitat mentre mirava a totes parts i tractava de mantindre la boca tancada.

Una xiqueta va vindre correguent fins on estaven ells i va dir:

- Menys mal que ja esteu ací, doneu-vos pressa! Ràpid, per ací!

Tots els tres la seguiren encara que el que més volien en eixe moment no era una altra cosa que un bany.

Travessaren tota la universitat fins que arribaren a la part on es trobaven les habitacions del professors. Kvothe es va sentir estrany passant per eixos corredors, ja que no estava permitit passar per aquesta zona de la universitat i com es trobaven molt allunyats del lloc on es trobaven les estàncies dels alumnes no les veia massa sovint.

En arribar, Aaron es va parar davant d’una porta. En alçar la mà per obrir-la es van adonar que estava tremolant.

Després d’uns angoixosos segons, va respirar profundament, va girar el pom i finalment, va entrar. Ningú no sabia què els esperava darrere, però sens dubte el que veieren els va sorprendre moltíssim. Sobretot a Kvothe, que per primera volta en molt de temps no va saber com reaccionar.

El mestre Elodin, segurament una de les persones més actives que mai havia conegut i que sempre estava fent coses, encara que tal vegada eren ximpleries, estava estés sota el llit, amb els genolls pegats a la part superior del seu cos, la cara pàl·lida, amb el front perlat de suor i els ulls tancats. Si no hi haguera hagut llum a l’habitació, quasi es podria haver dit que era un xiquet adormit tenint un malson. Però no era la realitat, i ho sabia.

Aaron es va acostar fins al llit i va posar la seua orella a escassos mil·límetres de la boca del mestre. Aquest va emetre unes suaus paraules, inaudibles per a la resta.

Després, afectat per l’esforç que això havia requerit, va agafar l’alé sonorament, com si algú l’haguera estat ofegant.

- Vol parlar amb Kvothe a soles, l’abans possible... -va dir mirant el jove amb cara de súplica.

- Clar… - va respondre Kvothe alçant la mirada del llit per primera volta des que havien entrat a l’habitació.

Tots eixiren de l’habitació, donant pas a una conversació que cap dels dos mai no hauria imaginat.

- Vine ací... -va començar el mestre, però la tos es va apoderar d’ell.

Kvothe ràpidament va fer cas a les indicacions, va seure a una cadira al costat del llit i va acostar el seu cap al professor per tractar d’evitar que fera tant d’esforç.

- Em coneixes des de fa ja molt de temps… -va remorejar.

… I saps com he sigut jo… amb tota la gent…

- Generalment com tot el món… em penedisc d’algunes coses… però sé que tot: coses bones i no tan bones… m’han format com a persona.

Kvothe va assentir commogut sense saber molt bé què dir.

- No em vull anar sense demanar-te perdó i donar-te les gràcies.

El jove va respondre alhora que li donava una abraçada:

- Ni ha res a perdonar. Gràcies…

Va notar com, de sobte, el cos del professor pesava més. Va cridar amb les poques forces que tenia a la resta per tractar de reanimar-lo, però una part seua ja sabia que se n’havia anat per a sempre.

Després del soterrament Bast es va acostar on estava Kvothe, tot seriós mirant cap a la làpida del seu amic, amb els llavis blancs de tant apretats que els tenia, i li va dir:

- Regi… saps que pots parlar amb mi del que necessites, veritat?

Per a sorpresa de Bast, Kvothe li va donar una abraçada. Era la primera volta que mostrava afecte d’aquesta manera i va entendre que el seu amic acabava de perdre per segona volta la seua família.

- Gràcies Bast, però em vull quedar una estona sol. Torna a la universitat amb tots, jo hi arribaré després.

- Escolta Regi, no faces cap bogeria, d’acord? M’has de prometre que vas a estar bé.

- Clar que sí Bast, parlarem després però ara vés-te’n amb tots que m’agradaria acomiadar-me’n… -no va afegir res més però Bast li va apretar el muscle per mostrar que estava amb ell.



Quan ja se n’anaven a marxar, Aaron es va acostar a ell i li va dir:

- Ell… em va deixar aquesta carta per a tu, per si no vivia suficient per a… -una llàgrima va caure per la seua cara i no es va veure capaç de continuar.

Va estendre el braç per donar-li la carta i se’n va anar correguent.

Kvothe va posar-se davant de la tomba.

- Adéu vell amic. Tots notarem la teua absència -va concloure en veu alta.



Després va buscar un lloc on seure. Va decidir posar-se al peu d’un arbre, des d’on podia encara veure la tomba. En eixe moment va mirar la carta com si fóra la primera volta. Eren les últimes paraules seues que anava a escoltar... va decidir que encara no l’obriria, no estava preparat.

Una estona després va alçar-se. Va adonar-se a aquell moment que mai seria el millor temps per a llegir-la, però si una cosa sabia de segur era que el professor sempre feia les coses per alguna raó i podia demanar-li que fera alguna cosa immediatament…

Mogut per aquest nou pensament, la va obrir. Dins hi havia diverses pàgines amb la caligrafia del professor. Es notava que l’havia escrita en moments diferents perquè podia veure diferències entre la forma en què estaven escrites les paraules.

No va esperar més i després de prendre aire molt profundament tres vegades va començar a llegir:

“Kvothe:

Mai a la vida he conegut a cap altra persona com tu.

M’has ensenyat moltes coses i m’agrada pensar que jo també t’he pogut fer entendre unes quantes.

Però jo no estic escrivint això per a dir-te com ets ni narrar-te com et vaig fer la vida una miqueta més “interessant” sinó per a parlar seriosament del teu futur.

Si estàs llegint això significa que he mort.

Però abans d’això necessitava tindre l’oportunitat de donar-te les gràcies per tot, absolutament tot. Arribares ací i cap persona, professor o alumne, ens esperàvem que acabaries sent qui ets.

Donaràs por a algunes persones, però jo, conec la teua debilitat: ets una persona com tots nosaltres.

Tens un cor, molt gran, que bombeja sang i, encara que no vols expressar-ho a la resta, tens sentiments.

Cal que recordes  que les coses més petites tal vegada són les que més ens importen.

No sé què suposarà la meua mort per a tu, per a cap persona en realitat. Però, vull recordar-te que encara que ja no siga físicament amb tu, mai me n’aniré. El meu record existirà a la teua memòria i al teu cor i, mentre això perdure, mai no me n’hauré anat per a sempre.

Sempre has sigut una persona difícil, en tots els sentits de la paraula. Que les persones a les que has volgut hagen desaparegut de la teua vida és molt dur, és comprensible que això haja format part d’una personalitat tan forta com la teua, però recorda: has de donar oportunitats noves, deixa’ns ajudar-te, almenys a les persones que tractem de fer-ho. Tindre sentiments no és de cap manera ser dèbil. Dèbil és no confiar en tu mateix, en la teua pròpia fortalesa i en la de les persones que tracten d’ajudar-te.

Vore com te n’anaves de la universitat ens  va causar a tots molt de mal. No només perquè anava a perdre un gran amic, sinó perquè vaig veure com el major prestigi que havia accedit a aquest lloc es veia obligat a abandonar el seu somni, el seu afany per aprendre, per descobrir,  la seua vida a la universitat…

Em va parèixer molt injust, però com en totes les coses, el temps ajuda. I no va ser fins fa ja uns mesos quan vaig començar a trobar-me mal que vaig pensar com havies afectat a la meua vida.

Jo havia perdut tota l’esperança de donar més classes i de fet no m’importava no fer-ho. Però amb la teua insistència, vas fer que les reprenguera. Quan tu te n’anares vaig ampliar el meu grup d’alumnes, em vaig preparar millor les classes.

Després de molt de temps per fi vaig ser capaç de veure el que m’havia estat perdent. Fent això em vas tornar d’alguna manera l’alegria, la il·lusió i la motivació que em faltaven, i que sense ser conscient necessitava.

Coses que ara mateix tu no tens. Pense que una persona com a tu, que tracta d’ajudar a tots i que té com a objectiu aconseguir el benestar de tot el món que troba a la seua vida no mereix viure apartat de la societat, fingint ser una persona que no és.

Guardant per a si mateix tot el que pot ensenyar. Deixant el seu somni apartat com si tan sols fóra això: un somni.

I ara ve la meua proposta. Jo, vull que ara, que supose que ja no puc continuar impartint classe, tu continues amb la meua tasca. I que tal i com m’has ajudat a mi, ajudes i ensenyes a tots eixos alumnes que estan desitjosos d’aprendre.

Això no és una ordre ni m’agradaria que et sentires obligat a acceptar. Només ho saps tu i Aaron, que t’ajudarà en tot el procés. En cas de fer-ho hauries de voler-ho realment.

Recorda, els dies a vegades no són tots fantàstics, però després de tota errada hi ha una solució. L’única cosa que cal fer és trobar-la.

Una última voluntat: alça’t i vés al café on tocaves el teu instrument de vegades, aquest mateix dia, abans que es faça de nit.

Mai saps com ni quan va acabar tot, per això aprofita i viu la vida, amb tots els seus moments.

GRÀCIES,

El teu “alumne” favorit.”

Aquestes últimes paraules van ser difícils de llegir perquè els seus ulls, després de molts anys, estaven una altra vegada, completament plens de llàgrimes.

Va doblegar amb molta cura eixes últimes paraules i va començar a córrer cap a on el mestre li havia dit.

Tenia tan sols uns minuts abans que la nit caiguera però no es va permetre el luxe de parar a pensar-ho.

Era la seua última voluntat i estava disposat a complir-la.

Va arribar al café el més ràpid que va poder i quan només li faltaven uns quants metres, va veure una altra persona que venia de la mateixa manera que ell, però de l’altra part del camí.

Els seus ulls es van obrir molt en descobrir que aquella persona no era altra sinó Denna!

- Kvothe! -va cridar ella en veure’l.

Van acabar fosos en un abraç i es va adonar que ella portava una carta com la seua.

En aqueix moment va entendre el significat real de l’última voluntat del seu professor: que fóra feliç i que recuperara la vida que havia deixat darrere.



5 ANYS DESPRÉS…

- Estaria orgullós de tu -li digué Aaron a Kvothe mentre miraven l’estàtua que havien posat en honor a Elodin.

- Estic d’acord. No conec cap persona millor que tu per a continuar la seua feina… -va dir Bast amb un ampli somriure mentre s’acostava amb els seus llibres fins on estaven.

- Aquesta estàtua ha quedat molt bé. I així cap persona l’oblidarà mai, i com ell em va dir: no se’n podrà anar mai perquè una part seua encara viurà al record de tots.

Aleshores va arribar Denna que posant els seus braços als costats de la cadira va dir:

- Què feu encara ací parlant tots? Teniu classe! -va tractar de sonar seriosa però al cap d’un moment no va poder suportar-ho més i va començar a riure, provocant que tots els presents feren el mateix.

Però com realment tenia raó, tots s’acomiadaren i es dirigiren a les seues classes, tots menys Kvothe i Denna que esperaren uns moments més.

- Jo també estic orgullosa de tu… i el teu fill també ho estarà… -va dir tocant la seua panxa.

Somrient molt es varen abraçar. Kvothe va murmurar quasi inaudiblement:

- Hem complit la seua última voluntat: som feliços!

Quan Denna se’n va anar Kvothe va mirar l’estàtua i va dir:

Gràcies.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]