Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



MARASA
BENICARLÓ
 
Inici: L’altre costat de l’infern

Capítol 1 Descobriments
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Què no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

- Deixa’m tranquil, sempre posant els nassos on no et toca. Tanca la porta!

El seu pare va tancar-la amb un cop sec que ressonà per tota la casa.

Des que sa mare es va suïcidar, son pare començà a portar una vida molt desordenada. Es convertí en un addicte a l’alcohol per així poder oblidar aquell tràgic succés que va marcar la seua vida. Després de mesos i ja consumit per aquesta substància s’adonà de les conseqüències que eixa vida li podria portar en un futur. A partir d’aquell moment va aconseguir sortir del cercle viciós i va emprendre una nova vida amb el seu fill Ignasi.

Dia 2 (divendres 3 de desembre de 1965)

Al cap de dos anys veient que la seva relació no millorava, son pare decidí matricular-lo a un dels millors internats d’Anglaterra, el famós “The Hotchkiss School”. En aquest, fora del País Valencià, de les seues costums, tradicions, l’olor a terra i tarongers, el que més trobaria a faltar seria l’afecte que havia tingut amb la seva mare durant tots aquells anys.

El viatge fou molt llarg i cansat. Arribant ja a Anglaterra, Ignasi va adonar-se que allí tots els dies estarien pintats de color gris, degut a les contínues precipitacions que hi havia. Allò pareixia una pel·lícula de terror però aquest no arribava a imaginar-se tots els successos que podrien passar-li, normal, era tan sols un xiquet.

Quan arribà a l’internat, un calfred va recórrer el seu cos, aquell lloc era molt trist i apagat i pensar que allí hauria de passar tot un curs fins les vacances, era tot un malson. La primera impressió va ser que aquell edifici pareixia una presó, envoltada d’unes reixes d’uns tres metres d’altura, per a que ningú pogués eixir d’allí. Un camí de terra donava pas a l’edifici, i la façana tenia unes grans pedres que feien semblar l’internat un castell de l’edat medieval. A Ignasi li va picar la curiositat ja que hi havia unes finestres molt menudes que en realitat no servien de res, ja que la vegetació del lloc ocultava la majoria d’elles, i per tant no deixaven pas a la llum. De sobte s’obrí la porta principal, una dona alta i prima amb els cabells negres recollits i faccions aparentment serioses, l’esperava.  

El noi tardà uns segons fins que va decidir apropar-se.  Aquesta dona es presenta com la secretaria i l’acompanyà fins el despatx del director. Un cop Ignasi tocà la porta i aquest li donà pas, va veure un home gros de poca estatura, calb i amb un bigot que li ocupava la major part de la cara que se’l va quedar mirant  de dalt a baix per tal de veure qui era el nou alumne.

Era un noi de cabells rosos, d’ulls foscos com la nit, amb un somriure encantador, una persona no molt grossa i amb un to de pell típic de costa amb un caràcter obert i molt curiós.

Després d’un temps, acabant ja 3er d’ESO, amb unes qualificacions excel·lents, com marcava el costum de l’internat, als alumnes els feien la foto de fi de curs. Tots ells havien d’anar ben uniformats i pentinats mentre posaven una cara neutra per fer-se la fotografia.

Dia 3 (dimarts, 9 de setembre de 1966)

Després de les vacances, plenes d’ emocions i aventures, ja centrats en el nou curs de 4rt d’ESO, Ignasi començava a sentir-se cansat degut a la falta del son i el malestar que li produïa l’ambient d’aquell lloc, potser massa trist i sec per ell.

Les nits passaven i Ignasi no deia res, però un cas que era continu, va captar la seva atenció. Els fets d’aquest cada volta s’escoltaven més propers, semblaven passes de persona, un tant cansada, amb una veu somnolenta. Aquest fenomen li produïa  molta curiositat i per tant, a la tercera nit va decidir que havia d’anar a investigar.

Com era costum, totes les nits Ignasi es raspallava els dents, es posava el pijama i agafava el llibre que sa mare li va regalar en el seu últim aniversari abans de la seua mort. Ben entrada la matinada quan ja dormien tots, es produïa aquest fet. L’ Ignasi estava molt calentet al llit, però valia la pena eixir a investigar, perquè li picava la curiositat. El sòl estava gelat i com en entrar a l’internat, un calfred li va recórrer el cos.

Es sentien les profundes respiracions dels alumnes. Ignasi tenia por. Ja sortint de l’habitació, va escoltar el campanar de la ciutat, eren les quatre de la matinada. Començà a sentir les passes i per un moment el seu cor es va paralitzar, però de seguida va reaccionar.

Va seguir el soroll que el pertorbava, fins a la sala de professors sense veure ningú.Va treure el cap per la porta d’aquesta i va veure un àlbum a terra. Mirant que no hi hagués ningú, les passes van anar desapareixent. Llavors s’acostà al quadern de fotografies i va veure la imatge del curs anterior, quan encara no s’havia matriculat.

Totes les cares li eren familiars, menys una. Aquest noi es veia cansat, pàl·lid i amb la mirada perduda. Quan va passar pàgina per veure la foto on ell apareixia va observar una silueta fosca, però sols pensà que era una taca a causa del temps.

De sobte, van escoltar-se unes passes més seguides que feien cap a la sala on estava. Per un moment Ignasi es quedà sense respiració i no va saber que fer. Cada vegada s’aproximaven més i més. Sols se li va ocórrer tancar-se dintre del bagul d’objectes perduts fins que les passes es van aturar davant la porta, i cada vegada la situació era més incòmoda.
 Comenta
 
Capítol 2 Successos
Pels forats d’aquell bagul vell, es podien observar els centelleigs de llum d’una llanterna molt potent.

Aquestes segones passes varen desaparèixer al cap d’un moment. Ignasi va decidir eixir del bagul. Alçant-se poc a poc i amb molta cura va aconseguir eixir sense fer soroll. Va observar que no estava l’àlbum i va començar a córrer pel passadís, mentre corria sentia el fred del terra, i un altre calfred li va recórrer el cos.

Al cap de 10 minuts, Ignasi va obrir els ulls i davant seu va trobar-se amb la secretària, que amb el rostre preocupat li va fer saber tot el que li havia passat. Tot va quedar en un ensurt.


Dia 4 (dimecres, 17 de setembre de 1966)

A classe de matemàtiques, Ignasi, avorrit va decidir decorar la taula amb lletres i figures geomètriques i sense pensar les conseqüències que això tindria, va escriure “HOLA”. Aquesta paraula estava traçada amb llapis i amb una cal·ligrafia descuidada.

Eixa mateixa nit, com totes les altres d’insomni, Ignasi va tornar a la sala de professors per inspeccionar-la en busca de l’àlbum de la passada nit. Merda! Aquesta vegada no va tindre tanta sort ja que la finestra estava bloquejada, què faria ara? Immediatament,  se les va enginyar per a obrir la porta amb un clip que va trobar al terra. Amb aquest va forçar el pany fins que va entrar, una vegada dins va acabar trobant tota la veritat. En una prestatgeria de dos metres d’alçada, amb molts calaixos i compartiments, va trobar-ne un en què es podia llegir “Successos”.

Va pensar vàries vegades en obrir eixe calaix, perquè a lo millor li suposava una expulsió o algun càstig d’aquell que ningú mai volia saber-ne res. Però si volia saber tota la veritat, eixa era l’única solució. Tot decidit va obrir el compartiment, i aquest va grinyolar. Dintre hi havia moltes carpetes de diferents colors i classificades per anys. Però li va cridar l’atenció una carpeta, que era de feia pocs anys i lluïa un color apagat diferent als altres, aquesta estava marcada amb un segell especial.

Ràpidament va obrir-la sense pensar-ho dues vegades. Dintre d’ella es va trobar retalls de periòdics junt amb un informe que tenia l’escut del col·legi. El va llegir i es va quedar de pedra, no podia creure el què estava llegint: Feia tres anys, un noi de la seva edat, anomenat Víctor, va morir a causa d’una sobredosi de pastilles, perquè   patia d’esquizofrènia. El mes sorprenent es que encara que costi creure, la seva anima no va descansar en pau i tot es devia a que aquesta venia en busca de venjança perquè creia que els seua amics el van obligar a suïcidar-se. Però, tot açò va ser feina del seu cervell.

Després de llegir açò, tots els successos estranys, com aquelles passes i el fet de que aquestes el conduïren a la sala de professors on estava aquell àlbum, misteriosament van desaparèixer.

Ignasi no feia res més que pensar que aquell noi era el que provocava tot açò, la seva poca concentració, el seu malestar, i fins i tot el seu insomni...


Dia 4 (dilluns, 5 de desembre de 1966)

Ignasi estava a classe amb el cap recolzat, i es va adonar que tots els traços que havia fet a classe de matemàtiques, havien sigut esborrats per algú i  hi  havia escrit “HOLA, sóc Víctor”. De sobte, a Ignasi li va canviar el color de la cara i es va marejar per la incomoditat que li produïa aquella situació. Va anar al lavabo a netejar-se la cara, i en tornar al seu lloc el segon missatge de Víctor l’esperava. A la taula hi havia escrit: “Ignasi, no passes de mi, porto temps esperant-te”.

Ignasi va escriure: “Què esperes?”

I uns segons més tard sense saber com, a la taula va aparèixer la resposta: “Venjança, vinc per tu”.

Ignasi, va començar a posar-se molt nervios fins que va caure de la cadira i es va quedar inconscient durant un parell de dies.

Quan es va despertar va trobar-se tot el braç esquerre amb morats, pero hi havia una cosa extraña. En un d’ells hi havia escrita la lletra “V”.
 Comenta
 
Capítol 3 ¿Qui serà el proper?
A mesura que els seus ulls s’obrien va intentar aixecar-se, però, va començar a veure-ho tot mes borrós. Va notar com ell mateix perdia l’equilibri i va caure al terra.



Es va despertar, sense saber com a les tres de la matinada al seu llit. Va tindre un pressentiment, a la sala de professors hi estava ocorrin alguna cosa i va decidir anar a investigar.



Una volta  a la sala de professors, va observar una llum que no deixava de parpellejar. Era la impressora que no deixava de traure una mateixa imatge. Es va acostar uns quants metres per descobrir què era el que s’estava imprimint, es va quedar sense paraules , en aquella imatge, apareixia ell dormint, però el més curiós es que no estava soles, hi havia una ombra antropomòrfica amb el braç estès que l’acompanyava.



Ignasi no sabia que fer i va tornar sense pensar-ho dues vegades a l’habitació. Ja allí, va reflexionar sobre el que havia vist i va pensar que havia sigut una al·lucinació  per la falta de son.



Dia 6 (dijous, 17 de gener de 1967)



L’aspecte més visible de la seua lenta transformació fou el seu físic.



En la classe de gimnàstica, Ignasi al llevar-se la camisa va deixar veure a la resta de companys el seu esquelètic cos amb cardenals, quan un dels seus amics, espantat, li va preguntar que eren aquelles marques. Ell estranyat va acostar-se al mirall i enfront d’aquest va donar un crit punyent, ja que es reflectia la mateixa ombra que havia vist en la sala de professors, però aquesta volta l’estava rodejant.



- Ajuda, ajuda! M’està rodejant! Ningú la veu? Ve per mi! No es la primera  vegada que la veig!



Entre tots els seus amics el van tranquil·litzar i van continuar amb les classes de manera normal.



Dia 7 (dimarts, 3 de febrer de 1967)



El fet més rellevant va ocórrer a l’hora de socials, on Ignasi havia d’exposar un tema en concret. Els nervis d´aquest augmentaven cada volta més i més, com els passava a la majoria de companys. Quan va ser el torn d’Ignasi, aquests nervis es van disminuir gràcies a l’ajuda de la professora, que li va donar ànims i el va tranquil·litzar.



L’exposició era excel·lent, Ignasi es sentia a gust davant de la classe, tenia molta fluïdesa al parlar i dominava moltíssim el tema.



De sobte, Ignasi es va quedar en silenci, sense saber que dir i amb la mirada perduda va mirar a tots els companys de la classe fins acabar mirant fixament un finestró.



Sols uns segons més tard, tots els llums es varen apagar, i tota l’ aula i tot el centre es van quedar a fosques. Ignasi continuava mirant el finestró, com si estigués posseït, però en realitat sols estava mirant aquella ombra.



Eren molt estranyes totes aquelles coincidències: aquella mirada al finestró, l’apagada de llums... eren fets molt estranys que marcarien la vida d’Ignasi per complet.



Després d’uns 10 minuts, els llums varen tornar, les mirades de tota la classe es fixaven en Ignasi, el qual lluïa una pell més pàl·lida, amb unes pupil·les més dilatades com si hagués consumit algun tipus de droga.



Aquesta vegada, tots els companys es van alarmar per que el comportament d’Ignasi d’aquells dies no era normal, estava sempre massa nerviós, amb les mans suoses i sempre a punt de plorar.



Sense dubtar-ho dues vegades, la professora va passar pel despatx del director per comentar-li el cas i intentar posar-hi alguna solució. El director que estava en eixe moment, no va voler que en el centre ocorregués un altre cop el mateix que li va passar amb Victor i per tant, va portar ràpidament a Ignasi a molts psicòlegs.



Dia 8 (divendres, 26 de febrer de 1967)



El temps passava, els psicòlegs no sabien tractar el problema d’Ignasi, deien que era molt complicat i sense solució. Ignasi cada vegada tenia un aspecte físic més cansat i estrany i poc a poc començava a semblar una persona malalta ja que el pèl li queia i el pas del temps li afectava encara més.



El director del centre, en un acte de desesperació, va decidir que era millor tractar-lo amb medicació fins trobar algun psicòleg que pogués solucionar definitivament aquest problema. Ell sabia que era la pitjor opció, però si no volia que el xiquet patira, tenia que fer-lo.



Ignasi es veia més tranquil gràcies a questes pastilles, però en un dia plujós, assegut al pupitre va tornar a veure un missatge escrit, que deia: “Vine ací a les tres”.



Eren les tres de la matinada, Ignasi es va despertar i va notar el terra més gelat del normal, i ja li va parèixer estrany. Va agafar la caixa de les pastilles i se’n va endur un altra a la boca. Una volta ja a la classe, es va seure al pupitre, on no va trobar cap missatge, però al alçar la mirada, va descobrir que la pissarra estava plena de la paraula “Victor”. Ignasi va sentir un soroll i es girà. Darrere d’ell, on hi estava la finestra s’observava l’ombra. Ell ja estava cansat de que aquells fets sols li passaren a ell, va decidir anar a per aquella cosa, però avanç es va prendre unes pastilles mes, perquè d’alguna manera li donaven forces.



Ignasi va recular i va anar cap a aquell ésser, però no es va adonar que estava apunt de saltar des d’un cinquè pis, la qual cosa va provocar que una volta el seu cos arribà a terra, va deixar de respirar.



Qui serà el proper en seure en eixe pupitre?



 
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]