Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



LG 1.0
Manresa
 
Inici: L’aire que respires

Capítol 1 Camins Retallats
Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.

Caminen sota la buidor d’un cel negre i les petites gotes d’aigua repiquen sobre les seves teles com fan les campanes al enunciar un casament. Dirigint-se cap a Barcelona pensen en què faran allà…El Pierre un jove d’ulls blaus i cabell de vellut pensa en els seus últims anys, un malson.

Els seus ulls envermellits recorden el passat com qui recorda una opera en Si b menor. Fa tan sols 2 mesos ell només li calia robar un mica de pa de la fleca per poder subsistir amb la seva dona i el seu fill.

Ella, una dona no gaire alta, amb els ulls de color de mel la pell de color d’oliva i els ulls negres com la nit l’observaven fixament amb una mirada de profunda tristor. La vela de la petita habitació no podia subsistir més i la cera regalimava per la taula.

Frederic, el fill, amb els cabells rossos com el sol de primavera i els ulls verds maragda. Dormia al racó d’aquella habitació tan acollidora però alhora degradant, ja feia estona que tenia un somni profund i se’l veia relaxat. Mentrestant el Pierre recollia les engrunes de la taula intentant no malgastar ni la més mínima part del seu petit botí...

La mare al cap de mesos de patiment no va poder aguantar més la situació. I va explotar deixant anar en paraules, l'eli que un globus porta a dins. Ja tenien un fill, i la situació era insostenible.  Ja no podien subsistir amb pa i una mica de sopa als vespres. L’hivern estava al damunt i el nen no podria aguantar.

Entre sanglotada i sanglotada, les preguntes és desprenien de la seva boca com les roques es desprenen de la cantera en una allau, creant així cada cop preguntes més grans, més greus i més doloroses. El Pierre no sabia què dir… Se sentia dolgut i no podia enfrontar la seva situació. El repic de les campanes ja marcaven les dotze i era hora d’anar a dormir.

Ara bé ell no tenia el coratge suficient com per entrar en aquella discussió, on ell no tenia cap possibilitat d’argumentar la seva causa.

Al final va decidir entrar en un somni profund i desesperançador.

Va ser en aquell gèlid dematí, després de la terrible baralla de la nit passada, que va veure que la seva dona i el seu estimat Frederic havien fugit de la pobresa com els refugiats que fugen de la cruenta guerra.

Ja estava acabat i la vida havia traçat el seu camí retallat per les injustícies de la humanitat ja no tenia ningú estava sol i no podia superar-ho.

Mentres les rodes del petit carruatge deixen empremta al camí empolsegat el miro i li dono un esperançador cop a l’espatlla demostrant la meva amistat envers a ell. Jo ja sé el que és que et deixin i que t’abandonin per sempre. Ja era tard ens, havíem proposat fer unes hores més del normal però se’ns havia anat de les mans i la noció del temps ja no era present en nosaltres. Ara estàvem en mitat del no res i els nostres cavalls necessitaven reposar de la mateixa manera que nosaltres necessitàvem alegria. Va ser en aquell precís moment que un d’ells es va aturar i va decidir dormir. Aleshores en Pierre va sospirar i va caure estès sobre la herba del camp que els acollia. És aleshores quan he decidit descansar estirar-me al costat del Pierre.

El somni em va transportar a la petita presó on ens havíem conegut en dia tal com el d’avui, el primer cop que el vaig veure vaig descobrir que ell no era com els altres, La nostra cel·la era un autèntic malson on les malalties ens assetjaven i els homes morien com els pètals d’una flor cauen a l’entrada de l’hivern. El primer dia va ser estrany per ell, no volia parlar amb ningú i estava desesperat. Tothom anava a la presó per alguna cosa però no em podia imaginar perquè hi havia anat al Pierre. Se’l veia un home tranquil i pacífic. Intentava evitar els conflictes.

Els següents dies van passar d’una forma normal. Va ser en el setè que ens vam conèixer a l’hora de menjar.  

Només teníem una cosa en comú volíem escapar-nos d’allà. Fos de la manera que fos.
 Comenta
 
Capítol 2 Vides Passades
Al dia següent vaig ser el primer en despertar-me. La veritat és que aquella nit havia dormit molt bé, però a l’obrir els ulls per al mirar al meu voltant vaig descobrir una cosa esfereïdora. Havien desaparegut els cavalls lligats darrere el carruatge.  Què havia passat? Els havien robat. Vaig despertar ràpidament en Pierre i el vaig mirar molt exaltat i amb un sola mirada li vaig transmetre la por. Ens vam aixecar i vam anar a veure el lloc del crim. Ens vam mirar i vam veure que arribar a Barcelona no seria tan fàcil com semblava; de fet ja ens oloràvem qui podia ser. Petjades, de sola ample i peu ferm, encara molt fresques. No hi havia dubte, era Abelard. Recordo les seves sabates amb aquella sola tan ressaltant de ferro per les bandes i fusta empenyent per sota.

A la presó, ja ens coneixíem. Des del primer dia que vaig veure que no podria confiar amb ell. Era un home fred i distant, però no tenia ni un pèl de poca-solta, ell ho veia tot, era molt inquiet i controlava molt bé les seves emocions. Quan va venir el Pierre, veia que observava tots els seus moviments, i com si fos un mag, va estar seguint les nostres converses des de la llunyania.

Quan ja feia unes setmanes que estàvem junts, es va produir un fet colpidor. Després de passar la nit, Abelard havia escapat de la presó. No sabíem com, ni quan, però vam veure que ja no estava a la cel·la, encara no havien passat els guàrdies i vaig començar a investigar com havia marxat Abelard. De fet em va sorprendre molt el que va fer. Recordo amb certa claredat, que agafava pedres del pati. No m’hi fixava gaire però sí que el recordava. Vaig decidir investigar el racó on dormia. Al veure-ho vaig quedar molt sorprès; malgrat la foscor vaig aconseguir veure un forat.

Ràpid vaig anar a dir-li al Pierre el descobriment que havia fet. Ell encara dormia però al sentir de fons les meves paraules es va despertar ràpidament.

Vam observar el forat i ràpidament vam entrar-hi. No tenia gaire fondària però era suficient llarg per poder escapar. No es veia absolutament res, tot era fosc i humit. A l’arribar al final vam veure la claror de la lluna. Però no ens esperàvem aquell personatge Abelard, ens va mirar i, amb ràbia va dir, us en penedireu.

Vam recordar la història d’Abelard i només vam saber un cosa. Havíem de tirar endavant malgrat les milers de coses que passaven. Vam estar caminant durant tota la tarda. Al fer-se fosc vam decidir anar a un poble a descansar. Ens faltaven dos dies de camí ben bons per arribar a Barcelona, això comptant que tinguéssim cavalls per poder carregar el menjar.

Aquella nit va ser molt dura. Amb el Pierre vam discutir què havíem de fer, no podíem anar a Barcelona, però tampoc ens podíem quedar aquí.

Després de vàries hores parlant, vam decidir anar a dormir, vam pensar que l’endemà tindríem les coses més clares.

L’endemà després de 10 hores ben bones d’estar dormint vam tornar a reflexionar.

-Què fem?- li vaig dir.

-No en tinc ni la més remota idea -va dir el Pierre.

-Anem cap a Barcelona o ens quedem per aquí a la vora?

-Jo aniria a Barcelona -va dir en Pierre.

-Com vols anar a Barcelona? Estàs sonat? No tenim cavalls i ja saps que valen molts diners!

-Sí, però, sinó què fem?

-Ja ho sé - vaig dir. La situació és desmesurada, hauríem de quedar-nos aquí, fer una petita casa i esperar i aconseguir uns quants cavalls.

Ja havíem robat alguns cavalls, quan vam sortir de la presó i ara estàvem disposats a tornar-ho a fer.

Vam mirar el poble i ens vàrem instal·lar als afores, al costat d’una olivera centenària. Vam fer servir el carro, de casa temporal i vàrem anar a investigar el poble. Ara molt bonic, l’església estava al centre de la ciutat i un plaça la governava.

Anava passant el temps i la vida s’avorria. El Pierre cada cop estava més prim, i ja ens havíem acostumat a viure en aquelles pèssimes condicions.

La vida transcorria, era com un riu, i nosaltres teníem por que arribés al mar. 
 Comenta
 
Capítol 3 Després de la pluja sempre hi ha sol
 

Un bon dia ens vàrem despertar pensant en la rutina diària que faríem, ja ens ho coneixíem. Anar al riu, rentar-se la cara, i aprofitar per veure aigua d’una petita font.



De fet, ja portàvem una colla de dies en aquell poble. Estàvem a Santa Maria de Palautordera i no podíem marxar de cap manera, així que vam començar a pensar que fer...



Va ser en aquell moment que el Pierre no se li va acudir més bona idea que aquella. Ahir va ploure a vots i a barrals, el riu baixada enfurismat com un mala bèstia però era tan l’aigua, que tapava tots els obstacles de la riera, com ara, troncs, pedres ... I el Pierre va decidir aprofitar el carruatge, per fer un petita barca riu avall. Ell ja havia sentit que totes les rieres de la conca anaven a parar al riu Llobregat. I aquest passava per a prop de Barcelona, això va ser una gran fita que vam dur a terme a la perfecció. Vam aprofitar uns sacs de la plaça de la vila i vam posar allà el menjar i els petits tresors que conservàvem i vam construir la barca amb aquell matí. A la tarda ja havíem sortit.



Era el primer cop que anava amb barca i no em feia cap gràcia estar dins, però havia d’admetre que d’aquella manera vam poder fer com a mínim 3 pobles. Una cosa impressionant per un dia.

Quan va començar a fer-se fosc el Pierre va frenar la petita barca amb una corda que va aconseguir lligar a un arbre quan passàvem a prop del la riera i vam menjar els últims fruits que havíem recol·lectat Aquella nit vam dormir com angelets.



Les coses començaven a rotllar i jo estava molt però molt content. Després de tants moments inesperats i dolents per fi la vida ens somreia un mica.



L’endemà ens vam llevar molt aviat, ja teníem ganes de poder tornar a fer uns quants pobles més però el riu, havia baixat una mica. Vam aprofitar per investigar els voltants una miqueta però no vam estar-hi gaire ja que volíem aprofitar el cabal del riu. Estàvem en ple bosc allunyats de qualsevol poble i no hi havia cap més remei que seguir endavant.



Vam deslligar la corda i vam seguir el camí del riu, el primer poble que ens vam trobar, la gent ens mirava estranys i desconcertats. Vam fer una petita parada però el Pierre es va enfadar, ja que no volia malgastar temps.



La petita riera anava fent, però cada cop es feia més gran i el final vam veure que de cop hi volta aquesta riera s’unia a un riu molt més gran i ample. Vam suposar que era el Llobregat i la veritat és que em va fer molta por, tenia unes dimensions immenses i no em feia creus de cop podríem arribar a la lliera. L’aigua encara era tèrbola i no es podia veure bé el fons, però el riu cada cop baixava més tranquil. Teníem gana però no podíem parar de cap manera. El Pierre va estar buscant arbres per on agafar-se. No va ser fins molt tard, que vam passar per un poble i vam poder parar gràcies a la disminució de fondària.



Ja era tard, devien ser més o menys les cinc de la tarda i teníem una gana de dimonis. Vam menjar les últimes reserves que quedàvem i vam anar a buscar menjar pel poble. La gent era molt hospitalària i un vell de 50 anys ens va donar una mica de pa amb un botifarra. Vam poder fins hi tot dormir al seu estable, era el primer cop que podíem dormir sota un sostre en molt de temps i les coses començaven a rutllar. Aquell avi de bona fe, ens va parlar del poble on estàvem, i el vam agrair de tot cor. Es deia Guerau.



L’endemà ens vam despertar i al acomiadar-nos del vell vam decidir marxar i seguir riu avall. De fet vam tenir molta sort, perquè el vell ens havia explicat que el Llobregat sempre tenia molta aigua i el Pierre ja no patia per no poder navegar.



Vam seguir el riu i després de molt esforç vam veure a l’horitzó ven lluny, Barcelona, era immens. De fet mai havia vist un ciutat i el primer cop que la vaig veure vaig quedar meravellat. Era impressionant, hi havia un munt de casa i la muralla que guarnia la ciutat era immensa.



Cada cop ens hi apropàvem més, i la veritat és que de fet ja el teníem cop si diguéssim a tocar la llengua. I després de dies de treball vam parar la barca i vam decidir anar a veure Barcelona.

 

Estàvem a 10 minuts ven bons caminant. I de fet per poder entrar el poble vam haver de rodejar tota la muralla, sort en vam tenir que alguns camperols del poble ens van dir per on havíem d’anar.



A l’entrar tot va ser diferents allà els carres semblaven vius i la gent és movia d’una canto a l’altre com si fossin abelles. No s’havíem per on anar i vam decidir anar a la plaça Major. Senzillament vam seguir el carrer més gran i ample i va donar a un plaça gran i allargada. Allà hi havien mercaders que venien els seus productes i molts gats i rates...



La nit va passar lenta i la vida allà era molt més animada i esperançadora, però ara que havíem arribat no ens podíem quedar de braços plegats. Havia arribat l’hora d’actuar.  
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]