Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS


LG 1.0
Manresa
 
Inici: L’aire que respires

Capítol 1 Camins Retallats
Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.

Caminen sota la buidor d’un cel negre i les petites gotes d’aigua repiquen sobre les seves teles com fan les campanes al enunciar un casament. Dirigint-se cap a Barcelona pensen en què faran allà…El Pierre un jove d’ulls blaus i cabell de vellut pensa en els seus últims anys, un malson.

Els seus ulls envermellits recorden el passat com qui recorda una opera en Si b menor. Fa tan sols 2 mesos ell només li calia robar un mica de pa de la fleca per poder subsistir amb la seva dona i el seu fill.

Ella, una dona no gaire alta, amb els ulls de color de mel la pell de color d’oliva i els ulls negres com la nit l’observaven fixament amb una mirada de profunda tristor. La vela de la petita habitació no podia subsistir més i la cera regalimava per la taula.

Frederic, el fill, amb els cabells rossos com el sol de primavera i els ulls verds maragda. Dormia al racó d’aquella habitació tan acollidora però alhora degradant, ja feia estona que tenia un somni profund i se’l veia relaxat. Mentrestant el Pierre recollia les engrunes de la taula intentant no malgastar ni la més mínima part del seu petit botí...

La mare al cap de mesos de patiment no va poder aguantar més la situació. I va explotar deixant anar en paraules, l'eli que un globus porta a dins. Ja tenien un fill, i la situació era insostenible.  Ja no podien subsistir amb pa i una mica de sopa als vespres. L’hivern estava al damunt i el nen no podria aguantar.

Entre sanglotada i sanglotada, les preguntes és desprenien de la seva boca com les roques es desprenen de la cantera en una allau, creant així cada cop preguntes més grans, més greus i més doloroses. El Pierre no sabia què dir… Se sentia dolgut i no podia enfrontar la seva situació. El repic de les campanes ja marcaven les dotze i era hora d’anar a dormir.

Ara bé ell no tenia el coratge suficient com per entrar en aquella discussió, on ell no tenia cap possibilitat d’argumentar la seva causa.

Al final va decidir entrar en un somni profund i desesperançador.

Va ser en aquell gèlid dematí, després de la terrible baralla de la nit passada, que va veure que la seva dona i el seu estimat Frederic havien fugit de la pobresa com els refugiats que fugen de la cruenta guerra.

Ja estava acabat i la vida havia traçat el seu camí retallat per les injustícies de la humanitat ja no tenia ningú estava sol i no podia superar-ho.

Mentres les rodes del petit carruatge deixen empremta al camí empolsegat el miro i li dono un esperançador cop a l’espatlla demostrant la meva amistat envers a ell. Jo ja sé el que és que et deixin i que t’abandonin per sempre. Ja era tard ens, havíem proposat fer unes hores més del normal però se’ns havia anat de les mans i la noció del temps ja no era present en nosaltres. Ara estàvem en mitat del no res i els nostres cavalls necessitaven reposar de la mateixa manera que nosaltres necessitàvem alegria. Va ser en aquell precís moment que un d’ells es va aturar i va decidir dormir. Aleshores en Pierre va sospirar i va caure estès sobre la herba del camp que els acollia. És aleshores quan he decidit descansar estirar-me al costat del Pierre.

El somni em va transportar a la petita presó on ens havíem conegut en dia tal com el d’avui, el primer cop que el vaig veure vaig descobrir que ell no era com els altres, La nostra cel·la era un autèntic malson on les malalties ens assetjaven i els homes morien com els pètals d’una flor cauen a l’entrada de l’hivern. El primer dia va ser estrany per ell, no volia parlar amb ningú i estava desesperat. Tothom anava a la presó per alguna cosa però no em podia imaginar perquè hi havia anat al Pierre. Se’l veia un home tranquil i pacífic. Intentava evitar els conflictes.

Els següents dies van passar d’una forma normal. Va ser en el setè que ens vam conèixer a l’hora de menjar.  

Només teníem una cosa en comú volíem escapar-nos d’allà. Fos de la manera que fos.
 Comenta
 
Capítol 2 Vides Passades
Al dia següent vaig ser el primer en despertar-me. La veritat és que aquella nit havia dormit molt bé, però a l’obrir els ulls per al mirar al meu voltant vaig descobrir una cosa esfereïdora. Havien desaparegut els cavalls lligats darrere el carruatge.  Què havia passat? Els havien robat. Vaig despertar ràpidament en Pierre i el vaig mirar molt exaltat i amb un sola mirada li vaig transmetre la por. Ens vam aixecar i vam anar a veure el lloc del crim. Ens vam mirar i vam veure que arribar a Barcelona no seria tan fàcil com semblava; de fet ja ens oloràvem qui podia ser. Petjades, de sola ample i peu ferm, encara molt fresques. No hi havia dubte, era Abelard. Recordo les seves sabates amb aquella sola tan ressaltant de ferro per les bandes i fusta empenyent per sota.

A la presó, ja ens coneixíem. Des del primer dia que vaig veure que no podria confiar amb ell. Era un home fred i distant, però no tenia ni un pèl de poca-solta, ell ho veia tot, era molt inquiet i controlava molt bé les seves emocions. Quan va venir el Pierre, veia que observava tots els seus moviments, i com si fos un mag, va estar seguint les nostres converses des de la llunyania.

Quan ja feia unes setmanes que estàvem junts, es va produir un fet colpidor. Després de passar la nit, Abelard havia escapat de la presó. No sabíem com, ni quan, però vam veure que ja no estava a la cel·la, encara no havien passat els guàrdies i vaig començar a investigar com havia marxat Abelard. De fet em va sorprendre molt el que va fer. Recordo amb certa claredat, que agafava pedres del pati. No m’hi fixava gaire però sí que el recordava. Vaig decidir investigar el racó on dormia. Al veure-ho vaig quedar molt sorprès; malgrat la foscor vaig aconseguir veure un forat.

Ràpid vaig anar a dir-li al Pierre el descobriment que havia fet. Ell encara dormia però al sentir de fons les meves paraules es va despertar ràpidament.

Vam observar el forat i ràpidament vam entrar-hi. No tenia gaire fondària però era suficient llarg per poder escapar. No es veia absolutament res, tot era fosc i humit. A l’arribar al final vam veure la claror de la lluna. Però no ens esperàvem aquell personatge Abelard, ens va mirar i, amb ràbia va dir, us en penedireu.

Vam recordar la història d’Abelard i només vam saber un cosa. Havíem de tirar endavant malgrat les milers de coses que passaven. Vam estar caminant durant tota la tarda. Al fer-se fosc vam decidir anar a un poble a descansar. Ens faltaven dos dies de camí ben bons per arribar a Barcelona, això comptant que tinguéssim cavalls per poder carregar el menjar.

Aquella nit va ser molt dura. Amb el Pierre vam discutir què havíem de fer, no podíem anar a Barcelona, però tampoc ens podíem quedar aquí.

Després de vàries hores parlant, vam decidir anar a dormir, vam pensar que l’endemà tindríem les coses més clares.

L’endemà després de 10 hores ben bones d’estar dormint vam tornar a reflexionar.

-Què fem?- li vaig dir.

-No en tinc ni la més remota idea -va dir el Pierre.

-Anem cap a Barcelona o ens quedem per aquí a la vora?

-Jo aniria a Barcelona -va dir en Pierre.

-Com vols anar a Barcelona? Estàs sonat? No tenim cavalls i ja saps que valen molts diners!

-Sí, però, sinó què fem?

-Ja ho sé - vaig dir. La situació és desmesurada, hauríem de quedar-nos aquí, fer una petita casa i esperar i aconseguir uns quants cavalls.

Ja havíem robat alguns cavalls, quan vam sortir de la presó i ara estàvem disposats a tornar-ho a fer.

Vam mirar el poble i ens vàrem instal·lar als afores, al costat d’una olivera centenària. Vam fer servir el carro, de casa temporal i vàrem anar a investigar el poble. Ara molt bonic, l’església estava al centre de la ciutat i un plaça la governava.

Anava passant el temps i la vida s’avorria. El Pierre cada cop estava més prim, i ja ens havíem acostumat a viure en aquelles pèssimes condicions.

La vida transcorria, era com un riu, i nosaltres teníem por que arribés al mar. 
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  527 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  293 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  269 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  363 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza




Amb el suport de:

                


Amb la col·laboració de:

                   

[Web creada per Duma Interactiva]