Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Azazel
Manacor
 
Inici: Olor de colònia

Capítol 1 Roses negres
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

Era completament conscient de que les possibilitats de sortir d'allà viu eren ínfimes, per no dir inexistents. Potser hauria necessitat un miracle, alguna mena d'ajuda divina... Cap déu va respondre les seves desesperades i falses oracions. Lentament va perdre les ganes de seguir lluitant per viure. Aquella sensació anàdroma de comoditat, l'aire calent li acariciava la pell, la llum brillava de manera incandescent per sota la porta i a través del pany. En un sol instant, la desesperació, el nerviosisme, l'angoixa... tot s'havia esfumat. El foc ja havia cremat fins i tot el seu dolor, i ja només quedava el seu més sincer jo, despullat de tot pensament.

Va romandre allà, amb els pulmons negres de fum i els ulls completament secs. Cada segon la calor era més intensa, i les seves conviccions més sinuoses i dèbils, fins que va arribar el punt en que es varen rompre, superant de lluny el límit de tenacitat de la seva consciencia. Es va desmaiar, aguaitant a que el foc, que semblava no avançar, l'abracés i devorés el seu cos.

Mentrestant, a l'altre costat de la porta, la pluja bombardejava els carrers amb força. Les passes alegres d'una nena petita jugant a saltar els tolls marcaven un ritme irregular en la melodia dels ocells. Sacsejant el paraigües, ignorant l'aigua que li queia a sobre, arribà a l'entrada. El paraigües al terra; les primeres llàgrimes del que seria una turmenta sentimental; la porta bloquejada des de fora per diverses barres de metall, graneres, fustes; el foc consumint-ho tot...

A ella li agradava anar sempre vestida amb color vius. Grocs, roses, blaus... li encantava una camiseta que tenia, d'un blau anyil preciós. Odiava molt el vestit negre que duia. L'hi havia comprat la seva tieta. Anaven a conjunt. El seu oncle duia una camisa, també negre. Alguns dels seus amics de l'escola també anaven de negre. Els seus avis també anaven de negre. Moltes persones adultes anaven de negre. Les roses eren negres. L'únic que diferia era un home vestit amb una túnica blanca llegint i repetint frases d'un llibre enorme.

Ella li agafava la mà a la seva tieta, que de tant en quant l'estrenyia i li feia mal, però ella s'aguantava, per que ningú deia res, i el seu oncle li havia dit unes hores abans que les nines grans no criden quan tothom està en silenci. L'home de la túnica seguia parlant. Ella es dedicava a observar l'escena, no escoltava res d'aquella història que li semblava tan avorrida i de la que no entenia res.

Començà a albirar les cares de la gent. Tots estaven serens, amb una cara rígida com el cement i alhora fràgil com el cristall. Molts s'havien d'aguantar les ganes de plorar. Llavors, curiosa, va mirar cap a dalt, a la seva tieta. Ella no s'havia aguantat les ganes. Tothom mirava a l'home vestit de blanc, però ella mirava fixament aquella gran caixa de fusta que hi havia darrere, sense fer al més mínim esforç per a dissimular el plor.

El seu oncle estava com tots els altres, seriós i escoltant les paraules d'aquell llibre. Ella va pensar que pareixien els d'aquell programa de televisió, el de l'hipnotitzador. Llavors el discurs va arribar al seu clímax, i tots els presents, excepte la seva tieta, els seus amics de classe i ella mateixa, repetien frases amb una veu monòtona i apagada. Es varen posar tots en fila. Ella anava a seguir-los, però la seva tieta va tornar a estrènyer-li la mà. Va suposar que això volia dir que no s'havia de moure.

Tothom va anar a donar-li la mà a ella, als avis i als oncles. Ella no entenia per què, i quan somreia als seus companys de classe, ells simplement miraven al terra, deprimits. Després de que passes la coa de gent sencera va poder, finalment, amollar la mà. Ràpidament va anar al seu oncle, que estava parlant amb els avis. Va començar a saltar per cridar l'atenció.

-Oncle! Oncle! 

-Què vols, preciosa?

-El papa! On és el papa?
 Comenta
 
Capítol 2 Tripalium
Queia la cendra sobre l'aigua roja. Corbs feréstecs espiant la dansa de les ombres projectades sobre l'arena. Les ones baixes banyant els peus descalços d'un home que porta el vestit nou de l'emperador: la seva pròpia ignorància, un egocentrisme de proporcions bíbliques i un amor propi excessivament abundant. La lluna muda la pell i cau sang sobre la terra.

Una veu tan alegre com psicòtica romp el silenci, començant un grotesc monòleg.

-Hola, pare. Em complau tenir-lo aquí, en la meva humil morada. Esper poder ser un amfitrió digne de la seva visita... Aquest vespre fa fred, oi? Per sort tenia una mica de llenya per encendre un foc preciós... -observa les flames durant uns pocs segons, hipnotitzat- realment preciós. I les vistes són perfectes, no troba? La costa és increïblement bonica durant el vespre.

S'apropa a l'aigua i s'asseu damunt l'arena, banyant els peus. Somriu.

-Des d'aquí es fon el reflex de la lluna amb el del foc, sembla que el cel s'està incendiant... Vostè sempre parla del cel i de l'infern. Diu que si feim el bé anirem a una espècie de paradís, però si no anirem a un lloc on ens torturaran eternament. La bíblia... un llibre molt extens i amb moltes possible interpretacions. A mi m'agrada més l'explicació de l'infern que donava Dante. Saps? Si el que deia Dante és cert, tu acabaràs enfonsat, molt profund, dins un riu de sang bullint. Vas ser tu qui vares matar al teu fill, no? I jo... jo acabaré convertint-me en una planta... Diguem, ja t'has enfonsat?

Llavors es va ajeure, mirant el cel. Els corbs encara rondaven el cadàver cremat que hi havia fermat al tripalium. Ja feia hores que prenia, i ja començava a apagar-se. Un dels corbs va baixar al terra, observant el que aviat seria un festí per la seva horda. En el moment exacte en que va tocar la superfície l'home que mirava la lluna va somriure. Es va ficar la mà a l'infern de la jaqueta i va treure una pistola, una Smith and Wesson del calibre 40. Encara ajagut va obrir la boca, va posar l'arma apuntant cap al paladar en un angle de 45 graus. Un tir net al cervell.

-Si, seré un planta. Quina? M'agradaria ser una bella flor... -un soroll sec i estrident que ressonà sobre les ones i creà un eco a les dunes llunyanes va espantar al corb, que ràpidament va tornar amb els seus, deixant tranquil el cos del capellà.

Alhora, a pocs quilòmetres de distancia, una adolescent mirava el sostre de la seva habitació des del llit i veia figures estranyes, abstractes, calidoscòpiques i en espiral, tot banyat en colors vius i lluents. Jazz, música tranquil·la però intensa, el tacte dels llençols, l'olor fruital del xampú i el fort gust de pastilles a mig engolir. Pols d'àngel. De fons, el soroll d'unes passes s'apropava. Clack! Girà el pany amb força.

-Però que coi creus que fas?! -un crit fort i enfadat.

-Oncle? -confosa. Pocs segons després se'n adonà de la situació i començà a plorar.

-Ara no em vinguis amb aquestes! Què has pres?! D'on ho has tret?!

-Per què em crides? -sanglotant.

-Per que ets una irresponsable de... -aturant-se per a respirar profundament- no pots fer aquestes coses! -alhora que ell es calmava l'altre s'enfadava bruscament.

-I per què no?

-Perquè t'arruïnaràs la vida! -tornant-se a enfadar.

-Encara més?! És possible, això?! Mira'm, estic acabada! No tenc vida social, he d'anar a un psicòleg dos cops a la setmana... si em donéssiu una quarta part del que costa pagar-ho no hauria de fer feina al teu bar de mala mort per a poder pagar-me la... -es tapà la boca amb les mans abans de seguir parlant. El seu oncle va encorbar l'esquena, apropant-se fins tenir el seu rostre a pocs centímetres del de la seva neboda.

-Saps? Podria estar escridassant-te tot el que queda de vespre, però no canviaria res, oi? Simplement estic decebut.

-No! Tu no en tens ni idea del que jo sento! No saps el que és perdre un pare! No saps el que és que assassinin al teu pare!

-T'he dit més de mil cops que deixis aquesta teoria teva de que el teu pare va ser assassinat! La policia no en va trobar proves, i ell fumava molt. Segurament va ser un incendi. I no! No sé el que es perdre un pare, però si que sé el que és perdre un germà. Tots el trobem a faltar, però ja han passat set anys. Si el teu pare... si els teus pares encara estiguessin vius, t'agradaria que et vessin així?

-Si estiguessin vius, jo no estaria així...

Ell va sospirar, va tornar a posar l'espatlla recta i va marxar en silenci. Aquest cop el pany no va fer cap soroll. Pocs segons després, el tema de jazz suau que havia sonat de fons durat la disputa s'acabava, Billie Holiday entonava la darrera nota del Gloomy Sunday. Un salt ràpid i sec. Agafà la bossa de plàstic de sobre el comodí amb un moviment violent, tomant el tassó d'aigua encara mig ple. Orbí la finestra i les persianes, que xocaren amb la paret de la façana i llençà la bossa tan lluny com va poder, amb rabia. Es va quedar descansant sobre la finestra, mirant com aquell projectil volava cap a l'arena de la platja. Quedava poc més d'una hora per a que tornés a ser de dia.

Llavors va veure un llum seguint la costa. Hi havia alguna mena de fogueró, va pensar ella. Bang. Fins i tot ella va sentir-ne l'eco.
 Comenta
 
Capítol 3 Cacofonia
-Balla, balla, ballarina...

Balla sota el cel anyil...

Balla, balla, ballarina...

sobre els cadàvers enemics.



Una habitació petita, bruta, obscura, claustrofòbica, bruta, grisa, tancada, petita, bruta. Rates. Moltes rates, més de vint. Una porta metàl·lica, tancada. Tremolosa, una noia en un cantó, despullada. Asseguda en posició fetal, tapant-se les orelles, plorant. Sang i trossos de pell i carn. Rates roent el seu cos, els seus peus, la seva espatlla, el seu coll, la seva cara.



-Balla, balla, si no balles

abans que arribi la nit,

seré jo la ballarina,

tu el cadàver enemic.



-Calla! Deixa'm tranquil·la! -cridà desesperada.

-No et sento. -cantussejant- Si no aixeques el cap d'entre les cames...

-Ves-te'n!

-Què dius? No et puc sentir. -burlesca. Llavors la noia aixeca el cap, deixant veure el seu rostre ple de cicatrius.

-Que te'n vagis!

-Hmmp... No sé. Si et deixo sola t'acabaràs ofegant amb la teva pròpia sang...

-Més igual! Ja res importa.

-Així doncs... vols morir?

-No.

-Sones poc convençuda...

-He dit que no!

-Segur?

-...

-Be, si canvies d'idea, avisa'm. Estaré esperant amb ànsies...



A l'altre costat de la porta, un home percudia la paret amb força. Un home completament buit, qui havia estat consumit lentament per la tristesa i la culpa. El seu germà mort. Responsable de la seva neboda, havia deixat que ella es perdés entre un món de pensaments obscurs, ràbia, depressió i drogues al·lucinògenes. Un home completament buit, qui havia consumit lentament la tristesa i la culpa, fins convertir-ho en la seva única raó de ser. Sols vivia per no morir. No tenia raons per existir, sinó excuses.



I seguí picant la paret amb la mà mentre a l'altre costat una víctima de la sort plorava escoltant parlar la seva pròpia bogeria. La pols d'àngel s'havia fos amb el seu ésser, provocant una falsa esquizofrènia que feia temps la destruïa per dins (i l'obligava a destruir-se per fora). Ja s'havia evaporat entre les cendres el record d'aquella noia petita que jugava amb els tolls anant a veure el seu pare. Només en quedaven clivelles sobre la seva pell, un souvenir d'un lloc que ella mai volia visitar, i del que encara no havia tornat. Una illa anomenada Distòpia.



Al pis de baix hi havia la tieta, aquella dona dolça, amable, agradable; aquella carcassa buida, morta, silenciosa; aquell cadàver, vividor empedreït. Seguia aferrada al seu llibre, sense girar les pàgines, ignorant les paraules, simplement observant-lo, esperant a que alguna cosa canvies. El temps s'havia aturat dins aquella casa. Estava aturat però era etern.



I dins d'aquesta eternitat, alterant el bioritme d'aquell ésser invisible que havia absorbit la vida d'aquella d'aquella llar, va sonar el timbre. De cop, els xiuxiueigs paranoics de la noia aturaren, els cops a la paret de l'oncle acabaren, el rostre serè de la tieta es s'ensorrà. Cinc segons d'absolut silenci. El timbre va tornar a sonar. El llibre va caure al terra d'entre dues mans fredes, Una mirada decidida, encesa. Passes rígides, lentes, pesades. S'obrí la porta. Un policia...



-Bones tardes, senyora.

-...

-Volia parlar amb el seu marit.

-... -amb dificultats per començar a parlar, excessivament acostumada al silenci- Em sap greu... No és troba a casa. -nerviosa, intentant fer-lo fora.

-Vaja... Bé, venia a dur noticies sobre el cas del seu cunyat. Sé que ja han passat uns quants anys, i el cas ja estava arxivat, però ahir vam rebre una trucada anònima. Algú deia que tenia proves...

-Qui?! -interrompent-lo bruscament- Ha estat ella, oi?! No ens deixarà descansar mai! Ha destruït aquesta família!

-Ei! Calmi's! De què parla?

-La seva filla! Aquella noia està malalta, i ens a absorbit dins la seva malaltia!

-La seva neboda, diu?

-No! Aquell dimoni no és família meva...



Llavors va baixar l'oncle, entrant en la conversació.

-Ah, bones. La seva dona m'havia dit que no era a casa.

-I no hi sóc! -digué just abans de tancar la porta amb força. Després es dirigí a la seva dona- T'he dit mil vegades que no obris la porta a ningú, i menys a una d'aquelles rates! -digué amb ràbia, amenaçant amb la mirada.

-Em sap greu.

-Que et sap greu?! -enfadant-se encara més- I si hagués baixat la noia?! Ja està bastant paranoica com per que, a sobre, algú la justifiqui!

-Però... el policia...

-La rata! -corregint-la.

-...Doncs, la rata ha dit que havien rebut una cridada anònima. Crec que ha estat ella.

-Impossible, no ha sortit de l'habitació en més de cinc dies.

-Però...

-Ni però ni hòsties! -va cridar just abans de tornar a pujar al pis de dalt mentre el timbre seguia sonant. La tieta va tornar, lentament, al seu llibre, obrint-ne una pàgina aleatòria.



L'oncle va començar a colpejar la porta bruscament.

-Obre! Obre la maleïda porta! -no hi havia resposta. Finalment, va tirar la porta abaix. La noia començà a cridar amb una veu aguda i escardada. El timbre seguia sonant, cada cop més ràpid. Ell estava completament consumit per l'odi. Es va acostar, amb un caminar molt agressiu i enfadat, al racó on hi havia aquell ésser agonitzant.



-Tu! Has cridat a la policia?!

-...

-Respon-me! Tens un telèfon?

-... -va fer que no amb el cap, plorant.

-Aixeca't! Ràpid! -ella no es mogué del lloc. L'agafà del braç i l'aixecà d'una estirada, deixant veure el telèfon mòbil que hi havia al terra. L'agafà i el llançà contra la paret amb força.

-No!

-Ara obris la boca?! Després de mesos sense dir res?! -el timbre deixà de sonar. El silenci durà uns segons- Per què coll has cridat a la policia?

-Per que ho sé tot! Sé que tu el vas matar! -al sentir això, ple de fúria, la va agafar pel coll, amb força.

-Què has dit?! -pocs segons després la va amollar, deixant-la respirar. Abans de que pogués dir res, la va bufetejar amb força i va marxar.



La porta quedà oberta.

-T'he fet mal. T'odia. És el teu enemic. Mata'l!

-No!

-Per què no? Després de tot, ell va matar al teu pare. Tu ho saps, però ja has comprovat que ningú més et pot ajudar. Només jo...

-No el mataré!

-Si! Ho has de fer! No ho entens? És ell o tu, i ell és el malvat. Seràs una heroïna. La teva pròpia heroïna. Si el mates, potser puguis tornar a ser feliç. Després de tot, ja està mort per dins. Fa molts anys que ho està.

-Tan mort com jo. Tan mort com tothom!

-Més!

-No... Tots portam màscares. Tots ens ocultam.

-Si, però la diferència és que ell no hi te cap rostre sota la màscara. Tu només li has d'arrabassar aquesta careta que porta, i veuràs com jo tenia raó.

-Potser... Potser si tenguis raó.

-Es clar que si!

-Només l'he de matar.



Mentrestant, a fora, arribaven dos cotxes de policia. El timbre sonava per darrer cop. El timbre era ignorat per darrer cop. Un cop sec tomà la porta. Cinc homes armats entraren corrent. La tieta ni s'immutà, seguí mirant el seu llibre com si res estigués passant. Un dels cinc es quedà abaix, apuntat a la senyora, mentre els altres pujaven a dalt. Passaren corrent pel passadís. L'oncle estava assegut al terra. Sang, molta sang. Un ganivet clavat al pit, una mà fermada al ganivet.



Soroll de dispars dissonants; crits agonitzants, disfonia i disfòria sonora; cacofonia. Uns segons de brutalitat auditiva seguits d'un altre silenci encara més sorollós. El vent suau, la sang brotant, la pólvora en l'aire, el respirar cansat dels quatre homes i el respirar encara més cansat de les seves armes. Llavors es rompé de nou.

-Objectiu eliminat -confirmava un dels quatre a través d'un walkie-talkie.



Es varen emportar la tieta a comissaria, on no va dir ni una sola paraula. Dies després va ser ingressada a un manicomi, diagnosticada amb depressió i psicosi. En quant a l'assassinat de l'oncle, es va fer el funeral dues setmanes després, tot i que no hi va assistir pràcticament ningú. La noia va ser enterrada al costat del seu pare. També hi havia una tomba buida. Una làpida que portava el nom del seu avi. El cos havia estat completament cremat i devorat per la sal i els corbs. El cos d'un pare divorciat, reconvertit en capellà. Un pare que va tallar la vida del seu fill sota les ordres del seu déu, les ordres de la seva pròpia ombra. El cos havia estat completament cremat, però just abans de morir per les flames, va agafar la seva pistola, una Smith and Wesson del calibre 40, i es va disparar, apuntant cap al paladar en un angle de 45 graus. Estava completament sol sobre l'arena.



«Hola... Policia? Si, volia confessar l'assassinat del meu pare, dotze anys enrere. Si, jo vaig cremar la casa. Veniu ràpid... ella em fa mal... Vol que mati al meu oncle. Veniu... veniu... veniu a ballar amb mi!»
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]