Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jose Such
ALTEA
 
Inici: Olor de colònia

Capítol 1 "ÀNGELA"


Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrera la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vega. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor a fum. És va afluixar la corbata, descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

No podia eixir d’allí, no hi havia finestres per fugir, ni qualsevol clau per obrir la porta. La sala era molt gran, obscura i terrorífica. Al centre hi havia una llitera que estava il·luminada per unes bombetes que penjaven del sostre. Al final es podia veure una gran ombra que a poc a poc s’apropava cap a ell, va començar a córrer per la sala, però l’home no li llevava la vista del damunt, alenava ràpid, li preocupava l’estranya situació en què es trobava. “Què em faria aquell home?”, “Quin seria el meu destí ara?” Prompte van tenir resposta. Cada vegada veia com s’arrimava l’home. Tenia una gran corda a les seues mans i immediatament el va agafar, fent que li fora impossible escapar-se, el va tombar a la llitera i el va lligar molt fort, va agafar la corbata i va començar a ofegar-lo amb ella, la seua cara es tornava cada vegada més morada i la respiració era més ràpida i profunda. 

L'home va agafar el ganivet, va apropar la seva oïda al pit del jove, i allà, on va sentir els seus compassats batecs, va sepultar la fulla estreta de punta aguda. Ell no va fer ni el menor moviment, la seva cara va conservar una expressió de por.
***

Al carrer plovia a bots i barrals i Àngela no tenia cap paraigua, se li havia oblidat agafar-lo abans de sortir de la seua habitació. Vivia en un hotel als afores del poble, situat al costat d’un riu, li agradava passejar pels llargs senders, plens d'arbres verds –i més ara que havien agafat un color de tardor–replets d'animals, i sobretot li agradava anar allí per representar el paisatge que li oferia la natura en els seus llenços.

Àngela pujà a un taxi perquè havia quedat amb Eduard i, com de costum, aplegava tard.

–Mala cosa això del clima–va dir el taxista tractant d’entrar en una conversació.

–No ho crega, fa molt que no plou ací i aquesta pluja ens ha vingut de perles.

–Ara que ho pense, tens raó, feia mesos que no queia cap gota d’aigua. 

–Si em disculpes, pots anar més ràpid?–digué molt atabalada.

–Senyora,  tranquil·litzes , jo estic fent la meua feina, no em diga el que he de fer–respongué el taxista molt enfadat.

–Senyora!!??, ni tan sols he complit els quaranta, ets un mal educat.

–Per favor, no em faça que m’enfade, ha estat vostè la primera en...

–Espavile per favor, arribe tard a la meua cita.

El taxista apartà la mirada i va recol·locar el mirall de manera que tot el que poguera veure d'ella fóra la seua front i un poc del seu pèl castany clar. Durant el trajecte no es van dirigir la paraula, Àngela només es limità a mirar per la finestra del taxi, com si fóra el videoclip d'una cançó nostàlgica.

Baixà del taxi quan aplegà al seu destí, no plovia gens i es dirigí cap al restaurant “Flors roges”. Era un restaurant per a la gent amb molt de diners, a l’interior no hi havia cap xiquet, tots eren homes i dones ben vestits.

Estava buscant taula i en demanà una junt al finestral, allí estava assegut Eduard, d’uns trenta anys, ulls verds com els del seu avi i cabells castanys i desordenats; anava vestit amb un conjunt negre.

Ell es va aixecar de la cadira i li va fer un petó a les galtes, va apartar la cadira i ella va seure, semblava un home molt formal.

–Com estàs Eduard?, ja fa més de deu anys que no ens veiem i la veritat és que has canviat molt.

–Veig que jo no sóc l’únic que ha canviat, tu estàs més...més...

–Més que? –digué amb un to un poc elevat.

–Més guapa–respongué molt avergonyit.

–Encara veig que no has canviat gens en eixe aspecte, ets igual de graciós que sempre.

–Ahh, gràcies. Tu segueixes igual que... que sempre–va dir amb moltes rialles.

El cambrer va arribar a la taula i els va prendre nota de la seua comanda. Eduard va demanar pits de pollastre “Cordon bleu”–o com diu un de poble, pollastre farcit de pernil i formatge–,Àngela agafà pasta amb salsa verda d’espinacs, per beure van demanar vi negre. Mentre esperaven el menjar, el telèfon d’Eduard sonà tres vegades, i no va contestar en cap moment. A Àngela la posava nerviosa aqueixa situació, però prompte es va tranquil·litzar.

–Com t’ha anat durant aquests darrers anys?

–La veritat és que malament, la meua mare va desaparèixer quan mon pare va ser assassinat, i per aquesta raó vaig decidir abandonar els estudis de Medicina i convertir-me en un detectiu.

–La veritat ho sent molt, si tens algun problema ja saps on acudir.

–Moltes gràcies, què faria jo sense tu? I tu Àngela, com et va?

–La veritat és que aquests dies estic un poc trista.

–Per què? –preguntà interessat.

–Fa uns dies va desaparèixer Bobby, vivia amb Margarida i sempre m’alegrava veure’l.

–I com es físicament Bobby?

–És d’una estatura mitjana amb ulls grans i negres i el seu pèl es castany.

–I en què treballa?

–No treballa, es passa quasi tots els dies en casa i sempre l'escolte, sembla que és un cantant de rock–va dir amb sarcasme–Però per què preguntes això?

–Un gran detectiu ha de saber tots el detalls per a resoldre qualsevol cas i això és el estic fent, i, per cert, com està Margarida?

–Aquests últims dies la veig un poc desanimada.

–Ho entenc, la desaparició d’un fill és molt difícil de superar, he resolt molts casos i la majoria de tots ells acaben morts o ja no els tornen a veure.

–Però què dius!? Bobby és el gos de la senyora Margarita. És veritat que eres detectiu? –va dir amb rialles.

–Clar que sí, ha sigut un lapsus.

–Però ben gran.

–Encara estic interessat pel cas, puc passar demà per ta casa?

 –Clar que sí, visc a l’Hotel Paradís i el número de la meua habitació és el 229.

–Val, hi estaré bon matí, així que estigues desperta i no te’n vages de festa.

El cambrer va arribar a la seua taula i els va servir els plats, estaven quasi buits, el tros de pollastre era molt diminut, Eduard es quedaria amb fam, sens dubte.

Quan acabaren de sopar cada un se’n va anar a casa i, per desgràcia a Àngela li va tocar el mateix taxista que l’altra vegada, i de nou es va passar tot el trajecte callada i mirant per la finestra.

 

Bon matí Eduard va trucar a la porta i Àngela va obrir, portava posat una camisa de dormir blava, semblava molt sexy. Ell va entrar i va seure en el sofà de pell, va traure el seu mòbil per jugar, mentre que Àngela li preparava un cafè. No va tardar molt i en aquell temps va aconseguir passar-se un nivell d’un joc en el mòbil, el dia començava de meravella.

–Veig que tu també jugues, podries passar-me algunes vides–va dir Àngela mentre li donava el cafè.

–Sens dubte ets una caixa de sorpreses.

Àngela es va seure al costat d’Eduard i va poder observar que encara l’estaven cridant, però ell no li feia cas, simplement l’ignorava. Àngela es va armar de valor i li ho preguntà.

–Fa poc vaig estar a Londres per resoldre el cas del meu pare, però un grup de persones em va dir que ell era un agent doble, transferia informació per a França, ara ells em persegueixen, volen que jo confirme el que va fer i que em faça càrrec de la culpa, però pense que ell no va fer res d'això. El que no entenc és per què diuen això, mon pare donava classes particulars de piano arreu del món.

–I vas trobar alguna pista relacionada amb l’assassinat? –va dir preocupada.

–La veritat és que sí, durant el viatge a França li passà alguna cosa estranya perquè quan tornà, la seua passió per la música va desaparèixer, a més, vaig contactar amb una de les seues amigues, Alice. Aquesta nit me’n vaig a França per a parlar amb ella, i si trobe alguna pista encara millor. M’acompanyes?

–Clar que sí, que bé! –va dir molt emocionada–però abans resol el cas de Bobby.

Eduard va sortir al passadís i es va dirigir a l'ascensor, hi va observar que la porta de l'ascensor tenia marcada les arrapades del gos. Baixà directament a la recepció i li demanaren permís per a mirar les càmeres de seguretat, en cap va trobar algun senyal que Bobby haguera eixit de l’hotel.

–Si no ha eixit mai de l’hotel, on pot estar?–digué preocupada.

–Umm... ja ho sé, segueix-me.

Eduard va muntar fins aplegar al terrat de l’hotel, seguit d’Àngela, que no sabia res del que passava. No hi havia res d’interés, sols els tubs de ventilació de l’aire condicionat i una caixa de metall molt gran, tenia un pany, però no l'havien tancat amb clau, semblava que l'havien deixat obert a propòsit. Eduard amb molta cura va obrir la porta i allí es trobava Bobby, tirat en terra i ple de sang, tenia clavat al cor un ganivet, però semblava que aquella persona tenia alguns coneixements mèdics, per la manera de tallar la pell. Àngela només va romandre callada i va agafar una carta que estava al costat del gos.
“Sobretot, he de dir-li que vostè no em coneix, almenys no en el sentit vulgar de conèixer, és a dir, com jo el conec a vostè.

Jo sé el seu nom i el seu domicili, la seua edat, els seus gustos, el lloc on va de vacances, la marca del cotxe que utilitza. Me la imagine preguntant "Com saps aquestes coses de mi?", "On va aconseguir aquesta informació?".

Per evitar que es seguisca angoixant amb aquests plantejaments, m’apure a contestar-li que no hi ha dada tan secreta que una mica de diners i molt de temps que no siga capaç d'aconseguir, i la veritat és que a mi no em falta res.

Per ara m'acomiade de vostè, no sense abans dir-li açò:

Estimada senyoreta, vaig a matar-la i vostè ho sap, així i tot em sorprèn el seu silenci. Recorda  d’aquestes paraules

S.M.Eparfraç”

 

Àngela es va quedar espantada, el batec del seu cor i la seua respiració eren molt ràpids, Eduard solament es limità a quedar-se quiet i callat. Els dos, amb molt de silenci, tornaren a l’habitació i començaren la investigació.

–Qui voldria assassinar-te ara i per què? –va dir Eduard nerviós.

–No ho sé, no he fet res dolent perquè algú ara vulga matar-me, l’única pista que tenim és la carta i, a més hem d’anar-nos-en a França aquesta nit.

–Doncs, vinga, mans a l’obra.

–La carta no s’entén bé, siga per la seua lletra tan atabalada. L’única cosa que puc extraure’n d’ací és que és metge i home. No crec que una dona escriga tan mal.

–Bona vista Àngela, a més, al peu de la carta apareixen les sigles S.M.E-parfraç...

–Que pot significar això–va dir Àngela mentre donava voltes arreu la sala.

–...ja ho sé aquesta persona es troba en París, les últimes lletres pertanyen al país on es troba.

–Doncs vinga, a què esperem?!

El vol nocturn a París va aterrar a l’aeroport Charles de Gaulle. Baixaren les escales de l’avió, Àngela va parar de sobte i girant-se cap a ell li digué:

–Seria perfecte si estiguérem ací per fer turisme, o és un viatge romàntic?

–En París? Com pots parlar de romanticisme estant en París? Tenim treball per fer.
 Comenta
 
Capítol 2 "PARÍS"
No feia calor, però la pluja havia despertat prompte  la ciutat. Els carrers estaven banyats, fins i tot, l'ànim. El cel, completament gris. Però un arriba a París i això no sembla importar.

Eduard va cridar a casa d’Alice, parlava un anglès excel·lent –tenint en compte que vivia a França– però la seua veu, quan va contestar al telèfon sonava cansada i fràgil, cosa que va atribuir al dolor de familiars de víctimes d’assassinat. Alice li va dir que foren a la Rue des Bernadin, prop del Boulevard Saint-Germain i van convenir a veure’s a les cinc de la vesprada.

Àngela es va alçar del llit, i pensà que va pagar la pena anar a l’Hotel de Vendome. Es va dirigir cap el finestral, tot menjant un croissant que havia encomanat Eduard abans per desdejunar-se. Va obrir la finestra per gaudir de les vistes a la Place Vendome, situada a poc minuts dels llocs d’interès, sort que Eduard ho va pagar tot, perquè ara mateix Àngela no podia permetre’s un viatge tan car.

–Com has dormit Àngela?–digué dirigint-se cap a la finestra amb un suc de taronja.

–Si descartem les voltes que fas mentre estàs dormint i els ronquits, de meravella–respongué amb sarcasme.

–Ho sent molt, és que sóc molt actiu a les nits.

–No, si ja ho sé. Per què no vas agafar dos habitacions?

–Jo no sabia que vindries i vaig reservar una habitació, però el llit és molt gran per als dos.

–Sí, però encara així, tu  necessites el doble d’espai–va dir amb rialles.

–I si fem un poc de turisme abans de parlar amb Alice? –preguntà Eduard emocionat.

–A què esperem! –respongué impressionada.

A la nit havia plogut, els carrers estaven mullats i així ho testimoniaven de moment; tot i que el cel seguia ennuvolat, no queia ni una gota. Van eixir al carrer i hi havia molta gent passejant els seus gossos o eixint de les botigues amb les mans plenes de bosses.  Es dirigiren cap a la Torre Eiffel, un dels llocs més emblemàtics de París. Entraren a un dels taxis, que de quasi no el trobaren si no fóra pel rètol il·luminat. Àngela, amb un francés molt perfecte, digué:

–Bona dia, senyor.

–Bon dia, senyora. On va? –preguntà el taxista

–La Torre Eiffel, per favor.

–És la primera vegada que vénen a París?

–No. Aquesta és la segona vegada–respongué amb un somriure.                           

Eduard es va recompondre al seient –el qual es podia veure que amb els anys havia anat deteriorant-se–, i mirant cap a ella digué:

–Guau, no tenia ni idea.

–Una volta més–va dir Àngela.

–Estàs plena de sorpreses.

–Abans de tot m’agradaria que respongueres a aquesta pregunta: quantes sorpreses ets capaç de digerir durant aquests dies?

–Les que faces falta. I des de quan t’agrada el francès?

–Sempre m’ha agradat el francés, fins i tot vaig estar exempta en segon de batxillerat. Però el millor per aprendre un idioma és fer immersió al país i parlar-lo amb els natius.

–I quan vas fer això?

–Durant el semestre que vaig estudiar a l’estranger, a la universitat.

Quan aplegaren al seu destí el taxista va interrompre la conversació entre ells dos.

–Són 19 € , per favor.

–Ací els té. Queda’t amb el canvi.

–Gràcies! I bon dia! –exclamà el taxista molt content.

–Gràcies. Adéu! –digueren els dos alhora

El taxi els va deixar prop de la Torre Eiffel. Hi havia molta gent, la majoria eren xinesos amb càmeres fent vídeos i fotos amb el pal selfie.

Durant uns minuts caminant, van aplegar-hi, es podia observar la Torre Eiffel, però van haver  d’apropar-se més, la boira no els la deixava observar bé. Pel camí de pedra hi havia gent amb bicicleta, fins i tot van haver d’esquivar-ne més d’una que anava a tota velocitat.

–Encara no entenc per què la gent no utilitza el carril bici! –digué molt enfadat Eduard.

–No sols és ací, al meu poble tampoc l’utilitzen. Però anem a gaudir del matí que ens queda.

–La veritat és que sí, més val no queixar-se més.

–Sí, tens raó; i per cert, París és encara la meua ciutat preferida, mai em defrauda–va dir Àngela emocionada.

–Pense que ha pagat la pena acceptar la meua proposta.

–Crec que sí.

Van aplegar i allí hi havia tres cues, ells només feren fotos, no van muntar fins al cim, ja que haurien d’esperar hores, a més la boira no els permetria percebre el paisatge. Passaren per baix, van observar que les llums estaven enceses, la veritat que els va encantar. Es quedaren un bon temps allí, escoltant la melodia d’un arpa, l’expressió en la cara de la jove era de tranquil·litat, com si haguera desconnectat del tot i estiguera deixant-se portar per la musicalitat del seu so. Àngela s’apropà a la jove i li deixà en el barret unes quantes monedes.

Més tard van anar a passejar pels barris pintorescos de la ciutat. A Àngela li recordava el temps que hi va passar quan se’n va anar a estudiar, fins i tot van veure l’edifici on s’allotjava ella, que no era molt gran, però, així i tot, era impressionant: A l’últim pis es podia veure una xicoteta vidriera en forma de cercle, estava dividida per triangles de diferents colors i sens dubte això li donava un to més càlid i antic.

Prompte van haver d’abandonar aquells barris pintorescos, i tornar a l’hotel , perquè, desgraciadament, Eduard havia reservat dinar a l’hotel. Després comprovaren que fou un encert per l’amabilitat i la professionalitat del personal. Cuina francesa moderna: rap amb salsa d’ametlles i de postres coca de te verd amb xocolata blanca; a més, els van convidar a unes copes. Sens dubte, Àngela tornaria al mateix hotel quan tinguera més diners.

Després de dinar no feren cap cosa important, sols esperaren fins que fóra l’hora d’anar-se’n.

Alice els va rebre en l’entrada del seu espaiós pis. Ells van deixar els abrics en el guarda-roba i la van seguir fins aplegar a la sala d’estar.

–Gràcies per rebre’ns hui, pense que fa molt de temps que ha oblidat aquest succés i ara no està en les condicions de respondre.

–No et preocupes, faré tot el possible per ajudar-te a resoldre el cas.

–Rebré amb les mans obertes les teues respostes, i si per algun cas ho resolc, tu seràs la primera a saber-ho.

–Moltes gràcies, la veritat és que volia molt el teu pare Ricard; però estic segura que això ja ho sap.

–De fet, no. Tot això és una novetat per a mi. No em parlava molt de tu, encara que una vegada ens van vore.

–Que estrany–va dir Alice

–Estic d'acord. Van tenir alguna baralla?, Qualsevol cosa que els va fer distanciar-se? –preguntà Eduard.

–No, tot el contrari, nosaltres dos érem inseparables.

–I per què quan tornà la seua passió per la música va desaparèixer?–preguntà preocupada Àngela.

–No ho sé, però ell donava classes de piano arreu del món, sobretot a la gent amb molt de diners, a més, se’n va anar de vacances amb una família amb totes les despeses pagades. Ricard era una persona molt intel·ligent i crec que quan es quedava a casa d’alguna família no sols anava a donar classes de piano. Pense que agafava informació de la família per després donar-la  als agents que transmetien la informació.

–Molt bona teoria, fins i tot, té sentit! –digué Àngela.

–Per favor, no estic per a rialles–expressà molt seriós.

–Val, val...estaré millor callada.

I això és el que va fer, es va passar quasi tota l’hora callada, no volia interrompre la conversació entre ells, sols es limità a escoltar el que deien. Alice es va alçar del seient i se’n va anar cap a la seua habitació, quan va tornar va vindre amb una xicoteta caixa de fusta. Dins de la caixa hi havia moltes fotos d’ells.

–Mira aquesta foto, Eduard, crec que amb la separació de Ricard i Sandra vas estar molt trist, ja fa dotze anys d’aquest succés i, a més, aquest any ja fa deu anys de l’assassinat de Ricard. Com passa el temps, veritat?

–Sí, molt ràpid...

–I saps qui és eixe que està junt a ta mare Sandra? –preguntà Àngela dirigint-se cap a Eduard.

–No, no el conec–respongué Eduard.

–Jo sí–digué Alice després d’uns quants segons pensant-ho.

–I qui és? –va preguntar interessat.

–Eugène Delacroix, més conegut com el “Pintor”, li deien així perquè a França hi va haver un pintor amb el mateix nom. Ell va ser un dels millors amics de ta mare, ja no sé res d’ell, fa molt de temps que no el veig.

–I com es van conèixer? –preguntà Àngela.

–D’un intercanvi, a ta mare li agradava molt París, i quan ton pare va morir va vindre a viure ací, no volia recordar res d’allò. Si voleu saber més coses podeu parlar amb ella.

–I saps on està ma mare? –preguntà preocupat.

–La veritat és que sí, un moment...espera’t.

Àngela i Eduard en aquells moments van poder observar l’ordenada que estava la sala, era completament blanca, tenia pocs colors vistosos, però a Àngela li crida l’atenció una xicoteta fotografia i abans que poguera agafar-la, Alice va aplegar de la cuina amb el mòbil entre les mans.

–He parlat amb ta mare, demà a les nou del matí us espera en el restaurant Comme Chai Toi, prop de la Catedral de Notre Dame.

–Perfecte! –digueren els dos alhora.

–I per cert Alice, qui són eixos de la fotografia? –preguntà interessada Àngela.

–Àngela!, hem d’anar-nos-en, és molt tard–manifestà Eduard amb un to elevat.

–Però jo vull saber-ho.

–És millor que no preguntes, Alice voldrà descansar...

–A mi no em molesteu, podeu quedar-vos més temps, ja ningú em fa visites.

–Però per alguna cosa hem vingut ací, no? –declarà molt enfadada.

–Mira...jo me’n vaig.

I així ho va fer, va agafar el seu abric que estava en el guarda-roba, i pega un gran colp que va fer que les parets tremolaren.

–Mira que li agrada cridar l’atenció.

–Té el mateix caràcter que son pare, son igualets...

–No obstant, qui són eixos?

–Espera’t, la meua vista ha empitjorat amb els anys–va dir mentre s’alçava a per la foto i es col·locava les ulleres– els de l’esquerra són el Pintor i jo, a la dreta estan Ricard i Sandra i al centre es troba Eduard.

–I per què la guardes?

–Per recordar-la, sempre vull tindre als meus amics en alguna part de la meua vida, ja quasi tots no ens veiem, però ells sempre estaran amb mi.

–Ara ja entenc per què se n’ha anat, encara no ha superat la mort de son pare, i molt menys que sa mare visca molt juny d’ell.

–Sí..., serà per això–digué una mica poc convençuda.

–Què creus que ha fet?

–No ho sé, però tal vegada no el trobaràs durant tota la nit; igual amaneix de matí.

–A tot açò, qué hi ha escrit?

–Són unes lletres, concretament S.M.E.

Ràpidament Àngela agafà la caixa de les fotos i el seu abric, i amb un amable “adéu” es va acomiadar d’ella. Va tardar molt en tornar a l’hotel, hi havia molt de trànsit, cosa que no era molt normal en aquelles hores. Tardà més de mitja hora en arribar a l’hotel i quan aplegà a l’habitació,  Eduard li  va cridar, ella va agafar el telèfon molt preocupada.

–Abans no volia enfadar-me, perdona’m.

–Hola, Àngela, crec que demà no podrem parlar amb ma mare.

–Hem de fer-ho.

–Però, és que no podem, està morta.
 Comenta
 
Capítol 3 "EXCUSES"
Un matí més a París i encara el cel completament gris, semblava que l’assassinat de Sandra no s’oblidara en la ciutat. Àngela no va voler anar la nit anterior al lloc on va succeir l’assassinat , per no discutir amb Eduard i veure-li trist deu anys després de la mort de son pare, i tal com havia previst Alice, ell no va apareixer en tota la nit. El va cridar unes quantes voltes, però res, no contestava ninguna volta.

Àngela tenia tot el matí per davant, així que agafà la xicoteta caixa de fusta, que tenia gravades unes flors en la part de dalt –ara que tenia més temps, va poder observar millor tots els detalls–. Ansiosa, va agafar la caixa i va avocar tot el que hi havia dins, després d’una ullada molt ràpida, va observar que no hi havia sols fotos. Va agafar un xicotet grapat de fulls que estaven enquadernats i li va donar la volta i s’adonà de que era una partitura de música, l’obra es deia “Pecats” i col·locava: “per a S.M.E”. Àngela es va quedar perplexa, ara mateix l’únic que necessitava eren respostes.

Va baixar al restaurant de l’hotel i va agafar el periòdic que hi havia a l’entrada, quan va tindre temps de descansar va poder llegir més detingudament la primera noticia del dia:



SENYORA ASSASSINADA A PUNYALADES

Ahir per la nit van trobar assassinada una dona que portava molt de temps vivint a la ciutat, els ciutadans l'han reconegut, es diu Sandra Martínez, de nacionalitat espanyola, vivia  prop de la Rue des Bernadin. Els policies han afirmat que es tracta d'un assassí en sèrie, ha seguit els mateixos passos que fa deu anys, però ara ha actuat en ple carrer. Es tracta d'un home d'uns trenta anys, alt, de cabells castanys i anava vestit amb una llarga túnica negra, si veieu alguna cosa estranya que passa al vostre voltant, i si teniu alguna pista del que ha passat no dubteu en trucar a la policia, aviat pot tornar a actuar.

El primer que va pensar Àngela era en cridar a la policia, però pensà en Eduard, ell portava deu anys investigant la mort de son pare, i no volia que ara es feren càrrec la policia, era una mescla de sentiments cap aquella mort. Cridà a Eduard i afortunadament el va agafar,

–Acabe de llegir el periòdic.

–Ui, que novetat– digué amb un to passota.

–No estic per a discutir ara, tinc una noticia molt important– declarà un poc enfadada pel poc interès per part d’Eduard.

–Doncs vinga.

–Pel que diu el periòdic han dit que l’assassí es tracta de la mateixa persona que va matar a ton pare. Li contà la breu descripció de l’assassí.

–Emm...això ja ho sabia, gracies.

I colgà el telèfon.

Àngela no tenia res per fer, sols la xicoteta descripció del criminal, així que muntà a l’habitació. Mentre que pegava voltes arreu de la sala se li ocorregueren moltes teories, però cap d’elles tenien sentit, però sols una d’elles tenia sentit. Àngela pensà que l’assassí deuria de ser el Pintor, encaixava a la perfecció en la identitat del homicida, a més tenia presumptes intencions de matar a Eduard, potser que estiguera enamorat de Sandra, i Ricard es va assabentar, així, per no tindre problemes ,el va matar, i com Sandra va caure en una gran depressió, seria el moment perfecte d’enamorar-la, ells dos es coneixien, així que no tindrien cap problema en començar una nova relació. Però hi havia una cosa que no encaixava, per què va matar a Sandra?

Àngela agafà el seu ordinador i col·locà en el buscador les pagines blanques de París, allí busca el nom del Pintor, i en la seua llibreta apuntà el seu telèfon i el carrer on vivia.  De sobte un telèfon estrany va cridar, ella va dubtar, però l’agafà.

–Si? –digué un poc espantada.

–Si, hola, soc jo.

–I tu, qui ets?

–Jo soc una persona.

–Home, no vas a ser una animal–digué amb un to sarcàstic.

–Tu ets molt graciosa, no creus?

–Que vols de mi? –preguntà amb por.

–Matar-te.

La veu era d’un home, però distorsionada, es semblava a Darth Vader, segurament que ho havia fet amb alguna aplicació, es podien trobar moltes veus, fins i tot Àngela li va fer una broma als seus pares quan era menuda.

–Tens por?

–No–contestà Àngela.

–Menteixes.

La veritat es que Àngela tenia molta por, inclús la distorsió feia que sonara més esborronadora. No sabia si penjar o no, però va seguir amb la conversació per si trobava alguna cosa.

–Vaig a parlar i vostè va a callar.

Àngela va mirar al sostre i digué:

–Entès.

–Vosaltres no sabeu qui sóc, però jo us conec molt bé.

–I com es dius?

–Tu ets una panoli?, t’he dit que no parles...i penses que vaig a dir-te el meu nom?, ja tens moltes pistes sobre mi.

–Val, estaré millor callada–aquella situació li va recordar la discussió que va tindre amb Eduard, i ara mateix l’únic que volia era tornar amb ell i resoldre el punyeter cas.

–Vull dir-te que si vols saber la meua identitat has de vindre en menys d’una hora als Jardins de Luxemburg.

–Entès.

I ràpidament l’home estrany amb una veu distorsionada colgà. Àngela es quedà aterroritzada, però havia d’anar on li va dir per veure qui era, a més i si era el Pintor?

Minuts després baixà al carrer i es dirigí cap als Jardins de Luxemburg, era un camí molt llarg, tardaria mes de trenta minuts, però preferia caminar. Encara París li recordava al temps que va passar estudiant, li agradava molt anar als museus i als racons mes peculiars de la ciutat, sobretot anava al Jardí de Luxemburg amb els seus amics, així que el camí s’ho sabia de memòria. El trajecte no se li faria curt, perquè estaria tota

la estona pensant, així que es col·loca els seus auriculars per escoltar música que li  desconnectara i relaxara.

Amb la cançó encara al cap, acabà a Le Jardin du Luxembourg , un jardí d’estil barroc, amb forma de laberint, on també es podia percebre la seua tranquil·litat, a més que en eixes hores no hi havia quasi ningú. I de sobte per les seues esquenes va aparèixer una persona.

–Buu!!–va cridar Eduard tot el que podia.

–Aahh! –es va espantar–Que fas ací?

–Tu, ja ho saps.

–Jo no sé res–replicà confusa.

–Si que ho saps...pensa.

–No pot ser...

–Si...

–Has sigut tu el que m’has cridat fent-te passar per un assassí ?

–Molt bé!, resposta correcta!

–Mira que t’agrada...

No va acabar de dir aquestes paraules quan van escoltar un cruixit de petjades en la grava a les seues esquenes. Àngela es girà ràpidament i sols va veure a la llunyania un home xiulant per a si mateix. I va dir:

–Vindran a per nosaltres.

–Tens que tranquil·litzar-te,  ningú va a vindre a per nosaltres.

–I la carta que?, I si esta ací? –digué atemorida.

–Ai la carta...Àngela, per favor no tingues por.

–A tu, ningú t’ha enviat una carta en el que diuen que van a matar-te–manifestà amb un to elevat.

–Tranquil·litzat, estic jo ací.

–Val, pense que m’estic tornant boja.

Eduard la va dur a un banc on es van asseure junts, baix l’ombra dels arbres. El tràfic de la ciutat s’escoltava com a soroll de fons a només uns edificis prop d’allí.

–Crec que seria millor tornar a l’hotel–va suggerir Eduard.

–No estic d’acord.

–Però si fa res m’has dit que vindran a per nosaltres.

–Ja..., però crec que l’assassí és el Pintor.

–Jo també ho pense, però no sé el seu numero de telèfon ni el carrer on viu.

–Jo sí.

Caminaren fins una de les eixides del Jardí de Luxemburg, cap a la Rue Guynemer, però de sobte escoltaren un soroll. Van anar cap al lloc on provenia, i es tractava de la música d’un camió de gelats, allí hi havien molt xiquets amb gelats amb les mans, que prompte corregueren molt lluny d’allí. Al carrer no hi havia ningú, excepte l’home del camió de gelats que baixà per alguna raó que ells no sabien, es quedà passejant per la zona, però de sobte la música que provenia del camió agafà un to molt terrorífic i dos homes van baixar del camió i van intentar agafar-los. Eduard  es va moure de pressa i va intentar escapar, però el subjectaren molt fort, i l’arrastraven al vehicle. Àngela es va quedar petrificada, no va reaccionar a res, la qual cosa va ser el moment perfecte en què l’home que havia baixat abans l’injectara al coll una xeringa, que ràpidament la va fer dormir-se, fent que caiguera a terra.
***

A les poques hores Àngela es va despertar, i es trobava soles en una petita habitació on no hi havia ninguna finestra, les parets eren de rajoles blanques i el sostre era completament blanc, també es podia observar que colgaven dos xicotetes bombetes, que tenia un color blanc, i això a ella li molestava,  per la intensa llum que hi donava, a la seua dreta hi havia una encimera on hi havia xicotets objectes mèdics. Àngela es trobava en una llitera situada al centre de la sala, tot allò li recordava a l’escena on van matar a Ricard, la llitera tenia unes cordes que passaven pels seus braços, les seues cames i dos més al seu pit.

Va intentar moltes voltes en escapar-se de les cordes, però no va poder, les mans van començar a col·locar-se d’un color rogenc. Així que l’única opció per a escapar era agafar unes tisores o la serra per a ossos, cosa que ella no volia pensar el que podien fer amb allò.

L’estrany de la situació és que no estava Eduard, no se sabia res des que els van atracar als Jardins de Luxemburg, fins i tot podria estar en un altra sala. En tot moment va estar pensant en ell. Però en pocs moments la gran porta de ferro s’obrí, i un home amb una túnica negra que li aplegava fins als peus i amb una màscara a la cara aparegué. Aquell home s’arrimà cap a l’encimera i començà a manipular els objectes que tenia a mà: col·locà un líquid en una xeringa, va unir dos peces d’un instrument mèdic amb una punta molt afilada i es va col·locar uns guants de làtex blancs.

Ràpidament Àngela es va angoixar i començà a moure, intentant llevar-se les cordes, però no li va servir de res, ja que l’únic que va aconseguir va ser que l’home li apretara més les cordes. Poc a poc va anar arrimant-se cap a ella i li llevà de la boca una calcetí molt llarg de color rosa. Ella començà a esbufegar molt ràpidament.

–On està Eduard? –van ser les primeres paraules que va dir Àngela quan li llevaren el calcetí.

–No ho sé–contestà amb un xicotet somriure.

–I que faig ací?

–Pot ser hagues vingut per prendre cafè–digué amb un to sarcàstic i burlant-se per la situació en la que estava.

–I tu qui eres?

–Quantes preguntes fas, no creus? –amenaçà l’home.

I l’home li tornà a col·locar el calcetí rosa a la boca, se n’anà de la sala i li pegà un gran colp a la porta de ferro. Àngela tornà a estar soles, i com abans, no va poder escapar de les cordes, també intenta llevar-se el calcetí, i ho va aconseguir fent-hi molta força a la boca. Àngela pensà en la partitura que hi va trobar en la caixa. “Per a qui seria aquella obra?”, es feia al cap moltes preguntes, però la situació en què es trobava no ajudava molt, en tot moment va pensar en la situació en que es trobava Ricard en aquells temps, però sens dubte, aquella persona que li van dedicar l’obra hauria de ser molt important per a ell, no obstant, qui?, però de repent totes les llums de la sala s’apagaren, es quedà tot fosc. L’única llum que hi havia era el rètol que indicava l’eixida. Això li va fer pensar, doncs es trobava en la zona mes alta d’un edifici, o una sala d’un aparcament, deuria de ser un lloc on no hi haguera molta gent, però això era impossible, a París tots els llocs hi ha molta gent. En un obri i tancar d’ulls la porta s’obrí, i les llums es van encendre, cosa que li va cegar la vista uns moments i va fer tancar els ulls uns instants, i quan ja va poder obrir els ulls, va poder veure a l’assassí.

–Hola Àngela, crec que ja no fa falta que em digues qui es l’assassí.

–Encara així, continues sent graciós, ets un merda.

–Tranquil·litzes, no t’he fet res.

–No comences, crec que eres lo suficient adult, per saber tot el que has fet–amenaçà molt enfadada

–Jo?, jo no he fet res, sols m’he venjat d’aquelles persones que m’han fet mal.

–Que t’han fet mal?, estás boig.

–Tu no saps res de mi.

–I tu tampoc, la meua mare va morir quan jo vaig nàixer, simplement no la vaig conèixer, i fa dos anys el meu pare va morir per una greu malaltia.

–Tot açò ja ho sabia, que creus , que no sé la teua vida? –intimidà amb burlà.

–I per què ho has fet, no tenies ningun motiu?

–Ningun motiu?

–Tot ha sigut per gust–contestà molt convençuda.

–Per gust?, el meu pare va trair al nostre país, ell era detectiu, va fer que es donara a la llum assumptes greus i que ni ningú sabia de la seua existència, i quan em vaig assabentar, vaig declarar d’immediat la seua mort, a més quan jo era menut li pegava a ma mare, allò em va afectar molt, vaig tindre una infància molt dura, i per això ara actue d’eixa manera, el maltracte m’ha fet com tu em veus ara, com un assassí.

–Però gracies a ell hem pogut tancar aquelles persones que han fet que el nostre país vaja pitjor, i poder solucionar aquells problemes greus. T’has enganyat, estàs boig–declarà amb un to molt enfadat.

–No hem digues el que ha fet, calla’t o sinó...

–O sinó que..., fins i tot es va dedicar una obra.

–Una partitura de merda, no tornes a mencionar això–va dir molt enfadat mentre es dirigia cap a l’encimera i agafava un ganivet, i molt ràpidament se’l va col·locar en el coll d’Àngela, molt furiós li va començar a fer-li un xicotet tall, i el deixà prop del seu braç–pel que veus no m’importa matar-te.

–Ets un sonat, matar a una tercera persona–mencionà amb un to desinteressada–i també a ta mare, boig, que estàs boig!

–Tu no saps res, ma mare va començar a eixir en el Pintor, volia que sofrira les conseqüències, però fa poc d’un mes es va assabentar que jo vaig matar a mon pare, i com no volia que isquera a la llum la noticia, la vaig matar, i ara quedes tu.

–Eduard, no sigues així, no diré res.

–Ara ja no es fas la dura?

Eduard s’arrimà a l’encimera i començà a toquejar i unir peces que ella no coneixia. Mentrestant Àngela intentava agafar el ganivet que havia deixat abans Eduard al costat del seu braç, però anava en cura, per que cada dos per tres ell es girava per veure el que feia. Després d’uns quants minuts intentant-ho va aconseguir agafar-lo i ho va deixar d’una manera per a què no ho veguera.

Eduard s’arrima cap a Àngela i va començar a trencar les cordes que tenia nugades, ella va estar una estona aliviada, però va pensar que això seria per a matar-la.

–Eduard per favor, no ho faces.

–He de fer-lo, Àngela, ha aplegat el teu moment.

–I el teu moment també.

Quan Àngela va dir aquestes paraules, li va clavar el ganivet al seu pit, però ja la seua hora va aplegar, Eduard li va introduir un ganivet de fulla estreta, igual en la que va matar als seus pares. Ells dos es quedaren immòbils, intercanviaren mirades, on dels ulls brotaven llàgrimes, però ja era massa tard per tirar enrere, aquella sala s’impregnà de sang, però també de records, records plens de pecats.

 
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]