Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



sofiusha_ml
CASTELLÓDELAPLANA
 
Inici: Olor de colònia

Capítol 1 Pols a les aules
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons. No podia més. No podia respirar. S'ofegava. En aquell moment, se li passe pel cap tot el que li havia passat eixe ultim any. La història es remunta un any abans de l'ocorregut.

-Martí aplegaràs tard a la teua primera classe. -Va dir-li la seua mare mentre assecava els plats.

-Ja vaig tranquil·la. -Va contestar-li mentre es rentava la cara de presa.

Era el primer dia de classe de Martí. Ell era el professor. Professor Martí. Sí, queda be. Deia. Professor Tàrrega llicenciat en filologia catalana. Que bé sonava. El català era una llengua que a Martí li fascinava, la seua riquesa quant al lèxic, la quantitat d'escriptors que han fet obres d'art...

Va començar a estudiar filologia l'any 1999. Als 18 anys recent complits. Va estudiar en la universitat Pompeu Fabra, a Barcelona. Ell sempre deia que era una ciutat meravellosa, on les nits eren tan brillats com els matins. Va ser dur per al professor, ja que ell vivia a València, i va haver d'emancipar-se i treballar de bé jovenet. Es va llogar a un apartament petit amb dos xics més, un de 19 anys i un altre de 25. Tots tres vivien en el carrer la Rambla.

Tot pareixia anar bé. El 19 de novembre de 1999, el seu pare va morir, deixant-los amb uns quants deutes, i sense diners. Martí no savia que fer, amb el seu sou de cambrer no podia fer front amb tots els gastos de l'apartament. Busca un altre treball, li deia la seua mare. Martí, cansat de treballar i estudiar va començar a anar de nits. Va coneixer gent la qual li va introduir al món de les drogues. Una pastilleta. Una altra. Una més. De vegades li aixecaven la camisa i pagave de més. Martí havia canviat. Es passava els dies enfilat per les parets, cabrejat, fastidiat... Un dia va trobar la solució a tots els problemes. Sí, prenia droga. Perquè no fer-la ell mateix?

-Bon dia a tothom, em dic Martí Tàrrega, pero podeu cridar-me Martí a seques, i sóc el vostre professor de filologia catalana a partir d'aquest moment.

-Bon dia Martí. - Van dir alguns dels alumnes cordialment.

-Bé, jo mateix faré que ameu aquesta assignatura, faré que no podeu llegir un fragment d'un llibre qualsevol sense que vos arribe al cor -va dir amb sentiment - El de blau, sí, vosté, que pots dir del llibre Una imatge no val més que mil paraules.- Va senyalar al jove de blau de primera fila.

-No m'agrada el llibre, no l'hi veig el sentit. - Va contestar amb un tó despectiu.

-No està gens mal per començar. Be,me l'he llegit mil vegades el llibre, i sempre trobo alguna cosa nova. Aquest llibre fa un recorregut per totes les afirmacions herrònies i equivocacions que tenim quant a les llengues. Llegiu el primer capítol per al pròxim dia i el comentarem. Fins al pròxim dia alumnes.

Es va acostar una alumna molt curiosa, ulls blaus i morena i va començar a parlar-li timidament.

-Hola Martí, soc la Gisenda. M'ha agradat molt la classe... Sobretot quan has parlat del llibre, me'l vaig llegir fa ara uns anys, i no m'oblidat de ningun capítol.

-M'alegre moltíssim que t'haja agradat.. Bé, Gisenda, ens vorem demà, bona vesprada.

Va aplegar a casa cansat, pero satisfet per la seua primera clase. Va obrir la porta. Va agafar una cervesa i va anar a llegir. Era un ritual per a ell. Cervesa i llectura. Sempre. La mare li va preguntar com hi havia anat i ell li va contar tot amb pèls i senyals.

Martí des de xicotet amava la lectura. Però, quan va començar a produir i traficar amb droga, la va deixar un poc de costat. Tot li anava bé. No tenie problemes, guanyave molts diners. Amb l'únic entrebanc que si li agarrava la policia, podia anar a la presó. Sí, aquell lloc obscur, allunyat del mon, amb gent delincuent...

Primer va començar a plantar cannabis, la famosa mariguana. Després va començar amb amfetamines. Mesos més tard, controlave totes les entrades de cannabis i pastilles de tota la ciutat i s'havia fet amb el monopoli de la droga.

-Ei colega, deixa'm 300 euros, et jure que demà te'ls torne. - Va demanar-li Martí a un amic.

-Demà sense falta, els necessite per a la matricula.

Poc a poc Martí se va anar endeutant. Va aplegar un moment en què Martí devia més de deu mil euros. Se li va anar de les mans. No savia que fer. Tenia por. Molta por. Havia de deixar la ciutat, per contra, anirien a per ell i li assassinarien. L'any 2003 va deixar Barcelona, amb llàgrimes als ulls. No va mirar darrere. L'havia pifiat. Tenia que tornar a casa de la mare, amb 22 anys. Ell tansols volia deixar darrere tot el que li havia passat eixos ultims anys. No va tornar a dir res d'això i l'any 2006 va finalitzar la carrera universitària.

***

-Bon dia a tothom! Heu llegit el primer capítol? Bé, qui comença?

-Jo! - Va alçar la mà entusiasmada la Gisenda - Aquest capítol m'ha parescut bastant interesant i m'ha fet reflexionar. L'autor, com bé destaca, defensa que moltes vegades no es pot expresar alguna cosa amb una imatge. Diu que les paraules, és a dir, les llengues ho son tot. Jo pense que, tant les paraules com les imatges tenen la mateixa importància i van juntes, és a dir, no es pot viure en un món sense imatges ni sense paraules.

-Molt bé Gisenda, be argumentat i be redactat. M'agrada.

Va finalitzar la classe i tots els alumnes se'n van anar de presa. La Gisenda es va acostar a Martí.

-Ei, Martí, molt bona classe! Vols vindre a una festa que fem aquesta nit a casa del Jaume?

-Des de quan els alumnes sou amics dels profesors?

-Va vinga Martí, estarà molt bé, anem tots. - Va insistir la Gisenda.

-M'ho pense. - Va contestar Martí fent-se l'interesant.

-A les 10 de la nit al carrer del Carmen, porta 7 pis 5G.

-M'ho apunte.

Va agafar tots els llibres i es disposava a obrir la porta quan de sobte va topar-se amb una dona. Es va quedar anonadat, no havia vist abans una dona tan maca com aquesta. Martí, pàlid i sense veu va disposar-se a obrir la boca.

-Ei que t'has quedat embadalit, que et passe? -Va dir aquella dona, amb una sonriseta maliciosa.

-Res, res. Estave pensant en les meues coses. Com et dius?

-Em dic Isabel, però pots dir-me Isa. Sóc de filolofia anglesa.

-Quina casualitat, jo sóc profe de filolofia catalana.-Va contestar fascinat.

-M'en vaig rapidíssim, ja ens vorem... -Va dir sense finalitzar la frase.

-Martí, em dic Martí.

Va aplegar sobre les tres a casa. Cervesa i llibres. Com tots els dies. Però eixe dia no va ser com tots, tenia en la ment a una persona. Sí, a la Isa. La tornaria a vore? Perque s'havia posat tan nerviós?

Són quasi les deu i Martí encara no sap si anar o no a la festa. Vaig o no vaig? Es preguntava continuament.

***

Va polsar el timbre de fora. S'escoltava molt fort la música. Es notava que hi havia una festa. I una festa de les bones.

-Home Martí! Has vingut! Passa vinga.-Va dir molt entusiasmada la Gisenda.

-Hola Gisenda. Vinc un ratet només, demà tenim classe, recorda't.

-T'ho passaràs bé, de segur. Ei tothom! Ha vingut el profe de filo!- Va cridar.

-Home! Ja estaves tardant.- Va cridar un dels joves.

Tot eixe ambient li portava records, li pareixia familiar. El fum del tabac. L'olor a whisky. Tots feliços i prenent. Li recordava a quan va ser jove i traficava. A les festes que feien a casa. Aquells moments, curts però feliços.

-Ei profe, vine ací i compta'ns quelcom de la teua vida. Com has parat ací?-Va preguntar un jove

-Es una llarga història xiquets.... ja vos comptare.

-Xics, tinc una mala notícia, la Julia no pot vindre.- Va dir la Gisenda.

-Què? No ens prengues el pèl, vinga, Gisenda.

-Es de veritat, no ve... - Va dir la Gisenda tota trista.

-Qui és la Julia?-Va preguntar Martí curiós.

-Julia és l'encarregada de portar les pastilletes... ja saps, les amfetamines.-Va dir el Jordi.

Martí es va quedar atònit. Els seus alumnes es drogaven. Així va començar ell. Creus que controles la situació, però no es així. Martí es va alçar, va dir adèu a tothom i es va disposar a anarse'n. La Gisenda el va acompanyar fins a la porta. Martí, fascinat per la bellesa de Gisenda, es va acostar per donar-li un petó. A l'últim segon es va apartar. No era bona idea.
 Comenta
 
Capítol 2 Pols a les aules II
- Martí... tinc una mala notícia.-Va dir capficada la mare de Martí.

- Què passa mare?

- El banc ens reclama 10 000 euros, ton pare tènia deutes amb el banc. Era ludòpata.

- No m'imaginava això del pare... i què farem? -Va preguntar Martí preocupat.

- Jo buscar un altre treball. Tu també pots fer el mateix. -Va dir trista.

- Trobarem la solució mare. No et preocupes.-Va dir-li mentres li donava un petó.

- Martí va agafar l'autobús de les vuit i mitja. Va arribar a les nou en punt. Com que tenia la primera classe a les deu se'n va anar a la cantina de la facultat amb la sorpresa que es va topar amb la Isabel.

- Martí! Què fas per ací? No tens clase?-Va preguntar-li la Isabel.

- Fins a les deu res. I tú?- Va respondre atònit pels seus ulls brillants.

- Fins a les deu i mitja res. Fem un café?-Va proposar-li

El Martí i la Isabel van estar parlant de les sues vides. De sobte, eren les deu menys deu. Havia passat tan ràpid el temps. Per ells dos es podien pasar el matí parlant de tot. Amor, naturalesa, filosofia... Sona a tòpics de la poesia llatina. Per una estona Martí havia estat gust. Sense problemes ni preocupacions, sense deutes...

- Bon dia a tothom! I eixes cares llargues? Què ha passat? -Va preguntar el Martí.

- La Júlia, profe. Ahir per la vesprada va morir.- Va dir el Josep, amb la veu tremolosa.

- Què ha passat?-Va preguntar Martí, molt preocupat.

- La Jília prenia. Va morir per sobredosi.-Va dir la Gisenda plorant.

- Bé, com veig que avui no es dia de classe, podeu ana-vos-en.

Va agafar l'autobús de les dotze. No tenia el cos per a res. Una alumna seua havia mort. En aquell moment es va questionar el sentit de la vida. Naixem per a morir. Va continuar caminant, amb la vista perduda. Havia mort la Jília, per tant, ja no tenien camell. No, Martí, no pots fer això, no pots recaure. Es deia a ell mateix.

- Gisenda, què fas ací? -Va preguntar Martí.

- Estava molt trista, no sabia amb qui parlar.-Va dir Gisenda amb llàgrimes als ulls.

- Puja amb mi, jo t'ajudaré.

- Gràcies Martí. No sabia a qui acudir.-Va dir la Gisenda amb un somriure tímid.

Tots dos van estar unes quatre hores parlant de la vida., Van mirar el rellotge i es van donar compte que eren quasi les deu de la nit. La Gisenda se n'havia d'anar. El Martí havia de cuinar.

- Moltes gràcies, Martí. M'has ajudat moltíssim... -Va dir la Gisenda.

- De res, Gisenda. Em sap molt greu el que ha passat.

- Ens veiem demà. -Va dir molt trista.

- Adéu Gisenda. -Va contestar-li.

Va alçar-se a les set del matí. Com tots els dies. Va eixir al carrer i es va disposar a agafar l'autobús. Era un dia trist. La boira predominava, els fums dels cotxes impedien veure el paisatge, la gent pareixia cansada... Martí estava aclaparat. Quan va arribar, no va alçar el cap, va obrir la porta i va fer com tots els dies. Evitava parlar del tema. Observava les cares dels alumnes, les seues llàgrimes, el ressentiment, el dolor d'un món injust. Després d'una classe molt dura, la Gisenda se li va acostar.

- Bon dia, Gisenda.- Va dir Martí amb un somriure fals.

- Bon dia, Martí. He de contar-te una cosa.

- Tinc temps. Conta'm.

- Bé... He descobert que a la universitat hi ha un altre traficant, s'ha estés la veu, es diu El Pispas. -Va dir Gisenda

- I què vols fer? -Va preguntar el Martí molt intrigat.

- Vull que deixi de passar. Vull que ningú més d'aquesta universitat muira. Vull un món més just. I necessite la teua ajuda, si us plau. -Va demanar-li Gisenda.

- Seu, he de contar-te una història. Fa molt de temps jo també passava, és un món molt complicat i arrisques la teua vida. Estàs segura?

- Sí, Martí, per la Júlia.

- No serà fàcil. Primer hem d'esbrinar qui ens pot aconseguir la droga. Normalment els traficants de dalt es troben molt protegits. Després hauriem d'anar al lloc d'on ix la droga, sí, el laboratori. Potser la fan en els laboratoris de les enginyeries. Entrar no serà fàcil, tenen molta seguretat. -Va dir Martí.

- Tot clar. Podem estudiar tots els expedients dels alumnes amb antecedents. Haurem d'anar al despatx del director de la universitat. -Va contestar Gisenda.

- Quedem a les vuit a la porta dels despatxos, porta forquetes.

A les vuit tots dos es trobaven a la porta dels despatxos. Estava tot obscur i en silenci. La Gisenda, com bé havia demanat Martí, portava forquetes. Van entrar al despatx del director, previament havien vigilat si hi havia algú. Martí va agafar les orquetes i va obrir els calaixos. Va buscar en el calaix dels estudiants de enginyeries. Hi havia 400 expedients més o menys. Els va agafar tots. Acabada la feina, van eixir correns cap a la porta, quan de sobte, algú els va cridar. Martí i Gisenda, plens de por, van córrer sense mirar enrrere.

- Què fem ara? -Va preguntar la Gisenda.

- Bona pregunta. Anem a ma casa i els llegim tots? -Va contestar Martí.

- Bé, però els portes tu. -Va dir al mateix temps que li donava el grapat de papers.

- De pressa, que fa fred. -Va dir Martí.

Van arribar a casa a les deu i mitja de la nit. La mare, sorpresa per l'aspecte que portaven, va preguntar que havia passat. La Gisenda va fer-li'n un resum. Tots tres es van disposar a llegir tots els expedients, a la cerca d'alguna pista. Les quatre de la matinada. Últim expedient. A veure si hi ha sort. Res. Tots tres, amb tres litres de cafeina cauen rendits. No poden sospitar de ningun alumne. Tots eren alumnes excelents. Tots provenien de famílies adinerades. Impossible. Hauran de fer una altra cosa.

- Gisenda! Arribem tard a classe, de presa!- Va cridar Martí.

- Ja vaig, ja vaig! - Va alçar-se la Gisenda amb els ulls mig tancats.

- Hem de tornar tots els expedients i no sé com ho farem. Agafa'ls, vinga.

- Deixa'm a mi, tu ves-te'n a classe. -Va dir la Gisenda.

- Confie en tu. No em defraudes. -Va contestar Martí amb un somriure.

Van arribar a les deu a la universitat. Martí va anar a la seua clase. La Gisenda es va disposar a retornar tots els expedients. Va haver de distraure el director per poder entrar en el despatx i deixar els expedients. Després va anar a classe de Martí. Es van mirar tots dos i van somriure. Al canvi de classe, Martí i la Isa es van topar

- Ei Martí! Quant de temps! Com va tot?- Va dir la Isa

- Hola Isabel! Bé, tot bé. -Va mentir.

- M'alegre... prenem un cafenet? -Va preguntar-li amb un somriure...

- És clar! Anem al café dels Sentits?. -Va proposar Martí.

- Perfecte. M'agrada el café que fan.

- Et vas assabentar d'això de la Júlia? La seua mort, les drogues...? -Va preguntar Martí indecent.

- Sí... quina desgràcia, tu! -Va contestar abaixant el cap.

- Doncs hem descobert que hi ha un altre traficant rondant per la universitat.

- Què dius? Sabeu qui és? -Va preguntar confosa.

- No, estem investigant... ens vols ajudar? -Va proposar-li Martí.

- Tot pels alumnes. Estic segura que és un alumne. -Va acusar.

- No estiguis tan segura, cap alumne te antecedents i tots provenen de famílies adinerades.

- Aleshores no tinc ni idea. Me m'he d'anar ràpid. M'alegre d'haver xarrat amb tu. Ja ens veiem. -Se'n va anar corrents.

Martí, atònit i indefens davant la reacció d' Isabel, va alçar-se, va pagar els cafés, i se'n va anar. Per què s'havia comportat així? Tenia molt què pensar. Qui seria el traficant? Seria un alumne... o un professor? Tantes preguntes sense resposta.
 Comenta
 
Capítol 3 Pols a les aules III
- Vinga Martí, alçat, arribaràs tard a classe. -Va dir la mare de Martí.

- Ja vaig, mare.. -Va alçar-se de mala gana.

- Faig café? -Va preguntar la mare

- Sí, si us plau. Gràcies, mare. -Va contestar Martí ja menys adormit.

Com tots els dies, va agafar el bus per anar a la universitat. Va arribar massa prompte i per tant se'n va anar a la cantina a fer-se una cocacola. Mentres pagava la cocacola es va topar amb la Isabel. Es va apropar a ella per parlar-li. Isabel en adonar-se que estava Martí va pegar mitja volta i se'n va anar. Martí, confús amb el comportament de la Isa, es va prendre la cocacola i se'n va anar a classe.

- Bon dia a tothom. Com va tot? -Va dir Martí posant els llibres a la taula.

- Bé... amb un poc de ressaca. -Va dir el Jaume.

- Aleshores parlem de Tirant lo Blanc, així tindreu menys ressaca. Què podeu contar de la novel.la? -Va vacil.lar Martí.

- És una novel.la cavalleresca de l'escriptor Joanot Martorell i va ser publicada l'any 1490. -Va contestar Maria, la millor alumna de filologia.

- Molt bé. Què podeu dir del segle XV?

- Que va ser el Segle d'Or Valencià, amb grans autors com ara Joanot Martorell, Ausias March, Jaume Roig, Isabel de Villena... -Va contestar Jaume.

- Molt bé, Jaume, per a tenir ressaca ho tens tot molt clar. -Va dir Martí amb carcallades.

La classe havia finalitzat. Havia estat bé. Els seus alumnes començaven a veure la llum. Encara es notava l'ausència de la Júlia. Mestres Martí arreplegava tots els llibres, que no eren pocs, la Gisenda es va acostar a la taula.

- Ei, Martí! Ahir faltaves tu a la festa del Jaume. -Va dir la Gisenda rient-se.

- Per les vostres cares de ressaca... supose que ha anat molt bé, o estic equivocat?

- Suposes bé, Martí. Vinc amb noves notícies.

- Conta'm, que tens per a mi. -Va dir Martí amb sorpresa.

- Bé... ahir a la festa hi havia amfetamines. Les havia comprat Maria. Hem d'esbrinar on les ha comprades.

- I com fem això? -Va preguntar Martí.

- Fàcil. Li preguntem a qui les ha comprades, i ja tindrem el traficant! -Va dir la Gisenda.

- Ja ja ja! Creus que és així de fàcil? El més probable és que eixes pastilletes les hagen tocat més de deu mans. -Va dir el Martí amb seguretat.

- Com que deu persones? No ho entenc.

- Ser traficant és molt perillós, per tant el traficant li dona la mercaderia a una persona, eixa persona a una altra i així succesivament. Amb la finalitat de protegir-se al màxim.

- Si és com ho has contat... serà més difícil. Però hem de trobar-lo Martí, si us plau. -Va contestar la Gisenda.

- Esbrina d'on va comprar les pastilles Maria, i indaguem més en el tema. -Va finalitzar Martí

- Això faré. Demà tindràs més notícies. Adéu Martí!

Martí va agafar tots els llibres i es va disposar a anar-se'n. Va obrir la porta i va eixir. Va anar pel passadís de les enginyeries ja que estava més a prop de la parada del bus. Va passar al costat de la classe 134 quan de sobte va escoltar a dues persones. Semblaven sospitoses ja que anaven de negre. Tenien una veu familiar. Una dona i un home. Martí va posar-se darrere de la porta i va escoltar.

- Ens volen comprar 3 kilograms d'amfetamines per al dimarts que ve. -Va dir la dona.

- Com que 3 kilograms? Això és moltíssim... hauriem de fer-ho per les nits. -Va contestar.

- Demà parlem amb la Maria i ens quedem tota la nit ací.

- D'acord, ens veiem demà. -Va contestar l'home sospitós.

Martí atònit davant aquella conversa va anar-se'n ràpidament i va cridar la Gisenda per contar li-ho tot. Bé, ja estaven més a prop. Hauria d'estar content? O trist?

- Gisenda! Aquesta nit hem de quedar-nos per ací, avui segur que fabriquen les amfetamines.

- D'acord. Potser la Maria també les faça. -Va contestar Gisenda.

- Quan finalitzen les classes quedem ací, la busquem i la perseguim.

- Parlaré amb ella a vore què fa aquesta nit. Ens veiem després, adéu Martí.

- Fins després Gisenda.

Quan va arribar a casa va agafar la cerveseta i el llibre. Com tots els dies. Martí va posar al dia la seua mare. Li va contar tot el que havia ocorregut. La seua mare, preocupada, li va dir que anara amb molt compte , que no coneixia el món de les drogues. O era això el que ella pensava.

Al dia següent, de camí cap a classe, Gisenda es va topar amb Maria. Va dir-li d'anar a fer-se un cafenet per parlar de la vida, ja que feia temps que no parlaven.

- Com va tot, Maria?

- Molt bé, amb problemes familiars però en principi tot bé. I tu? -Va contestar Maria

- Bastant bé.

- He vist que t'has fet molt amiga del professor de filologia. -Va dir Maria amb una cara rara.

- Sí, la veritat és que sí, és un home de deu. Hauries de parlar amb ell. Per cert, fem un sopar avui? -Va proposar Gisenda.

- Avui? Impossible. He de fer un treball a la biblioteca. Millor ho deixem per a un altre dia, sí? Parlem després, adeu Gisenda!

- Adéu Maria, que vaja tot bé.

Quan va finalitzar les classes, Gisenda i Martí es van reunir a la cafeteria. Com Gisenda sabia la classe de Maria, van anar a per ella. Tots dos, molt silenciosament, van perseguir Maria. Finalment, va entrar a la cuina de la cantina d'Humanitats. De fora s'escoltaven diverses veus, una d'elles era Maria. Com no podien entrar, es van quedar fora, observant per les finestres. De sobte, Martí va veure una persona entrar. L'última persona que s'imaginava. La Isabel. Tots dos van quedar-se bocabadats.

- Martí! Crec que ens han escoltat! Ràpid, anem-hi!

- Ràpid, que no ens vegen. -Va dir Martí molt nerviós.

- Has vist qui eren? Fascinant, veritat?

- No m'esperava això d'ella... demà tornem, i els enregistrem. -Va proposar Martí

- Martí, això és molt perillós... jo no vindré.

- No passa res, jo tornaré, ja et cridaré i et posaré al dia. Agafaré aquest bus, ens veiem demà.

- D'acord Martí, fins demà. -Va dir Gisenda.

Martí va agafar el bus, la línia 4, la mateixa de tots els dies. Com estaven fent obres va fer un recorregut més llarg. Martí es va quedar inmers en els seus pensaments, l'Isa, les amfetamines, què faria amb sa mare...

Quan va arribar a casa, va agafar la cerveseta i el llibre. Los pilares de la tierra s'estava llegint. Un llibre meravellós i fascinant, deia. Va agafar paper i boli i va planejar com els descobriria fent amfetamines. Primer aniria a la cuina, s'amagaria i esperaria fins que arribés algú. Quan estigueren fent la mercaderia, els enregistraria, així tindria proves per a la denúncia. Després de tota la seua planificació, es va adormir.

Al dia següent, com tots els dies, es va alçar tard, va agafar els llibres, els diners i alguna cosa per a menjar. En vegada de l'autobús va agafar la bicicleta. Sí, Martí fent esport. Va arribar prompte i va anar a fer-se una coca-cola. De sobte va topar-se amb la Gisenda.

- Bon dia, Martí, avui faràs nit ací? -Va preguntar-li Gisenda.

- Sí, i crec que tu no vens... o m'equivoque?

- Això ha arribat massa lluny, eixa gent és molt perillosa... no vull problemes. -Va dir Gisenda

- Sols un dia més, ens ha costat esbrinar qui era el traficant, i més el fabricant. -Va pregar Martí.

- No Martí... no puc. Ja m'ho contaràs tot, adéu. -Va dir Gisenda trista.

La Gisenda va anar-se'n cap a classe, trista i amb molta por. Mai li havia agradat mentir. I menys al Martí. Sols volia que tot això s'acabara. No volia que a Martí li passara res. De camí a classe es va topar amb el seu malson. Aquella panderola que portava dos dies amenaçant-la.

- No hauràs parlat amb ell, veritat que no? -Va dir Maria critant

- No, tranquil.la, no li he dit res. -Va contestar Gisenda amb molta por.

- Això espere, pel contrari, ja saps què li passarà a la teua germana. -Va dir-li agafant una navalla de la seua motxila i jugant amb ella.

- D'acord, d'acord. Tinc classe, me'n vaig ràpid. Adéu.

La Gisenda, sense mirar enrere se'n va anar cap a classe de sintaxi, molt atemorida. Volia dir-li a Martí que no anés a la cuina aquella nit, però no podia. Quan va finalitzar totes les classes, Martí va arreplegar tots els llibres i va anar a la cuina. Eres les set. Potser hauria d'esperar unes dos hores. Esperaria el necessari. Es va amagar darrere la porta. Segur que ací no em veuran, deia. Quan portava quasi hora i mitja esperant, va escoltar unes veus.

- Vosaltres agafeu la mescla. Jo rentaré tots els gots. -Va dir Isabel.

- Vinga va, Jaume, agafa tota la mescla. -Va demanar Maria.

- Tota? És molta! -Va contestar Jaume

- He dit que l'agafes! -Va fer un crit Maria.

- Teniu tota la mescla? Ja tinc els gots. -Va dir Isabel.

- Ja ho tinc tot. Anem-hí.

De sobte, Martí va escoltar com se n'anaven de la cuina i tancaven la porta. Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.- Li havien posat un parany. Volien lliurar-se d'ell. Ara ningú sabrà tota la veritat. Havia passat un any. Un any donant classe en aquesta universitat. Asegut a terra, quasi inconscient, va cridar la Gisenda. Va dir-li molt sufocat que anés a la cuina. Poc després, va tancar els ulls.

Martí, sense consciència, va escoltar veus. Gisenda, era Gisenda. Va escoltar com tiraven la porta a terra i com entraven a la cuina Gisenda i unes persones de blanc. Martí va notar com l'agafaven i li posaven un aparell per a respirar bé al nas i a la boca. L'ultima cosa que va escoltar va ser els plors de la Gisenda. 
- Ja està obrint els ulls! -Va cridar Gisenda

- No crides tant xiqueta, que de l'esglai es tornarà a quedar en coma. -Va dir la mare de Martí

- Coma? Quina coma? -Va dir Martí espantat.

- Martí! Ja pots parlar i tot! -Va cridar Gisensa mentres li donava un petó

- Què ha passat? Què faig ací?

- Amoret meu, no t'en recordes de res? Portes en coma un mes. -Va dir la mare.

- Martí, gràcies a tu han tancat a la presó els traficants de la universitat. Isa, Maria...

- De l'última cosa que m'en recorde és d'estar en la cuina de la universitat, i de fum... molt de fum. Ja no sé res més. -Va dir Martí intentant recordae el que gavia ocorregut.

- Martí, una última cosa, quan estigues millor, la policia vol fer-te una entrevista, i donar-te un premi pel teu treball i per haver-te involucrat tant. -Va dir Gisenda molt feliç.

Al cap d'una setmana Martí ja podia parlar be del tot, caminar i fins i tot fer curses de cadires de rodes amb la Gisenda. La Gisenda li havia sigut molt fiel, s'havia quedat a l'hospital tota la setmana, donant-li ànims. El dissabte li van donar l'alta a Martí, justament a les deu i dotze del matí. A les deu i mitja ja estava en el bar, prenent una cerveseta. Porte un mes sense beure cervesa, deixeu-me que bega a les deu del matí, deia Martí. Dissabte per la vesprada Martí i Gisenda van anar a la comissaria, per fer l'entrevista i agafar el premi.

- Bé Martí, gràcies a la teua valentia has fet aquesta ciutat un poc més segura. Els traficants ja es troben empresonats. Volem oferir-te una recompensa de 1000 euros i volem que trevalles amb nosaltres, al departament de drogues de la comissaria. Què ens contestes? -Va oferirli un dels policies, el més alt de tots.

- Treballar investigant amb vosaltres? Com ho fan els del FBI? -Va contestar Martí fascinat.

- Sí, més o menys.

- No puc dir que no! Clar que sí, sí, ho faré! - Va contestar molt entusiasmat.

- Avui mateix et farem la plaqueta. Benvingut Martí, espere que estigues molt gust ací. -Va dir un altre policia.

- Smith, ens han telefonat de Málaga, ha arribat un vaixell amb 1000 tonelades de cocaïna. Hem d'anar ja. -Va dir un dels encarregats del departament de drogues.

- Martí, agafa una maleta, ens n'anem a Màlaga. -Va dir el policia alt.

La de voltes que dóna la vida. Fa uns anys Martí treballava amb els traficants, ara amb els que els persigueixen. Martí començava una nova vida. Una vida molt arriscada, però entusiasmant. Gisenda va fer-se voluntària de l'asossiació Projecte Home. Tots dos treballaven en llocs diferents, però els unia la mateixa intenció, fer el bé.

 

 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]