Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS


mescute
Reus
 
Inici: L’aire que respires

Capítol 1 Capítul 1
Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers ja no tenen esma de dir res.



La pluja s’ intensifica, fins arribar al punt de deixar xops els dos francesos. Necessiten trobar un lloc per passar la nit, ja que passar-la a la intempèrie no és gaire segur. Jean-Paul i Peter Pettit, nascuts a les Menuires i amics des de la infància, tots dos es van quedar orfes als 10 anys, per culpa d’un terrible accident que va acabar amb les vides dels seus pares. Van ingressar en un orfenat, i d’allí no en van sortir fins complir la majoria d’edat. Ja lliures, no sabien què fer amb les seves vides, no els quedava res, no rebien cap ajut. Per culpa de la desesperació, van decidir immigrar a Catalunya, amb l’esperança de refer les seves vides.



-Mira Peter, allí al fons es veu com un hostal. Potser hi podríem passar la nit.- diu en Jean, emocionat.



En Peter assenteix amb el cap, i tots dos fan camí cap a l’hostal. Al arribar-hi, baixen del carruatge i es disposen a entrar. Ja dins, s’acosten a un majordom i demanen una habitació per passar-hi la nit. El majordom els assigna una cambra i també els convida al menjador, perquè puguin refer els seus estómacs. Això els alegra molt, ja que portaven un quants dies alimentant-se de pa sec i aigua. Els francesos donen les gràcies al majordom i pugen a l’ habitació per deixar-hi les seves pertinences. L’habitació és bastant gran, té dues calaixeres i un armari molt gran (per poder deixar la roba). Després d’haver-ho deixat tot, es canvien de roba per anar una mica més formals i baixen al menjador. S’asseuen a la taula que els assignen i esperen que els portin el menjar. El menjador té un ambient bastant animat. En una taula hi ha assegudes la Senyora Forès, la Senyora Sans i la Senyora Alberich, un grup de senyores que han vingut a passar el cap de setmana juntes. Totes elles porten uns vestits magnífics, molt elegants, que les fan sentir de marevella. En una altra taula, hi ha el matrimoni Roca parlant amb el matrimoni Bosch, tots dos matrimonis van vestits molt refinats. Els dos homes porten unes perruques de tirabuixons i uns vestits molt fins amb uns guants blancs i prims a les mans. Les dos dones porten uns vestits que els arriben fins als turmells, però alhora molt escotats. I, en l’última taula, asseguts, hi ha en Pere Jordà i la Marina Ribé, un matrimoni jove que fa poc que s’ha casat. També van vestits molt elegants, però amb un toc una mica juvenil. Els dos francesos intenten portar una conversa, però tenen molta gana i només desitgen que els arribi ja el menjar. Quan arriba, els dos francesos es posen a menjar. De primer plat, una escudella, un magnífic plat per un temps tan fred; de segon, un estofat de vedella amb patates i per últim unes postres molt populars, crema catalana.



Feian temps que no menjaven tan bé. Acabat l’apat, s’aixequen de les cadires, s’acomiaden de les persones que encara seuen a les taules i obren la porta del menjador decidits a sortir per anar a descansar. A punt de sortir, entra la senyora Roca molt esverada, acompanyada del propietari de l’ hostal, el senyor Puig. Aquest mana seure a tothom en una cadira i comença a parlar.



-  Senyors i senyores, perdoneu-me que els estigui molestant en aquests moments, però hi ha una qüestió que hem de resoldre. Avui al matí, la senyora Roca tenia guardades unes joies a la seva cambra, però ara ja no hi són. Les hem estat buscant per tota l’habitació però no les hem trobat. Només pot haveri-hi una opció: hi ha algú de vostès que ha agafat aquestes joies. Qui hagi sigut, siusplau que ho digui ara; si no, les conseqüències seran molt greus: tots vostès ja saben on van a parar els lladres...



Tota la sala s’ha quedat muda; només es senten uns quants xiuxiuejos. La senyora Sans s’aixeca de la cadira i pregunta pels mossos d’esquadra, ja que de tots aquests afers se n’han de cuidar ells. L’hostaler li respon que fins l’endemà no hi podran anar, ja que és molt tard per anar-los a buscar ara. Els francesos que estaven escoltant molt atentament el Senyor Puig, es queden de pedra. Si els mossos d’esquadra descobreixen que ells dos són uns fugitius francesos, els faran retornar a França, i això ells no ho volen de cap manera. Només tenen una opció: trobar les joies robades i el culpable, i per fer això han d’actuar ràpid. Necessiten fer veure que són experts en la matèria sobre crims, perquè els hostes els facin cas. En Peter, sense pensar-ho dos cops, s’aixeca de la cadira i, dirigint-se a tots els hostes diu:



- Senyors i senyores, no perdin els nervis. El meu amic Jean i jo, som entesos en aquesta matèria, aquests afers per a nosaltres són com bufar i fer ampolles. N’hem resolt moltíssims, d’aquesta mena de robatoris. Primer, el lladre ha de ser en aquesta sala, ja que tots els hostes que s’allotgen en aquest hostal estan presents aquí. Segon; si tots fossin tan amables, m’agradaria que em diguessin què han fet durant tota aquesta tarda, ja que el robatori s’ha comès en aquest moment del dia.



La Senyora Forès és la primera en parlar: -Les meves companyes i jo, hem estat fora, no hem posat el peu durant tota la tarda en aquest hostal i tampoc tenim cap motiu per haver robat les joies d’aquesta pobra dona.



Els següents en parlar són el matrimoni Bosch. Ells, com tots els altres hostes, expliquen la mateixa història; que en l’hora que s’ha comès el  furt, ells no eren a l’hostal.



Tots els hostes ja estan interrogats. El problema és que cap d’ells ha pogut donar alguna pista en la seva interrogació; tothom, pel que es veu, estava fora de l’hostal a la tarda. Però, sigui com sigui, algú està mentint, ja que un dels hostes presents ha de ser el lladre. En Jean s’escura la gola i comença a parlar:



-. Moltes gràcies, senyors i senyores per la seva paciència i amabilitat, però no hem pogut deduir resfins ara en les interrogacions per això haurem de donar pas al registrament de les seves pertinences, ja que les joies podrien estar amagades allí. Siusplau, si fossin tan amables, m’agradaria que anessiu a buscar-les a les vostres cambres i que tornessin rapidament cap aquí. Nosaltres els esperarem aquí mateix.
 Comenta i/o vota (0)
 
Vots totals acumulats: 0 vots


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2437
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  421 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  256 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  220 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  311 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  285 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza




Amb el suport de:

                


Amb la col·laboració de:

                   

[Web creada per Duma Interactiva]