Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS


mescute
Reus
 
Inici: L’aire que respires

Capítol 1 Capítul 1
Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers ja no tenen esma de dir res.

La pluja s’ intensifica, fins arribar al punt de deixar xops els dos francesos. Necessiten trobar un lloc per passar la nit, ja que passar-la a la intempèrie no és gaire segur. Jean-Paul i Peter Pettit, nascuts a les Menuires i amics des de la infància, tots dos es van quedar orfes als 10 anys, per culpa d’un terrible accident que va acabar amb les vides dels seus pares. Van ingressar en un orfenat, i d’allí no en van sortir fins complir la majoria d’edat. Ja lliures, no sabien què fer amb les seves vides, no els quedava res, no rebien cap ajut. Per culpa de la desesperació, van decidir immigrar a Catalunya, amb l’esperança de refer les seves vides.

-Mira Peter, allí al fons es veu com un hostal. Potser hi podríem passar la nit.- diu en Jean, emocionat.

En Peter assenteix amb el cap, i tots dos fan camí cap a l’hostal. Al arribar-hi, baixen del carruatge i es disposen a entrar. Ja dins, s’acosten a un majordom i demanen una habitació per passar-hi la nit. El majordom els assigna una cambra i també els convida al menjador, perquè puguin refer els seus estómacs. Això els alegra molt, ja que portaven un quants dies alimentant-se de pa sec i aigua. Els francesos donen les gràcies al majordom i pugen a l’ habitació per deixar-hi les seves pertinences. L’habitació és bastant gran, té dues calaixeres i un armari molt gran (per poder deixar la roba). Després d’haver-ho deixat tot, es canvien de roba per anar una mica més formals i baixen al menjador. S’asseuen a la taula que els assignen i esperen que els portin el menjar. El menjador té un ambient bastant animat. En una taula hi ha assegudes la Senyora Forès, la Senyora Sans i la Senyora Alberich, un grup de senyores que han vingut a passar el cap de setmana juntes. Totes elles porten uns vestits magnífics, molt elegants, que les fan sentir de marevella. En una altra taula, hi ha el matrimoni Roca parlant amb el matrimoni Bosch, tots dos matrimonis van vestits molt refinats. Els dos homes porten unes perruques de tirabuixons i uns vestits molt fins amb uns guants blancs i prims a les mans. Les dos dones porten uns vestits que els arriben fins als turmells, però alhora molt escotats. I, en l’última taula, asseguts, hi ha en Pere Jordà i la Marina Ribé, un matrimoni jove que fa poc que s’ha casat. També van vestits molt elegants, però amb un toc una mica juvenil. Els dos francesos intenten portar una conversa, però tenen molta gana i només desitgen que els arribi ja el menjar. Quan arriba, els dos francesos es posen a menjar. De primer plat, una escudella, un magnífic plat per un temps tan fred; de segon, un estofat de vedella amb patates i per últim unes postres molt populars, crema catalana.

Feian temps que no menjaven tan bé. Acabat l’apat, s’aixequen de les cadires, s’acomiaden de les persones que encara seuen a les taules i obren la porta del menjador decidits a sortir per anar a descansar. A punt de sortir, entra la senyora Roca molt esverada, acompanyada del propietari de l’ hostal, el senyor Puig. Aquest mana seure a tothom en una cadira i comença a parlar.

-  Senyors i senyores, perdoneu-me que els estigui molestant en aquests moments, però hi ha una qüestió que hem de resoldre. Avui al matí, la senyora Roca tenia guardades unes joies a la seva cambra, però ara ja no hi són. Les hem estat buscant per tota l’habitació però no les hem trobat. Només pot haveri-hi una opció: hi ha algú de vostès que ha agafat aquestes joies. Qui hagi sigut, siusplau que ho digui ara; si no, les conseqüències seran molt greus: tots vostès ja saben on van a parar els lladres...

Tota la sala s’ha quedat muda; només es senten uns quants xiuxiuejos. La senyora Sans s’aixeca de la cadira i pregunta pels mossos d’esquadra, ja que de tots aquests afers se n’han de cuidar ells. L’hostaler li respon que fins l’endemà no hi podran anar, ja que és molt tard per anar-los a buscar ara. Els francesos que estaven escoltant molt atentament el Senyor Puig, es queden de pedra. Si els mossos d’esquadra descobreixen que ells dos són uns fugitius francesos, els faran retornar a França, i això ells no ho volen de cap manera. Només tenen una opció: trobar les joies robades i el culpable, i per fer això han d’actuar ràpid. Necessiten fer veure que són experts en la matèria sobre crims, perquè els hostes els facin cas. En Peter, sense pensar-ho dos cops, s’aixeca de la cadira i, dirigint-se a tots els hostes diu:

- Senyors i senyores, no perdin els nervis. El meu amic Jean i jo, som entesos en aquesta matèria, aquests afers per a nosaltres són com bufar i fer ampolles. N’hem resolt moltíssims, d’aquesta mena de robatoris. Primer, el lladre ha de ser en aquesta sala, ja que tots els hostes que s’allotgen en aquest hostal estan presents aquí. Segon; si tots fossin tan amables, m’agradaria que em diguessin què han fet durant tota aquesta tarda, ja que el robatori s’ha comès en aquest moment del dia.

La Senyora Forès és la primera en parlar: -Les meves companyes i jo, hem estat fora, no hem posat el peu durant tota la tarda en aquest hostal i tampoc tenim cap motiu per haver robat les joies d’aquesta pobra dona.

Els següents en parlar són el matrimoni Bosch. Ells, com tots els altres hostes, expliquen la mateixa història; que en l’hora que s’ha comès el  furt, ells no eren a l’hostal.

Tots els hostes ja estan interrogats. El problema és que cap d’ells ha pogut donar alguna pista en la seva interrogació; tothom, pel que es veu, estava fora de l’hostal a la tarda. Però, sigui com sigui, algú està mentint, ja que un dels hostes presents ha de ser el lladre. En Jean s’escura la gola i comença a parlar:

-. Moltes gràcies, senyors i senyores per la seva paciència i amabilitat, però no hem pogut deduir resfins ara en les interrogacions per això haurem de donar pas al registrament de les seves pertinences, ja que les joies podrien estar amagades allí. Siusplau, si fossin tan amables, m’agradaria que anessiu a buscar-les a les vostres cambres i que tornessin rapidament cap aquí. Nosaltres els esperarem aquí mateix.
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2
Els primers en tornar al menjador són el matrimoni Bosch i el matrimoni Roca. Tots dos porten una caixa a les mans on dins guarden les seves coses.

-. Molt bé – diu en Jean – com que sou els primers en arribar, començarem amb vostès el registrament.

El Senyor Roca i la Senyora Bosch lliuren les dues caixes a en Jean. Aquest amb molta cura comença a rebuscar per dins, però no troba res interessant. Mentrestant en Peter acompanyat del Senyor Puig entren dins les dues cambres dels dos matrimonis per assegurar-se de que les joies no siguin allí.

-Moltes gràcies per haver-me deixat mira entre les vostres pertinences – diu en Jean - però ara m’agradaria mirar una mica per damunt la vostra roba. Hem d’estar completament segurs de que no porteu les joies al damunt. Per cert senyoretes, no us preoucupeu, no seré jo quí dugui a terme el vostre registrament, serà aquesta noia encantadora, la filla del Senyor Puig.

En Jean s’emporta els dos homes en una sala, i la filla del Senyor Puig s’emporta les dones en una altra.

-. Gràcies per ser tan pacients –  diu en Jean adreçat als dos senyors – ara si sou tan amables m’agradaria que us treguèssiu les vostres jaquetes i les pengèssiu en aquest penjarobes. També m’agradaria que us treguèssiu els guants siusplau.

Els dos homes fan el que els hi diu en Jean, el Senyor Roca es treu la jaqueta, la penja al penjarobes i també es treu els dos guant de les mans. El Senyor Bosch es treu la jaqueta, la penja, i  es treu un guant però l’altre no. El Jean se’l mira extranyat i li pregunta  perquè no es treu l’altre guant. Ell li respon:

-.  Miri Jean, em costa molt de treure’m aquest guant, quan tenia 20 anys, em vaig cremar la mà i desde llavors que tinc una gran cicatriu. No m’agrada gens ensenyar-la, ja que a la gent li fa molt de fàstic i em sento una mica avergonyit d’haver-la de mostrar.

En Jean se’l creu, ell tampoc té masses ganes de veure una mà tota cremada.

Al tornar al menjador, les Senyores Roca i Bosch ja havien acabat amb el registrament i estaven assentades en una taula esperant els seus respectius marits. La filla del Senyor Puig no havia trobat res extrany en les seves robes.

Durant l’estona següent, en Jean va seguir amb els registraments personals de tots els hostes i el Peter amb ajuda del Senyor Puig van seguir rebuscant a les cambres de tots els hostes.

Res de res, no han pogut trobar cap pista sobre el lloc on estan les joies. Decideixen tots tres fer arribar la mala notícia als hostes, ja que aquests també tenien esperances de que les trobessin aviat. Ja tots reunits, en Peter accedeix a parlar:

-. Mirin senyors i senyores, hem fet tot el possible per intentar desxifrar l’entrallat del lloc on estan amagades les joies, però no em tingut sort. En les vostres pertinences no em trobat res, i  això ens fa pensar que cap de vosaltres és el lladre. Però llavors, quí és el lladre? Algú de fora? No, impossible, ningú ha entrat ni ha sortit d’aquest hostal desde l’hora de sopar, i en aquesta hora les joies encara estaven a l’habitació de la Senyora Roca. Se’ns escapa algo, però el què, no ho sabem. Necessitem la vostra màxima ajuda, entre tots podem treure l’entrallat en aquest afer, però siusplau, col·laboreu. Si veieu o sentiu alguna cosa sospitosa, ni que penseu què és una tonteria feu-nos ho arribar. Els petits detalls serveixen per molt.-

Els hostes estan d’acord amb les paraules del Peter, ells també tenen moltes ganes de saber quí és el lladre i com se les ha enginyat per haver pogut amagar tan bé les joies. Però per altra banda, ja comencen a estar una mica farts. Molts d’ells venien a passar un cap de setmana tranquil i per culpa d’aquest problema no ho han pogut disfrutar.

S’ha fet molt tard, tots els hostes s’han anat a dormir, menys en Jean i en Peter que no poden afluixar l’ull. Això de fer veure que són entesos en la matèria dels crims els hi agrada molt, fins hi tot se’ls hi dona bé. Quan hagin resolt aquest misteri i se’n vagin cap a Barcelona es possible que visquin d’aquesta feina. Això de crear hipòtesis i després posar-les a prova els fa sentir vius. El problema és que no pensaven que fos tan difícil resoldre un robatori. Ja han perdut moltíssimes hores en aquest afer i no han pogut deduir res. Després d’estar una estona desperts intentant col·locar algunes peces d’aquest trencaclosques, decideixen anar a dormir. Estan massa cansats per seguir treballant. Demà serà un altre dia.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  527 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  293 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  269 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  363 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza




Amb el suport de:

                


Amb la col·laboració de:

                   

[Web creada per Duma Interactiva]