Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



A2
SANTVICENTDELRASPEIG
 
Inici: L’aniversari

Capítol 1 El partit
Avui fa tres setmanes que no es dirigeixen la paraula. Circulen en silenci, conscients que el primer que obri la boca per dir el que sigui encetarà una etapa nova d’una relació de parella llarga, una relació que va començar fa més de vint-i-cinc anys i que (potser) ja tocaria acabar. Ell condueix. Ara ha apartat un instant els ulls de la carretera per observar l’angle superior dret del parabrisa: busca instintivament l’adhesiu de la ITV i, en no veure’l, recorda que estrenen cotxe, el d’ella (és una d’aquetes parelles en què cadascú es paga el seu propi cotxe). El tranquil·litza pensar que si els para la policia no serà per no haver passat la inspecció tècnica, com així va ser fa tres setmanes amb el seu cotxe vell i atrotinat.

Ella pensava. Pensava en el dia en que es van conèixer : aquell cap de setmana de març de feia ja 27 anys. Anna i la seua família hi havien viatjat des de Caldes de Montbuic cap a Barcelona per a veure al seu germà Nil. Feia un any i mig que la secció d’hoquei patins del F.C.Barcelona havia fitxat al Nil i ells, aquell dissabte, es trobaven allí perquè aquest jugava la final de la Copa Catalana contra el Mataró. Una vegada dins del pavelló els pares d’Anna van anar a seure al lloc que tenien reservat però ella va anar al servei. Quan va eixir, pujant les escales, va xocar amb un noi alt i ros.

Ell era Pol, un noi de Mataró que es trobava a Barcelona pel mateix motiu que Anna, el seu germà, Gerard, també jugava la final de la copa però ho feia amb el Mataró, l’altre equip participant. Ambdós es van aturar i van demanar-se perdó alhora, també van riure alhora. Ell, de seguida, va convidar-la a veure el partit amb ell i ella, després de parlar amb els seus pares, va anar amb Pol. Tot i que cadascun era d’un equip diferent i sols feia una estona que es coneixien, els dos van sentir el mateix : volien tornar-se a veure. Va ser Pol qui, quan va acabar el partit, va parlar primer :

- Enhorabona per la victòria! El teu germà ha jugat molt bé.

- Gràcies, el teu també ho ha fet bé, sobretot amb el gol que ha marcat per tot l’escaire - va dir Anna.

- Quants dies et quedaràs a Barcelona? - digué Pol - Havia pensat que, si demà encara fores ací, podríem quedar per a dinar.

- Sí! Ens quedem dos dies més. Seria una bona idea que demà dinarem junts, li preguntaré a Nil algun bon lloc per anar - va contestar Anna tan contenta com nerviosa.

- Val, ens veiem demà a la una i mitja a la Plaça de Colom aleshores - contestà el Pol.

S’acomiadaren amb dos petons a les galtes i cadascun, pensant en l’altre, van fer camí cap al seu hotel. Tot el que havia passat aquella vesprada havia sigut màgic.

En arribar al seu hotel, respectivament, ambdós van fer el mateix: van parlar amb els seus pares per a dir-los el que farien el dia següent.

Era un quart de dues del migdia del dia següent i Anna ja hi es trobava a la Plaça de Colom. Havia eixit prompte de l’hotel perque estava molt nerviosa. Va estar esperant, veient com la gent anava d’un lloc a un altre i entretenint-se amb els coloms, fins que puntual com un rellotge hi va arribar Pol. Portava una jaqueta blava damunt una samarreta blanca combinades amb uns texans. Era la primera vegada que va sentir que no podia deixar de mirar-lo.

Van estar passejant per Barcelona més d’una hora fins que al voltant de les tres menys quart van decidir seure a menjar al primer restaurant, mes o menys bonic, que van trobar. Feia bon dia i ho van fer a la terrassa. Quan va arribar el cambrer van demanar dues Coca-Coles i un pa amb tomaca i pernil mentre hi esperaven els plats de pasta que també havien demanat. Pol va pagar el dinar i Anna va invitar-lo a un gelat. Van seguir caminant per Barcelona fins que arribaren a l’hotel d’Anna. Van seure al banc més proper i parlaren de tot el que havia passat aquells dos dies. Havien sigut dos dies diferents, dos dies en els que ambdós van sentir coses noves, dos dies que van acabar de la millor manera possible. Es van fer el seu primer petó.

Des d’aquell cap de setmana no van tornar a separar-se més de tres dies, anaven a veure els partits d’hoquei junts, Anna se’n va anar a estudiar a la Universitat de Barcelona on estudiava Pol també; van començar a viure junts. Des d’aquell cap de setmana van ser un.

Fins ara, vint-i-set anys després. Ara ningú sap com acabarà açò, ningú sap cap a on condueix aquell silenci en què vivien des de feia ja tres setmanes.

Un silenci que es va trencar quan un cotxe, en sentit contrari, va xocar amb ells.
 Comenta
 
Capítol 2 L' Hospital
Ara hi eren a l’hospital. Hospital que, des del naixement de la Laia, no trepitjaven.

Aquell dia de fa ja divuit anys van fer-ho per un preciós motiu, però ara hi tornaven per un motiu, que aquesta vegada, ells no havien triat. Ara estava en joc la seua vida.

Si anem marxa enrere en el temps fins el vint-i-nou de maig de 1998 ens trobem amb un dels millor dies de la vida de Pol i Anna. Ens trobem amb el dia en què va nàixer Laia, una nineta redoneta, rossa i petita. Aquell dia eren ells dos, el seu germà Joan de 3 anys, els seus avis i molta més família la que hi era a l’hospital per a conèixer a la petita de la casa.

Tot va començar a la migdiada quan Anna va començar a sentir uns fortíssims dolors de panxa. Es va adonar de seguida, Laia volia exir i conéixer el món i volia fer-ho ja. Anna li ho va dir a Pol, i se’n van anar a l´hospital a corre cuita amb el cotxe que Pol havia comprat feia poques setmanes. El trajecte cap a l´hospital va ser una miqueta pesat ja que Anna va tindre contraccions cada vegada més fortes. Quan hi van arribar, Anna va ser atesa ràpidament ja que va trencar aigües i van portar-la cap a la sala de part acompanyada pel seu marit.

Van ser dues hores en les què el rellotge no avançava. Tots eren a la sala d’espera desitjosos de conèixer la Laia quan de sobte, per fi, va aparèixer Pol amb el nadó als braços. Primer va apropar-la al seu germà que li va fer un petonet a la galta. Pol també li va fer un petó al seu fill i va dir-li que la mare es trobava bé. A continuació van ser els avis, tant els pares de Pol com els de Anna, qui van agafar a la Laia en braços.

Hui, catorze de setembre de dos mil dèsset, també hi eren tots altra vegada a l’hospital. Aquesta vegada ningú es reia, ningú volia trobar-se allí. Tots desitjaven que aquell fatal dia es terminara, a ser possible, de la millor manera.

Ara, divuit anys després, la casualitat va voler que la Laia i el Joan fossen qui haguessen d’esperar dues hores per saber en quines condicions i com es trobaven els seus pares. Passats cinc agònics i llargs minuts més, va eixir, per una porta blanca i de vidre, el Doctor Nogueras. Aquest home alt, prim i de cabells obscurs va ser el metge encarregat d’atendre als seus pares. Es va presentar a ambdós de una manera molt seriosa i tot seguit va comunicar-los l’estat de Anna i Pol : les notícies no eren igual d’encoratjadores per a ambdós. El seu pare havia patit un fort traumatisme cranial i a més els cirurgians es trobaven lluitant per salvar-li la cama dreta. L’havien sedat per a mantenir-lo en observació però la seua vida no corria perill. No els van dir el mateix de la seua mare, Anna es trobava molt més greu : l’impacte del cotxe i els forts colps que es va donar després van fer que patira greus hemorràgies internes i que entrés en coma. Ella ara hauria de ser forta.

En marxar el Doctor Nogueras, Joan i Laia es van fondre en una gran abraçada i després, van anar a comunicar als seus avis com es trobaven Pol i Anna.

No sabia on es trobava ni què havia passat. L’únic del que sí que era conscient era que no podia obrir els ulls ni parlar, però si sentia el que deien i passava al seu voltant. A més, també tenia forts dolors a la cama i el cap. Amb un gran esforç va intentar recordar el que podia haver passat però a la seua ment sols hi arribava una imatge : aquell dia en què ell i Anna van tenir una fortíssima baralla quan ella es va adonar de que el Pol s’estava gastant gran part dels diners, que tenien estalviats per al viatge a Egipte, en apostes esportives.

De sobte, aquest record va ser interromput per la veu de Joan. Es trobava parlant amb Laia sobre sa mare, el seu to de veu sonava preocupat, cansat, trist. Parlaven de les cinc operacions a les quals sa mara s’havia sotmés en tan sols dos dies i de que no sabien si despertaria o no del coma. No s’ho podia creure. Tres setmanes sense parlar-se amb la dona de sa vida i ara no sabia si tornaria a parlar mai més amb ella. Mai es perdonaria si a l’Anna li passés alguna cosa i no pogués demanar-li perdó per tot ni acomiadar-se d’ella.

Just en aquell mateix instant, Pol va sentir com una llàgrima li recorria la cara a la mateixa vegada que obria els ulls.
 Comenta
 
Capítol 3 Egipte
Fa tres setmanes ningú podia presagiar que les coses acabarien així.



Pol i Anna havien estat estalviant diners, des del dia de la seua boda, per a fer un gran viatge l’any del seu 25 aniversari. Havien decidit que la destinació seria Egipte, ambdós desitjaven veure les piràmides i anar a El Caire. Tot anava genial, durant tots aquests anys anaven ficant els diners que estalviaven a una vidriola que es trobava a la seua habitació però des de feia dos anys…



Pol va començar a tindre un problema amb el joc, seriosament, fa dos anys. Tot havia començat amb petites apostes amb els amics relacionades amb el partit de Lliga del cap de setmana però, poc a poc, tot va anar tornant-se més greu. Veient que allò dels partits se li donava prou bé i aconseguia bastants diners va començar a aficionar-se a les apostes en general, va tornar-se més ambiciós. Com que el sou tampoc li donava per a tot, cada matí agafava diners de la vidriola d’Egipte. Eixia del treball i anava directe al saló de apostes que havien obert prop de sa casa, ho feia tots el dies i a més, donava el mateix a que apostar lo important era apostar. Així va ser com es va adonar que en tenia un problema.



Des de feia sis mesos s’hi trobava intentant tapar el forat que hi havia produït als estalvis d’Egipte. No s’explicava com Anna mai, en dos anys que ell hi havia començat a llevar diners, se n’havia donat compte. Però si abans ho pensava abans ocorregué…



Feia tres setmanes, netejant la cambra, Anna va decidir obrir la vidriola per a veure com anaven els estalvis del viatge a Egipte. El viatge el havien de haver fet dos anys enrere però van tindre que postposar-ho degut a uns problemes de salut que va tindre son pare. Va obrir-la molt contenta i il·lusionada ja que, suposadament, els estalvis haurien augmentat en aquells dos anys i ara es podrien permetre unes vacances encara més bones. No s’ho podia creure, va comptar i recomptar els diners com a unes deu vegades. No podia ser veritat que durant aquells vint-i-set anys estalviant tan sols hagueren aconseguit tres mil euros. Anna va començar a plorar, aquell viatge era la seua il·lusió des del dia en que es va casar. On es trobava tot els diners que faltaven?



Dos dies més tard, durant el dinar, Anna va aprofitar que es trobaven tots junts i va comentar el que hi havia descobert.


  • - Ara que som tots junts m’agradaria dir-vos una cosa que vaig descobrir l’altre matí quan netejava la meua cambra - va dir Anna.

     



    - Clar, compta-ho - va respondre la Laia.

     



    - A veure Laia, a veure Joan, ambdós sabeu que el vostre pare i jo hem estalviat diners des del dia del nostre casament per a fer un viatge a Egipte junts pel nostre vint-i-cinc aniversari - començà a dir Anna.





    - Home mama, és clar! A més, també sabem que la vidriola on es troben els diners la guardeu al armari de la vostra habitació - digué Joan.

     





    - Val, aleshores continue. Com us he dit abans, l’altre dia quan netejava la habitació del pare i meva vaig decidir obrir la vidriola d’Egipte per a veure quants diners de més havíem estalviat durant aquests dos anys que hem retardat el viatge - continuà comptant-los Anna.





  •  



Just en aqueix moment Pol es va quedar bocabadat. Amb els ulls oberts com plats no podia creure que això haguera ocorregut. “ Mare meua…” va pensar.


  • - I com van els estalvis? Quant de més heu ficat a la vidriola? - va preguntar Laia.





    - Ahí és la cosa. M’he trobat amb que a la vidriola sols hi havien tres mil euros i això no pot ser. No pot ser que en vint-i-set anys estalviant només hàgem aconseguit tres mil euros. A més, estic quasi segura que l’última vegada que vaig comptar els diners havia més - va dir Anna finalment - Sols volia assegurar-me que no havíeu sigut ningú dels dos i amb les vostres reaccions ja he vist que no.





    Dit tot això van arreplegar la mesa i cadascun va anar a la seua habitació per a fer la migdiada.



    Altra vegada, durant una migdiada va començar tot.



    Pol coneixia Anna més que a ell mateix, sabia que Anna estava trista per el que havia ocorregut amb els estalvis i encara que sabia que el que anava a dir-li comportaria una baralla, tenia que fer-ho. Anna tenia que saber la veritat.



    Encara en la cambra de l’hospital, Pol no va poder continuar recordant més. Li feia mal saber tot el que havia ocorregut.



    Com que des de feia un parell de dies ja es podia moure, amb l’ajuda d’una cadira de rodes, va decidir anar a la habitació d’Anna.



    Una vegada va arribar a la cambra que hi es trobava a la cinquena planta va col·locar la cadira al costat del llit i va agafar amb força la mà de la seua dona. Va continuar recordant.



    Mai oblidaria la cara i les llàgrimes quan va contar-li el que havia fet amb els estalvis del viatge a Egipte. “ No m’esperava açò de tu ” va ser l’últim que va escoltar dir a Anna. Des d’aquell dia no s’havien tornat a dirigir la paraula.



    Va fer-li un petó a la mà a Anna i just en aqueix moment un llarg i intens xiulit i un muntó de metges entrant en la cambra van trencar els seus records i van canviar la seua vida.


 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]