Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



CMO
BENICARLÓ
 
Inici: L’aire que respires

Capítol 1 Quaranta anys
Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res. Tots dos se submergeixen en un únic pensament. Recordant com havia començat tot.

Corria l’any 1775. Els carrers de la ciutat francesa estaven inundats a causa de les grans riuades d’aquell infructífer any. El so dels trons trencaven l’harmonia de les gotes de pluja que col·lidien amb sòl fangós. Dins de les cases, els habitants de Montpeller tractaven de treure l’aigua que es filtrava a través de les portes. Preocupadament, intentaven posar en un lloc segur els seus recursos. Les cases estaven plenes d’angoixa, mai no havien sigut espectadors d’aquest espectacle aquàtic.

No obstant això, a la casa del Nicolau i d’Antònia tenien un altre tipus de preocupacions. Feia hores que l'Antònia s’havia posat de part. Era inaccessible sortir al carrer en cerca d’un metge. Era massa arriscat. Tots dos s’enfrontaven a un gran repte. Nicolau desitjava poder supervisar aquell moment amb l’intens desig de salvar a mare i fill. Els dolors eren quasi inaguantables i l’Antònia tractava de fer bona cara per tal de no preocupar més al seu marit, l’ambient estava carregat de tensió. El rellotge tocava just les set de la vesprada quan l’Antònia sentia que perdia el control del seu cos, no era capaç de suportar-ho. Va perdre el coneixement. Per sort, el xiquet ja havia nascut. Els ulls del Nicolau es van omplir de llàgrimes, els seus sentiments eren completament oposats. El goig i el pànic mantenien una lluita interna. Paral·lelament, a l’altra punta de la ciutat es protagonitzava una escena peculiarment pareguda. Carolina estava a punt de ser mare. No s’ho podia creure,  allò que tantes nits havia somiat, estava ocorrent. Estava observada per un gran equip de professionals els quals garantien, amb tota seguretat, que aquell part no tingués cap tipus d’incidència. Després de tres avortaments, el seu home Adrià quasi no tenia esperança que tot arribés a sortir tal com ho havia imaginat. Els rajos de sol il·luminaven una destruïda versió de la ciutat. La gent sortia de les seves cases i els seus rostres canviaven en contemplar aquells llocs on, tan sols el dia anterior, la gent feia vida normal sense poder arribar a pensar el que anava a passar. A casa dels Jouvet, es despertava l’Antònia. Estava exageradament cansada, el metge acabava d’anar-se’n. Sols necessitava un poc de repòs, havia perdut molta sang durant el part però estava sana. El seu fill Paul, lluïa unes precioses galtes vermelles a joc d’una simpàtica rialla. A la casa Briand, despertaven eufòrics quasi sense creure el que havia passat. Havien aconseguit ser pares després de molt de temps.

Les seves famílies havien estat enemistades durant dècades. No es sabia molt bé perquè o com, però ho estaven. La revolució industrial s’obria pas per tota Europa. Molts la van veure com una gran oportunitat per omplir-se les butxaques, com un tren que no podien deixar passar. Les famílies Briand i Jouvet, almenys, ho havien vist així. Les seves empreses tenien un gran pes dins de l’economia francesa, eren les principals distribuïdores de carbó del país. La gran rivalitat dibuixava un ambient incòmode. Era una gran lluita de titans, venedors del mateix producte. El que ambdues famílies no sabien era que tot anava a canviar, tot estava canviant des del precís i coincident moment en el qual van nàixer els seus fills una plujosa nit d’hivern. Els anys van anar passant i els dos primogènits van arribar a la majoria d’edat.  

No hi havia dia que el tema principal de conversació als dinars i sopars fora la crítica de la seva respectiva competència:

- Tant de bo pogués entendre com la joiosa cadena de trens ha pogut contractar als Jouvet! Ofereixen un producte més barat, sí, però la qualitat és incomparable i ja sense parlar-ne de la formalitat a l’hora d’entregar les seves demandes. Aquests francesos, s’estan tornant bojos!

- Pare, no  t’alteres. Tant de bo pogués jo entendre com pots estar parlant sempre del mateix. Ets un home monòton! Deixa’t estar de crítiques que de segur que els han contractat per algun motiu.

- Però com pots parlar així Jacques. No t’ho puc tolerar. Aquesta família porta més de...

- Quaranta anys encapçalant la producció i vendes de carbó de tota França. -repeteix amb un to burlesc i intentant imitar la veu greu del seu pare.

- Vinga va – va interrompre Carolina- que regni la pau, almenys sota aquest sostre. Les baralles us les reserveu per a un altre moment. Tinguem-ne la festa en pau.

En casa dels Jouvet, celebraven que havien aconseguit el contracte:

- Pagaria per veure per un forat la cara de pomes agres que deu tindre el llest de l’Adrià Briand. Més de quaranta anys en aquest món, som tot allò que necessiten, deia per tal d’aconseguir el contracte. Quaranta anys cap amunt, quaranta anys cap a baix, sempre amb la mateixa història aquest avorrit home!

- S’enorgulleix de la seva empresa pare, tampoc és tan estrany. No són necessaris tants preàmbuls per celebrar aquesta notícia. Arribaré a pensar que t’alegra més la idea de triomfar sobre ell, que aconseguir la feina.

- No ets ni mig normal fill meu!

- Diuen que els fills s’assemblen als pares! Et deixo celebrant la teva victòria sobre els Briand però t’asseguro que el dia que tot el que és teu, sigui meu, les coses funcionaran molt diferent!

- Si no fa fallida l’empresa, ja està bé. Donarem gràcies al nostre Senyor!

Tant Jacques com Paul van maleir l’orgull que havia perseguit a la seva família des de feia... quaranta anys. Van eixir de les seves cases imaginant com hauria sigut la seva vida d’haver nascut en una altra família. De segur, pensaven, que hauria sigut millor. Sobtadament, van recordar el riu de la seva ciutat, on solien anar quan eren més petits. El suau cant dels pardals i el vent pentinant l’herba fresca, dibuixava en les seves ments un paratge on desitjaven estar. Podem tirar-li la culpa al destí o simplement a l’atzar, que en certs cops de la vida, ens brinda l’oportunitat de sentir que no estem sols i fins i tot, ens permet trobar a la persona que és la teva meitat.

Amb pas ferm, baix la freda llum de la lluna, es dirigiren al lloc on tot anava a canviar. 
 Comenta
 
Capítol 2 Sis campanades
Paul es va recolzar en un dels molts frondosos arbres del bosc de la ciutat. En adonar-se ja s’havia mullat tota la part lateral del seu abric. En la seva ment es concebien milions d’idees amb  intenció de fugir d’aquella escena de lluita i rivalitat constant.

A Jacques li convencia cada vegada més la idea de no tornar a creuar la porta de la seva casa amb cada pas que donava. Es va endinsar en el bosc, penetrat per la foscor d’aquella gelada nit, i va veure una ombra a pocs metres d’ell. La seva figura esvelta culminava en una preciosa cabellera. No podia creure el que els seus ulls li permetien contemplar. No podia jurar-ho, però s’atrevia a posar la mà al foc, aquell xic era ni més ni menys que el fill de l’home de qui més es parlava a la seva casa. Per un instant les seves mirades es van creuar i va donar una gran connexió, fins aleshores desconeguda per tots dos. Es van quedar paralitzats. Per un moment el silenci es va apoderar d’aquella situació i una esgarrifança els va recórrer tot el seu cos.Amb veu tremolosa Paul va saludar a Jacques sense saber molt bé com o si anava a haver-hi resposta per part de l’altre. Jacques li va respondre i li va parèixer bé contar-li tot allò que li turmentava dia rere dia, el que s’havia convertit en l’últim pensament de les seves nits i el primer dels seus matins. Paul es va quedar del tot sorprès, se sentia eufòric, mai ningú havia pensat tal com ell ho feia. Va recordar com la seva mare sempre li deia que les millors històries sempre sorgien de les més remotes casualitats. Va decidir posar en comú amb Jacques allò que també l’havia empresonat. Per un instant, les seves mirades inquietes es van tornar a creuar i la respiració se’ls hi va accelerar. Del seu cap tan sols naixien dubtes, que era allò que sentien dintre d’ells que els feia un nuc a l’estómac però que, a la mateixa vegada, els feia flotar en un ambient tan fràgil que desapareixia en el moment en què perdien de vista el rostre de l’altre.

Les hores van passar com a segons per a ells i la idea de marxar es difuminava. Quedaven totes les nits, a altes hores, en aquell lloc on s’havien conegut per primera vegada. El sentiment cada vegada era més intens i no podien llevar-se del cap l’un a l’altre. Els dies es feien tan llargs com les set vides d’un gat i les nits eres curtes com sospirs. Quan la llum del sol feia desaparèixer la foscor del bosc, el maleïen ambdós perquè ell era el motiu pel qual havien de separar-se i esperaven amb gran impaciència l’arribada de la seva estimada amiga que s’obria pas entre la nit.

Els seus respectius pares s’adonaven que alguna cosa estava succeint. Deixa’ls, tenen el cap ple de pardals aquests joves d’avui en dia- repetien els pares cada vegada que elles es mostraven inquietes per l’actitud del seu fill. No eren aus el que precisament tenien Paul i Jacques en les seves ments sinó un anhelat desig de retrobar-se cada nit. Paul va començar a plantejar-se el fet que estava enamorat. Enamorat del fill de l’enemic del seu pare. Enamorat d’un home. Tenia molta por, no sabia el que el futur esdevindria però si ben bé el que ell sentia.

La nit va arribar. Paul havia de confessar-li-ho, estava profundament enamorat d’ell. La seva ment estava impregnada totalment de la seva figura. Jacques ja l’esperava sota l’arbre segut i va notar de seguida que alguna cosa li inquietava. A Paul li tremolaven les cames, no sabia com fer-ho. Va demanar-li que s’aixequés, així ho va fer. Paul es va apropar a ell i tan sols uns pocs centímetres separaven els seus llavis, Jacques el va agarrar, i el va besar. Es van unir en un intens bes. Lentament, es van començar a llevar l’un a l’altre el vestuari i es van unir en un acte de pur amor. En aquell moment, van passar de ser dues persones a una sola. Aquella nit es va consolidar el que ha convertit als humans en bèsties i a les bèsties en humans, més comunament conegut com a amor. Van seguir veient-se moltes més nits cadascuna, més especial que l’anterior. No obstant això, cada matí li juraven no tornar a caure en la temptació i oblidar-se de l’atracció que sentien l’un per l’altre. Estaven condemnats a sofrir en silenci, ningú podia esventar-se del que feien durant les seves llargues escapatòries nocturnes.

Paul estava fart d’amagar-se. La nit va caure i Paul estava decidit a marxar d’aquella ciutat que l’empresonava. Jacques era aquella persona amb qui volia compartir la resta dels seus dies, però no sota un arbre a altes hores de la nit. Els seus pares ja feia setmanes que havien canviat de tema durant les seves vetllades. Ara res no importava més que el casament del seu fill amb la filla del duc de Paris. Per molt que intentava fugir d’aquell matrimoni forçat, no hi existia escapatòria. Ho tenia molt clar, anava a marxar amb l’amor de la seva vida o sense, aquell qui li reportava tanta estima i plaer.

Aquell dia d’estiu xafogós havia sortit abans que s’amagués el sol. En arribar, va decidir mullar-se els peus en el riu on de menut solia fer-ho. Després d’uns minuts va aparèixer Jacques. Estava molt nerviós, li tremolava la veu, no podia ni sostenir-se en peu. Li va contar que es casava, feia mesos que els seus pares havien concertat un matrimoni amb una marquesa de la ciutat de Versalles.

- No puc fer res, no tinc una altra opció, m’he de casar.- digué Jacques.

- No pretendràs contraure matrimoni amb algú que no estimes!

- Les coses no són tan fàcils com tu penses. Que creus que passaria si em nego a casar-me perquè estic enamorat de Paul Jouvet. No tornaria a posar un peu dins de ma casa.

- Jo estaria dispost a fer-ho per tu. Anem-nos-en d’aquesta ciutat que no ens deixa ser lliures, anem lluny, si vens amb mi, et prometo que ni el vent coneixerà els nostres noms. Fa molt de temps que et vaig donar el meu cor i et juro, amb la lluna de testimoni, amor etern. Ets el millor que li ha passat a la meva vida, has conquerit el meu cor i ets el príncep dels meus pensaments. Cada segon del dia penso amb tu, amb el teu rostre, amb el teu cos. Desitjo que arribi la foscor per retrobar-me amb els teus llavis, dels qui sóc un esclau. Vine amb mi i no et penediràs. –Paul va inspirar profundament- Demà a la matinada parteixo en un carruatge per no tornar més, la decisió està presa. M’encantaria que m’acompanyares Jacques, a les sis parteixo. Si no vens, ho sentiria en el més profund del meu cor, no sols per mi, sinó perquè et condemnaràs a una vida d’infelicitat. Potser no és tan fàcil com jo penso, però tot canvia quan el que parla no és la meva ment, sinó el meu cor.

Paul no va voler escoltar la resposta de Jacques. Li va robar un bes i va marxar. La seva figura es va perdre entre el bosc.

Les campanes tocaven les sis del matí quan Paul pujava al carruatge després d’assegurar-se de què ningú no baixava pel carrer on anava a abandonar la ciutat deixant enrere el seu amor, confirmat amb l’última campanada, utòpic. 
 Comenta
 
Capítol 3 Vella enemiga
No podia tornar enrere. Els dubtes, no obstant això, van començar a sorgir. El seu anhel d’aconseguir sentir-se lliure s’anteposava a tot, a tot menys a dir-li adéu per a sempre a la persona que estimaria fins al seu últim alè. La pregunta era, podia ser lliure sense ser feliç? Podia deixar enrere tot allò que havia conformat la seva vida durant divuit anys?



El so de les petjades dels cavalls van posar-li punt final a aquells pensaments. L’única forma de sortir d’aquella ciutat era travessant el frondós bosc, on cada nit se citava amb el seu amant. Pensava que si tancava els ulls, seria menys dur poder travessar-lo sense començar a plorar en dibuixar en la seva ment els records viscuts en aquell bosc. De sobte, el carruatge es va detenir en sec. L’ombra d’un home es va apropar i Jacques, ximplement, no va poder evitar il·lusionar-se. En obrir la porta, es va adonar que no era ell no obstant això, era l’home de confiança del pare de Jacques. Mostrava un rostre intranquil. Jacques l’havia enviat al bosc, pel que semblava, alguna cosa greu havia succeït. I així era, el seu pare havia mort la nit anterior. Paul es va posar les mans al cap, no podia creure el que les seves orelles li permetien sentir. Segons el comunitat de l’home, Jacques li pregava que no marxés d’aquella ciutat. El necessitava, ara més que mai. Aquella situació li superava en tots els aspectes. La sobtada mort del seu pare obligaria a Jacques a fer-se càrrec del negoci familiar i a contraure matrimoni. Jacques demanava ajuda a crits i no podia, o almenys no devia, deixar-lo sol enfront aquella situació. Però, podria veure com es feia realitat allò que els distanciaria amb el pas del temps i els convertiria en simples estranys?



Va pujar al carruatge i sense dir cap paraula, va ordenar al conductor que continués el trajecte. Amb destí a Hostalric, van partir d’aquella ciutat francesa. Potser acabaria penedint-se de la seva decisió però no podia veure com Jacques es casava, preferia recordar el seu amor impossible tal com l’havien deixat aquella nit. Els cavalls galopaven ràpidament, amb sort, en cinc dies arribaria al seu destí i qui sap si a la seva llibertat.



A la casa dels Briand, Jacques sabia perfectament que Paul no anava a quedar-se. Amb la prematura mort del seu pare, el seu fill no havia pogut complir el que tant desitjava. Anar amb Paul a terres llunyanes i desconegudes era tot allò quant volia però estava condemnat a quedar-se allí. L’havia perdut, l’havia perdut per a sempre.



Van passar unes setmanes. Paul ja s’havia instal·lat a la seva nova localitat. A la seva arribada, va conèixer a Carlos, un xic d’Hostalric. Des de feia uns quants dies, Carlos anava a la seva casa i es passaven hores parlant. Cada vegada les visites eres més duradores i Carlos s’estava enamorant d’aquells ulls blaus i cabells daurats. Cada vegada que el mirava sentia com si al món sols existissin ells dos. Paul se sentia molt atret pel seu invitat, els seus ulls foscos, la seva cabellera negra i espessa i el seu cos musculós però no podia esborrar dels seus records a Jacques, no de moment.



Amb l’arribada de l’hivern, les ferides de Paul començaven a tancar-se. Carlos i ell desdejunaven junts cada matí i després passejaven durant hores al llarg de la muralla i intercanviaven les poques vivències que tenien quan no estaven junts, ja que sempre ho estaven. Una nit, sense saber ben bé com, Paul es va esventar que Jacques ja s’havia casat. Va començar a plorar, allò li va fer recordar el seu passat, d’on provenia. Necessitava a alguna persona a qui contar-li-ho tot, si volia començar de nou, havia d’acabar aquella gran mentida. Eren les dotze passades però Paul va anar a casa de Carlos. Després de contar-li-ho tot amb detall Carlos no sabia ben bé que respondre ni si ho havia de fer. Estaven seguts l’un al costat de l’altre, de sobte, Carlos el va mirar i Paul també ho va fer. Sincerament no sabien que anava a passar però, després de molt de temps, desitjaven fer-ho. Es van besar apassionadament. Carlos li va llevar la camisa i va començar a besar-li el pit. Li feia carícies amb els seus llavis i Paul intentava imitar-ho, al cap i a la fi, pareixia l’inexpert per aquella vegada. Estaven completament nuets, dos cossos que buscaven en l’altre plaer. El foc de l’amor es va encendre aquella fogosa nit. El sol va despertar a Carlos, qui descansava sobre el pit del francès. Va tornar a usar aquells llavis que tant de plaer reportaven a Paul. Aquell matí, per primera vegada en molt de temps, Paul es va despertar amb una rialla. El que tots dos desconeixien era que la veïna els estava observant, temps més tard, haurien desitjat no haver fet l’amor aquell matí.



Després d’haver après més l’un de l’altre en una nit que en tots els dies que havien estat junts, van decidir, com era usual, anar a desdejunar. Per sorpresa, a la plaça de la ciutat estava la dona que els havia vist a través de la finestra, predicant aquella situació de la qual havia sigut espectadora. La gent començava a xiuxiuejar cada vegada que passaven per davant d’ells. No entenien molt bé que estava passant però ho van entendre quan un d’ells va soltar un insult, un rere l’altre. Insults, bromes de mal gust, fins i tot, desitjos de mort. No era un lloc segur, els acabarien matant, havien de fugir. Carlos tenia amics com ells i estaven disposats a treure’ls d’aquella ciutat.



A la matinada van sortir de la ciutat camí a Barcelona on tots dos començarien una vida nova, Paul, una altra vegada. Aquest cop tots dos estaven disposats a deixar-ho tot, l’amor que sentien l’un per l’altre vencia a qualsevol altra cosa. Sense cap mena de dubte, van pujar al carruatge i es van besar donant-se l’un a l’altre la poca seguretat que tenien. El temps no estava de la seva part, tenien grans dificultats per avançar. El vent agitava amb força els arbres i el seu soroll esgarrifador espantava els cavalls els que amb sort avançaven cinc metres per minut. Aquella vegada, el vent va bufar tan feroçment que va fer que el carruatge voltés. Per desgràcia tots dos estaven dins en aquell moment, Paul tan sols es va fer uns esgarranys però Carlos no va tindre la mateixa sort. En la caiguda, es va colpejar el cap causant-li la mort. Paul de seguida ho va veure, no reaccionava, havia mort en l’acte. Els seus ulls es van omplir de llàgrimes i va pensar en la seva enemiga, la mort. Ella, qui li havia arrabassat a tot allò que havia estimat. Com havia turmentat els seus dies i com li havia tornat a obrir les ferides que feia molt de temps que es trobaven tancades.



Valia la pena viure? Mereixia sofrir d’aquella manera? Va agafar la daga del seu amor, aquell qui havia estimat amb tanta passió que no veia cap tipus de futur si no era al seu costat.



-Amb aquesta daga, em trobaré amb tu, vella enemiga. Tu, qui m’ho has arrabassat tot. Qui m’has condemnat a fer el que vaig a fer per tal de trobar-me amb qui tant he estimat. Perquè tu me l’has llevat en vida i jo el retrobaré en la mort.- es va clavar la daga a la panxa i tot seguit va morir.



Va sofrir tota una vida per estimar a persones del seu mateix sexe. La història s’ha cobrat moltes vides de persones com ells els que tan sols van estimar, estimar com tu ho hagueres pogut fer. 
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]