Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS


joseph.rojas
Calella
 
Inici: L’altre costat de l’infern

Capítol 1 Tensió
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

- Babau, surt i tanca la porta!

- D’acord. Ets un histèric, eh? Saps, tenim hamburgueses per sopar. Així que afanya’t.

- Ves-te'n!

L’Ignasi era el seu pesat germà petit. Tenia el gran do de fastiguejar a qualsevol persona en qualsevol moment. Tot i així, en Guillem l’estimava. La interrupció de l’Ignasi va trencar l’harmonia entre el so de les gotes que precipitaven en la seva pell i la seva respiració exagerada. Va gaudir els pocs segons que tenia abans de sortir d’aquella mena de sauna. Inspirà profundament i obrí la porta sense pressa.

Era la nit, la nit que per fi li diria a l’Anna que l’estimava. Es va vestir amb delicadesa i amb cura de no arrugar la roba. Havia escollit les seves millors peces de vestir per la gran declaració. Totes elles eren de marca perquè el feien sentir més segur d’ell mateix. Podria considerar-se que darrera de tota aquella indumentària s’amagava una persona insegura i tímida. Va baixar les escales i agafà les claus de l’entrada. Just en aquell moment, la seva mare va cridar als quatre vents el seu nom. Atònit, va pensar com podria convèncer a la mama per anar amb els seus amics. Va dirigir-se cap al menjador on estaven els pares i l’Ignasi sopant hamburgueses amb amanida.

- Es pot saber a on vas? Ens has demanat permís per sortir?

- Ai! Doncs… Puc anar a fer una volta amb l’Anna i en Sergi?

- M’ho dius de debò? Carles, l’has escoltat?

- Ja és bastant gran per cuidar-se. A més, deixem-li sortir per un cop que vol. Sempre està tancat a la seva habitació llegint còmics.

Observant la mare amb cara de pomes agres, en Guillem va sortir de la casa més content que un gínjol. Nerviós i exaltat, va imaginar la declaració de mil maneres. No estava segur si havia de llençar-se o dir-ho a poc a poc. Volia que tot fos perfecte i màgic.

Tots tres es van reunir en la plaça davant la casa d’en Sergi. Es van asseure en un banc sota un fanal. No sabia si era la llum de la farola o les mil papallones que sentia en el seu estómac, però veia a la noia com mai l’havia vist abans. Xerrant i discutint, van decidir anar a la festa d’un dels seus companys de classe. El festeig era una simple excusa dels joves per reunir-se a beure alcohol fins emborratxar-se. En el camí cap allà, en Sergi explicava alguns acudits per entaular una conversació.

- Sergi, ets un cas, eh? Quines ximpleries dius a vegades!

- Bé, almenys fan gràcia. No com en Pep, que en diu unes quantes però fan més pena que riure.

Arribaren al seu destí sense adonar-se’n. Van trucar a la porta i va sortir un noi amb la cara gargotejada i amb un sostenidor verd posat. Aquella casa era una altra dimensió.  L’edifici estava ple de joves esbojarrats bevent sense un fi. Eren les festes preferides d’en Guillem. En Sergi es va separar del grup per saludar a uns col·legues seus. Després d’una hora, tant l’Anna com en Guillem percebien el món com si acabessin de pujar en una muntanya russa. Tot i així, es mantenien de peu i eren conscients dels seus actes. Van asseure’s en un sofà per poder parlar sense acabar al terra.

- Quina bogeria de festa… M’encanta!

- Guillem, et veig més content, més feliç.

- No sé com reaccionar davant d’això. És un dels primers cops que surto de nit i simplement, em sento lliure.

- T’entenc. Per què no marxem cap a fora per poder seguir parlant amb més tranquil·litat? A més, els addictes a l'heroïna m’estan posant dels nervis.

Van sortir al jardí i es van estirar al terra observant el cel. El clima va tornar-se més íntim i aïllant del món exterior. Van començar a parlar sobre totes les aventures que havien viscut des de petits. Entre rialles i somriures, van tornar a viure cada instant com si fos l’últim cop. Per ells el temps avançava amb lentitud i a càmera lenta. Per un moment, l’Anna va sospitar que en Guillem tenia alguna cosa important a dir-li, però ho va deixar córrer.

- Som tan petits en aquest univers, en aquesta ciutat i fins tot, dins nostre. Ens privem de coses pel fet de formar part de les masses. Formem una falsa il·lusió amb la que creiem ser feliços. Què curiós i trist a la vegada, no?

- Crec que t’has passat amb la beguda, Anna.

- No, de veritat penso tot això. Formo part d’una multitud imaginària amb la intenció de sentir-me més segura. Ara, m’he adonat que no puc seguir així. Em sento desgraciada i patètica.

- Sentint-te d’aquesta manera no canviaràs res. Ets la persona més emotiva i forta que mai he conegut. Sé que pots amb tot el que se’t posi per davant.

- Gràcies per dir-me totes aquestes paraules. Em sento millor. No sé què faria sense tu.

- I jo sense tu tampoc.

Van començar a acariciar-se amb delicadesa. Estudiaven les diferents marques que tenien per tot el cos. Per exemple, aquelles ferides dels braços i de les cames que es van fer quan van barallar-se amb uns fanàtics del futbol l’anterior setmana. Tot era més intens i engrescador que els somnis d’en Guillem. De sobte, va aparèixer en Sergi atemorit i sense alè.

- Nois, hem de fotre el camp ja! He fet enfadar a uns caps de suro que ara m’estan buscant.

- Què has fet? Bé, no importa. Marxem que estic molt cansada i desitjo estar en el meu llit.

Van sortir pel jardí i van tornar a la plaça. Allà, es van acomiadar i cadascú va seguir el seu camí per arribar a casa. En Guillem no podia creure el que havia passat. De cop i volta, va veure de lluny l’Ignasi corrent i una colla de joves perseguint-lo. Es va sorprendre perquè el seu germà havia d’estar a casa dormint. Sense pensar-ho dos cops, el va seguir. Estava molt preocupat ja que no coneixia a ningú del grup i no semblaven ser aigua clara. Milers de coses van passar pel seu cap. El xicot va arribar a un carreró sense sortida. Es va trobar l’Ignasi amb llàgrimes i envoltat per tots aquells. No paraven d’insultar i de donar-li empentes. Les coses van empitjorar i entenia res. Qui eren? Què estava passant? Per què?

 Comenta
 
Capítol 2 Efímera
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

L’Ignasi no podia treure’s del cap aquelles paraules. En Roc, el líder de la colla Sensecap, va posar-li una última prova per poder entrar en el grup. A la nit, havia d’entrar en la casa d’en Ferran, robar les seves ulleres i pintar-li la cara. El xicot volia entrar en el grupet per tenir més privilegis i “amics” però no d’aquesta manera. Tot i així, no va negar l’oferta d’en Roc per no acabar malament.

Es mossegava les ungles i estava molt nerviós. No podia relaxar-se.

- Ignasi, el sopar està a taula! Tenim hamburgueses! Avisa al teu germà!

Va reaccionar i va aixecar-se. Qualsevol cosa volia fer per distreure’s i no menjar-se el cap. Obria i tancava diverses habitacions sense trobar en Guillem. De sobte, tenia moltes ganes de pixar. Va córrer cap al lavabo sense aturar-se i obrí la porta sobtadament. Allà estava el seu germà despullat mirant-lo fixament. Van discutir una estona i va marxar amb la imatge d’en Guillem nu.

Mentre tots sopaven, el noi movia la cama dreta de dalt a baix insistentment. Fins i tot, els pares es van adonar del seu tic puntual, però no van mostrar cap interès. Últimament, només parlaven sobre la mort d’en John Kennedy. Era normal que fos el tema de conversació de cada nit. No obstant, no era cap excusa per despreocupar-se de l’actitud inquieta que tenia el jove.

Després que en Guillem s’anés per la porta, l’Ignasi va acabar de sopar i va dirigir-se directament cap a la seva habitació. Va rumiar detingudament cada pas que faria en la casa d’en Ferran. No volia cridar l’atenció ni ser detingut per la policia.

Els pares ja estaven dormint com uns socs. Això significava que l’Ignasi podia passar a l’acció. Va penjar-se a l’esquena la motxilla on havien diversos objectes que li podien servir per la prova. Va obrir la finestra del seu dormitori i saltà cap a l’exterior. Seguidament, va accelerar en direcció al lloc on va quedar amb els sensecaps.

Estaven allà, fumant i discutint sobre temes que l’Ignasi no va arribar a escoltar.

- Nano, ja tardaves, eh?

- Perdoneu-me, però havia d’esperar fins que els meus pares estiguessin dormits.

- D’acord, d’acord. No volem escoltar estúpides excuses de nen petit. Te l’estàs jugant…

- No tornarà a passar, us ho prometo.

- Calla, que et foto un puny! Bé, ja saps què has de fer, no? Doncs afanya’t que no volem perdre ni un minut. La casa d’aquest cretí està a la volta.

El noi va infiltrar-se pel pati del darrere i pujà a la teulada com un gat. Va aturar-se davant de la finestra del dormitori d’en Ferran. El seu cor començà a anar a mil per hora. No entenia res. Per què havia de fer totes aquestes coses? Baixa autoestima, inseguretat, por a estar sol? Va quedar-se absort. Justament, va recordar l’últim cop que va parlar amb en Ferran. Era l’únic noi que parlotejava amb ell a l’hora del pati. Van xerrar sobre les amistats i el fet de ser un mateix. Van arribar a la conclusió que no havien de fingir ser alguna cosa que no eren.

- Saps, penso que ets un noi molt interessant. No canviïs mai. Aquí tens un amic.

Va tornar a la realitat. Aquelles paraules van penetrar directament el seu cor tremolós. Una llàgrima de culpa va arrossegar-se per la seva cara. No podia fer-ho, era el seu amic. Va baixar i es va retrobar en un parc amb la colla.

- Ja has acabat? Ensenya les ulleres robades!

- No porto res. No vull estar amb vosaltres.

- Què dius? És a dir, he esperat com un babau per res? Renoi...

- No t’enfadis. M’he penedit d’acceptar aquesta prova. Us demano perdó.

- Tu ets ximple o què?

- No et passis, Roc. No sou els meus amics. Només voleu utilitzar-me per fer malifetes i culpar-me de tot. Estic fart que la gent es vulgui aprofitar de mi.

El líder dels sensecaps va treure una pistola de la seva jaqueta. El rostre del xicot va canviar en un tres i no res. Abans que li apuntés, va mossegar-li la mà tan fort que va deixar caure l’arma. Tots els altres es van quedar bocabadats. L’Ignasi va aprofitar per fotre el camp d’aquell lloc i córrer com mai havia corregut abans.

Cinquanta metres era la distància que separava la colla del noi. Tot i que escoltava qualsevol burrada darrere seu, les seves cames es movien ràpidament sense rumb. Va acabar en un carreró sense sortida. Amb uns somriures malèvols dibuixats en les seves cares van acorralar-lo lentament. L’Ignasi sabia que ja estava perdut. Va trencar a plorar i va suplicar que no el matessin. Primer, van donar-li cops forts mentre l’insultaven. Va intentar defensar-se, però no va servir per res. Dos el van agafar per les espatlles i els altres el mataven a poc a poc. Ferides i sang estaven per tot el seu cos. No podia aguantar-se dret. Estava estirat a terra en posició fetal buscant algun consol com, per exemple, un bon record.

De sobte, va aparèixer en Guillem horroritzat amb la situació.

- Deixeu el meu germà en pau!

- No et fiquis en mig, estúpid!

En Roc va donar un cop al cap amb la pistola al germà gran, deixant-lo estirat en el paviment i molt marejat. Simplement veia taques de colors movent-se bruscament.

Curiosa era la vida. Només feia unes quantes hores que estava discutint amb el seu germà petit en el lavabo. Efímera era l’adjectiu que descrivia perfectament l’existència.

Va tancar els ulls per un instant i quan els va tornar a obrir, va veure com en Roc apuntava a l’Ignasi amb l’arma de foc. Seria capaç? No, no podia ser… Finalment, en Guillem va perdre el sentit i es va desmaiar sense veure el final.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  527 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  293 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  269 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  363 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza




Amb el suport de:

                


Amb la col·laboració de:

                   

[Web creada per Duma Interactiva]