Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



CarlosVisionFive
ELX
 
Inici: El nom del vent

Capítol 1 Nalon
Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual.

Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

Parlaven de les religions, de quina era la millor, de quina era la més expandida, etc... La conversa havia arribat fins aquests rumbs pel que havien dit anteriorment, relacionat amb l'existencialisme. Xavier deia que l'ésser humà no pot provenir d'un altre lloc que de la mà de Déu, en canvi Didac, ateu, deia que el dia que hi hagi una prova irrefutable hi creurà o que almenys s'ho plantejaria.

Mentrestant confiaria incondicionalment en la seva estimada física. Fora del bar, Peter Harks escoltava amb certa malenconia i satisfacció a aquells xerraires. Satisfacció de poder escoltar als seus fills, però el poder escoltar-los especular era sinònim que ell va perdre als seus germans i tot això sense haver-hi un besllum de genètica entre ells per enmig o potser sí.

Anava camí a casa amb la seva família. Sortia del treball tots els dies a les 19:00h. En què treballava? Era professor d'enginyeria a la universitat més prestigiosa del país. El país tenia un nom molt estrany el que no puc recordar. Tant avanç a la tecnologia li estava fregint el cervell a la societat. Al planeta Nalon, al voltant de l'any 891 del mil·lenni nº150 (Mº150), perquè us entengueu, l'any 150.891, va sorgir un problema de magnituds catastròfiques. Nalon estava de debò perill, els científics i els enginyers treballaven a contrarellotge per trobar i dur a terme una solució. En canvi Peter Harks era un home savi malgrat la seva joventut, serè i astut. Enfrontava els problemes amb una solvència envejable. El President de la República Hurley Hoffmann, era més partidari de la solució proposada per Peter però Peter no estava del tot decidit a enfrontar tan gran

responsabilitat.

Parlem d'un planeta de gairebé 80 milions d'anys amb una civilització de més de 150.000 anys d'antiguitat, imagineu els avanços, tecnològics, o la història. Es podrien omplir estadis de estacions espacials solament amb els llibres d'història. 187 dictadures tenia ja aquest maltret planeta en el seu haver-hi, sort que l'última va acabar l'any 945 del mil·lenni 89. Ara eren temps de pau. Parlo de la República per què en aquest planeta no hi havia país més que un des de l'any 0 del mil·lenni 90. Es va fundar el congrés del Polo, el més al nord del planeta on es van unificar tots els territoris per pertànyer a un únic estat, era el desig de gairebé tots els habitants de Nalon, evitant així el conflicte entre estats o països. El món va anar adaptant-se i es va implantar com a llengua més parlada entre les més senzilles. Es va adoptar un sistema econòmic unificat amb autonomia per als territoris. El planeta es dividia en 5 grans territoris. 2 en el nord i 3 en el sud. Els del nord es deien Kirkland i Bezo i els de el sud Watersky, United Palm i Tosul. El seu conjunt formaven la república, el nom de la qual acabo de recordar; La G.R.I.S.C.A.N. (La Gran República de l'Espai de Sòl Cel i Aigua de Nalon).

Els avanços tecnològics en Nalon eren sorprenents, estaven a pocs anys de desenvolupar per fi, després de segles de recerca el teletransporte. Als nalons se'ls escapava una seriosa incògnita sobre el teletransport; la qual, a més, creava una qüestió ètica. Era la consciència. En teoria teletransportar a una persona consistia a desordenar tots els àtoms del cos i reordenar-los massivament en les coordenades desitjades. Massivament vol dir en un període de temps instantani, però, una vegada aparegui aquesta persona en el lloc desitjat seria la mateixa persona ? posseiria la mateixa consciència ? O millor encara tindria vida ?

Una persona no es defineix pel seu pensament i pel seu aspecte físic, sinó també per la correlació entre tots dos i més important encara; com es van ordenar els seus àtoms en la seva formació i com s'han anat desordenant i ordenant amb el temps.

La G.R.I.S.C.A.N es trobava davant una situació crítica, el planeta era molt vell, i l'estrela que l'il·luminava també. Els documents cientifics del sistema solar es van perdre després d'una guerra amb la qual cosa en el Mº150 es desconeixia la situació de vida del sistema solar. Van començar a produir-se alguns fenòmens de major magnitud del normal, onades de calor produïdes per erupcions solars d'una grandària fins ara desconeguda, la translació del planeta pel que fa a l'òrbita de l'estrela estava variant a causa d'anomalies en el nucli de l'estrela, la qual cosa

produïa irregularitats magnètiques als planetes. La calor i el magnetisme va començar a afeblir el planeta. Es va traduir en terratrèmols, erupcions volcàniques, tsunamis, variacions climàtiques radicals, etc... Finalment Patt Winslow, geòleg de Bezo, va predir que a Nalon li quedava poc temps fins al col·lapse del nucli i del camp magnètic. La qual cosa va coincidir amb el pronòstic d'alguns astròlegs quant al no gaire llunyà en el temps, gegant vermell. Els habitants estaven frustrats, necessitaven una solució.

Peter arriba a casa, és procedent d'United Palm, de la ciutat de Misios. Viu amb la seva dona Marie i els seus fills Charles i Manny. Manny és un nen de 8 anys d'allò més extrovertit, entremaliat, no dolent, però una mica canalla amb el seu germà major Charles d'11 anys que era més aviat el contrari; introvertit, bondadós i educat. Però hi ha alguna cosa que tots dos han heretat del seu pare l'astúcia. Tots dos són molt astuts el que fa molt divertit passar una estona amb ells. Observes com Manny cap als seus argúcies per fastiguejar al seu germà i sortir-se amb la seva. Urdía plans molt retorçats, fins al punt de jugar amb la psicologia però malgrat això, el seu germà Charles, tenia un instint molt bo. Si alguna cosa no encaixava era sinònim que el seu germà ja estava urdint un dels seus plans, era un linx. Però abans que Manny aconseguís el que anhelava, Charles li posava algun parany que li delatava i en la qual Manny queia inconscientment, encegat per la seva ambició, era descobert per Charles a pesar que li hagués descobert moments abans. Això es podia palpar en una simple conversa per ocupar el centre digital de la casa per entrar en el saló virtual i jugar a algun joc o directament jugant a algun joc en el propi saló.

El sopar està servit

– Manny: Papà! Què bé que ja hagis arribat! Haig d'ensenyar-te un gat elèctric que he dissenyat, mira, mira! Veus! - corrent cap a Peter com a boig.

– Peter: Hola fill, què tal a l'escola ?

– Manny: Bé... Bé m'han castigat per fer caure a un nen de la meva classe en un parany dels que em fa Charlie... -va dir amb un to de culpabilitat.

– Peter: Veus per què et dic que no facis aquestes coses Charles? Reprodueix el que veu.

– Charlie: Bla, bla, bla... -va dir amb desdeny.

– Peter: Bé fill, vegem aquest gat!

– Manny: Sí! Mira, li he posat un dipòsit d'aigua en la part anterior perquè cada tres hores simuli una de les funcions vitals de tot animal.

– Peter: Vaja, molt original, està molt bé pels 8 anys que tens campió.

– Marie: Segueix així fill, i arribaràs a ser un home com el teu pare. - tota plena d'orgull.

– Manny: Sí! Algun dia seré Enginyer com tu Papà. - curull d'entusiasme

– Peter: I quan a tu Charles, segueixes pensant en l'astrologia ?

– Charles: Sí, sabies quina part del que està ocorrent en Kirkland i Bezo és a causa d'anomalies en el nucli de l'estrela solar ?

– Peter: Sí, alguna cosa he sentit... Això no em suscita res bo... - va titubejar.

– Marie: Tot se solucionarà, no us preocupeu, i ara mengeu.

– Peter: Sí, sopem. Té molt bona pinta Marie, cada dia et superes més.

-- Marie: Gràcies cel.

Peter des de feia un mes ja era conscient que el planeta s'extinguia i amb ell la raça humana. El Divendres 12 de gener havia de viatjar al Pol Nord a la Oficina Central, va ser citat pel Secretari del President Hoffmann. Allí es reuniria amb polítics, cientícifics i militars. La reunió era poc corrent, Peter tenia un mal pressentiment.
 Comenta
 
Capítol 2 Temps de canvi.
Divendres 12 de gener de 892 del mil·lenni 150. Pol Nord, Oficina Central.

President Hoffmann: Bon dia senyores i senyors. És un honor i un orgull ser el President de la República a dia d'avui, però haver de citar als presents avui aquí no significa res bo, i crec que són conscients d'això. L'ésser humà ha estat qui s'ha situat en la cúspide d'aquest planeta anomenat Nalon, però hi ha algú o alguna cosa que és disposa a dur a terme una de les pitjors desgràcies de tota la humanitat malgrat tota la història que té la nostra civilització. És una realitat senyores i senyors, estem ací no per salvar el nostre bescoll sino el de la nostra raça. No podem permetre que una raça de tant de prestigi i història desaparegui, estem ací per decidir el futur de la raça humana. Estan ací reunides les ments més prodigioses d'aquest planeta, per trobar una solució a aquest gran problema. La terra o el sol ens eliminaran en qüestió de menys d'un any, de manera que ara i més que mai prego diàleg i racionalitat, que els nostres avantpassats quedin orgullosos del que farem i complim el nostre últim objectiu per dificil que sigui, si alguna cosa ens ha caracteritzat sempre és el fet de superar-nos

Va haver-hi gent que va suggerir prendre aquest final com el destí, és a dir no prendre cartes en l'assumpte, si el destí estava així escrit doncs que així sigui. Uns altres advocaven per una missió o expedició d'uns 200.000 tripulants al planeta habitable més proper amb la finalitat d'establir allí l'espècie. Era una de les millors solucions, però tènia greus inconvenients, com el temps. No hi havia suficient temps com per preparar una missió de tal magnitud i un altre dels grans incovenients era l'assumpció de la vida per a aquesta civilitazació.

La vida tal com s'entenia en aquesta època era completament diferent a feia milennis. Existien éssers humans pràcticament elèctrics o robòtics, l'única cosa que tenien d'humà era el seu cap i algun òrgan. Els mètodes en la medicina havien evolucionat increïblement amb aquesta tecnologia, l'ésser humà del milenni 150 ja era molt diferent al del milenni u, en molts aspectes. La mentalitat també jugava un rol molt important, després si s'enviava una expedició d'éssers humans nascuts i criats en aquesta època la pregunta era; s'adaptarien a les condicions extremes de la naturalesa d'un planeta habitat per animals ? Sobreviurien ?

Desgraciadament no, l'ésser humà, ja no era tan humà, havia oblidat bastant aquest instint natural, vivia més pendent de la tecnologia que de la naturalesa. Era pràcticament impossible salvar l'espècie d'aquesta manera.

Però Peter no va haver d'escalfar-es molt el cap, per donar amb la millor solució adaptant-se a l'objectiu. Era molt similar a la de l'expedició, però amb dues diferències transcendentals. L'únic contratemps era que calia confiar en un projecte bastant factible però que mai és podria esbrinar si tindria èxit o no, és a dir, si l'espècie aconseguia sobreviure o no, ningú ho sabria. Peter confiava en qui havia portat a aquesta raça al que era en aquest moment, l'evolució.

         - General de l'Exèrcit: Qui és aquest ? Em sembla absurda la teva idea,             és totalment desgavellada i inútil, no ens ofereix cap garantia.
- Peter: Ah, per ventura el teus canons sí ?

- General de l'exèrcit: No només tinc canons, també tinc naus que podrien fer un volt a tot aquest sistema solar en tan sols 2 anys i es perfilen com a millor alternativa per a la salvació de la raça, a diferència de la teva idea. -va dir vacil·lant i amb to de menyspreu.

- Peter: No serà aquesta magnífica nau de la qual alardes la Constantine ?

- General de l'Exèrcit: En efecte. - va dir vacil·lant

- Peter: Doncs vostè don General, si tanta estima li té a l'alternativa de les seves naus vull fer-li saber que jo vaig ser l'enginyer que va fer possible Constantine, ergo hauria de tenir més en compte el que diu el creador de la seu millor alternativa.

- General de l'Exèrcit: No li permeto que em parli en aquest to ! Insolent enginyer de pacotilla -va exclamar amb ira i menyspreu.

- President Hoffmann: N'hi ha prou d'insolències ! Ja he dit que vull diàleg i racionalitat, no només dialeg.

-el general el mirà amb ira i ràbia, el mateix General de l'Exèrcit havia estat calat per un enginyer, amb aspecte de pacotilla. Però això sí, amb una ment prodigiosa.

- President Hoffman: General Miller, el projecte del senyor Harks no és per res inútil. És cert que és la solució més inusual però si aconseguim que l'expedició arribi a la seva destinació amb èxit, ens garanteix mes del 90% de les possibilitats de salvar la nostra espècie. En canvi l'opció A, amb humans té un grau més de dificultat. Que l'expedició aconsegueixi arribar, ja és un trencaclosques, és una part important si, però aquesta opció, la A, ens ofereix menys garanties que l'espècie aconsegueixi establir-se i procrear.
El projecte de missió que havia ideat Peter era molt senzill, la part més difícil era que havien de confiar en éssers poc racionals... Però en termes científics era una bona idea i bastant factible. La solució consistia a enviar tota una colònia de simis de diferents races a un planeta a uns 20 anys de viatge intergaláctic a un planeta similar a Nalon. L'ingredient essencial era ingertar en la meitat d'ells gens humans, per a que s'anessin creuant entre ells i aconsegueixin arribar mitjançant l'evolució a la nostra espècie. No és segur que arribessin a una espècie idèntica, fins i tot podria donar-se el cas que anés pitjor o millor que l'ésser humà.

El cas és que enviant simis que són éssers més propers a la naturalesa i la vida en entorns salvatges podrien sobreviure perfectament en un planeta en el qual no habia civilitzacions i poder anar evolucionant. Per a ells si tinguessin un besllum de racionalitat seria com oferir-los la llibertat més pura, un viatge al paradís amb despeses pagades i a més a una llar d'uns 516.072.000 km².

Finalment a la Seu Central del Pol Nord es va decidir i va aprovar per unanimitat el projecte de Peter Harks. Ja s'havia fixat data per al llançament i disposaven de 10 mesos i 12 dies de termini per al llançament de l'expedició, tots els districtos, treballadors, etc... van unir forces i idees més que mai i el més irònic; tot per construir una espècie d'avió que els serviria de llar a tota una colònia de simis per 20 anys.

S'enviarien aproximadament 500.000 simis en la nau batejada amb el nom Evolution, no habia un altre millor... L'estudi és que en aquests 20 anys de viatge, la xifra passaria a 750.0000 o 1.000.000 de simis. A l'interior de la nau hi havia una espècie d'habitat natural que ocupava el 65% de la nau. L'altre 35% estava ocupat per les sales de màquines, espais humans, per als voluntaris que volguessin anar en l'expedició i els tallers de reparació de androides. Aquests s'encarregaven conjuntament amb els humans de la cura en certa manera dels simis durant el viatge.

Va arribar el dia del llançament de l'expedició, 25 de Desembre del 892 del milenni 150, tot el projecte anava segons el planejat. Però Peter tenia un pla subjacent...

Portava al voltant de 3 anys contruint una unitat de teletransport espai-temporal. Era un prototip. Havia fet alguns experiments, els quals ja indicaven bons senyals del treball de Peter. Va provar l'eficiacia i exactitud de la màquina posant un cronòmetre en marxa a la màquina i va enviar el cronòmetre al calaix del seu despatx 2 setmanes més tard, per comparar va posar un altre rellotge amb el cronòmetre en marxa. I just aquestes dues setmanes més tard treballant en el seu despatx va escoltar alguna cosa entre els calaixos, despistat, no se'n recordava d'això. Què ha estat això ?! - va dir sorprès. Va obrir el segon calaix i ahi estava. El cronòmetre maracava 4 segons, va mirar l'altre rellotge i marcava 172 hores, - sorprenent... -va murmurar-.

A Peter li intrigava molt la idea de com podria acabar la missió, si finalment tindria èxit o no. Feia ja un mes del llançament de l'expedició i els terratrèmols cada vegada eren més freqüents i més intensos. Si aquells micos aparentment estúpids e irracionals podrien gestar una nova civilització similiar a la del planeta Nalon era necessari per a Peter comprovar-ho amb els seus propis ulls. De manera que va decidir fer un viatge espai-temporal amb el seu protótipo al paneta de destinació de la Evolution, batejat pels Nalones amb Esperança. Segons les seves previsions i per les evidències científiques després de 5 milions d'anys de l'arribada de la Evolution deuria haver-se engendrat una civilització bastant evolucionada com per a arribar a gestar un ser amb capacitat de razonar. Li va comentar a la seva familia la decisió i encara que sembli irracional, la familia ho va comprendre, solament amb la condició que retornés, i així és com ho va planejar Peter.

- Era diumenge, l'hora de la migdiada, Marie, Manny i Charles dormien, jo estava adentrant-me en una foscor repleta de centelleigs amb la sensació que el meu cos era succionat per una espècie de aspirador gegant.

Peter Harks
 Comenta
 
Capítol 3 Silenci.
Evolution havia arribat a la seva destinació amb èxit, el planeta vessaba vida i puresa, als simis els va costar una mica adaptar-se. Al cap de 2 anys estaven completament dispersos i adaptats. Van aprendre a valer-se ells mateixos, sense dependre de l'ésser humà. La missió va ser un èxit, només quedava l'esperança en aquells éssers i donar per acabada la tasca dels missionaris. Era una idea molt difícil d'assumir amb una gran càrrega de malenconia. Malenconia i impotència per Nalon, els seus habitants i que possiblement ells serien els últims de la seva espècie.



Ha estat la sensació més estranya que he experimentat en la meva vida, era com si el meu cos es convertís en líquid, podia percebre com a diferents parts del meu cos fluïen sense cap ordre independentement de les altres parts. Dolor no he sentit, podia percebre una sensació similar a quan estas caient del cel. Al prinicipi sentia una espècie de formigueig i després com el meu cos s'anava expandint com el llit d'un riu avança i finalment cau per la cascada, fins que finalment vaig notar com era succionat i posteriorment escopit.

                                                                                            Peter Harks.






Peter encara no era del tot conscient que estava al planeta de destinació de l'expedició, 5 milions d'anys després de l'arribada. Estava en una muntanya completament nevada, anava amb pantalons i camisa, només aparèixer allí va notar el tallant fred en la seva pell. Va caminar per la muntanya fins que va veure unes cases, una espècie de poble al peu d'una muntanya. Es va quedar perplex mentre tiritava, hauria funcionat ?. Va començar a caminar cap al poble i no paraven d'assaltar-li preguntes; que hauria passat amb Nalon? i l'expedició? quedarien Nolans encara en aquest planeta? Quan toqués a la porta, que se li apareixeria? Un simi? Un alienigena? Un ser desconegut?...



Finalment va arribar al poble. Va tocar a una porta i va esperar que alguna cosa o algú obrís...



En aquell moment vaig sentir una adrenalina increïble. Després de tot el succeït. Després de possiblement haver abandonat a la meva família. De ser possible que sigui l'últim ser de la meva espècie, d'haver viatjat 5 milions d'anys en el temps. Sentia ànsia, adrenalina i por per veure que apareixeria darrere d'aquesta porta. Quan es va obrir la vaig veure. Recordo veure una silueta fosca que m'arribava per la cintura i llavors em vaig desmaiar. Quan vaig despertar estava en un llit i m'estava observant una noia, per la seva aparença física podria dir que era humana... Però no estava segur de si estava somiant o no.



No, Peter no somiava, es va aconseguir. Aquells simis, van evolucionar al que Peter tenia davant els seus ulls; éssers humans dotats de raó. Semblava increïble, però així era.



- Peter: On estic? Què m'ha passat? -va preguntar desorientat.

- Nena: Ets en el llit de la meva mama, ahir a la tarda quan vas tocar a la porta, just et vaig obrir i et vas desmaiar. Has estat dormint tota la nit ací a la nostra casa.

- Dona: Anna, no molestis l'hoste. Bon dia cavaller, està vostè bé? -va dir la dona amb dolçor.

- Peter: Sí, ja em trobo millor, serien simptomas del viatge en el tem... a... al tren, al tren... Sí, no m'agraden gens els trens.

- Anna: Per aquí no passen trens senyor.

- Peter: (El curiós és que existeixin al vostre planeta nana) - va pensar

- Peter: Em... Ja, em baixí en un poble de per aquí, i estic aquí gràcies a un bon  home que em va ajudar a arribar. -va dir tremolant-li la veu.

- Dona: Per cert em dic Beatriu i aquesta és la meva filla Anna.

- Peter: Encantat, jo em dic Peter.

- Beatriu: Vagi! És vostè estranger ?

- Peter: Sí, vinc de, de molt molt lluny. -va quequejar

- Beatriu: D'on ? Si es pot saber...

- Peter: Molt molt juny... Del nord, de molt al nord.



No tenia ni la més minima idea, d'on estava, com pensava la gent, ni gens. De l'única cosa que podia estar segur era que eren aparentment humans. Havia de recapacitar. Podré tornar a Nalon, amb Mary i els nens? Com deu ser esta civilització? Havia d'investigar.



Peter no era del tot conscient de la magnitud de l'aconseguit per part dels nolans. Havien aconseguit l'impossible; evitar l'extinció d'una espècie, mitjançant una altra espècie de la seva mateixa branca genètica. Es va quedar a dormir a casa de Beatriu, dona vídua. Al matí següent van portar a Peter a la ciutat propera.



- Peter: Beatriu hi ha aquí algun lloc amb llibres o manuals ?

- Beatriu: Una biblioteca dius ?

- Peter: Sí, això mateix. Hi ha llibres?

- Beatriu: Tots els que vulguis.

- Peter: Molt bé, em pots portar ?

- Beatriz: Naturalment.



El problema que tenia ell era que no constava en cap registre, era un individu no identificat en tot aquest món. Si li demanaven algun tipus d'identificació o document ho tindria cru. No és que provingui d'un altre país, és que era d'un altre planeta. Era un estranger espacial, i a més espai-temporal. De manera que li va demanar a Beatriu si podia ajudar-li a treure alguns llibres que necessitava, suposadament havia perdut la cartera. Beatriu va accedir sense problemes. Quan va entrar a la biblioteca va començar a agafar llibres i llibres, de ciències, de psicologia, i el que més necessitava en aquest moment; història, geografia i economia. En sortir de la biblioteca va preguntar a Beatriu.







- Peter: Ací teniu algun lloc on s'exposin les notícies de cada dia ?

- Beatriu: El periòdic dius ?

- Peter: Perdó ?

- Beatriu: Sí, és com un llibre bastant frèvol, amb fulls molt grans, en el qual es recull la informació de l'actualitat relacionada amb diferents camps.

- Peter: En vull un de cadascun.

- Beatriu: D'acord, anem, imagine que no portaràs diners, veritat ?

- Peter: Diners ? Què és això ?

- Beatriu: No saps què és ? Amb el que es paguen i s'intercanvien les coses.

- Peter: Ah! Sí els diners, és que a la meva terra no solem usar eixa paraula.

- Beatriu: I quina useu ?

- Peter: -es quedà pensatiu amb un semblant nerviós i va balbotejar: -Ho diem; ''mitjà''. - -aconseguint sortir del pas

- Beatriu: Què rars sou, en fi. Però llavors no en tens gens ?

- Peter: - se li ocorre una brillant mentida. - No. Em fa vergonya dir-ho però no en tinc gens. Vaig sortir de la meva terra amb la inteción de començar una nova vida.

- Beatriu: Mare meua, i no te'n véns amb una mica de diners ?

- Peter: Va ser precipitat.

- Beatriu: Necessites un treball, per poder mantenir-te, no t'ofenguis, però seria rar que visquessis amb nosaltres.

- Peter: Estic d'acord, però vull alguna cosa fàcil.



Van estar tot el dia a la ciutat visitant llocs, Peter havia congeniat molt bé amb eixes dues persones. Al capvespre van tornar a casa i Peter es va posar a investigar. El primer que va agafar va ser el periòdic, en la data posava 13 de novembre de 1989.



Segons les meves lectures i recerques, vaig treure algunes conclusions. Evidentment, són una civilització avançada i una espècie extraordinariament intel·ligent. Quant a tecnologia es podia dir que estaven molt avançats, però molt lluny de la tecnologia que hi havia a Nalon. Havia moltísims països, i havia problemes, molts problemes. Problemes polítics, econòmics, bèl·lics, socials, desigualtats, tant de gènere com a econòmiques i de drets. Havia diferents classes, algunes més distanciades en molts aspectes quant a unes altres.



Porto un temps debatent amb mi mateix si hauria de dir qui sóc, d'on vinc i per que. Però crec que no seria una bona idea.




Peter havia aconseguit un treballet a un hostal, buscava alguna cosa fàcil, per mantenir la seva ment ocupada investigant la informació més rellevant d'aquest planeta, d'aquesta espècie humana; la seva història, les seves tecnologies, els seus progressos, els seus coneixements, costums, etc... i va descobrir una cosa.



He descobert quelcom anomenat creences, religions, en molts llibres apareixia com la qüestió de la fe. Em vaig adonar que gairebé tots els fets d'aquesta espècie han tingut relació amb això cridat religions. Estava expandit per tot el planeta havent-hi diferents variants depenent de la regió. En algunes regions hi havia alguna cosa anomenada Déu i només n'hi havia un. Com una espècie de ser superior a ells, que els protegia, però no hi havia cap evidència que alguna cosa com a tal existís. Pensaven que tenien un creador. Em semblava egoista pensar que en tenir jo la idea del projecte Evolution, podria ser jo aquest Déu, per què realment només vaig tenir la idea. I tampoc podria dir que nosaltres els Nolans, erem els creadors, per que hi havia un rol que cap de nosaltres vam poder controlar. Em refereixo al temps, la destinació i les lleis de la naturalesa. El que és indubtable és que aquells éssers estaven allí gràcies a nosaltres.



Ja no podia tornar al passat amb la seva família, se'n va adonar que va cometre un error amb els seus càlculs, va assumir la idea que havia perdut a la seva família. La tristesa i el dolor del moment es compensava amb la satisfacció de poder haver salvat l'espècie. Havia refet la seva vida a un altre planeta.



Porto diversos dies debatent amb mi mateix sobre el fet de treure la veritat a la llum o no. Dir-los a aquests humans, que són fruit de l'evolució d'uns simis enviats des d'un planeta a milions de quilòmetres, en el qual habitava una espècie la qual s'anava a extingir. D'una banda em vaig adonar de la forma de pensar de les diferents societats i religions, doncs seria una tasca àrdua per no dir inútil. Em creurien? No ho crec, necessitarien evidències, a més a més, el món estava distret amb uns esdeveniments que cambiarien el seu món basant en pocs anys. No crec que fos bona idea ficar més llenya al foc, doncs s'acabarien cremant tothom Però així i tot tenia en el meu poder la major evidència; els meus coneixements en els diferents camps, superiors amb diferència als quals existien fins al moment en aquest planeta. Tot el que expliqués de Nalon i el que li concerneix s'adequaria amb els meus coneixements atorgant-li veracitat als meus arguments.



Però el problema ja no era que em creguessin o no, el veritable problema era que si em creien, que podria ocórrer després ? Destrossar milers d'anys d'història basats en un pensament que de grat o per força els va permetre arribar on estaven, no em sembla just. Milions de persones havien i fan la seva vida al voltant d'aquest pensament. Pel fet de ser conscients que són els fills d'una altra civilització, i que han sigut un mer projecte de rescat d'una espècie, no els va fer millors. Aquest fet solament sembraria el descontrol, tristesa, pessimisme, caos, etc... res bé. Aquesta civilització està en el seu dret de ser com ha sigut i no seria just destrossar la seva relativa estabilitat. Doncs he decidit mantenir el silenci i no treure a la llum la veritat.



Peter Harks, 25/09/1992




Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual.

Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que és veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven els copis i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.



Parlaven de les religions, dels seus llibres sagrats, profetes, fets relacionats. La conversa havia arribat a aquests rumbs pel que havien dit anteriorment, relacionat amb l'existencialisme. Xavier deia que l'ésser humà no pot provenir d'un altre lloc que de la mà de Déu, en canvi Dídac, ateu, deia que el dia que hi hagi una prova irrefutable hi creurà o que almenys s'ho plantejaria. Mentrestant confiaria incondicionalment en la seva benvolguda física quantica. Fora del bar, Peter

Harks escoltava amb certa malenconia i satisfacció a aquells xerraires. Satisfacció de poder escoltar els seus fills, lliures de pensar el que vulguin, però el poder escoltar-los especular era sinònim que ell va perdre als seus.

 
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]