Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



alvarcampello
ELX
 
Inici: Olor de colònia

Capítol 1 Ves-te'n cap al nord
L’ofec era insuportable, amb cada exhalació l’apreciat aire s’escapava del seu cos i amb cada inhalació era substituït pel contaminat fum d’eixe infern, amb cada inhalació núvols de fum ardent entraven a través de la seva boca mig oberta i li cremava la gola i els pulmons, i sentia un dolor agut, com si cent alacrans es retorçaren dins seu. Ell sabia per què hi havia hagut un incendi a aquell lloc, a aquelles hores, per què ell es trobava tancat a una petita cambra, ell sabia que no el deixarien, que havia tractat de fugir però que el perseguirien, incansables. Se li anava tota la força vital amb cada respiració. Es va agenollar, desesperat, i descansà el seu cap sobre la porta tancada. Va sentir son i la seva ment es tornava confusa i espessa a mesura que el fum es condensava en la petita habitació i els seus sentits es dormien. Va creure escoltar una veu distant, una veu femenina que cantava. Era possible això? Era possible que algú trobés ànim i valor per entonar un bell cant en mig del caos d’aquell infern de flames? O tal volta foren els deliris d’un moribund intoxicat pel fum? No, allò era real, ara s’escoltava més clar i potent. Una veu femenina s’elevava per damunt del tumult i el crepitar de les flames famolenques, i quant més s’escoltava el cant, més pareixia extingir-se el foc, més pareixia reduir-se l’extrema calor que l’estava matant. Un cant molt bell, en una llengua desconeguda, si a cas fora una llengua. La seva ment caigué en un profund sopor mentre escoltava, de l’altre costat de la porta, el beatífic cant.

La seva consciència va parèixer voler recobrar el coneixement més d’una vegada però no acabava d’aconseguir-ho, fins al matí del dia següent. Tot era molt confús, poc a poc tornava a recordar-ho tot i a unir totes les peces. Però, on es trobava? Era una habitació petita i austera, amb un llit, una petita tauleta i una planta vora la finestra, per la que entrava abundant llum. Damunt la taula hi havia una gerra amb aigua i un got. També hi havia un petit paper on hi havia alguna cosa escrita. Amb les mans tremoloses el va agafar i va llegir:

Hola Marc, espero que quan lliges aquesta nota et trobis en ple ús de les teves capacitats mentals i físiques, perquè la teva vida està en perill, encara que això suposo que ja ho saps, vist com t’has amagat últimament. Ho has fet bé, però no podràs evitar-los massa temps, ja has vist com són, ja has vist que fugir és quasi impossible. Et trobaren i decidiren convertir-te en cendra, però la meva compassió i l’estima que et tinc em forçaren a rescatar-te, posant en perill la meva vida. T’he dut a una vella casa de camp que tinc, ara en desús i mig derruïda, però ben amagada. Tens menjar i roba, però has de romandre el mínim temps possible. Res et queda en la ciutat ara, ja saps que tot està perdut. Ves-te’n cap al nord i perdre-te’n, no et trobaran, no t’ha de trobar ningú.

Amb estima, Àngela.

Després de llegir aquella nota es quedà glaçat, paralitzat. La por havia donat pas a un vertigen en adonar-se de que la seva vida ja no podria ser tranquil·la, no pel moment, sinó que es trobava en una situació on cada segon era vital per a la seva supervivència i on tot el del seu passat l’havia d’abandonar, s’havia perdut i només quedaven records melancòlics. Es sentia abandonat en mig d’un camí hostil, sense un passat al que aferrar-se i amb un futur incert. Davant eixa situació, pensà, només quedava avançar, al cap i a la fi, podia sentir-se molt afortunat per haver sobreviscut, gràcies a Àngela, a ella li devia tot. Per ell va arriscar-se a la seva pròpia aniquilació. Volia veure-la i abraçar-la, però sabia que per la seva seguretat era millor que ella no tingués cap contacte amb ell, la posaria en perill. Va menjar i va beure fins a omplir-se i va eixir d’aquella casa. Un detall prou important i el qual suposava un gran contratemps era que no sabia on es trobava. Sabia que la casa es trobava en un lloc amagat, però no sabia on exactament. Es trobava envoltat a tot arreu per un bosc espès. El bosc tenia alguna cosa que l’inquietava al més fons del seu cor, encara que fora un lloc perdut i amagat, a ells els agradava el bosc, i recordava veure’ls corrent com a bèsties a través els arbres, ples de furor i llibertat, com llops. Es fixà en un camí format pel pas d’algun vehicle que trepitjava la vegetació contínuament i, amb el temps, havia format una estreta senda que s’endinsava sinuosa en el bosc. Va suposar que eixe camí el portaria a alguna carretera més gran des d’on podria situar-se i anar cap a algun lloc, a demés, no pareixia tenir una altra opció que seguir-lo. Era un panorama descoratjador, però en pitjors situacions s’havia vist. Amb pas ferm i apresa va emprendre la marxa. Caminà durant un llarg temps. Es notava que ningú utilitzava el camí des de feia temps perquè pareixia difuminar-se, la vegetació reclamava el seu regne i cobria la senda, fins al punt de fer-la desaparèixer. El camí que fins ara havia sigut la seva única esperança havia desaparegut. El sol creuava amb velocitat el cel, en aquests dies de tardor l’astre rei cada vegada s’ocultava abans i la nit estenia les seves ombres sobre el món durant més temps. La sola idea de quedar-se allí de nit el feia tremolar, estava totalment perdut. El millor seria tornar cap a la casa i pensar-ho detingudament tot. Estava ja donant-se la volta per tornar quan va escoltar el lladruc d’un gos. Sobresaltat, es girà i va veure un gran gos de caça que el mirava fixament mentre grunyia. Al principi no es va alegrar gens d’aquell encontre inesperat, però al poc temps escoltà la veu del caçador, que cridava al seu gos. Es va trobar amb un home canós, que duia uniforme de caça i escopeta. Es saludaren.

Cérvols, vinc a caçar cérvols, però ara no n’hi ha, cada vegada n’hi ha menys. En l’època de la meva joventut n’hi havia molts més. Jo recordo vindre de caça amb el meu pare i trobar-ne molts – explicava el caçador, i va fer un sospir d’enyorança.Marc va explicar que es trobava perdut i que necessitava que algú el portés a la ciutat.

Jo et puc dur a la ciutat – digué l’home – a més he d’anar a per algunes coses així que no em suposa molèstia.Marc s’ho va agrair de tot cor i es va sentir força alleujat. Va seguir al caçador fins a la seva camioneta, que havia deixat vora una carretera. Pareixia una carretera poc transitada, aquell bosc pareixia un lloc d’escassa activitat humana i abundant activitat de la natura i de forces misterioses. L’obscuritat creixent a mesura que el dia arribava a la fi i el murmuri de les fulles balancejades pel vent el feren sentir incòmode i augmentaren la seva aversió cap a aquell lloc, i es va sentir tranquil quan va pujar al vehicle i va tancar la porta. De camí a la ciutat l’home parlava a Marc i li preguntava. Marc donava explicacions breus i falses, i l’home, veient que el seu acompanyant no era molt xarrador, aprofità per a parlar ell. Parlava amb entusiasme, es notava que no solia parlar amb ningú més que amb el seu fidel ca. En mig del seu col·loqui es va interrompre i llançà una maledicció. Aturà el cotxe. Enmig de la carretera, un gros arbre caigut bloquejava el pas. L’home baixà a observar el panorama de prop, però Marc es trobava amb el cor en un puny, sense atrevir-se a moure’s. Tement el pitjor, baixà del cotxe per a anar al maleter, buscant l’escopeta. Quan obrí la porta del maleter, baixà d’un bot el gos i ell agafà amb força l’escopeta, encara que no estigués segur de saber utilitzar-la. El caçador va cridar enfadat:

Eh tu, què fas? Solta això immediatament, què pretens?

Estem en perill – respongué ell nerviós.

Dóna’m l’arma o et deixo ací.Dubtós,  li donà l’arma. El caçador digué que duia un destral, tractaria de tallar el tronc, encara que el duria prou temps. Marc tornà a tenir eixa incòmoda sensació, per a quan terminés de tallar el tronc ja seria de nit. Prompte s’escoltà el soroll del metall contra la fusta. Eixe soroll, monòton i rítmic, es va interrompre quan el gos començà a lladrar com un possés a l’obscuritat entre els arbres i el seu amo s’apropà a ell i observà la profunditat del bosc. Ràpidament, agafà l’escopeta mentre deia, emocionat, que hi havia un cérvol. Es va ficar entre els arbres amb el gos, oblidat per complet del seu acompanyant i de la seva faena. Marc decidí continuar l’àrdua feina de tallar el tronc , però no va fer ni un colp quan va sentir unes mans fredes que li tocaven l’esquena. Instintivament i mogut per la por, es girà i llançà un colp amb la destral. El metall xiulà en l’aire. Havia retrocedit ràpid com el vent. Una figura allargada i encaputxada es plantava davant d’ell com un espectre.
 Comenta
 
Capítol 2 Sense sabates.
Un calfred recorregué la seva espina dorsal i no escoltava res més que el batec accelerat del seu cor. Una fina capa de suor cobrí el seu front. Sense saber què fer, intentà córrer i fugir, però el va agafar pel braç. La seva mà l’estrenyia amb força. Marc brandí la destral i aconseguí desfer-se de les seves urpes. Anà cap a l’automòbil, encara duia les claus. Arrancà i accelerà, tan impulsivament que a penes va tindre temps de girar per no estampar-se contra l’arbre caigut. De poc va servir, eixe moviment brusc esquivà l’arbre caigut però el va dur a xocar-se amb força contra un arbre a la vorera de la carretera. Atordit, eixí del cotxe i va córrer sense direcció, a amagar-se. Encara que en el fons sabia que seria inútil, va córrer, sense pensar, desbocat i sense direcció, fins al límit de les seves capacitats físiques, fins que li va faltar l’alè i els muscles ja no responien.

El sol s’havia amagat i ja només quedava una línia de llum taronja a l’horitzó. Es trobava totalment perdut i sol. No, sol no, sabia que ells devien estar per allí, vigilant-lo. Marc va maleir en silenci les seves decisions passades, les desesperades condicions de la seva vida que li forçaren a acceptar tractes poc convenients, a buscar on no hi calia buscar. No, això no va ser culpa seva, ells el cridaren, ells, coneixent la seva trista situació, el van atraure amb il·lusions i miratges, falses promeses de glòria que li prometien elevar-lo de la seva pèssima condició mortal, lliurar-lo de les cadenes que el retenien en les condicions terrenes. Ara, perdut en un bosc, tot sol, es sentia més petit i impotent que mai, desemparat. Ja era fosc, no mereixia la pena caminar, només es perdria més. Estava cansat i volia dormir, però feia fred i els sorolls nocturns l’inquietaven, encara que el que més l’inquietava era la seva pròpia ment, els seus pensaments tèrbols. A més, sabia que mentre dormia era més vulnerable.

 La mitja lluna brillava pàl·lida en el cel, i il·luminava dèbilment el bosc amb una llum espectral. Escoltà la tènue melodia d’una flauta. Un so harmoniós, suau i delicat com el vent entre el joncs, però amb una gran atracció hipnòtica. Com la mel atrau a les abelles, la música l’atreia. Caminà buscant apropar-se a l’origen del so invisible. A mesura que s’apropava la melodia s’escoltava amb més nitidesa. El foc d’una foguera resplendia en l’obscuritat del bosc, i vora la petita foguera, un vell tocava la melodiosa flauta. Quan marc es va apropar, el vell deixà de tocar i el mirà fixament. Marc es fixà en el seu rostre, que pareixia sobrenatural, amb una barba poblada i uns ulls negres il·luminats pel ball irregular de les flames.

-           Et trobes perdut? A cas tens por?- inquirí el vell.

-           Sí, estic perdut i tinc por.

-           Com pot ser això? Per què dius que estàs perdut?

-            Perquè no sé on em trobo, ni com tornar a ma casa, ni on anar.

-            Mira cap al cel. – Marc alçà la mirada i mirà les estreles com mai les havia           vistes, es podien veure centenars de milers i un camí blanc que creuava el cel, la Via Làctia. – Sempre has estat perdut, mai has sabut realment on et trobes, o a cas podries dir-me la teva posició en la infinitud de l’univers? La teva única casa és el cos que habites, la resta són només llocs on et sents a gust i creus estar fora de perill. I no cal saber on anar, sempre estàs en moviment encara que no sàpigues on. Per què tens por, doncs?

-           Hi ha gent que vol la meva mort. No fa molt, la vida va parèixer donar-me l’esquena. La meva situació personal i econòmica era desesperant i les circumstàncies superaven la meva força. Una nit, vaig somniar amb una dona. Era una dona molt bella i em parlà de coses meravelloses, em mostrà regnes ocults en el meu interior tan perfectes i tranquils que feien que els mals que m’assolaven foren insignificants i podia veure i dominar la vida des de la posició d’un déu. Em digué que em trobaria en la vigília, i als pocs dies la vaig veure en persona. Em presentà a algunes persones misterioses, els iniciats, i vaig començar a ajuntar-me amb eixes persones que tenien un cos físic però al mateix temps actuaven en un món subtil, dotats d’extraordinaris poders i estats mentals de beatitud i èxtasis. Però m’advertiren que els seus secrets estaven reservats per a uns pocs, i que havia de superar una prova per comprovar si estava preparat per a rebre tals coneixements. El meu problema és que no vaig poder suportar la prova i, espantat, vaig tractar d’oblidar-me de tot. Però jo ja sabia massa, massa secrets que només la meva mort s’asseguraria de callar.

-            I tu realment creus que no estàs a l’alçada, que no pots actuar en un món subtil? Amb qui et creus que estàs parlant, doncs? – Marc el mirà perplex. – Pren – el vell va estendre la mà oferint-li un bolet petit i del color de la terra. Sense miraments, va agafar-lo i se’l va a ficar a la boca. Tot seguit, el foc es va apagar, el vell va desaparèixer i el bosc tornava a estar fosc i en silenci. Quan el bolet entrà en contacte amb el seu paladar va sentir com si tastés l’essència primària el bosc, la primitiva força que impulsa la vida. El seu vell es va eriçar, els sentits de la vista i l’oïda s’aguditzaren, i pareixia veure en l’obscuritat i escoltar fins al més mínim murmuri. També el tacte era diferent, pareixia que tots els nervis de la pell s’haguessin tornat hipersensibles, i pels seus dits notava un curiós formigueig. Aquest estat era estrany i familiar al mateix temps, eixa situació en que els sentits físics pels que percebem el món material s’adormen i les percepcions mentals s’expandeixen. Encara que sabia que aquest estat era perillós, ja que la seva ment racional quedava subordinada a un món fenomènic on fàcilment podia sofrir hipnosi o fascinació, podria ser manipulat mentalment amb més facilitat. Estava desesperat, amb l’angoixa de sentir que ni el cos ni la ment segueixen el dictat de la teva voluntat. Tractà de relaxar-se, respirà profundament. Instintivament, va voler connectar-se amb el bosc. Es furtà les sabates i sentí la terra davall els seus peus descalços. Es concentrà, expandí la seva visió. Es sentia part de l’arbre, dels arbres, sentia les connexions que es donaven baix terra, entre les arrels en contacte. Sentia el pes de la terra i la carícia del vent. Hi havia un punt on la textura i la qualitat del sòl canviava. Era asfalt, era la carretera. Sense perdre la connexió sensitiva amb el conjunt del bosc, caminà cap a la carretera. Quan va arribar ja estava sortint el sol. La seva unitat amb el bosc es perdia i les seues sensacions tornaren a limitar-se a la seva persona. Decidí seguir la carretera, els éssers humans no construeixen carreteres si no porten a cap lloc. Encara sense sabates, començà a caminar, i a migdia va veure els primers edificis de la ciutat.
 Comenta
 
Capítol 3 Visions terrorífiques
Caminà per eixe bosc d’edificis, altes torres de maons i formigó juntes, on vivia molta gent apinyada, massa gent. Tractà de situar-se i prompte trobà carrers coneguts. Decidí anar a la seva casa, però no pensava quedar-se massa temps. Quan arribà ho trobà tot normal, ninguna cosa pareixia estar fora de lloc. Anà a la seva habitació, estava molt fatigat, es va tombar al llit i quasi sense voler-ho, tota la son acumulada dels dies anteriors vingué de colp i es quedà adormit. Quan despertà ja era quasi de nit, s’havia passat tot el dia dormint. Encara no s’havia alçat del llit quan escoltà unes passes, al corredor; havia algú a casa. S’alçà sense fer soroll i buscà alguna cosa que li servés com a arma però poca cosa hi havia a la seva habitació. A més, eixa persona probablement estaria ben armada, i podia tractar-se de més d’una persona. Marc es trobava en clar desavantatge per a enfrontar-se a ningú. Tingué altra idea. Obrí la finestra i mirà cap avall. Es tractava d’un tercer pis, dubtava que pogués arribar a terra sense fer-se prou mal. Mirà a la seva esquerra, a uns quants metres es trobava la finestra que donava a la cuina, oberta. Pensà que qui estigués a sa casa esperava que ell continués dormit l’habitació, si arribava a la cuina per fora el sorprendria. Un poc per davall de la finestra hi havia una cornisa que li serviria d’esglaó, i amb molta cura podria arribar a  la finestra de la cuina. Va treure una cama per la finestra i va posar el peu en l’estreta cornisa, tragué l’altra cama. Començà a tremolar involuntàriament quan es va adonar que tenia els dos peus en un una petita cornisa a molts metres de terra, que depenia per complet del seu equilibri. Respirà profundament, ja no podia tornar enrere, i avançà amb cura, lentament. Quan estava a meitat de camí fins a l’altra finestra, un poc més confiat, decidí accelerar el pas, i el peu esquerre va trepitjar per la cornisa i, si no s’haguera agarrat a la paret amb força, amb els seus dits com urpes, hauria acabat a terra. De la impressió del moment se li escapà un crit, no molt fort, però el suficient per a que la persona que estava dins la casa l’escoltés. Per la finestra a la que volia arribar tragué el cap algú, i Marc estigué a punt de saltar, però es fixà bé i quina alegria en reconèixer l’Àngela.

Marc què fas? – Àngela no es podia aguantar el riure. 

Àngela, quina alegria que sigues tu, no sabia qui podia haver a casa.Marc avançà un poc més i Àngela allargà la mà. Al seu contacte, Marc es va sentir tranquil, protegit. Una vegada dintre s’abraçaren, Marc mai s’havia alegrat tant de veure a algú, però Àngela semblava disgustada.

No deuries haver vingut, et vaig dir que fugires.

Com sabies que vindria?

No ho sabia. Vigilen la teva casa i fem torns per a controlar si vens. Per sort avui em tocava vigilar a mi, però podria haver vingut qualsevol dels altres.

Ells no saben que m’ajudares?

No ho saben i és millor que continuï així.  Si se n’adonaren estaríem els dos en perill i ningú ens ajudaria t’ho asseguro. Pots passar ací la nit però demà pel matí, a primera hora, hauries d’anar-te.

Et quedes?

 No, jo he d’anar-me’n ara, però no et preocupis, et trobaré.Quan Àngela sortí per la porta, tornà la tristor de sentir que es trobava sol altra vegada, amb tots els perills que l’esperaven.

Tractà de dormir-se però no li entrà la son, s’havia passat tot el dia d’abans dormint. Mentre donava voltes en el llit, tractant de descansar un poc, escoltà com algú entrava a casa. Àngela entrà corrent a la seva habitació.

Ràpid, hem d’anar-nos ja. S’han assabentat de la teva arribada i no tardaran en venir.Eixiren ràpidament i corregueren per alguns carrers fins a parar-se davant un cotxe, on pujaren.

Anirem a casa d’unes amigues que sé que ens donaran refugi. – deia Àngela – És un lloc tranquil i apartat, no hi tindrem problemes

Tal volta deuríem cridar a la policia.

A la policia? Marc no em facis riure, què els pretens dir? I a més, creus que serviria d’alguna cosa? No te n’adondes de que allò del que fugim no és normal, ningú ens entendria. El mateix poder el qual una vegada et va atraure tant i et va esglaiar ara s’ha tornat contra tu. – Un gest de preocupació i desconsol va haver-se de dibuixar al rostre de Marc i Àngela suavitzà el seu to – Tot eixirà bé ja ho veuràs, has de ser fort.      Conduïren durant molt de temps. Després de recórrer carreteres sinuoses, ja quan el sol començava a eixir, arribaren a un edifici antic, apartat de tota civilització, un convent.

Monges de clausura – digué Àngela –degut a antics vincles algunes em tenen prou estima. Ens acolliran un temps.      Des del primer moment Marc percebé una atmosfera estranya en eixe lloc. Potser un home de món no estava acostumat als ambients místics on les oracions matutines i l’encens era el pa de cada dia, de gent per damunt de les preocupacions mundanes. Els rebé una monja amable. Va ser l’única monja que va veure Marc. El portaren a una habitació petita, però acollidora, on s’allotjaria un temps indefinit ell sol. Millor així, deixar la ment i l’esperit descansar. Passà tot el dia amb Àngela, parlant i meditant al voltant de la seva situació, i li estranyà no veure a ninguna altra monja. Poc abans de la nit la monja d’abans l’avisà que ja estava el sopar. En acabar anà a la seva cambra, i després de donar moltes voltes per la petita habitació i pel seu cap, es dormí, esgotat.

      Pareixia un somni, un reflex de la seva ment subconscient, la llum que el va despertar, una llum trèmula que queia sobre la paret, com la llum del foc. A l’instant es va apagar. Un poc desconcertat, Marc tornà a tractar de dormir-se i de nou va veure la llum, fugaçment. Aquesta vegada s’alçà, la llum entrava per la finestra i volia descobrir d’on sortia. Fent el menor soroll possible, eixí. Després de rondar pel lloc, en no veure res ni a ningú, decidí tornar a la seva habitació.  A penes va gitar-se i tancar els ulls, tornà a percebre eixa brillantor. Aquesta vegada eixí més ràpid, i va veure una monja davant d’ell, amb un ciri a la mà que il·luminava lleument el seu rostre. Marc s’apropà, hi havia alguna cosa estranya en tot això . Sentí sorpresa i l’espant en advertir que era el rostre d’un home, que el mirava, com esperant-lo. Impulsat per la por, Marc començà a córrer i al poc temps es trobà l’Àngela.

Marc, què fas ací? – Marc intentà respondre però ella l’interrompí – vine, t’estan esperant.Ja sense saber què fer, totalment confós, Marc seguí l’Àngela fins arribar al pati del monestir, un claustre rodejat de columnes i arcs , en el qual Marc trobà un espectacle que ja coneixia i que el va fer tremolar, terrors dormits en els racons més amagats del seu inconscient que es plantaven davant d’ell, com ombres monstruoses. Tot pareixia tornar-se negre i visions terrorífiques ballaven davant dels seus ulls. No, no davant dels seus ulls, en l’interior de la seva pròpia ment, una dansa macabra que l’amenaçava. Ja no era tant aquella visió hòrrida, ni el que li pogués passar; era el sentiment i les sensacions de por, que despertaven i el feien sentir-se impotent. I com mogut per una força desconeguda que havia estat latent en ell, es va dissociar de la seva ment i una veu sorgida del més profund d’ell mateix li mostrà la natura il·lusòria del que veia, li mostrà la natura primordial del seu ésser. Com una fletxa, eixe coneixement intuïtiu travessà les seves limitacions i falses personalitats com a ésser humà, i va fer que l’horrible espectacle que contemplava es dissolgués.

     Quan va veure amb claredat, observà el grup de persones que el rodejava. Algú va posar amablement el la seva mà sobre la seva espatlla, i comprengué que tot patiment ja havia passat, que havia superat la prova i ja era un d’ells perquè s’havia enfrontat a la mort i havia sabut veure més enllà, havia cremat totes les seues pors, egoismes i debilitats en el foc del sacrifici en honor la seva eterna natura d’ésser alliberat.    
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]