Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



alisemperez
ELX
 
Inici: Olor de colònia

Capítol 1 Una consulta psicològica
Com bèstia que olora el perill, es va quedar quiet darrere la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alè. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrellat no cedia. Tot feia pudor de fum. Es va afluixar la corbata, es va descordar el coll de la camisa. L'ofec. L'ofec li rebentava els pulmons.

Just en aquell instant es va despertar i seguidament es va incorporar recolzant l’esquena en la capçalera del llit. Amb la respiració agitada va engegar la llum de l’interruptor i va comprovar que es trobava al seu dormitori. La funda del coixí estava xopada de suor, però no li va semblar cap novetat, era una altra nit més en dues setmanes que tenia aquell mateix malson. Va mirar l’altre costat del llit de matrimoni. No hi havia ningú.

Feia ja dues setmanes que la Núria havia arreplegat totes les seues coses i s’havia anat del pis, però ell no es feia a la idea. Hèctor portava dues llargues setmanes sense saber bé què sentia: tristesa perquè la seua núvia s’havia anat, culpabilitat perquè havia sigut ell qui havia decidit acabar la relació o ràbia perquè ella l’havia enganyat amb el veí. Sabia que acabar la relació amb la Núria era el correcte.

Es va alçar lentament del llit, es va posar les sabatilles d’estar per casa i va dirigir-se a la cuina per desdejunar. Estava omplint la tassa amb el cafè que havia sobrat del desdejuni del dia anterior quan, de sobte, va sonar el timbre de la porta. Com no esperava a ningú a eixes hores del matí, el so del timbre interrompent la immensitat del silenci li va donar un esglai i se li van accelerar considerablement les pulsacions. Va deixar la tassa de cafè a la taula de la cuina i es va dirigir a l’entrada del pis. Una vegada va mirar per l’espiell la seua sorpresa va acabar i li va obrir.

–Què passa Hèctor? Quan de temps sense veure’ns! –el va saludar a l’hora que entrava al pis amb tota confiança.

–Però Andreu! Si ens vàrem veure fa tres dies!

–Això és una eternitat per a nosaltres. O es que hem deixat de ser els millors amics des de preescolar i jo no m’he assabentat? –va dir fent broma

–No, no! Res d’això! –va riure Hèctor–. Passa al saló i seu, ara vaig jo.

Andreu va passar al saló del pis com si de la seua pròpia casa es tractés, de fet ell va ajudar-lo a elegir habitatge a l’hora de comprar-lo. Hèctor va anar a la cuina, va omplir una altra tassa de cafè com la seua i amb ambdues preparades va encaminar-se al saló.

–Com has sabut que volia un cafè? –va preguntar Andreu sorprès.

–Et conec bé i reconec la teua cara de son. Vas eixir de festa anit, no?

–És clar que sí! –va dir amb una rissa entremaliada–. Què vols que faci un dissabte per la nit?

–Doncs no ho sé –va confessar mentre bevia cafè de la seua tassa.

–I si no saps de cap altre pla, perquè no et vas vindre ahir amb nosaltres? Miquel i jo et vam trucar al mòbil set mil vegades! Bé, set mil no, però set sí. –va reconèixer la seua exageració.

–Sabia que volíeu que me n’anés de festa amb vosaltres i no tenia gana, ahir havia matinat i estava molt cansat.

–Hèctor! No intentis enganyar-me!

Andreu va mirar el seu amic preocupat i, després d’un minut de silenci que va parèixer interminable per a Hèctor, va retornar la conversació:

–Encara penses en ella?

–I això què té a veure ara?

–Doncs que des que la Núria se’n va anar no ets el mateix de sempre.

–Què vols dir amb això? –va preguntar Hèctor, en part ofès.

–La Núria se’n va anar i no tornarà, ja sigui perquè ella no vulgui, perquè tu no vulguis o perquè jo no la deixi. No vull ni la deixaré que et faci mal altra volta, però si tu no l’oblides a ella i tot el que va fer-te estem perduts. El que vull és que tornes a ser el mateix col·lega que eres abans, fester i sempre content. N’hi ha moltes més millors que la Núria, físicament i psíquicament.

–Si jo ja no l’estimo! Però ningú m’havia fet tant de mal.

–Bé, ara que puc et diré que la Núria mai em va agradar. –va esplaiar-se Andreu.

–Com? Mai em vas dir res d’això.

–Perquè ets el meu amic, ella a tu t’agradava i jo havia d’animar-te. Però era molt controladora, clar que, l’amor és cec.

–Pot ser sí que ho era. –va reconèixer Hèctor deixant sobre la taula del saló la seua tassa ja sense cafè.

–Vull que te n’adonis que som massa joves per a viure amargats i que tu, si ho vols, pots aconseguir qualsevol dona que se’t creui per davant.

–Moltes gràcies Andreu, de veritat. Tu sí que saps animar als amics. –li va dir agraït.

–I molt més que això, et buscaré un psicòleg.

–Un psicòleg? De què parles ara? Creus que estic boig? –va dir-li confús i ofès.

–No és perquè estigues boig, res d’això, però no et vindrà mal per a tractar d’oblidar-te de la Núria. Per favor. Encara que solament vagis perquè te l’he demanat jo. –Andreu li va fer eixa cara d’innocent a la que Héctor no podia negar-li res.

–D’acord, però només una volta. Si em serveix tornaré a anar, sinó sóc lliure de fer el que vulgui.

–Bé –Andreu li va estendre la mà amb un somriure per finalitzar aquell petit pacte mentre que s’acabava l’última gota del seu cafè–. Ara m’he d’anar, ja et trucaré per telèfon i et diré quin és el psicòleg al que has d’acudir demà.

–Demà ja? Tan prompte? –es va sorprendre amoïnat.

–Quan més ràpid millor i quan acabes em truques al mòbil i em contes tot amb detall –va fer-li l’ullet just abans de tancar la porta darrere d’ell i abandonar el pis.

Uns instants després, Hèctor va tornar a trobar-se a soles en l’habitatge, encara que un poc més animat.

Eixa tarda, sense menys espera, va rebre una trucada per telèfon d’Andreu. Li va dir que ell no coneixia personalment al psicòleg, no sabia com es deia... res de res; només va poder proporcionar-li la direcció. Li havien dit persones conegudes que era molt eficaç.

Només obtindre eixa informació, va provocar una desconfiança en Hèctor que li feia tirar-se enrere. Però, quan anava a dir-li-ho a Andreu, la trucada es va tallar. Tenia la intenció de tornar a trucar-lo. No ho va fer, va recordar que havien fet un pacte i els pactes no es poden incomplir. Encara que el volgués incomplir Andreu no el deixaria, seria capaç d’acompanyar-lo fins la consulta per a assegurar-se que anava. Així que, al menys, aniria una vegada per provar.

Al matí següent es va despertar una altra volta amb les pulsacions pels núvols i la funda del coixí mullada per la suor. Altra volta el mateix malson. No podia suportar-ho més, viure l’experiència d’aquell somni era espantós. L’única part bona que va aconseguir extraure’n és que podria ser un bon tema a tractar amb el psicòleg, clar que no sabia si aquest especialista sabria el significat del seu malson.

Va desdejunar, va vestir-se i va agafar les claus de casa i del cotxe. Abans d’eixir es va parar enfront a l’espill de l’entrada.

Estava molt nerviós, encara que no sabia exactament quina era la raó. Podia ser inseguretat en sí mateix? Va mirar a l’espill observant tots els detalls en ell. Camisa a quadres ben botonada, pantalons vaquers blaus ben posats i sabatilles ben cordades. No es que anés vestit de gala, però tampoc anava ensenyant els calçotets per dalt dels pantalons com alguns adolescents que havia vist al parc. Ell era jove i eixe era el seu estil. Si volia que el psicòleg li ajudés devia mostrar-se com era realment.

Bé, aclarida aquesta qüestió va eixir de casa i se’n va anar al cotxe. Una vegada dins del cotxe ja arrancat va continuar donant-li voltes a l’assumpte. Ara estava més nerviós. Seria perquè no sabia res de cóm era el psicòleg? Li semblava que conduïa sense saber on acabaria el seu viatge. Segurament seria paregut a la idea que es feia Hèctor: un home d’entre els 50 i els 60 anys, seriós i amb pintes d’avorrit; però molt savi.

Al cap d’una estona va arribar a la direcció que li va donar Andreu. No es tractava de cap edifici d’oficines ni res d’això (al menys no ho pareixia per fora), era una bonica casa marró amb un jardí tot verd. Va intuir que passava consulta a la seva casa.

Va baixar del cotxe i va creuar el jardí fins arribar a la casa. Va fer sonar el timbre i va esperar allí plantat davant la porta com les flors que havia en aquell jardí. De sobte la porta va ser oberta.

–Hola! –van dir des de dins de la casa.

Ell va tardar en reaccionar. No era res del que s’imaginava. De fet, era impossible que fossi un psicòleg, en tot cas una psicòloga. Encara que no imaginava que algú com eixa xica anés a ser la seua psicòloga. Era una xica d’estatura mitjana que devia tenir la seua edat més o menys (23 anys). Va pensar que s’havia equivocat de direcció.

–Hola. És aquí aquesta direcció? –va preguntar mostrant-li el paper on la tenia apuntada.

–Sí, és aquí. –va respondre la xica amb el somriure encara a la cara.

–Ets tu... la psicòloga? –va continuar sense eixir de la seua sorpresa.

–Correcte.

–Em dic Hèctor. –va presentar-se–. Vinc aconsellat per un amic.

–Oh! Passa, passa! –va convidar-lo a entrar–. Jo sóc Anya.

Van fer dos petons i van endinsar-se en la casa. Tot en aquella casa pareixia modern alhora que luxós. Devia de guanyar diners. Van passar a un saló més gran que el del seu pis. Ell va seure a una butaca i ella a una altra, ambdues de cuir. Van estar una llarga estona parlant, i ell li va explicar tot el rotllo de la Núria, etc.

–Bé, et diré que casos com el teu n’hi ha molts. –va intentar d’explicar-li ella–. Has d’intentar continuar la teua vida com la feies abans de conèixer-la, i sobretot mira de quedar amb amics de confiança que t’animen. Sense donar-te compte cada volta la pensaràs menys. No és res d’altre món no poder oblidar una persona que t’ha ferit els sentiments, però és un procés costós.

En eixe moment a Héctor no li va semblar gens costós. En eixe poc de temps que havien estat junts, ella quasi havia aconseguit que s’oblidés de la Núria. I és que eixa xica tenia els ulls blaus com la mar més profunds que mai havia contemplat, els cabells del color de l’or més brillants que mai havia somiat i el somriure més agradable que mai havia imaginat. Anya era sense cap dubte de les dones més atractives que havia conegut. Però amb una casa tan gran li costava pensar que visqués sola.

Quan van acabar la sessió, ella li va comentar que tenia un altre lloc en la seva agenda per al dilluns de la setmana vinent i si ell volia podien tornar a veure’s per continuar tractant el tema.

Una vegada es van acomiadar i estava dins del cotxe per fer el camí de tornada, va agafar el mòbil i va trucar l’Andreu per contar-li tot amb detalls com li havia dit.

–Conta-m’ho tot! –va exigir el seu amic des de l’altre costat de la línia.

–No, són moltes coses a contar. Que em dius de quedar aquesta vesprada?

–En el bar Llopis a les 6.

I abans que pogués contestar, Andreu ja l’havia penjat. Com li molestava que li fera això!

Definitivament, Hèctor ho tenia clar. Tornaria allí. Encara que només fos per ella, per tornar a veure-la.
 Comenta
 
Capítol 2 Una trobada psicològica
Aquella vesprada, a les 6 menys 5 minuts, va arribar Hèctor al bar Llopis. En la porta es va veure amb Andreu 5 minuts més tard. Es van saludar donant-se la mà i van passar dins de l’establiment. Van prendre lloc en la barra i van demanar dues cerveses.

–Penses contar-me d’una vegada com t’ha anat amb la psicòloga? –va pregar-li Andreu.

–Eh! Com és que saps que es tracta d’una dona? No es suposava que no sabies res de l’especialista? –Hèctor va dir-li un poc molest per la manca de sinceritat del seu amic.

–Te’n recordes de la carrera de psicologia que vaig començar fa uns quants anys?

–Sí –va contestar Hèctor confós.

–Anya va ser una companya de classe. La diferència entre ella i jo és que ella va continuar la carrera fins graduar-se; jo, en canvi, vaig deixar-la i vaig començar una altra. Cóm anava a manar-te’n anar a un lloc desconegut? Devies d’haver-te adonat.

–Bé... Encara que no has demanat disculpes, vaig a perdonar-te, bon company de vida.

–Demanar perdó? Deuries d’estar-me agraït; he fet el millor que es podia fer.

–Doncs, per més que ho intenti, no sé per què visitar aquesta psicòloga era la millor opció.

–Amic meu, aquesta xica en té molt bona reputació entre els psicòlegs, en canvi, la Núria de reputació només en tenia les sis primeres lletres de la paraula, anava de princesa i segur que no sabia ni en quin llit s’havia deixat la corona –va explicar-li a Hèctor–. A més a més, Anya és molt bonica.

Aquest últim comentari va provocar un tímid somriure involuntari en Hèctor i va engegar les seues galtes, que es van tornar més vermelles que la caputxa de la Caputxeta Vermella. Andreu va reparar en la expressió que havia aconseguit el rostre del seu amic.

–En tu puc veure que ja t’has adonat d’això últim –va dir indirectament Andreu.

Hèctor, avergonyit, va baixar el cap en direcció a la seua cervesa.

–No ocultis el teu rostre. He vist el somriure que ha causat en tu i això no ho pots negar per més que intentis ficar en cap dins del pitxer de cervesa.

–I què si he somrigut? –va exclamar alterat.

–Ei ei! Baixa els fums home! –va mirar de calmar-li.

–Perdona’m. És que... –va romandre pensatiu– En l’estona que he estat amb ella, no sé cóm, però ha aconseguit que m’oblidés de la Núria. És que... És tan bonica...

–Per què no mires de conèixer-la? Vull dir, no com a psicòloga, sinó, com a amiga.

–Bé, pot ser sigui una bona idea.

–Clar que ho és, les meues idees sempre són bones –va fer broma Andreu–. A més, ella et fa recordar la felicitat. El teu somriure l’ha dit tot.

–Un somriure no diu tant. Qualsevol persona pot fer-te somriure, però no qualsevol persona pot fer-te feliç.

–Vas a tornar a veure-la?

–Sí, el dilluns que ve.

–Uff... Tota una setmana per davant. Doncs, no facis plans per al dissabte per la nit, que tu te’n vens de festa amb Miquel i amb mi.

–D’acord –va acceptar Hèctor sense que Andreu li tingués que insistir.

Cinc dies després es trobaven tots dos en la porta de la discoteca Sala 33 esperant a l’arribada de Miquel.

Quan per fi Miquel va aparèixer van endinsar-se en l’establiment amb la finalitat de començar la nit.

Amb un got d’alcohol a mà, Hèctor va començar a gaudir amb els seus amics de l’ambient i la música que allí es trobava. Tot anava com de normal fins que, entre l’aglomeració, va distingir la persona que havia revolucionat els seus pensaments en els últims dies. L’Anya era allí. Però, què feia ella allí? No pareixia estar en estat sobri.

–Hola! –va saludar-la Hèctor una volta s’havia apropat.

Ella se’l va quedar mirant massa confosa. No el reconeixia i açò ell ja s’ho esperava. És que en eixe estat no es reconeixeria ni a ella mateixa en el espill.

Anya es trobava envoltada per unes quantes xiques més, totes en el mateix estat, que ballaven sense el control del seu cos i de la seua ment i continuaven bevent. De cop i volta, a la xica li va caure el got a terra convertint-se així en mil trossets transparents de vidre que reposant damunt d’un toll d’alcohol pur. Les forces li fallaven i sense més el seu cos va perdre l’estabilitat, va caure a terra com meteorit que cau sobre el planeta. Cap de les amigues allí presents va adonar-se del succeït.

Hèctor va portar-la fora del local en el seus braços i la va seure al carrer d’enfront amb l’esquena recolzada en la paret. En aquell instant Anya va tornar a obrir els ulls.

–Vull anar-me’n a casa –va queixar-se ploriquejant com una xiqueta petita que esta cansada.

Hèctor no va preocupar-se per Andreu i Miquel, que encara estaven dins la discoteca sense haver-se assabentat de res; sabia que estarien bé. Qui de veritat li importava ara era la xica. La va ficar al seu cotxe i va conduir fins arribar a casa d’ella. Una vegada allí va caure en el compte de no portava les claus i tampoc estava en condicions de preguntar-li per les claus. Com no pensava deixar-la, assoles, tombada al jardí fins que se li passés els efectes de tot l’alcohol que el seu cos havia absorbit aquella nit, va optar per portar-la a casa d’ell.

Una estona més tard, ja a la llar d’Hèctor, quan ell ja l’havia allitada per que descansés, va saber que era la dona que més l’havia sorprès en menys temps. Ella li pareixia especial... Tan diferent a cap altra persona... I tan bonica així adormida... Va sentir ganes de fer-li un petó, ella ni tan sols s’adonaria, però no ho va fer. Es va limitar a fer-li una petó a la galta i observar-la uns instants més. Aquella nit de dissabte va comprendre que li esperava un diumenge molt difícil, sobretot per tantes coses que tindria que explicar després a l’Anya. Ella es despertaria a casa d’Hèctor sense recordar res i això podia provocar un primer moment aclaparador.
 Comenta
 
Capítol 3 Un petó psicològic
 Va amaneixer un matí de sol brillant.

Anya va despertar-se desorientada pel fet de no saber on es trobava. El més estrany era tindre l’Hèctor adormit al seu costat. Però era tan dolç...

Una trucada al telèfon de l’Anya va desconcertar-la un poc. Qui podia ser a aquelles hores del matí un diumenge?

–Si?

–Doctora! Us necessite! –va respondre una veu de dona a l’altra banda.

–Qui ets?

–Sóc Alba, la dona de Jordi, un pacient vostre que es esquizofrènic.

–Ah! Ja se qui ets! Però, que és el que passa?

Hèctor va despertar-se amb el preocupant to de veu de la xica.

–Doncs que el meu marit està patint un greu atac d’esquizofrènia i jo no sé que fer. Per favor, ajudeu-me.

Les paraules de Alba començaven a sonar tremoloses entre plors de nerviosisme.

–Calma’t dona –va mirar de tranquil·litzar-la l’Anya.

–No! Em vol matar! Em vol matar! Diu que sóc el dimoni encarnat.

–On et trobes? –va preguntar a la dona de Jordi, ara més seriosament.

–Tancada al bany. Ell es troba fora amb un ganivet.

–No isquis del bany. Vaig de seguida.

Seguidament, la trucada va ser tallada. Anya comprenia la gran gravetat de la situació. Ella sabia molt bé com de perillosa podia arribar a ser una persona que patia esquizofrènia per a la resta de la gent.

La jove va posar-se les sabates i va agafar ràpidament totes les seves coses repartides per l’habitació.

–Què passa? –va preguntar l’Hèctor al ser testimoni de la seva pressa y preocupació.

–Un pacient vol matar la seva dona.

–I tu... vas a calmar-lo.

–Exactament.

Unes quantes mirades i un silenci incòmode per a tots dos. Uns moments en que cap dels don no feia res. Anya sabia que havia d’anar-se’n urgentment, però no volia deixar-lo allí. Va seure en el llit en el que ell encara es trobava allitat i va iniciar una petita conversació.

–Veuràs, Hèctor... En molt poc temps he descobert coses meravelloses en tu i no sé que faig jo ací però imagine que anit vaig acabar molt borratxa. Altres voltes m’ha passat i normalment em desperto al carrer, fent pudor a alcohol. Hui em desperto a un llit, al teu costat, i sé que ets especial, que com tu no hi ha altre i que encara estàs ple de sorpreses. Gracies per fer-me tornar a creure en la màgia de l’amor.

Els seus ulls brillaven plens de llàgrimes d’emoció i, sense poder aguantar-se més, es va apropar a tota velocitat cap a ell. Quan els dos rostres van estar el suficientment propers, ambdós van tancar els ulls i es van deixar guiar pel sentir del tacte, fonent-se en un únic ser. Els llavis d’ella van ser els primers en obrir-se suaument i fer pas al sentit del gust. Ell la va seguir. Quan van separar els dos cossos i van obrir els ulls, van intercanviar mirades que no exigien paraules.

–Fins demà dilluns –va acomiadar-se la jove.

Tot seguit va eixir de la vivenda.

Hèctor va quedar-se una estona més tombat agraït del moment que l’havia regalat la vida. Ja tenia ganes de que fos l’endemà. Li portaria un ramell gegant de flors.

Un parell d’hores més tard Hèctor va rebre una trucada telefònica amb informació que quasi li deixa petrificat. L’esquizofrènic havia arribat molt lluny en el seu atac. Va matar la seva dona i es va suïcidar, però abans d’aquest últim acte, també va prendre la seva psicòloga pel coll fins ofegar-la amb les seues pròpies mans.

La noticia va acabar completament amb el cor d’Hèctor, que, com ja havia parlat amb l’Anya, l’anava a veure el dilluns, en el funeral, i, com ja havia pensat, l’anava a portar un gran ramell de flors.

Dilluns per la vesprada, després del funeral, Hèctor va tornar a casa desconsolat. Era l’hora de berenar així que va anar directe cap a la cuina. Va destapar la pota de pernil i va començar a tallar rodanxes.

Quin sentit tenia ja viure si no compartia la vida amb ningú?

Amb tot el que tenia en aquell moment a les mans, va anar al bany del pis i es va mirar a l’espill. Va contemplar el rostre d’un home desganat que no reconeixia i com que a ell no li feien ni gràcia els desconeguts, va penetrar el ser pit amb el ganivet del pernil.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]