Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Kalea
ONTINYENT
 
Inici: El nom del vent

Capítol 1 Les ombres de la llum
Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren. 

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

Hi havia una vegada, un món dividit entre la llum i la foscor poblat per essers d'increïble bellesa i de grans dons.

A un costat el sol brillava amb força sense descans bronzejant la pell dels luminos, amos del foc. Les seues terres estaven repletes de flors i plantes dels més encisadors colors, l'aigua dels rius era daurada perquè Sol, el seu déu, havia decidit regalar-les la seua esplendor.

En canvi, en l'altra part, un cel negre lluïa les seues brillants estrelles que acompanyades de la deessa Lluna, il·luminaven els rostres pàl·lids dels foscos, amos sobre el control de la ment. Tota la seua terra estava submergida en un frondós fullatge d'alts arbres. Els seus edificis, fets de vidre, es construïen sobre les branques més fortes.

Cada poble tenia el seu propi temple dedicat al seu propi déu, i en cadascú residia una gemma d'incalculable valor. Les llegendes d'ambdós pobles comptaven, que quan Lluna i Sol van abaixar al món que havien creat, van decidir deixar part del seu ser i la seua màgia en una roca per a que, encara que estigueren lluny de les seues criatures, poder protegir-los amb el seu esperit. I així en les terres lluminoses els luminos van obtindre la seua preada llum i en les terres fosques els foscos van rebre la seua enigmàtica nit, de forma que cada poble va créixer separat de l'altre durant segles...

Però al fi, el dia i la nit es van conèixer. Ell era un luminos de cabells daurats i ulls ambarins, i ella era una fosca de cabells i ulls negres com la més pura de les obsidianes. Es van conèixer en les fronteres que separaven els dos territoris, on els dos pobles intercanviaven les seues mercaderies. Només els va bastar una mirada per a que els seus cors quedaren enllaçats en una relació prohibida, que més tard va donar un fruit.

No obstant això, des de les ombres, els alts càrrecs del poble del Sol traçaven un pla per a robar la roca de la Lluna als foscos, perquè desitjaven el seu poder i controlar al seu capritx el dia i la nit, els pilars del seu món.

Lluna, va advertir la seua cobdícia llegint els astres del seu cel i per mitjà de la roca va advertir al seu poble de l'inevitable destí que els esperava, però també els va donar una esperança a què aferrar-se, perquè va profetitzar que un mestís naixeria entre ells heretant el do de la creació i que els salvaria d'aquest tràgic final.

Van passar els mesos i els luminos van atacar, convertint en cendres al poble de la nit, qui massacrat i sense poders, es va convertir en l'esclau de les classes altes. També van haver-hi luminos que van rebutjar les ànsies de poder dels seus superiors i van lluitar per protegir als foscos convertint-se al final en traïdors condemnats a ser eliminats per les seues creences.

Les terres fosques es van marcir, perdent el seu brillantor i esplendor. Tots els essers vius es van veure obligats a fugir del seu llar pel fet de que, sense la màgia de la roca, el seu món s'havia convertit en un paisatge on només havia lloc per a la mort. Però per sort el nadó mestís, va aconseguir sobreviure gràcies al sacrifici dels seus pares i com un més, va patir amb la seua gent.

Després d'anys passats, dos joves amics es trobaven conversant en una cuina al mateix temps que cada un realitzava les seues tasques del dia.

-Escolta, Kalea...  creus que de veritat hi ha entre nosaltres un mestís que ens tornarà la roca de la Lluna? -li va preguntar el seu amic Hikaru, el qual assentat en un tamboret anava pelant creïlles.

Hikaru i Kalea havien crescut junts com a esclaus d'un important noble i eren quasi com a germans. Kalea era una xica alta, de cabells llargs d'un color violeta i els seus ulls grisos estaven impregnats d'una brillantor especial. Era una persona perspicaç, intel·ligent, atenta i tranqui-la, amb un gran cor que s’obria amb facilita cap a la gent. En canvi Hikaru, era un xic d'estatura mitjana, el seu pèl rebel era del color de la nit amb reflexos blaus i els seus ulls color cafè sempre estaven perduts en l'horitzó, fantasiejant qui sap què. I la veritat és que Hikaru tenia una gran imaginació i un món ple de meravelles i secrets ocults en el interior de la seua ment.

La xica ho va mirar sense saber molt bé que contestar. També ella tenia dubtes sobre la profecia i igual que ell, començava a creure que la deessa els havia abandonat. No obstant això, li va abraçar per darrere per a reconfortar-lo al mateix temps que li deia:

-Qui sap? Potser eres tu -va somriure.

Hikaru es va passar una mà pel pèl, gest que feia sovint.

-Nah, que va, jo no servisc per a fer d’heroi.

Llavors unes paraules bressolades pel vent van fregar les oïdes de Kalea, avisánt-li de que el seu amo es dirigia a la cuina.

-Ell s’acosta, embolicat en flames… És l’hora de que despertes…

La xica va mirar a totes les bandes confosa.

Qui l’ havia parlat? -es preguntava preocupada mentres recorria la cuina amb mirada analitzadora.

-Kalea, què fas? –li va preguntar Hikaru estranyat.

-Estic buscant l’origen d’eixa veu. -li va contestar com si fóra quelcom obvi.

-Jo no he escoltat res…

La xica va alçar una cella sorpresa. Cóm era possible que el seu amic no ho haguera escoltat? Se l’hauria imaginat?

Aleshores el semblant d'ambdós es va crispar en una carassa de por, a causa d'uns forts passos que provenien de l'escala que conduïa a la cuina.

 -Se acosten problemes... -va murmurar Kalea al mateix temps que amb sigil es lliscava per la sala fins a la pica.

Els passos es van convertir en les xafades furioses d'un home que va derrocar la porta d'un puntelló. Tant Kalea com Hikaru, van evitar la seua mirada, mentres el bell se'ls eriçava i els músculs entraven en un estat de tensió. Era Jason, l'alfa d'aquella mansió. Un home vell i amargat que sovint descarregava en els seus esclaus la ira que li provocava la relació que tenia amb la seua dona. Jason va esbossar un somriure carregat d'odi i mirant-los amb repugnància es va descordar el cinturó, i llest per a desfogar la seua frustració en l'esquena del xic, va alçar el braç.

Les llàgrimes van brollar dels ulls de la xica a l’observar amb terror com el cuir del cinturó s’estavellava en l’esquena del seu amic arrancant-li un alarit de pur dolor. Per què? –es preguntava, alhora en el seu interior quelcom anava creixent. La por s’havia apoderat de tot el seu cos, paralitzant-la i condemnant-la a resignar-se davant una realitat tan cruel. Kalea sentia cremar tot el seu ésser de ràbia, una ràbia que naixia de l’odi que dirigia cap a ella mateixa per no ser capaç de protegir al seu únic ser volgut.

-I ja està? Només vaig a quedar-me ací assentada plorant?-va pensar Kalea amb tristesa- Voldria tancar els meus ulls i així oblidar-me de tot, inclús del dolor… Però si ho faig, si no actue, què li passarà a Hikaru? Després de tot el que hem compartit, vaig a resignar-me sense més? –va estrènyer els punys.

El temps es va ralentitzar, Kalea va recordar totes i cada uns dels somriures que el fosc li havia dedicat, la seua profunda veu i la seua riallera rialla; però sobretot, va recordar el fort llaç que els lligava i va decidir que vàlua la pena alçar-se i lluitar, si era per ell.

-Desperta… desperta, desperta! Obri els teus ulls per a abraçar el teu destí!

-¡¡HIKARU!! –va cridar.

I en eixe moment la terra es va obrir responent al crit de guerra de la mestissa i de sobte, del sòl van començar a brollar uns albarzers que van rodejar al luminos immobilitzant-lo.

Jason, atemorit, va invocar el foc del seu déu Sol per a cremar els seus lligaments i encarar-se cap a la xica llançant-li una bola de foc. En resposta, Kalea va alçar les seues mans i una gran onada d’aigua va sorgir d’aquestes, apagant el foc de Jason i estavellant-lo contra la paret.

Hikaru va tancar els ulls esgotat pel dolor, mentres que la sang del

cos sense vida de Jason començava a aflorar escampant-se pel sòl d´una forma esglaiadora. 
 Comenta
 
Capítol 2 Despertar
La primera cosa que va veure Hikaru en obrir els seus ulls van ser els ulls grisos i grans de Kalea, que el miraven amb preocupació. No sabia molt bé on es trobava, però estava segur que tant Kalea como ell es movien.

-Tranquil, estem en un carro de cultiu. El seu amo ha dit que el podem acompanyar durant el trajecte si ens comportem correctament.

Malgrat que la seua amiga li estava somrient, la seua veu tenia un eix de cansament i por.

De colp Hikaru va recordar tot el que havia ocorregut: les fuetades, la batalla, la seua improvisada fugida i com el cansament i el dolor li havien vençut. Però en canvi, el xic no es sentia cansat i molt menys magolat.

-Tens una amiga prou peculiar xic! -va dir una veu vella però alegre.

 Hikaru es va alçar per veure millor a un home major que conduïa el carro. Era un luminos de pell bronzejada, amb arrugues que indicaven que al llarg de la seua vida havia somrigut molt.

-¿E-ets l'amo d’ açò? -va dir Hikaru atordit.

-Sí jovenet. Em diuen Moy, i esta d'ací és Ona. -va dir assenyalant l'egua que feia possible que el carro es moguera.

-Kalea, però ell... Ell és un luminos...

La xica li va acaronar amb suavitat el cap al mateix temps que li deia:

-No passa res, ell no és com els altres. Veritat Moy?

L'home va soltar una carcallada seguida d'un assentiment amb el cap. La seua mirada es dirigia cap a l'horitzó, perdut en les immensitats del cel blau que s'obria damunt d'ells.

-Saps? Quan has viscut tants anys com jo, et dónes compte que el temps passa molt ràpid i que els grans canvis sovint són precedits de simples senyals, que només uns pocs saben apreciar. Hikaru, esta terra es mor. Els luminos, amb la nostra arrogància, hem desequilibrat els pilars del món en què vivim al furtar-vos en el passat la vostra roca de la Lluna.

Al principi només la malaltia i la mort van arribar a les terres Fosques, les quals, sense la seua màgia, van perdre tot el seu esplendor. Però a mesura que els anys passaven, els colors de les plantes de les terres lluminoses es van fer lleument més pàl·lids. El sabor dels fruits o inclús el de l'aigua dels rius, també s'ha anat perdent a poc a poc. Molts no ho han notat, perquè viuen massa de pressa i centrats en els béns materials per adonar-se que la vida que els rodeja va perdent la seua brillantor.

Quan vaig veure la teua amiga en un carreró, curant-te les ferides amb un poder màgic que brollava de les seues mans, vaig pensar que tal vegada vosaltres dos, podríeu tornar-li la llum a este món abans que siga massa tard...

El xic va mirar a Kalea atordit. Com era possible que la terra dels luminos, amb tot el seu poder i recursos, s'estiguera morint? -es preguntava ell cada vegada més confós.

-Pel que sembla, Hikaru, les roques dels Déus també eren les encarregades de mantindre l'equilibri del nostre univers, i ara que una d'elles ha desaparegut, tant els luminos com els foscos podem ser víctimes d'un gran cataclisme.

Llavors el vent va començar a bufar amb força i de nou uns llavis van fregar les orelles de Kalea qui es va girar cap a la lluna, la qual continuava brillant encara a la llunyania en les terres Fosques.

-Allí, on brilla la meua ànima, el temple de la Lluna espera d'una llarga letargia despertar... Vine a mi i la meua benedicció obtindràs...

-Hikaru, Lluna, m'ha parlat. -li va dir la xica sorpresa- Vol que anem a les terres Fosques.

-Qué t'ha parlat? -li va contestar el seu amic. -Com?

-No ho sé, però hem d'anar allí. És la nostra missió.

-Perfecte, no vos preocupeu, jo vos portaré. Rumb a les terres Fosques Ona! -va exclamar Moy per a la sorpresa dels foscos.

Així, doncs, el grup muntat en el carro va anar viatjant per les terres Lluminoses, les quals resultaven desconegudes tant per a Kalea com per a Hikaru, ja que només coneixien la contornada de la mansió del seu antic amo.

Extensos prats de flors replets de papallones i aromes embriagadors, camps de cultiu on l'esforç donava els seus fruits honradament, paisatges ocults per la bardissa amb cascades daurades o llacs que reflectien el cel al llarg de la seua superficie, il·luminaven els ulls dels dos foscos que miraven tot meravellats. Però, a mesura que s'acostaven a les fronteres, les plantes perdien els seus pigments i els pardals cantaven en murmurs. A poc a poc la llum que desprenia el Déu Sol s'anava apagant per culpa de les tenebres que provenien de les terres Fosques, fins que finalment van arribar a aquestes. Apesarat, Moy es va acomiadar de Kalea i Hikaru, ja que allí on anaven, ni ell ni Ona els podien acompanyar.

Prompte l'única llum que il·luminava el camí dels dos jóvens, era la que emetien les estreles i la lluna, tan dèbil que si no fóra per l’aguditzat sentit de la vista de la seua raça, ja haurien entropessat més d'una vegada.

El paisatge estava desolat.  No importava on miraren, perquè l'única cosa que veien eren arbres secs, ruïnes de cristall que recordaven on els foscos havien construït les seues vivendes i rius esgotats o bé, amb un xicotet cabal d'aigües tèrboles.

Van continuar caminant i caminant durant dos llargs dies, fent pauses per menjar uns queviures que havien comprat amb Moy i descansar, fins que la fi van arribar al centre de les terres Fosques on la deessa Lluna brillava amb més força.

La mestissa i el fosc van veure el capoll d'un lliri d'intensos blaus que havia crescut just en l'entrada de les ruïnes del temple. Llavors Kalea, amb suavitat, es va acostar i va fregar la flor i aquesta es va obrir al mateix temps que la terra començava a tremolar. De sobte les regates que estaven escampades pel sòl es van veure embolicades en feixos d'una llum blavosa i per art de màgia van començar a ordenar-se construint el que en un passat va ser el temple de la Deessa Lluna.

Nombroses lluernes van baixar des de la lluna, i van embolicar a Kalea fent-la avançar per les grans escales que a poc a poc s'anaven formant. Cada vegada que pujava un escaló, dos focs follets s'encenien als dos costats de l'escala, il·luminant el seu rostre.

Hikaru la va observar pujar, admirant la bellesa d'aquell màgic lloc que pareixia recobrar la vida. Però el que més li sorprenia era la seua amiga, qui embolicada en llums pujava les escales amb una mirada brillant i rialla alegre. Hikaru va observar com les aurèoles de poder que emetien els feixos blaus engrunsaven amb suavitat els cabells de Kalea ondulant-los, com si d'ones d'aigua es tractara. I, aleshores, ella es va girar i mirant-lo amb intensitat li va dir:

-Anem, puja!

-No, ves tu a soles. Eres tu la triada, jo... jo només sóc un fosc més.

La seua veu sonava apagada i sense poder evitar-ho va abaixar la mirada, però no va tardar a sentir el contacte càlid de la mà de la xica, qui li va obligar a mirar-li als ulls alhora que li deia amb dolçor:

-Hikaru, eres el meu millor amic i et vull més que a ningú en el món. Ambdós sempre hem cuidat l'un de l'altre, hem compartit somriures, superat problemes i si estic jo ací, és gràcies a què tu sempre has estat ací per a recolzar-me. Aquest moment no és meu, és dels dos.

Hikaru va assentir amb el cap, al mateix temps que les paraules pronunciades per Kalea s'adherien a les parets del seu gran cor reforçant en ell la seua confiança. Així doncs, ambdós van pujar les escales del temple, embolicats en aurèoles de poder i llums enigmàtiques que il·luminaven la nit, fins arribar a la cima d'aquest i de sobte, totes les lluernes que els havien acompanyat es van juntar formant el bell cos de Lluna, la deessa.

La seua bellesa era enigmàtica i antiga, els seus cabells llargs i sedosos queien en forma d'ones per totes les seues corbes i l'energia que desprenia era tal, que brillava amb llum pròpia.

-Kalea,  Hikaru... Acosteu-vos per a rebre la meua benedicció, que un do d'un incalculable valor vos atorgarà ... No dubteu i esteneu les vostres mans, perquè el meu present a trobar la roca de la Lluna vos ajudarà i les tenebres dels vostres cors dissiparà...

Es van mirar durant uns segons i després van estendre les palmes cap a la deïtat. Lluna, va bufar sobre ells la seua benedicció que dibuixà en les seues mans dos llunes creixents, les quals, si s'ajuntaven, es complementaven.

-Quan perduts vos sentiu, junteu les vostres runes i davant de vosaltres el camí se vos indicarà. Ara, els meus valents herois, heu de partir perquè el temps apremia...

De sobte, Hikaru i Kalea van començar a levitar i amb la deessa, van desaparéixer en un esclat de llum.
 Comenta
 
Capítol 3 Al final de la cascada
Quan de sobte el feix de llum va aparèixer enmig de las fronteres de les Terres Fosques, Moy ,qui esperava la tornada dels dos joves des del seu carro, es va espantar. Quan per fi els va veure aparèixer va córrer cap a ells. A mesura que s’acostava, va poder comprovar que quelcom en ambdós havia canviat. En els seus rostres encara es reflectia la sorpresa i la confusió, però si et fixaves podies veure que els seus ulls brillaven amb més fulgor i que la mirada de Hikaru havia canviat. Tal vegada ara posseïa més confiança en sí mateix. 



En eixe moment el vent es va alçar acariciant les orelles dels dos amics i la Deessa els va mormolar:



-Sense temor partiu, perquè en la part alta de la cascada que s’ alça en la divisió dels rius lluminosos, una presó de foc la brillantor de la Roca de la Lluna reté…  No obstant, no vos confieu fills meus, perquè els que en el passat van atemptar contra la pau d’aquest  món, assabentats ja estan de la  vostra existència i amb la seua  gosadia vindran de nou per a la llum extingir…



-He escoltat a la Deessa! –va exclamar Hikaru sorprès. 



-De veres? Veus, tu també eres un elegit. –li va contestar la seua amiga esbossant  un somriure. 



Kalea se sentia molt feliç per Hikaru. Era evident que estava entusiasmat amb la missió que la Deessa els havia donat, ja que al fi podria ajudar a la seua raça. D’altra banda, Kalea notava que unes urpes li estrenyien el cor, perquè sabia molt bé que tant la seua vida com la del seu amic estaven en risc. Era impossible que tots eixos esclats i feixos de llum que el poder de la Deessa havia llançat, no hagueren sigut vistos pels luminos i de segur que ja s’haurien d’haver posat en marxa cap on es trobaven. Així que sense perdre més temps, la mestissa va agafar la mà de Hikaru i es va dirigir cap a Moy i Ona. 



-Què ha passat? Què era eixa llum? –va preguntar el vell home preocupat.



-Després t’ho explique Moy, ara hem d’anar-nos-en ràpid. Els luminos no tardaran en arribar fins ací!



Així doncs, davant de l‘amenaça imminent de ser descoberts, es van dirigir cap a  las Terres Lluminoses evitant els camins principals i els xicotets poblats de grangers i pastors, que apareixien a mesura que s’allunyaven de la Terra de la Nit. Però, inevitablement les reserves de menjar que portaven es van esgotar, de manera que van haver de parar a proveir-se en una xicoteta aldea. El grup va decidir aprofitar per a descansar allí i al mateix temps, preguntar els aldeans per la cascada de la qual la Deessa els havia parlat. Prompte van descobrir, gràcies a una sàvia anciana, que tots els rius de les terres Lluminoses naixien d’un mateix brollador d’aigües daurades, que després de caure per una cascada es dividia en



tres grans rius i els seus afluents, i que per tant, si seguien la direcció contraria del curs d’un d’ells, arribarien al seu destí. 







Quan van acabar, els tres es van allotjar en una humil posada. Van haver de  compartir una habitació de dos llits, perquè els diners que portaven no els donava per a més comoditats. Moy ocupava una, Kalea i Hikaru compartien l’altra. La son es va apoderar d’ells amb rapidesa, fent-los volar cap a  un univers remot on ells eren els protagonistes d’una història que cauria en l’oblit tot just despertaren.







Al dia següent van desdejunar en l’hostal i després, seguint al revés el corrent d’un xicotet rierol, es van posar en marxa amb el carro. No van tindre molts problemes, la majoria de la gent no veia més que un vell granger acompanyat pels seus dos jornalers  o simples viatgers que estaven de pas. Però, a mesura que s’ acostaven cap al seu destí, es van anar trobant amb zones més poblades on els luminos nobles vivien i on hi havia una vigilància més estricta. De vegades, havien d’allunyar-se del riu per a evitar passar per algun tipus de control que desvelara la seua identitat. 



Malgrat que tots els ciutadans luminos pareixien feliços i sense preocupacions, els que ostentaven els càrrecs més alts ja estaven alertats de que el mestís s’havia posat en marxa i vigilaven els foscos, murmurant entre ells paraules que es preocupaven perquè ningú més sentira. 







Van passar uns dies i Hikaru i Kalea es van  veure obligats a deixar arrere a Moy i a Ona. En la zona on estaven no era normal veure a un humil granger amb pocs diners. Allí els únics que eren pobres o vivíen malament eren els foscos, que treballaven sense descans per als seus amos. Ambdós amics caminaren i caminaren, travessant ciutadelles per carrerons i barris poc transitats sense perdre de vista el riu que seguien fins que a la fi, van arribar a una extensa praderia, la qual acabava en les faldes d’una muntanya amb un bosc de gran espessor, on es trobava la cascada que tant buscaven.



Aquell lloc estava replet de flors silvestres que atreien una gran quantitat d’éssers desitjosos de provar el seu dolç pol·len, com papallones o abelles. Les aigües dels rius i de la cascada eren tan daurades que brillaven rivalitzant amb el  Sol. Sense esperar ni un segon més Kalea i Hikaru van pujar a la muntanya amb precaució, però al mateix temps ansiosos per veure la masmorra de foc de la qual els havia parlat la Deessa.



Com seria? Colossal i imponent o ancestral i enigmàtica? –es preguntaven ells. No obstant,  l’únic que van trobar va ser un brollador on l’aigua eixia amb una força tronadora. No hi havia rastre de cap tipus de construcció i molt menys d’una presó de foc. 



-La Deessa va dir en la part  alta de la cascada, no? –va preguntar Hikaru un tant dubtós, a la vegada que es passava la mà pel cap– però jo no veig res. 



Kalea el va mirar pensativa i recordant les paraules de la Deessa se li va ocórrer una idea.



-Hikaru, ajuntem les nostres runes! 



En eixe moment, Kalea va entrellaçar la seua mà amb la del xic, unint així les runes i va demanar:



-Per favor Deessa Lluna mostra’ns el camí!



Ella va parèixer escoltar perquè al moment un foc blau va cremar part de les plantes del sòl, deixant al descobert una porta de ferro oxidada. 



-Ah! Estava ací després de tot –va comentar el xic al mateix temps que l’obria i apareixien unes velles escales de caragol.







El dos amics van aventurar-se per les escales, observant que cada quatre escalons hi havia una torxa que s’encenia per a il·luminar-los el camí i que a mesura que avançaven feia més calor. Tot just abaixar es van trobar amb un gran laberint de parets altes i grosses, amb carrerons sense eixida i diferents camins, encara que només un d’ells conduïa a l’eixida. Conforme avançaven es van adonar que la calor augmentava si anaven en la direcció correcta i que era menor si s’allunyaven de l’eixida. Així, no tardaren en arribar davant d’una immensa porta de metall amb gravats que avisaven d’un gran perill. La temperatura era tan elevada que ja no podien respirar ni pensar amb claredat. A més a més, la porta de ferro cremava com el dimoni en persona. Com anaven a obrir-la si no la podien tocar?







De sobte les flames de les torxes que il·luminaven l’estada començaren a levitar cap on ells es trobaven i,poc a poc, van anar formant el cos d’un ésser de foc, el Déu Sol.



Si la bellesa de la  Deessa Lluna es basava en la seua enigmàtica elegància i en l’encís de la seues paraules, el Déu Sol destacava per la seua energia i força sobrenatural. Aleshores amb una veu greu i profunda els va dir:



-Cert és que darrere d’aquestes portes es troba la Roca de la Lluna, però impossible és que un fosc puga resistir la calor de la Terra, i molt menys el foc de la bèstia que hi ha tancada en el seu interior. No m’heu de témer, perquè jo també desige tornar la Roca al seu temple. Acosteu-vos a mi per poder-vos entregar la meua benedicció. Amb capes immunes a les flames dels luminos i de la bèstia vos vestiré.



Llavors el Déu es va a costar a Hikaru i li va dir:



 -Davant el mal tu indefens estàs perquè la teua màgia va ser robada amb la Roca i manques de coneixements sobre armes, així que un regal et donaré. Agafa aquest arc, mai fallaràs amb ell, ja que les fletxes guiades seran per la teua ment, i pren aquest carcaix perquè amb ell mai les fletxes s’acabaran. Ara he de  deixar-vos, el vostre destí vos espera.







Dit açò, el Déu Sol va desaparèixer en un esclat de llum deixant als joves amb una sensació ambivalent d’esperança i incertesa pel seu futur. Kalea va agafar les dos capes i va observar que estaven fetes d’un material fi com la seda, de lluent tonalitat roja amb bords adornats per rivets d’or. Sense esperar ni un segon més, ambdós es van vestir amb elles i a l’instant van notar com la temperatura dels seus cosos s’estabilitzava, i després de que Hikaru agafara el seu arc i el seu carcaix, els dos amics obriren les portes a l’infern. 







Les portes conduïen a una gegantina sala amb rius de lava. Al fons, la Roca de la Lluna reposava en un pedestal emetent una brillantor pàl·lida. Tot estava sumit en un complet silenci carregat de tensió. 



On estava la bèstia? –es preguntaven, al mateix temps que començaven a percebre un odi intens i aterrador. Llavors quelcom viscós, d’un color groguenc li va caure damunt a Kalea. Repugnada, va mirar cap al sostre per a descobrir que aquella substància provenia d’un enorme monstre que els mirava famolenc. El seu cos deforme era llarg i negre, tenia un gran cap amb tres ulls que miraven geladors i una  boca plena de fileres de dents que refregava fent un soroll esgarrifador.



En eixe moment la bèstia va rugir i va arremetre contra ells exhalant una bola de foc, que si no fora per les capes del Déu Sol, hauria acabat carbonitzant-los. Ambdós jóvens tremolaven de terror amb cada rugit i flamarada, però sabien que no podien rendir-se perquè el destí del seu món descansava sobre els seus muscles. Així doncs, amb rapidesa, Hikaru va tensar la corda de l’arc i va disparar una fletxa directa a un dels ulls de la bèstia, fent en el blanc i fent-li caure a terra  de dolor. Kalea va aprofitar per a llançar-li una gran onada d’aigua gelada que el va estavellar contra la paret, moment que va aprofitar Hikaru per a acabar amb els seus dos ulls restants.  El monstre, cegat i aïrat va intentar colpejar als seus enemics amb violència, però l’únic que va aconseguir va ser caure a un riu de lava i desfer-se en ella per complet. 



Una sensació d’alleugeriment va envair els dos amics quan la bèstia va desaparèixer del tot. Havien vençut però no podien permetre’s el luxe de descansar, perquè encara havien de tornar la Roca de la Lluna a las Terres Fosques. Així que Kalea la va agafar amb reverència i després de guardar-se-la en una de les butxaques de la seua túnica, va tornar a l’entrada de la masmorra junt a Hikaru, on un nombrós grup de luminos nobles els esperava. 



-Bravo, vos felicite per haver sigut capaços de vèncer la meua criatura –va dir una dona que pareixia ser la líder d’aquell grup. La veritat és que em sorprèn que uns desgraciats com vosaltres sigueu tan poderosos. Deveu d’estar cansats, però no vos preocupeu; jo, ací i ara, acabaré amb la vostra molesta existència! 



Abans de que poguera tan sols fregar-los, el Déu Sol es va materialitzar davant d’ells. 



-Insolents! –va cridar furiós-. Amb la vostra cobdícia el mal en aquestes terres heu expandit! Vosaltres els rics en els bens materials sempre únicament pensant! Camineu i no vos adoneu que la malaltia de les Terres Fosques està creixent. Per això tornar la Roca de la Lluna és essencial. Correu o per la vostra gosadia molt car pagàreu!



Els nobles no s’hp van pensar dos vegades i van eixir corrent temorosos de la ira de seua deïtat. 



El fosc i la mestissa van agrair al Déu Sol la seua intervenció i es van posar en marxa cap a les Terres Fosques, on després de tornar la Roca, els dos amics van  contemplar com un nou món ressorgia.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]