Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Jordina
Sant Feliu de Guíxols
 
Inici: L’altre costat de l’infern

Capítol 1 Una llibreta verda
El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.
A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.
Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.
Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.
-Ignasi!
-Ah,ets aquí? Perdona.
- Que no has sentit el soroll de l’aigua?
- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.
L’intrús, tal com havia entrat, va marxar, però va deixar la porta ajustada, en comptes de tancar-la del tot. L’Adam va sortir de la dutxa furiós, l’enervava que el destorbessin en la seva intimitat i, encara més, si després d’això deixaven la porta oberta, fent-li bullir el verí amagat de les manies.
Amb la pell de gallina, va caminar sobre el terra fred fins la porta. En tornar, però, un dels peus li va relliscar sobre les petjades d’aigua i va caure. Llavors es va trobar sol, amb els mugrons de pedra, assegut penosament al terra gèlid, i va pensar que l’Ignasi era un fill de puta i que tant de bo es morís en aquell precís moment.
La resta del dia no va ser gaire més divertida. Quan es dirigia a la universitat, se li va apropar una senyora grassa i li va demanar indicacions per arribar-hi. Era d’aquelles senyores que només poden anomenar-se senyores. La papada li tremolava quasi imperceptiblement amb cada paraula; això va fer-li recórrer un calfred per l’espinada. Apuntant al final del carrer amb un gest del braç i un somriure apressat, va dir: “Tot recte avall”. Quan la senyora li va haver donat les gràcies i es va haver allunyat en direcció oposada a ell, l’Adam va creuar cap a la dreta.
A la cantonada hi havia una sense-sostre amb les mans morenes i ataronjades que demanava almoina amb el cap cot, alçant un vas de cartró amb els dits encarcarats. Els cabells, de cendra greixosa, se li veien a través del mocador fi que portava al cap.
L’Adam va arribar a la classe i es va submergir en els càlculs que vaticinava la veu ronca del professor, sense apartar la vista de la pissarra, escoltant l’explicació que sortia de la superfície blanca guixada de retolador. Odiava la gesticulació d’aquell home i preferia no mirar-lo: premia els llavis secs cada vegada que acabava una frase i, cada dos per tres, ajuntava els capcirons dels dits de les dues mans, formant una cúpula de carn, per després tornar a separar-los i, al cap d’uns segons, tornar-los a unir.
Si bé la manera de moure’s d’aquell home que apuntava fórmules el molestava, en canvi, estava d’acord amb el fet que s’hagués rapat el cap. Es veu que s’havia adonat que fer l’ensaïmada ja no funcionava i, almenys, ara la calba li lluïa amb total llibertat. El cert és que el professor, rapat com un préssec amb clapes, li recordava l’homenot calb de dibuixos animats d’aquell anunci de lleixius. La diferència era que el personatge de dibuixos representava la netedat personificada, mentre que el professor tenia dues taques rodonetes de suor sota cada aixella.
Al final de la classe va ordenar els fulls amarats de tinta blava dins la carpeta i es va guardar el bolígraf a la butxaca. Feia realment mala lletra. Va recordar que, quan era petit i no sabia escriure alguna paraula, n’entortolligava les lletres tant com sabia perquè no s’entengués. Però no li servia de gaire: suspenia els exàmens. Acostumat al mal vici d’escriure malament, amb deu anys va haver d’empatxar-se a fer llibrets de cal·ligrafia, i va copiar desenes de frases amb lletra forçadament perfecta, fins que va aprendre a canviar-la quan havia d’examinar-se. Curiosament, havia desenvolupat l’habilitat d’escriure apunts per a si mateix amb la lletrota que conservava des de petit, gairebé jeroglífica, ja que només ell la sabia desxifrar fluidament. A més, gràcies a aquesta tècnica va repel·lir que li demanessin els apunts. Es feia respectar de manera sigil·losa, a diferència de qui havia sigut el seu millor amic durant molts anys, l’Òscar.
Sempre havia sabut que l’Òscar era un farsant: acostumava a ocultar la manca d’amor propi darrere un mur de narcisisme. Era d’aquelles persones que en tot moment parlava d’alguna cosa: els comentaris atrevits i estúpids, dotats d’humor de preescolar, li brollaven de la gola frenèticament quan eren a classe, a l’institut, per la qual cosa era molt popular. Quan va arribar el moment d’anar a la universitat es van separar. No li sabia greu, a l’Adam. Havien format un bon equip durant molts anys, però cadascun tenia assimilat que no es veurien gaire més. L’emoció de la joventut floria en l’Òscar, que desitjava conèixer gent nova. I l’Adam ja no el necessitava. Bé, mai l’havia necessitat realment, però havia après molt de la seva manera de comportar-se i integrar-se exitosament en cercles socials. Ara, però, pretenia dedicar-se plenament a perseguir un somni: pilotar un avió. Per això, per molt insuportable que trobés el sol fet d’haver d’aixecar-se del llit cada dia per anar a escoltar gent, s’esforçava a escriure i memoritzar tot el que aquesta deia. Va creuar el passadís per arribar a la següent classe. Ja només quedava una hora i podria tornar al pis. Es va asseure per fusionar-se amb la nova veu en off que emergia de la pissarra.
Els minuts passaven i se li clavaven a l’esquena com fiblons. La seva ment va caure en la temptació de fugir: només per un moment, va delirar i, com un miratge, el cel es va presentar davant seu a través d’un vidre. Va veure els núvols a sota. Al davant, la immensitat blava. Quasi podia notar el volant a les mans i un pessigolleig entre l’esquena i l’estómac. Però la professora va tossir i, amb un petit ensurt, el noi va deixar de somiejar. Va creuar les cames.
L’agonia va acabar més aviat del que esperava. Al cap de poc van tocar les sis de la tarda i l’Adam va fer el camí de tornada al pis en mode automàtic, absort en si mateix fins que, quasi sense adonar-se’n, ja era dins la llum esgrogueïda de l’ascensor del bloc, aïllat. Hi havia llacades al mirall que tacaven les galtes del seu reflex. Se’l mirava distant, fred. I va marxar igual com havia arribat, sense acomiadar-se’n. L’altre li va llançar una mirada idèntica, d’idèntica fredor i indiferència, com a resposta.
Es va treure les claus de la butxaca per obrir la porta. Al cap d’uns minuts, seia al sofà amb un iogurt a les mans i la televisió davant. No pensava encendre-la. Preferia recrear-se en la idea que ignorava el món. Ignorava la situació actual, el panorama. Va pensar que el iogurt sí que es mereixia la seva atenció i va riure una mica. Després va mirar a l’infinit, al buit negre de la televisió. Un grumoll de sucre se li desfeia sobre la llengua, dins la textura suau de la llet fermentada. Es va veure a si mateix tres anys enrere, en aquell mateix sofà, suat i entre plors amb la televisió encesa, com un moixó que tremola tot just havent tastat el clima glacial de fora el niu de l’adolescència. Aquell dia li havia passat, com altres vegades, que no tenia ganes de viure. A causa d’una pressió que l’aixafava tot i no el deixava moure amb lleugeresa, moments després d’haver sortit del llit havia anat a parar al sofà. Una pressió quasi real, que feia que els braços li pesessin més i només pogués deixar-los caure amb desànim sobre els malucs. S’havia despertat sense ganes de viure i la televisió li oferia el magnànim espectacle del dolor: les bombes queien sobre la Terra i sobre la gent. Els infants, els adults i els avis d’algun racó es lamentaven amb la veu trencada i encara la fam, la bomba més potent, arrasava els països de l’Àfrica, i s’escolava per les escletxes i omplia i buidava els racons d’Espanya, Grècia, Brasil i tots els països dels quals pogués recordar el nom. Tot indret tenia, almenys, un borrissol de fam: la destrucció subtil i lenta. Feia tres anys i escaig que no encenia la televisió. En comptes d’això, ara escurava el iogurt dels racons de l’envàs de plàstic blanc amb la cullera.
Va torbar-lo el soroll d’unes claus. Era l’Ignasi. Quan va haver entrat al pis, va asseure’s al seu costat amb un cigarret a la boca. Li semblava curiós que les persones fumessin: el paquet de cartró alertava l’usuari d’una possible embòlia amb la imatge sanguinolenta d’una operació a cor obert. Si es mirava el paquet de lluny, només podia observar-se un batibull obscè de matisos de vermell i negre. Ell no fumava. Ho havia provat alguna vegada, amb l’Òscar, però tan bon punt el fum li raspava la gola, una sensació general a mig camí entre malestar i aversió li penetrava l’estómac. No entenia com algú podia tornar-se addicte a aquell succedani de fatiga i angoixa.
Però preferia que algunes persones fumessin, només pels instants sagrats de relaxació que experimentaven i que eren visibles al rostre en iniciar el ritual d’encendre un cigarret. També preferia que segons qui, a les pel·lícules, n’encengués un i se l’apropés als llavis amb despreocupació, després d’un moment heroic o fatídic, després del coit o bé després d’haver assassinat algú. O bé en un moment de reflexió, amb l’ocàs com d’aquarel·les rosades, pàl·lides, de lluny. Era un acte simple, d’autodestrucció volguda.
L’Ignasi va deixar anar un nuvolet de fum per tornar a respirar-lo, després exhalar-lo disparat i, al final de la trajectòria, difós en l’aire. Les paraules de l’Ignasi, com un altre baf dens, van intentar penetrar en l’atmosfera del menjador del pis, però l’Adam va tallar-les. “Marxo”. Es va dirigir a la cuina per llençar el iogurt i va avançar cap al final del passadís, a la seva habitació.
La llum es projectava sobre els llençols del llit, els emblanquia a trossos i en tacava els plecs amb ombres. Les parets eren grises i els coixins blancs estaven gastats, groguencs. A quatre pams dels peus del matalàs s’erigien cinc calaixos de fusta, un sobre l’ altre. En va obrir el segon, ple de mitjons, per enfonsar-hi la mà i, després d’ haver-la fet avançar per la dreta fins el fons, en va treure una llibreta verda.
 Comenta
 
Capítol 2 Insecte
Tot i que el número de fulls era de prou gruix, les tapes del quadern eren fines, de cartró. Un bolígraf travessava les molles negres del lateral. En obrir-lo, amb el polze va fer avançar veloçment les pàgines ingràvides, repletes de quadradets abarrotats de llargs paràgrafs blaus, en ocasions negres, amb alguna paraula ratllada. Només hi havia dates fins la meitat del quadern, a partir de la qual cada escrit estava separat per un petit espai; el pas del temps -havia conclòs un dia que, meditabund, mirava per la finestra- era una il·lusió, una mentida inventada i absorbida pels homes, tant per bé com per mal, innecessària en aquella ocasió. Va arribar a la primera pàgina buida.

Lluny d’allí, un submarinista feia equilibris sobre la fusta masegada del cantó d’un bot. Instants després, saltava d’esquenes al mar i s’hi submergia amb el mateix ímpetu (potser menys frenètic) amb què l'Adam se submergia en la cel·lulosa verge. Al cap d’una hora, l’onatge el va arrossegar fins la riba i, de sobte, es va trobar abatut, eixut sobre l’escriptori.

Després d’un intens sospir, va desar el diari personal dins la frondositat de la jungla de mitjons altra vegada. Aviat arribarien els exàmens, havia d’estudiar. Així doncs, en un segon, la taula blanca passar de subjectar la via d’escapament de l’Adam a suportar el pes dels temaris de la rutina que, dia a dia, el flagel·laven sense pietat i el reduïen a l’automatisme.

Dues parets enllà, separada pel lavabo, hi havia l’habitació de l’ Ignasi. El noi era un any més petit que l’Adam, el qual havia repetit un curs. Jeia al llit amb la seva nòvia. Parlaven amb paraules dolces. A vegades, ella li feia petons petits a la punta del nas. Quan això passava, l’Ignasi la veia com un ocellet i no podia evitar abraçar-la més i més, a mesura que ella piulava “Bonic...” arran de la seva orella. Ell, mirant-li el bec de pinyó, de mel emmaduixada, s’havia adonat que abans de fer-li un petó s’hi passava la llengua. Cada vegada que ella ho feia, l’altre s’estremia en captar l’avís secret (semblava un gest inconscient) del pardalet que acariciava. No feia gaire que sortien junts; l’un amorosia l’altre i, des que s’havien conegut, fins i tot semblava que els cabells els brillessin més i la pell se’ls hagués tornat més suau com a pretext per fer-hi lliscar els dits. I s’estaven així estones llargues, no es cansaven de besar-se, no tenien pressa per unir-se. La llum tènue de l’estança els acompanyava i feia l’encontre més íntim: era el primer dia que es tastaven i s’havia fet fosc abans que es despullessin.

Quan les cames blanques de la noia van rodejar-li la cintura, -ella el mirava tendra, asseguda sobre seu- va sentir de sobte olor de taronja. Segons més tard, el soroll de la porta tancant-se a l’altra banda del passadís. Va pensar que l’Adam devia haver sortit. I sí. De fet, ja era a l’ascensor fent explotar una bombolla de xiclet. Però a l’esquerp company, l’Ignasi només va dedicar-li un petit racó del seu pensament: l’únic que els ulls del pardalet no emplenaven.

La màgia va trencar-se quan, en ple apogeu de nuesa i passió, ell, indignat amb si mateix per no haver recordat que havia de comprar condons, va deixar anar un: “Merda” i, segons després: “espera un moment”, apressat.

Sort que estaven sols a casa. Tal com un dia va arribar al món, va sortir pengim-penjam de l’habitació i l’aire fresc del passadís el va fer encongir una mica. Va entrar a l’habitació de l’Adam com a última esperança i, nerviós i repetint-se per dins “tonto, que ets tonto, Ignasi”, va posar-se a escodrinyar la calaixera del costat del llit. Quan va haver acabat va pensar que ell, quan en tenia, amagava els preservatius entre els mitjons, de manera que va tornar a comprovar que no fossin allà.

L’ Ignasi, ja quasi a punt de defallir, palpava el calaix embotit de maleïts mitjons. Per un instant el va envair la idea macabra de fer-los servir i, com pronunciada per algú imaginari, la frase: “Qui no pot segar...” , però va tocar alguna cosa. Esperançat, la va treure del calaix: decebut, va veure que era una llibreta. Per capricis del destí i perquè no sabia res del seu company de pis, en va obrir la primera pàgina.  Amb un cop d’ull no va entendre ni un borrall, però en veure-hi dates va deduir que devia ser un diari personal. Li va recar guardar-lo, però no volia fer esperar més el fènix en flames del dormitori. Mentre tornava, una altra veu llunyana, ara consoladora, va sonar dins el seu cap, ja que ell mai es rendia: “Qui no pot segar, espigola” i va fer espetegar la llengua.

Al dia següent, el so de la porta tancant-se de lluny va activar l’adrenalina de l’Ignasi, que va esquitllar-se fins l’estança de l’Adam. Va profanar el calaix dels mitjons amb el deler de qui té un misteri per descobrir i, amb cada pista, pessigolles al ventre. Quan va obrir el quadern, el primer que va distingir va ser el número u de la capçalera de la pàgina seguit d’un gargot semblant a Setembre, amb la primera lletra majúscula i corba. Les es eren minúscules i semblaven is, i la ema era estranyament més gran que la resta de caràcters. Es confonia amb dues us, ja que tenia els ponts invertits. La erra era una barreja entre lletra d’impremta i lligada, una mena d’ ix llargaruda.

Pres per la curiositat, es va anar a acostumant a les lletres ambigües, exageradament entortolligades. A poc a poc, anava desxifrant cada mot que l’Adam es deia a si mateix i cada qüestió que aquest debatia amb les seves pròpies entranyes. Al mateix temps que l’Ignasi va passar la primera plana, va empassar saliva i es va notar el coll sec. A la novena pàgina va sentir com el cor, latent darrere el pit, se li havia accelerat.

La concentració li arrugava l’entrecella amb força, i el dring d’unes claus llunyanes el va espantar. En sentir la porta que s’obria va retornar el diari al calaix amb un bot espasmòdic, i de pressa i corrents es va ficar al lavabo, el cau amb balda que va veure més proper. Mentre sentia les passes de l’Adam avançant pel passadís, una profunda angoixa li oprimia l’estómac. Es va treure el paquet de la butxaca i, recolzat sobre la ceràmica blanca de la pica, va encendre un cigarret. El desguàs estava rovellat i uns quants cabells molls s’hi entortolligaven. Xuclava el filtre amb força.

Al cap d’uns minuts, quan estava a punt de decidir-se a sortir, tres cops a la porta de fusta el van immobilitzar. Sense poder evitar que la veu li sortís amb un filet tremolós, l’Ignasi va dir que un moment, que dos minuts i sortia. Va llençar la burilla al vàter i va desitjar que l’Adam no l’esperés. Però en obrir-la, els dos iris blaus van travessar-lo i el van eixordar; el foradet de les seves pupil·les omplia tot l’aire de buidor. Una buidor que li enfredava la suor de l’esquena i li arrapava la por al clatell.

L’atmosfera glaçada es va esquerdar quan l’Adam va acostar-se-li i, a l’Ignasi, cada batec li ressonava, cadascun més fort que l’anterior. Fins que gairebé podia creure que tenia un trepant furiós colpejant-li el pectoral. Tenia la sensació que l’Adam també l’escoltava i veia com li palpitava el pit. Però els ulls blaus van passar de llarg, es van tancar al lavabo i l’Ignasi va asserenar-se com va poder. Va asseure’s a la seva habitació, a una cadira, durant menys de vint tensos segons. Llavors el va envair la pressa per fugir d’aquelles parets que se l’estaven a punt de menjar, amagar-se molt endins d’un calaix de mitjons, lluny. I entortolligar-se perquè l’Adam no el llegís.

Mentrestant, l’Adam, impertèrrit, observava el fluid groc que sortia de dins seu i pensava en el filet de veu amb què l’havia contestat l’Ignasi. Hi havia una burilla a l’aigua bruta i la feia navegar amb el raig calent, d’un costat a l’altre. Se li va acudir que potser l’Ignasi s’havia estat masturbant abans que ell truqués a la porta. Claríssimament, l’havia interromput. Devia haver fumat allà dins per calmar-se l’erecció. Va estirar de la cadena i es va quedar observant el naufragi de la capitana burilla, que voltava, voltava... I finalment, desapareixia. 

Ja eren les sis d’aquella tarda que no s’acabava mai. Es va encaminar cap a l’habitació per deixar-se caure sobre el llit, de cara al sostre. El llum, enclastat a la paret, era rodó i convex. El resseguia una base de fusta, també rodona. Semblava el botó de perla de la camisa d’una iaia gegant.

Primer el va veure brut. En fixar-s’hi més, va distingir siluetes negres enmig de la grogor, a través del vidre; resultava ser la tomba d’un grapat d’insectes. En va comptar set, un major que els altres, segurament una mosca grossa. Se la va imaginar volant amb lentitud i zumzejant, tota enlluernada, corpresa pel botó de perla, aproximant-s’hi embadalida i cada vegada amb més escalforeta al cos. Sense saber que, un cop havent travessat la frontera de vidre per una escletxa del lateral, quedaria fregida, garratibada davant d’aquell Sol devastador. Més tard s’assecaria. I restaria allà durant mesos, cremant-se ben endins, prop de la bombeta mortífera. Revivint contínuament allò que l’havia assassinat: com si a un cadàver, després d’esser difunt, el seguissin perforant a punyalades. I de nit, durant les hores de dormir el deixessin descansar i, el dia següent, continuessin amb l’escabrosa tasca. Les víctimes del seu voltant eren puntets alats quasi imperceptibles. Deixaria que el llum se n’omplís.

Encara es va preguntar què faria la mosca si fos de la seva mida. Se la va imaginar negríssima, de metre setanta-vuit, amb pèls llargs i ulls desbordants, plens de mirallets foscos, a vegades verds, amb una trompa xucladora per boca que estirava i arronsava com un acordió. Amb estranya naturalitat i el posat de qualsevol home panxut, a partir de mig tòrax, oprimit per un cinturó, les dues cames humanes consegüents se li allargaven fins el terra amb genolls, sabates i fins i tot mitjons. Es fregava les potetes de dalt maliciosament, encara amb alguna petita resta de femta. Deia “Venjanzzzza...” entre xarrups d’aire i quelcom semblant a una riallada perversa. La seva veu era un llarg brunzit robòtic. Per sort, la mosca –en realitat es tractava d’una arna- era petita. L’Adam, enclastat al llit, es va sentir botó de iaia i insecte alhora.

Mentre divagava, el sol havia anat caient i, quan va haver baixat la vista del sostre a la finestra, els núvols eren plens de pinzellades roses. Va sentir la urgència d’escriure. Quan va incorporar-se, un lleu mareig, efímer, li va anestesiar el cap. Després va atansar-se a la calaixera de fusta. En obrir el segon caixó, va enfonsar la mà entre els mitjons fins el fons del costat dret, sempre el dret; el racó que feia anys havia considerat perfecte. El mateix lloc on havia amagat, a la calaixera de l’habitació del poble i ja feia uns quants anys, els primers paquets de cigars de l’Òscar. La mare, que ho registrava tot, no els havia trobat mai. 
 Comenta
 
Capítol 3 Ventades de ponent
Sense esperar-s’ho gens, el palmell de l’Adam va topar amb la fusta com si topés amb la mort. En un acte reflex, va pensar en l’ Ignasi i va sortir al passadís: just en aquell moment, el company de pis sortia per la porta amb una gran bossa d’esport a la mà i una motxilla a l’esquena. L’ Ignasi va girar-se un instant, un de sol, just perquè l’apunyalessin aquelles pupil·les que l’acusaven des del final del passadís, amb els braços creuats, aixecant el mentó poc a poc. Dominat pel terror i enfarfegat amb les motxilles, va arrencar a córrer escales avall.

L’ Ignasi baixava els esglaons esperitat i encara veia el final del passadís davant seu amb l’Adam al bell mig, observant-lo per dins. Recordava el mig somriure, tenuíssim, que semblava desdibuixar-se-li a una comissura.

Aquella imatge va tapar-li l’últim escaló; va aterrar al portal gambant bruscament. La pressa li brollava de l’estómac fins sortir-li pels porus. Tan bon punt va haver fet, accelerat, el primer pas fora del marc de la porta, una ventada sòlida va abatre’l en sec.

De sobte es va trobar prement la vorera aspra amb la galta. Pel cap li regalimava una escalfor que aviat embassaria les llambordes; rierols grana en resseguirien les escletxes. La terra, fosca i espargida sobre el ciment, entre els trossos de ceràmica del test trencat, quedaria xopa i vermella.

El carrer era buit; l’atmosfera de la tarda suau, rosada i càlida. De tant en tant, però, la sacsejaven fortes ventades de ponent. Des del balcó, l’Adam, amb l’únic esforç d’abaixar la vista, mirava l’Ignasi inert, rebregat pel terra com una caca de gos. Li observava el pit immòbil i la sang, que rajava; quasi segur que no respirava. Ningú va veure com, sigil·lós, tornava a entrar al menjador del pis.

Va asseure’s al sofà. Aviat, els dubtes van començar a vagarejar-li per dins del cap d’una orella a l’altra, amb totes les seves espines. Encara algú podia trobar el diari. Va pensar en l’Ignasi, estès allà, fàcil de registrar. Segurament era mort. Si s’arriscava a remenar-lo, algú el podria veure. I si no aconseguia el diari, algú podria veure els seus pensaments crus bategar darrere les lletres recargolades.

La idea que el quadern pogués romandre a la calaixera va acaronar-lo com una brisa. Va caminar amb calma fins l’habitació. El segon calaix seguia obert, esperant-lo. S’hi va dirigir. Hi va enfonsar la mà vacil·lant, aquesta vegada entre els mitjons del costat esquerre, i a l’instant va trobar la llibreta, més verda que mai. Va sospirar fort, tancant els ulls, alleujat. 

Lluitant contra la necessitat de posar-se a escriure, va agafar el telèfon i va marcar-hi el número de l’hospital. Va dirigir-se al balcó altra vegada i va acotar la vista. Al carrer, el bassal era cada cop més gran. Va decidir esperar uns minuts. Mirava com la vorera, poc a poc, acabava d’inundar-se mentre tot era quiet. El regueró de sang va vessar per l’esglaó de ciment gris i va escolar-se pel reixat del clavegueram. Llavors, l’Adam va prémer el botó de trucada.



- Hola? El meu company de pis està molt ferit, sembla que li ha caigut un test al cap! Sí, no ho sé, una ventada, vinguin de pressa, si us plau, sagna. Carrer Menéndez y Pelayo.



Va penjar. Sabia que tardarien. Tenia la llibreta a la mà. Va asseure’s al sofà i, abans d’obrir-la, va passar un dit per les vores.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Avui he mort un home. Sembla mentida que fàcil que és. Falten dinou dies.

 

 

Aquest matí encara hi havia dues taques vermelles al carrer, però eren molt petites. Ahir vaig veure un camió que ruixava l’asfalt i el fregava amb escombres giratòries. No vaig poder adormir-me fins tard pel soroll que feia. I a sobre, era lent.

A classe, tots em semblaven ninots de plastilina. De colorants diversos, però, al cap i a la fi, manipulables i estúpids. De petit, barrejava totes les plastilines pensant que quedarien de coloraines, però en resultava una massa de color tèrbol, lleig, entre verd i marró. I un clatellot de la mare.

Comença a fer calor i tothom ho comentava. No sé si la plastilina es desfà. En tot cas, que es podreixin de càncer.

He d’estudiar. Falten divuit dies.

 

 

 

Avui m’he tornat a despertar suat, amb l’esquena i els cabells molls. Crec que tinc febrades mentre dormo, perquè somio el mateix que quan en tinc: un pal petit sobre un fons blanc. Es va fent un gargot i, com més gran és, més nerviós em poso. Quan ho somio té lògica, però em desperto i la perd.

M’anava a dutxar, però la taca de floridura del sostre m’ha fet massa fàstic. L’Ignasi s’encarregava del lavabo. M’he posat a escriure per postergar l’inevitable. Quina merda. Em noto llardós de dalt a baix. D’aquí una hora tinc classe.

Al final no he fet cap de les dues coses. He anat a classe brut i encara se m’ha fet més llarg. Tot per arribar al pis i acabar dutxant-me amb la taca negra al sostre. Bé, les taques, perquè en realitat són moltes taques diminutes juntes. I encara queda tota la resta del dia i disset més.

 

Avui només queden setze dies, puc començar a gastar-m’ho tot. En total tinc nou-cents euros. Havent passat tres estius treballant a la ferreteria, em semblen pocs diners. Treballar per viure. Eliminant les fases mitgeres del procés, és com si cada dia posés al microones una hora de la meva vida per cruspir-me-la i deixar-la lliscar pel vàter, dins una casa construïda d’hores treballades. I així tota la vida.

Acabo de tornar de classe. Mai m’havia fixat que, a una casa del carreró del costat, hi ha trossos de porcellana i de ceràmica, punxeguts, cimentats sobre el mur del pati. Perquè ningú entri sense permís. Darrere del mur afilat, sobresurt un ametller ple de pètals blancs. Jo tot just acabo de florir i ja tinc ganes de morir-me.

 

Queden quinze dies. M’he despertat i, al llit, de tant pensar, m’he posat a plorar. Quan començo no paro. He tornat a plorar a classe, plorava mentre prenia apunts i tots m’anaven mirant amb cara de pena, com si els importés un miserable pebrot qualsevol cosa fora d’ells mateixos. Sé que no els importa perquè jo també sóc així. Tothom és així. Us faig pena? Mig planeta es mor de gana. Voleu fer un favor al món? Mateu-vos, ja hi ha prou gent. Massa. Aprofiteu ara, que aviat s’acabarà l’aire i tot serà brut. Però no em mireu amb cara de pena.

 

M’acabo de despertar. He somiat que pilotava, que volava per sobre de tot. Era tan real que encara tinc les orelles taponades. Falten catorze dies. Tot i que m’ha despertat la claror, segueixo al llit. No tinc classe, no penso moure’m. Intentaré tornar a adormir-me, però mai aconsegueixo que els somnis continuïn on els he deixat. Érem a punt d’estavellar-nos.

M’he llevat suat altra vegada, quan ja era fosc. Avui havia d’haver anat a comprar, així que només he trobat un bric de caldo al rebost. En abocar-lo a la tassa, no baixava. En sacsejar-ho una mica, ha anat caient un grumoll groc gelatinós. Se m’ha tancat l’estómac i l’he llençat per la pica; feia un any que estava caducat.

Ja han passat unes hores. Fa estona que la panxa ha deixat de roncar-me, però abans no parava, semblaven els sorolls d’un desguàs. Ara em tiba i em fa mal. Si estic dret, més.

La roba em molesta, sobretot les vores de la samarreta. Les noto fregant-me els costats i el coll.  He provat de despullar-me i ficar-me dins el llit, però em molestava la veta dels calçotets i el contacte xafogós del matalàs amb l’esquena.

La taca de floridura, a part d’enfosquir les cantonades, també ha esquitxat el mig. El sostre és blanc, però els rajols de les parets són grisos i la brutícia es camufla.

 

Al final, ahir vaig agafar menjar de l’armariet de l’Ignasi. Amb el costum de no obrir-lo, no hi havia pensat abans i resulta que tinc fideus instantanis per parar un tren. Avui falten tretze dies. Fa molt sol. Qui ho diria que, anys enrere, nevava i havíem d’abaixar totes les persianes perquè no s’escapés l’escalfor. Semblava que el fred ens sortís de dins dels peus. I ara suo.

 

Falten dotze dies. He anat a classe. Quan he tornat,  a l’ascensor hi havia una veïna carregada amb bosses del súper. M’he hagut d’empassar un sermó pausat sobre que l’Ignasi era molt jove i que pobreta la seva família. I sobre quant ho sent, també per mi, que devia estar acostumat a veure’l i que ara em dec sentir buit. Jo només he sospirat. S’ha acomiadat dient que la vida és curta i la mort injusta, i un altre tòpic que ara no em ve al cap. El pròxim dia pujaré per les escales. Hi hagués pujat, si no em cansés tan ràpid. Abans, de tan robust, intimidava i tot. Ja no tinc els músculs que tenia, cimentats a mi, com corbes de porcellana. Dinaré.

 

Falten onze dies. Avui, abans d’entrar a classe, una noia que tenia cara de mosquit se m’ha acostat i m’ha preguntat si tenia foc, amb la o forçadament tancada. “Fóc?”, recargolant-se un ris com si no pogués estar-se quieta. No volia foc, volia que em fixés en ella. M’hi he fixat, i el cervell li deu fer conjunt amb la cara de mosquit. No sé què hi troba la gent a fingir un accent que no és el seu.  L’he sentit parlar i no té accent tancat. Molta gent de la classe en té, però ella no. He fet que no amb el cap i ha marxat a demanar-li fóc a un altre.

He tornat a dinar fideus instantanis. És que només s’alimentava d’això, el puto Ignasi? Demà aniré a comprar, sí o sí.

 

Per fi, demà passat em graduo. Falten deu dies. No sé en què gastar-me els diners. He pensat en prostitutes, però em farien fàstic. Podria provar drogues, però no sé d’on treure’n. L’Ignasi me’n podria haver aconseguit. No sé si preguntar-li a la mosquit o a qualsevol que passi pel carrer, però hauria d’afanyar-me. Setanta-dues hores després, la cocaïna i l’èxtasi ja no apareixerien a les anàlisis d’orina, de manera que tinc set dies per provar-les. Sis, per si de cas.

Espero que no em decebin. Al Mero, un dels ionquis del poble (el que sempre la rondava en bicicleta) se’l veia prou entretingut. Deia que buscava les boles de drac.

 

Falten nou dies. Fa molta, molta calor. Quin fàstic. Abans he mullat una tovallola i me l’he passat pel cos, per refrescar-me. Però al cap de cinc minuts, ja he tornat a tenir calor.

 

Avui falten vuit dies. Quan anava a parlar-li a la mosquit, ho he trobat ridícul i he tornat al pis.

 

Estic oficialment graduat. Falten set dies. Ja no cal que surti més del llit.

 

Falten sis dies. He d’aconseguir drogues. Si segueixo ploriquejant sota els llençols, seran uns últims dies que fotran pena.

 

Falten cinc dies.

 

Falten quatre dies. El bolígraf em rellisca de les mans. Cada dia somio que piloto.

 

Falten tres dies. Ja no hi ha temps per res. Després de dinar m’he sentit del tot inútil i he baixat al súper. Almenys, que l’últim que mengi no siguin putos fideus de pot. M’he endut els nou-cents euros i he comprat tot el que m’ha semblat que em podria venir de gust: ensaïmades, magdalenes, galetes, caramels, pizza, pa, fuet, formatge, xocolata, cereals ensucrats, gelats de gel i gelats ametllats. També he comprat l’ampolla de rom més cara que hi havia. 

No sé què fer amb tots els diners que m’han sobrat.

 

L’Adam va encallar el bolígraf a les molles de la llibreta, la va tancar i la va desar al calaix. Després va asseure’s al cantó del llit. El mirall, que ocupava tota la paret, el reflectia d’esquenes. El vespre matisava el cel i l’habitació s’anava omplint de penombra. Va dirigir-se a la cuina i, sobre el marbre, va treure el menjar de les bosses per després guardar els gelats al congelador i l’ampolla a la nevera. Com que encara no tenia gana, va tornar al llit.

Al cap d’una hora i mitja, quan ja s’havia fet fosc del tot, l’Adam seia davant de la taula del menjador i de l’ampolla de rom marró, freda. Quan en va haver fet un glop, la cremor li va inundar el nas i el coll. Aguantant la respiració, es va beure gairebé un quart d’ampolla. Havent recuperat l’aire, abans que el foc de la gola acabés d’apagar-se-li, va repetir el procés. La llum groga de la làmpada queia feble sobre l’Adam i la gran superfície de fusta, però la resta del menjador era fosc i buit. En apartar-se l’ampolla del rostre, va quedar-se molta estona observant el seu reflex al mirall de davant. Es va recordar del primer dia que va veure el pis;  va estranyar-li que hi hagués tants miralls. Li va sortir un rot de les entranyes, amb gust d’antisèptic bucal.

El cap li pesava. Quan va recolzar-lo a la taula, tenia la boca negada de saliva i intentava empassar-se-la tota. Es va posar dret, però no podia mantenir la vista fixa en un sol lloc. No es sentia les mans, així que va moure-les una mica. Intentava córrer cap al lavabo però, gairebé com als somnis, l’aire es tornava dens i el frenava. Quan per fi hi va haver arribat, va vomitar de genolls davant del vàter; els fideus instantanis van immergir-se a les canonades entre rom i sucs gàstrics. Després, el nas li coïa. Només volia tancar els ulls i dormir. Dormir, dormir i dormir.

L’habitació era un caos de roba, fulls i borrissol, però va col·locar en línia els  dos parells de sabates abans d’arraulir-se, a poc a poc, sobre el llit. L’endemà va passar-lo dormint, menys per anar a la cuina a buscar ensaïmades. Estirat al matalàs, en mastegava una mentre mirava el llum del sostre: tenia vuit petites siluetes negres, una més que la darrera vegada que s’hi havia fixat. Va pensar que l’endemà seria el seu primer dia, i l’últim.

 

 

I va arribar el moment. Feia poc que s’havien enlairat. L’Adam, assegut a la cabina, gairebé s’havia oblidat del tauler de control que l’envoltava i del volant; ni el veia. Només mirava l’atzur, els núvols i les cases, que tan sols eren quadradets arrenglerats. Des del cel, tot eren coses petites. La veu del copilot va fer-lo reaccionar: “Primer dia de feina, eh? No estiguis nerviós. És com tot, això”. Devia rondar els cinquanta anys. L’Adam, en mirar-lo, va veure’s reflectit a les seves ulleres de sol; dolcíssim, va somriure-li com a resposta i, amablement, li va acaronar el coll. Després, els seus dits s’enfonsaren a la pell de l’home, que va desfer-se en un son profund sobre el seient.

L’Adam tenia les aixelles xopes de suor i les parpelles enganxifoses. Malgrat la calor, estava calmat. Ja només calia esperar. Quan la llum no li coïa els ulls, veia el cel tan blau, els núvols cendrosos espargits per l’immens no-res, i el mar. Per un instant li va semblar veure els pètals d’aquell ametller blanc, després més núvols, i ben aviat les coses petites, que s’apropaven i s’apropaven... 

 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]