Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mtpascual
SANTVICENTDELRASPEIG
 
Inici: L’altre costat de l’infern

Capítol 1 Supercordura
El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb que s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

L'Ignasi és el millor germà que m'hagués pogut tocar. Encara que és un tros de soca jo l'estime, i en eixe moment més que mai me n'estava adonant. Perquè, com haguera pogut saber què és l'adrenalina si no m'hagués fet córrer al voltant de la taula o sentir-me culpable si mai l'hagueren castigat per la meua culpa? Digueu-me, com?

El mes passat em van diagnosticar leucèmia, una malaltia que a poc a poc va destruint-me per dins, però puc permetre'm el luxe de dir que no perdré l'esperança, ni la força, ni el somriure. Sóc conscient de la seua duresa, però si alguna cosa m'ha ensenyat l'Ignasi és a lluitar i a fer-li front a aquesta vida nostra a la qual em arribat sense instruccions.

Un raig de sol ferm va fer que tota l'habitació s'impregnara d'una resplendor que aconseguí despertar-me. Feia poques hores que havia aconseguit agafar el son, no podia parar de menjar-me el cap. Per què a mi, per què? Després de capgirar-me deu mil vegades vaig arribar a la conclusió que la vida no està per deixar passar el temps pensant en el perquè de les coses sinó en el per a què.

Aquest és el meu estat actual, porte dues setmanes ingressat en una maleïda cambra de color blanc sense gairebé res, poc més que un llit, un televisor i un finestró a través del qual almenys entren uns petits rajos de sol que enlluernen el meu avenir. I amb una continuada quimioteràpia que m'imparteix molt dolor i patiment, que note com em consumeix, com em mata.

Les llàgrimes cauen, el pèl també. Haver d'acceptar que perdràs molt pes, que se't cauran els cabells, que t'has de trasplantar, acceptar tantíssimes coses. Realment és tan dur enyorar-ho tot tant que vas ficant-te en un submón, en què quan surts te n'adones de la vertadera realitat. Te n'adones de tantes coses, tot es torna diferent i et preguntes tants cops com dies hi ha com és possible que no es valore la vida com a tal i com havia estat, fins ara, preocupant-me per ximpleries.

No puc estar mes feliç, més emocionat i amb mes ganes de viure. Demà comença de veritat aquesta guerra, demà em trasplante.

Els nervis a flor de pell, aflorant cada vegada més i més. Laia Pujol, així s’anomenava la persona que anava a salvar-me la vida. Catalana i d’uns vint-i-tres anys, poca més informació hi tenia.

Un rostre fi, nu, emmarcant uns intensos ulls blaus, amb un tímid somriure i recobert per una cabellera rossa acompanyava una de les infermeres mentre creuava el corredor. La incertesa em feia surar en un núvol de desesperació i impaciència fins que aquesta entrà a la cambra i em convidà a acompanyar-la.

Laia era aquesta xica. Només necessitava un obrir i tancar d’ulls per arribar a ella, perquè els meus sentiment foren sentits sense ser escoltats. La meua mirada deia a crits el que el meu cor volia fer callar. Fred, calor, por, ganes. Mil coses que feien que m’entraren ganes de córrer, per allunyar-me de tot allò. Allò que acabaria sent el que més estimava. Perquè amb un mateix principi s’hi poden formar mil finals.

Pètals rojos, ciris blancs, mitja llum, un ambient relaxant i amorós, això era el que més desitjava amb ella en aquell moment. I encara que no crec en l’amor a primera vista, crec que va aparèixer la persona adequada en el moment adequat.

I, es clar, aquell era el típic dia en que tothom anava a manar-me un missatge desitjant-me això que tots sabem. Jo mai he estat molt d’aquests missatges, així que per a mi la compassió no existeix, i preferia que foren clars i directes i ella ho fou més que ningú.

Que et donen, -em digué-, però viatges, aventures, treball o una mica de temps lliure, nits de dormir poc i altres dies de dormir molt, moment únics i una mica de bogeria, una mica de seny, música, balls, amics i família que hi estarà ahí, rialles i somriures incompresos, petons, abraçades, valor i un nou començament, ales i temps.

I ben bé sé que puc afonar-me, caure'm i fer-me mal, sempre podré aixecar-me, mirar endavant i complir somnis, que així és la vida!

Però és clar, sense dolor no hi ha glòria. I ací estic, seguim, seguirem.
 Comenta
 
Capítol 2
Des d'aquell vint-i-tres de novembre en Guillem canvià. El seu somriure adquirí un nou significat, el de la força, la lluita, el de no rendir-se mai, el de fer veure com es pot sortir.

Pensar, reflexionar i tornar-ho a fer amb una mica més d'esperança. El meu món s'esvallissava a poc a poc, i jo no hi podia fer res. El dolor, la ràbia i la impotència em consumien, i per moments només intentava acceptar que el meu germà, l'imbècil del meu germà, podia esfumar-se quasi sense adonar-me'n, i al final mancat d'una bona raó deixava de pegar-li voltes.

Però, és fascinant com la ment pot arribar a fer tant, perquè nosaltres, els humans, som màquines perfectes que de tant en tant s'espaien, però que contenen l'arma més potent, i la seua esdevingué la més potent de totes. Perquè al cap i a la fi l'única cosa li quedava era fer-se fort.

S'envoltà d'una cuirassa que li feia semblar invencible, i mai esmentà que això el destruïa doblement, però ben bé jo ho sabia perquè als seus ulls havíem de transmetre esperança, força i confiança, que en aquestes situacions en falten, i acabava sent ell el que ens els transmetia.

-Jo crec en les emocions i crec que nosaltres amb els nostres pensaments podem tant curar-nos com fotre'ns,- em digué.

La mort ha estat present i m'he adonat que aquesta ve i t'acaricia sense que tu puges fer gaire res, més que tornar-li el toc, el frec. Perquè hem de morir diverses vegades per renàixer després.

I és que hem d'aprendre a desaprendre, a que potser algun dia tot recobrarà el seu sentit, i que fins aleshores hem de riure'ns de la confusió, gaudir més i pensar menys. Perquè morir vivint no és una batalla perduda i que tal vegada -la vida no hauria de ser un viatge cap a la tomba amb la intenció d'arribar amb un cos bonic i ben conservat, sinó més bé arribar derrapant de costat, enmig d'un núvol de fum, completament desgastat i destrossat- com Hunter S. Thompson digué.

És dur ser enganyat per la nostra pròpia ment, és molt dur crear realitats que no existeixen.

Esperes que tots hagen avançat alhora que tu, però t'adones que és impossible. T'adones que hauràs de tindre el valor de reprendre la teua vida, si tens sort, i no ser el mateix d'abans. Eixiràs amb un clar desconcert i un cert temor al rebuig, però hem de veure que a qui els importes no els importarà i als que no els importes, no importen.

És un procés molt dolent i complicat, però estic segur que ho aconseguirà i per fer-ho ja estem nosaltres, l'Adrià, la Laia, l'Aina, el Pau, el Marc, el Josep, el Francesc, l'Ariadna i jo, l'Ignasi.

Un dia més és un dia menys, la lluita continua. Ja en porta onze a la cambra d'aïllament i la incertesa ens manté en l'aire, potser el seu cos rebutge el trasplant, potser la quimioteràpia no siga efectiva i queden restes de cèl·lules malignes al seu organisme, pot ser això i l'altre, poden ser mil coses més. L'espera es feia eterna.

Una mirada, dos passes, tres paraules, quatre carícies, cinc sospirs, sis emocions, set petons, huit somnis, nou promeses, un final. Sense adonar-nos per fi havia sortit, de sorpresa, sense saber-ho, sense pensar-ho.

Novament, el núvol d'incertesa, desesperació i impaciència aguaitava. Ja pareixia veure's la llum al final del túnel, no obstant això encara era massa prompte per comptar amb la victòria, la clau estava a tindre confiança, però sense confiar-se.

Havia estat un procés complicat, però havia estat un trajecte d'aprenentatge increïble. N'estic segur que Déu dóna els escometiments més difícils als seus millors guerrers, per això en Guillem n'havia estat un d'ells.

I és que sense adonar-nos, havíem estat rodejats d'un complet heroi que ha portat el mal per bandera, però que ens ha demostrat les ganes de viure i no em sigut gaire conscients que darrere d'eixe somriure, darrere d'eixe robust cos, s'amagava molta penúria, molt dolor, molt patiment.

Que tingué passat, però des de l'alta ha sigut un present amb futur, i molt.
 Comenta
 
Capítol 3
- Fava desperta! Que fem tard!



- Laia, pots acostar-te una mica? Necessite dir-te una cosa.



- Què collons dius de Laia? Estàs boig? Vols alçar-te? Ja t'he dit que farem tard!



- T'estime.



- Però tros de soca! Que m'estimes? Cada dia em sorprens més, nano! Ja no sé què esperar de tu! No tornaré a dir-t'ho, te l'estàs jugant, tu sense pressa!



L'Ignasi sortí de l'habitació amb un fort colp de porta. Em sentia atordit, quin escàndol! Què estava passant?



Vaig obrir els ulls, em costava veure amb claredat. Quan la meua vista s'acostumà a la llum del dia vaig mirar el despertador i ostres, ja eren les 10:00! Quin dia era? Dissabte! O m'espavilava o faria tard al partit!



Guillem això, Guillem allò, Guillem, Guillem...

Llibres amuntonats, fulls per tot arreu, roba tirada per terra i tot fet un desastre. El desordre regnava en la meua habitació com de costum, i als pares els agrada massa cridar-me, manar-me i renegar-me. Ser un estudiant no és gens fàcil, i pareix que ells no ho comprenen, però realment no saps el que tens fins que ho perds. I jo he tingut l'oportunitat de recuperar-ho.

Tantes i tantes vegades ens hem queixat dels pesats dels nostres pares, dels trossos de soca dels germans, que no deixen de fer-nos la punyeta, i com no, dels professors, i de la gran quantitat de deures que ens manen, del volum de temes que entren a l'examen, del fet que són uns imbècils que només pretenen aconseguir amargar-nos l'existència... D'aquestes coses i de moltes més, que ja ben bé sabreu.

Penses que la vida podria anar-te millor sense aquestes obligacions, que tot seria més fàcil. Però arribat un punt comprens que no, perquè a tot estirat, potser algú visca del compte, com es sol dir, però els millors científics, professors, escriptors, etc. s'han forjat de la mateixa manera que nosaltres, a base de moltíssim esforç i que si al cap i a la fi el nostre país depèn d'ells, haurem de confiar i si és possible, que ho és, seguir les seues passes, aprendre d'ells, inclòs superar-los, perquè les normes estan per trencar-les i els rècord per batre'ls.



Seguim lluitant per un món millor, per un món més solidari, per un món ple de vida. La vida és només això que està passant mentre vulgues adonar-te, viu-de cor. Aquesta dóna moltes voltes, ja ho saps, per això no desaprofites cada meravellós dia.



Aquest somriure és sincer, perquè malgrat el dur que siguen els cops cal saber prendre-se'ls així, de la millor manera possible.



Per sort la mare m'havia deixat l'equipatge preparat, un plàtan i aigua, que ja em prendria de camí; per tant, només vaig haver de posar-me'l i agafar les claus del cotxe.



Vaig sortir de casa com un llamp, per al meu alleujament no hi havia gaire tràfic. Prendre la ràdio i de sobte...
Una vez conocí a un héroe.

Llevaba el mar por bandera y la sal que tanto cura como estela.

Tenía las alas cortadas y supo cómo volar sin ellas.

Nos habló de la vida y demostró que morir viviendo no es una batalla perdida. La vida es para vivirla.

Ganó una batalla que todos pensaban perdida.

Tuvo un pasado pero ha sido un presente con futuro.


Dona médula decía. Y en realidad quería decir: estamos aquí para ayudar.

Ahora es estrella del cielo y no fugaz aunque pasara rápido.

Es maestro de filosofía, hizo una carrera a fondo de por vida.

Ha sido escritor y poeta en redes con sus letras vivas.

La energía que nos demostró existe y aún más todavía.

Una vez conocí a un héroe que vino a salvar vidas.

Se embarcó en un nuevo viaje cuando supo que su misión estaba cumplida.


Ha cambiado de rumbo y sigue otra travesía.

Solo el sol conoce su guía.

Nos ha dejado una misión: Vivir nuestra vida.

 


El semàfor de color vermell i un temps per reflexionar, per donar les gràcies als que mai van perdre l'esperança, als que de veritat van estar, i continuen estant-hi.



Només demanava que no tractaren de fer-me recordar, ni comprendre. Només deixar-me descansar, fer-me saber que estaven amb mi abraçant el meu coll i prenent la meua mà. Estava trist, malalt i perdut. Tot el que sé, és que et necessite, no puc fer res amb el que em succeeix.



La seva olor impregnava el seient, i em portava a la memòria aquell dia en què sota aquella agonia va aparèixer ella, per quedar-se. Ella, la Laia, que s'ha convertit en la persona més important de la meva vida i a la que més vull; qui més m'estima, qui fa que això siga més amè i qui m'aguanta i m'escolta cada dia. Ella, que no m'abandona, que està sempre pendent de mi, que està aquí quan necessite plorar i que segueix aquí per fer-me riure.



Escoltar una vella cançó ens pot transportar a un punt en el temps en el passat, fins i tot molt llunyà. Un gust que recorda un altre des de fa anys. Els sentits aconsegueixen mantenir-nos lligats al món amb profundes arrels. L'olor és, per excel·lència, el que és capaç d'evocar records més vius.



Memòries de per què l'estimo cada dia més, per què em fa l'home més feliç del món, per què només ella i jo ens entenem, per què em fa millor persona, per què em fa somiar, per què em mira d'eixa manera que em torna boig, per tot això i més l'estime com mai he estimat a ningú.



És la manera que té el món de mostrar-me la bellesa de la vida.



No vaig trigar massa a arribar. Per quan vaig fer-ho l'escalfament estava a punt de començar, així que vaig entrar enfilat cap al vestuari sense adonar-me'n de gairebé res. Quina anava a caure'm!



Sentí la fredor del pavelló en passar per sota i la calor d'aquest quan de nou vaig sentir rugir l'afició.

L'speaker iniciava la presentació i a mesura que anava apropant-se l'hora es recreava la mateixa situació que aquella primera vegada.



- Bona nit a totes i a tots! Ja estem aquí una vegada més per donar suport al nostre equip! Que s'hi note!



- Uehh.



- Aquesta nit tenim en directe un derbi canterà catalanenc, l'enfrontament entre el FC Barcelona i el Joventut de Badalona!



- Uehh, el quintet, el quintet!



- Amb el número dos, 1'90 d'estatura i 85 kilograms, la mà d'or del Joventut, en...



- Ignasi Trias!



- Amb el número quatre, 1'75 i 67 kilograms, el trencaturmells, el nostre capità, en...



- Guillem Trias!



- (...)



S'esgotava el temps al cronòmetre principal, i això em portava sensacions que ja creia oblidades.

Perquè hi ha coses que mai s'obliden. Tot jugador de bàsquet recorda els primers nervis; el seu primer bàsquet, aquell amb el qual vas saltar d'alegria, aquell que vas dedicar a tothom; el primer equip; els primers companys; la primera victòria, però també la primera derrota; al teu primer entrenador, el qual et va ensenyar gran part del que saps; la teua primera medalla, eixa que guardes com si d'un tresor es tractara. Perquè podem arribar a la conclusió que les primeres vegades són les millors i aquelles que mai s'oblidaran.



El contacte del cuir m'eriçava la pell, el grinyol del parquet en contacte amb les sabatilles i el subtil soroll de la pilota entrant pel cèrcol definien perfectament el meu passat. La mort acariciant-me, donant-me un cop a l'esquena; el silenci, que es convertí en un estrident grinyol que m'aterrava una vegada i una altra; i finalment, tornar a ressorgir, quan de fet, ja estava cansat del càncer, de lluitar i de tot, i només em quedava la petita esperança de poder estar amb ella, perquè l'estimava i l'estimaria en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa i en la llunyania i proximitat.



Vaig alçar la mirada i allí es trobava, sota la Kali Nord, amb la mateixa frescor que sempre. I és que no hi ha sensació més especial que la de què «algú» vaja a veure't jugar.



Que bonic havia estat l'homenatge, que bonic era haver rebut el suport de tots, que bonic era poder compartir tant amb tants. Però, el fi del curs acadèmic s'apropava i al cap i a la fi, eixa era la meua preocupació prioritària.



La docència m'apassionava, i pensar que en poc menys d'un any podria estar impartint classes en un col·legi, contribuint a formar gent, em feia creure encara amb més força que malgrat els entrebancs, la vida pot ser meravellosa.



Tocava pensar en un futur proper del qual dependria la resta de la meua existència. Pot ser, gaudir d'un bon futur no es presentava massa fàcil, havia de pensar en alguna cosa que em fera ser diferent i creia haver-la trobada.



Durant la meua estança en l'hospital vaig conèixer en Francesc, un noi d'edat similar a la meua i apassionat per l'esport de la mateixa manera que ho estava jo. Aquest em contà que va perdre la seua cama dreta com a conseqüència d'un accident de tràfic on va perdre el control de la seua motocicleta. Ell quedà per sota aquesta i van haver d'amputar-li-la; per tant, la seua carrera esportiva s'havia acabat, i amb això, tot. Tanmateix, al tancar-se-li una porta, se li n'obrí una altra. Donat les seues qualitats, l'equip paralímpic li oferí un prototip de cama d'acer amb la que podria tornar a caminar, és clar, no quedaria igual. Des d'ací, s'inicià al món de l'atletisme adaptat, i cal dir que no li va massa mal.



- I ja està ací, el moment més esperat de tots, l'entrega dels metalls!



- Perquè l'única discapacitat en la vida és una mala actitud, el temor és la més gran de totes. I aquest no saben que és això! I estan ací!



- (...)



- I per últim, la coronació del guanyador del XIII Jocs Paralímpics, aquest any celebrats al Kíev, directament des d'Espanya, el lleó de la Costa Brava, en Francesc To!



Gràcies a la iniciativa d'aquest noi vaig acabar fent el treball de final de grau rodejat de les millors persones que he conegut mai, sent entrenador d'un equip de gent molt capaç, i de tu, Laia. Qui millor per acompanyar-me en aquesta aventura tan trepidant?



Hui, a un dia de marxar al Marroc per disputar els XIV Jocs Paralímpics, em puc permetre el luxe de contar aquesta història de superació, i estic, per damunt de tot, orgullós de saber que donat les circumstàncies de la vida, hi ha herois que a l'igual que jo vaig fer, lluiten per superar-se.



Perquè després de la tempesta, arriba la calma. I ací estic, seguim, seguirem.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]