Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Sorra de platja
Barcelona
 
Inici: L’altre costat de l’infern

Capítol 1 Informació
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb que s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

-    Ignasi!

-    Ah, ets aquí? Perdona.

-    Que no has sentit el soroll de l’aigua?

-    Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

- Sí, sí però vinga ara surt que estic descansant i entra fred.

L'Ignasi va tancar la porta rere seu i altre cop la calor va dominar l'estància, va restar immòbil durant cinc o sis minuts més a l'aigua bullent que ara havia disminuït la seva temperatura. Quan va haver decidit de sortir del lavabo va trobar-se amb l'Ignasi que estava assegut a la taula del menjador amb la mirada fixa a un sobre gran i marró tancat que tenia a les mans. En Marc es va seure al seu costat i sense preguntar ni dir res va prendre-li de les mans i el va obrir. Els dos ja sabien el que els hi esperava a l'interior però igualment estaven tan nerviosos com el primer cop.

- Aquí tenim les fotos, Ignasi. Té, agafa-les.

- D'acord, llegeix-te tu la fitxa.

Després d'uns minuts llegint i intercanviant materials ja tenien clar qui havia de ser el seu objectiu: un home calb amb celles poblades i negres com la seva barba frondosa; els cinquanta anys ja se li notaven per les arrugues de la cara. Es notava fàcilment que no tenia una vida molt ocupada per les marques de prendre el sol que se li marcaven en el rostre moreno.

Quan es pensaven que ja havien acabat de veure tota la informació, l'Ignasi va trobar una carta al fons del sobre, era una cosa que cap dels dos s'esperava, es va fer un silenci a la sala, i l'Ignasi va llegir-la:

Bon dia,

Aquesta carta és confidencial, així que després de llegir-la cremeu-la si no us voleu posar de cap en un problema.

L’objectiu que se us ha encarregat, és buscat per tot el país ja fa uns anys per alguns agents però no ho han aconseguit. Heu de ser molt prudents, actuar correctament.

Us cau una responsabilitat enorme a sobre, però jo sé que vosaltres sou capaços d'aconseguir-ho.

Henry Morgan”

L'Ignasi i el Marc van encendre la llar de foc, i entre les flames va desaparèixer la carta que jo havia escrit.

Dia 3 (dimecres 18 de desembre de 1963)

Havien començat a espiar-lo per saber la seva rutina i quin era el millor moment del seu dia a dia per intervenir. I per entretenir-se van mantenir una conversa que em va tenir angoixat per uns instants:

-Escolta Marc, he estat pensant sobre la carta de l'altre dia.

- Digues...- Els va tallar la conversa el soroll fort dels cascs dels cavalls picant contra el camí de pedra que s'acostava a la casa, no vaig poder sentir res més. Des d'allà va sortir els seu objectiu.

Van suposar que venia de la ciutat perquè portava un moble d’un marca cara i única que només s’aconsegueix a la ciutat.

Ràpid va entrar a la casa i no hi va sortir fins al vespre quan va (anava?) al casino.

Dia 18 (dijous 7 de gener de 1964)

Després de diverses setmanes observant-lo, van decidir prendre’s dos dies lliures ja que ja sabien tota la seva rutina. Jo els portava observant tots aquells dies des de lluny, però vaig decidir entrar en acció.

Aquella tarda, vaig seguir l’Ignasi a una taverna i vaig seure a una taula prop de la barra on ell hi era, després de dues hores vaig observar que havia pres massa copes, per ser exactes set. Anava sol i vaig acostar-me a la barra amb l’excusa de demanar alguna cosa per beure. Mentre estava esperant ell em va picar l’esquena. Jo espantada em vaig girar i ell em va dir:

-Hola - L’alè li feia una pudor terrible a barreges d’alcohol.

-Hola, ens coneixem? - Vaig fer dissimulant.

-No però t’he observat tota l’estona i ets molt guapa.

Jo em vaig posar vermella i ell al veure-ho es va disculpar:

-Ho sento, l’alcohol em fa ser una altra persona.

-Tranquil, a mi de vegades també em passa- I al cap d’uns minuts jo també vaig demanar una copa perquè realment em venia de gust passar una estona amb algú.

Durant una bona temps vam estar parlant i ho vam passar bé. Vam parlar tota la nit coneixent-nos cada cop més però vaig evitar les preguntes més personals, no em podria arriscar. Vam acordar que l’endemà ens tornaríem a trobar al mateix bar al vespre.

Dia 19 (divendres 8 de gener de 1964)

Quan vaig arribar no el vaig reconèixer perquè anava vestit molt elegant.

- Ignasi! On vas tan elegant?- En aquell moment vaig recordar que no li havia preguntat el seu nom ni ell el meu, per tant no me l’havia de saber però ho vaig dissimular pensant que estava massa borratxo per recordar-se’n.

- Anem al teatre!

- Com? Ara?

- Sí, afanyem-nos que comença en una hora- i sense temps de respondre, em va agafar de la mà i em va arrossegar fins la porta.

En el camí amb cotxe cap a la ciutat no vam intercanviar gaires paraules, en arribar allà em vaig sentir una mica fora de lloc perquè tots els homes anaven molt ben vestits i totes les dones amb vestits molt macos i de colors, jo en canvi portava una faldilla corrent amb una mica de volts i una samarreta grisa.

Ens vam apropar a la taquilla, i allà ens van dir:

- Bona nit ! Em podrien dir els seus noms per apuntar-los en aquesta llista?

- Sí, i tant! - va dir l'Ignasi just després que aquell home acabés de dir la frase- Jo em dic Ignasi i ella...- se'm va acostar i em va dir a cau d'orella- Com et deies?

- Carolina- vaig estar unes mil·lèsimes de segon pensant un nom però em va semblar una eternitat.

- Bonics noms, gràcies i que gaudeixin l'actuació.

I després ens va fer un senyal indicant-nos l'entrada al teatre. Vam esperar poca estona dins abans que les llums s'apaguessin, i l'actuació va començar.

L'actuació no em va agradar gaire, però no podia dir res perquè no havia pagat jo, així que quan vam sortir i ell em va preguntar si m'havia agradat i vaig haver de fingir un somriure.

Dia 28 (Dilluns 17 de gener de 1964)

Aquests dies vam tornar a la nostra rutina, ells vigilant-lo i jo a ells. Cada dia a la tarda quedàvem. Avui m’ha xocat una mica la conversa que han mantingut:

-Escolta tu què has fet aquestes tardes?- ha dit l’Ignasi a en Marc

- Doncs he anat a la ciutat a comprar menjar i materials que necessitarem ara que ja s’acosta el dia

- Has comprat els que fem servir sempre no?

En Marc ha assentit amb el cap mentre senyalava una bossa ronyosa que hi havia al terra

I tu ja he vist que has anat amb una noia que has conegut- ha dit.

Si, però ara no vull parlar d’això que hem de vigilar a l’objectiu… I per cert, com ho saps?

Ja sé que no és cosa meva però divendres vaig passar per davant del teatre i et vaig veure entrar amb una noia, però no et sona d’alguna cosa…? és com si l’hagués vist abans aquesta noia...
Just en aquell moment de l’ensurt quasi em caic del terrat en el que estava pujada, pot ser que m'haguessin vist algun cop? Sempre intento anar amb la màxima discreció, sempre vaig amb roba no gaire acolorida quan estic prop seu i amb el cabell recollit per a que no em reconeguin. També intento mantenir una distància prudent amb ells, excepte per les tardes amb l’Ignasi, però em veu com a la Carolina, una altra cara de mi… Però a partir d’ara seré molt més prudent.

Dia 32 (Divendres 21 de gener de 1964)

- Ignasi que t’has constipat?

- Crec que si- Aquestes han sigut les primeres paraules que han intercanviat al llevar-se

- Però justament ara quan estem apunt d’arribar al dia més important d’aquesta operació?

No m’estranya que s’hagi refredat, en les condicions en les quals dormim… ells dormint a un caseta de jardí abandonada i jo a la teulada d’una casa, i amb el fred del gener…

- Però què farem ara?

- Haurem de aplaçar el dia de l’operació

- I com li ho comuniquem a en Henry?

- No ho sé però en aquestes condicions no puc actuar, em sentiran cada cop que esternudi

En aquell moment vaig pensar en enviar una altra carta, aquest cop fixant un dia exacte, passés el que passés aquell dia es duria a terme l’operació.

Dia 33 (Dissabte 22 de gener de 1964)

Vaig veure a l’Ignasi més durant el cap de setmana i em vaig donar compte que feia molt mala cara i al preguntar-li que passava es limitava a respondre “estic bé, una mica atrafegat amb la feina” però ho vaig deixar córrer, no em volia posar en la seva vida personal.

Ja cada cop que el passava sense ell el trobava més a faltar, i poc a poc em vaig donar compte de que m’agradava. Al principi jo mateixa m’ho negava pensava que necessitava descansar que tot eren imaginacions però desprès tornava a recordar els moments que havia passat amb ell i somiava desperta, em passava hores i hores somiant amb ell i els moments que hem passat. Fins que a la nit no podia dormir, m’imaginava situacions nostres que sempre acabaven donant-nos un petó i vaig decidir escriure’ls una carta, també aprofitant per comunicar-los l’aplaçament de l’operació.

Dia 35 (dilluns 24 de gener de 1964)

- Bon dia company! Mira que he rebut avui- Va dir mostrant el sobre que tenia a les seves mans

- Bon dia, què és?- Va respondre l’Ignasi amb veu de dormilega

- No ho sé anem a veure- I en Marc va seure al costat de l’Ignasi per llegir-la en veu alta.

Bon dia,

Us he de comunicar que l’operació s’haurà d’aplaçar per motius secrets i  no podreu actuar a partir de dilluns 7 de febrer d’aquest any. Estem pendents dels vostres resultats.

Uns dies passen

més lentament que els altres.

Són fugacíssims

aquells que em véns a veure;

els altres mai no acaben.

Cordialment,

Henry Morgan”

Quan en Marc va acabar de llegir la carta, no vaig saber identificar si la reacció de l’Ignasi va ser bona o no però vaig escriure aquell poema que recordava del poeta Miquel Martí i Pol i que descrivia a la perfecció com em sentia quan estava amb l’Ignasi. Però per dir la veritat, vaig notar com si l’Ignasi s’identifiqués amb el poema.
 Comenta
 
Capítol 2 Dubtes
Dia 40 (dissabte 29 de gener de 1964)

Avui crec que m’han descobert. Durant aquests dies les converses que he escoltat de l’Ignasi i en Marc eren sobre els dos jos, la Carolina i en Henry Morgan. També el comportament de l’Ignasi ha canviat. Durant tots aquests dies en Marc li ha dit:

“Qui és aquesta Carolina?” o “És molt misteriosa aquesta carolina per el que m’has explicat, no t’ha explicat res sobre ella encara, no?”

Encara que l’Ignasi no sembla creure’l gaire.

Dia 43 (dilluns 31 de gener de 1964)

Avui el dia ha estat molt confós: Pel matí semblava un dia normal fins que ha arribat una carta, però aquest cop no era meva, els hi ha arribat una carta amb un sobre molt semblant al meu però aquest cop tot estava diferent, la lletra era diferent i era una mica més gran el sobre. De seguida que en Marc la va rebre i veure, es va esperar a l’Ignasi per obrir-la. El va cridar per tota l’habitació de l’hotel que havien llogat (ja que van veure que l’operació s’allargaria) fins que el va trobar.

-Què són tots aquests crits? Què passa?

-Mira Ignasi, mira el que he rebut!

L’Ignasi es va quedar sense paraules. Els dos estaven molt sorpresos, però no pel fet de que haguessin rebut una carta, sinó perquè sabien que hi havia a dins i alguna cosa no anava bé. Els dos sense dir res ni la necessitat de fer-ho, van anar a la taula del menjador i es van seure un al costat de l’altre. Aquest cop l’Ignasi la va obrir i la va llegir en veu alta:

Estimats companys,

Us comuniquem que dilluns 24 de gener a les 7:55 del matí, el vostre cap, que es feia conèixer com a Henry Morgan va morir per causes secretes i informació que no us podem donar a conèixer. Encara no ho sabem però us avisarem sobre qui us donarà les instruccions a partir d’ara. Dintre d’un parell de mesos us tornarem a enviar més objectius.

Cordialment,

Cap provisional”

L’Ignasi i en Marc es van quedar en silenci fins que van trucar a la porta. Cap dels dos es va aixecar. Van tornar a picar a la porta. No es van moure. Van tornar a picar, aquest cop en Marc es va aixecar, va anar cap a la porta i la va obrir i va entrar el carter, van tenir una conversa molt breu i se’n va anar després de donar-li un sobre a en Marc.

Aquest cop ja estaven en estat de shock, mai abans en tots els cops que ho havien fet abans els hi havien enviat dues cartes en el mateix sobre.

Així que lentament en Marc es va acostar a la taula on restava el seu company, els dos estaven molt desconcertats, no parlaven. Fins que finalment van obrir el sobre:

Bon dia!

S’acosta la data del dia decidit així que d’aquí uns dies us enviaré tots els materials que necessiteu, aquell serà l’últim missatge que us enviaré abans del dia de l’assassinat. Després parlarem de quant cobrareu.

Henry Morgan,

31 de gener”

Ara sí que els dos s’havien quedat muts, la ment de cadaú d’ells estava donant voltes per trobar sentit a allò però cap de les dues el trobava.

Al final després d’uns minuts van ser capaços d’articular alguna paraula:

- Escolta, Marc, no té sentit tot això…

- El nostre cap ha mort i un dia després ens envia una carta… què està passant?

- Aquí hi ha gat amagat!

- ...I l’hem de trobar!

Ara sí que l’havia feta grossa! Els hi havia enviat una carta just quan el seu cap de veritat havia mort, ara tot el pla s’havia anat en orris. No s’havia aquesta informació!

Ara estan molt confosos els dos així que no seguiran amb el pla, estic molt estressada, no sé què faran ni jo què fer. He de pensar ràpid, si els envio una altra carta ja no creuran, el millor que puc fer és estar un temps sense dir res i ja oblidar-me del pla que tenia pensat fer…

Dia 50 (dilluns 7 de febrer de 1964)

Avui m’he llevat amb una sensació agredolça, ja que se suposava que havien de matar a l’home però per altra banda he quedat amb l’Ignasi per la tarda, i aquest cop ve a casa meva, així que per aquesta banda estic contenta però preocupada també perquè en Marc no està molt convençut de qui jo dic ser, ja que l’altre dia van mantenir aquesta conversa:

- Ignasi has tornat a veure a la noia aquella… com es deia?

- Carolina, fa molt que no la veig, hem de tornar quedar.

- Ja però no saps res d’ella, no saps on viu ni res de la seva vida personal

- Ni ella de la meva, i què?

- No sé, a mi no m’agrada gaire aquesta Carolina…

A part d’aquest diàleg n’han tingut de semblants, i em sento malament per haver de mentir a l’Ignasi però sinó no podria acabar el pla… ara ja és igual, encara que si li explico la veritat s’enfadaria així que no li explicaré però em dol no fer-ho.

Quan ha arribat a casa meva, li he ofert unes begudes i hem estat xerrant una estona, després li he ensenyat la casa, la petita sala d’estar amb el sofà i la taula on menjo amb el meu material de treballar per sobre però recollit, també hi ha tres habitacions més, un lavabo ben simple, la meva habitació ben endreçada i la cuina que està comunicada amb el menjador .

Ens hem assegut en el sofà de la sala d’estar i hem estat una bona estona parlant, després ell s’ha quedat a la sala d’estar quan jo he anat a la cuina per fer un te i un cafè. I el que ha passat després no m’ho esperava absolutament ja que aquest cop és un dels que més hem parlat i ens ho hem passat d’allò més bé.

Quan he tornat de la cuina amb la safata a les mans he trobat a l’Ignasi molt neguitós com si alguna cosa molt greu li hagués passat, estava dempeus al costat de la meva taula on treballo, parlava sol xiuxiuejava, semblava boig i es s'ha girat, m'ha vist i venia cap a mi. Jo tenia por i he reculat un parell de passes però ell continuava caminant cap a mi, em passa de llarg mentre diu coses i mira cap al terra, tenia un comportament ben estrany però les úniques paraules que he sapigut distingir van ser: “me n'he d’anar”. Ha passat tan ràpid i tant bruscament pel meu costat que m'ha empès i m'han caigut les tasses de té i de cafè per sobre i m'he cremat, la catifa que tenia sota els peus va quedar tota bruta, però no vaig poder netejar-la, havia d’anar al metge, la panxa, el pit i les cuixes, estava tot vermell, era on m’havien caigut les tasses i em dolia moltíssim quan em tocava.

He hagut d’anar al metge perquè se’m començaven a fer butllofes. Durant tota l’estona que vaig passar allà encara estava xocada pel seu comportament i no sabia què li va fer canviar d’aquella manera tan dràstica el seu comportament però ho vaig saber quan vaig tornar del metge a casa i vaig veure que hi havia sobre la taula del menjador.
 Comenta
 
Capítol 3 Descans
Dia 53 (dijous 10 de febrer de 1964)

Fa tres dies, i ja trobo a faltar aquells ulls verds com prats acabats de tallar i aquella melena llisa rossa i frondosa com l'Amazones. En canvi, suposo que ell ja no vol saber res més de mi després del que vaig fer. Sento una culpa enorme que ja no té marxa enrere. L’únic que puc fer ara és deixar d’enviar cartes i deixar d’espiar-los però m’agradaria que coneguessin el motiu pel qual ho vaig fer. Aquests dies no he sortit de casa a causa de les cremades i per evitar trobar-lo. Em trobo molt malament. Ja no penso escoltar més converses seves.

Em sento tan malament pel que els hi vaig fer... de manipular-los d’aquella manera, com si fossin titelles d’un gran espectacle que jo controlava

Ja no sóc com abans.


Dia 55 (dissabte 12 de febrer de 1964)

Ja no puc més, no aguanto més sense veure’l, l’estimo, però ara no sé on trobar-lo, vull parlar amb ell, vull tornar a sentir-lo aprop, vull tornar a mirar-lo. Però sé que ell no em voldrà tornar veure així que l’única esperança que sàpiga la veritat és enviant-li una carta.


Dia 56 (diumenge 13 de febrer de 1964)

A la tarda he anat a deixar la carta a correus, m’ha quedat així:

Hola Ignasi,

sé que a hores d’ara no voldràs saber res de mi, però dóna'm una oportunitat per explicar-me.

Quan em vaig assabentar d’aquest “negoci” que portava en Henry Morgan, el de debò, vaig voler enviar-vos una carta per tal que executéssiu l’home calb, per assumptes personals, (això ja ho saps per la tinta i les lletres de la màquina d’escriure del meu escriptori que vas veure el dia que vam quedar) per això quan vam anar al teatre no vaig dir el meu nom, realment és Maria i no Carolina, no podies sospitar res de mi, al principi només va ser una gràcia acostar-me a tu, vaig aprofitar que estaves begut, però al dia següent te’n recordaves de mi, al final em vaig enamorar. Jo sabia que en Marc sospitava de mi, però em seguia arriscant per poder estar amb tu.

Com sé que no em voldràs veure m'acomiado per aquí.

Fins mai Ignasi,

Maria.


Dia 90 (dimarts 24 d’abril de 1964)

Porto el compte enrere des de l’últim dia que ens vam veure, per ser exactes 40 dies. Tinc por de baixar al carrer. Cada cop que em creuo a un home, em penso que és ell, tothom em recordo a ell, i sempre vaig mirant a tot arreu per si el trobo. No m’importa el que la gent pensi, només el vull a ell. No sé si haurà rebut la carta o tan sols si l'haurà obert. Això és el que em tortura més, no saber la veritat.


Dia 120 (divendres 17 de maig de 1964)

Em començo a trobar veritablement malament. Sento veus i sorolls que suposo que no existeixen. També escolto la seva veu. No sé què em passa. He anat al metge i m’han fet unes proves, només penso en ell, no estic en aquest món, estic somiant desperta tota l’estona. En un parell de setmanes em diuen els resultats. Estic tranquil·la, sé que no em passarà res greu, segur que no. Encara que el metge diu que no és normal que em passi les setmanes tancada a casa, torturant-me pensant en ell, en la seva vida i en que pot haver conegut a una altra noia. Penso en com l'Ignasi pot haver seguit endavant sense mi, perquè jo no puc.


Dia 130 (dilluns 28 de maig de 1964)

Avui he anat al metge. No m’agrada anar al metge, l’olor a desinfectat, la gent tossint i esperant a les sales d’espera. El soroll de les sabates de les infermeres repicant contra terra de marbre… Em porta mals records. Quan he entrat a la sala del metge, m’ha fet seure, i m’ha començat a parlar dels resultats, m’han dit que per saber exactament m’havien de fer una entrevista psicològica, algo nou que havien importat de fora. Els resultat eren molt estranys. Així que després d’haver esperat una hora asseguda en aquests bancs tant incòmodes de les sales d’espera, una infermera m’ha fet passar a una altra sala on he segut davant d’un metge ens separava una taula blanca, però per a mi era com un mur, em sentia petita davant d'aquell home d'aspecte seriós.

Ens hem estat en aquella habitació tres hores llargues. Ha començat parlant-me del meu cervell, que hi ha una part deformada físicament. Psicològicament també afecta la relació amb els meus pares. La meva infància no va ser fàcil. El metge m’ha dit que potser relaciono coses del passat amb pors que tinc ara. Quan la meva mare va morir no vaig tenir amb qui estar, el meu pare em va enviar el dia després del seu funeral a un orfenat, mai des d'aquell dia el vaig tornar a veure, potser és per això que tinc por d’haver perdut a l'Ignasi com el vaig perdre a ell.


Dia 140 (dimecres 6 de juny de 1964)

Avui a la revisió mèdica m’han dit que m’hauran d’ingressar en un centre, “d’aquells en els que estàs en una habitació, tens temps de pensar, calmar-te i estar amb tu mateixa” em va dir el doctor quan tothom sap que et seden fins que no pots més, amb res punxegut perquè no et fereixis parets toves i amb un llit fet de formigó.

Encara que després de tot això, jo sé perfectament que és un manicomi. Demà m’ingressaran.


Dia 141 (dijous 7 de junys de 1964)

És de matinada. Avui no he pogut dormir per on aniré a parar, sé que el que em queda de vida, un cop hi hagi entrat, no hi tornaré a sortir. Per l’escletxa que queda sota la porta, la qual dóna al passadís, s’escola l’aire fred de la nit, el terra és fred i al caminar descalça, se’m gelen els peus, però igualment segueixo caminant per l’habitació, sense rumb, fins que m’aturo i sec al llir. M’he passat tota la nit així metres pensava en l’Ignasi clar, però em volia acomiadar de la via normal.

Ja es feia de dia i només pensava en una cosa “Manicomi “ aquesta paraula em sona a buida, silenciosa i demolidora. No paro de pensar en en l’Ignasi, només vull que torni tot a començar i no equivocar-me com ho vaig fer. Només el vull a ell, vull tornar-lo a veure, tornar a passar tardes junts, escapades sorpresa al teatre i passar-m'ho bé. Deixar-me anar i que el temps se’m passi volant.


Dia 150 (dissabte 16 de juny de 1964)

Ja estic interna des de fa 9 dies, als primers dies, cada vegada em donaven més pastilles. Jo m’hi negava. Ho he intentat i intentat, però la seva tàctica és bona, o bé m’injecten amb agulles directament o bé em posen pastilles a l’habitació i em diuen que no menjaré fins que no me les hagi empassat totes, he provat de no prendre-me-les però tenia massa gana encara que el menjar que donen allà és veritablement fastigós.

No puc viure així, no tinc consciencia durant gairebé tot el dia. Les pastilles m’aixafen, em fan sentir dèbil. Em quedo tot el dia sense moure’m, sense poder sortir de l’habitació, estirada en el “llit” que de vegades el terra sembla més còmode, sense consciencia. No tinc finestra en la meva habitació. I des de que estic aquí que no he tornat a sortir a fora. No he mantingut cap contacte amb ningú. Excepte amb la mà que em passa el menjar pel forat de la porta, per mala sort, aquest només es pot obrir des de fora.


Dia 170 (dimarts 6 de juny de 1964)

Tots aquests dies no he estat persona, i encara no ho sóc. Aquest estiu és molt calorós i en aquesta habitació no hi ha cap obertura, és una caixa amb una comporta que s’obra uns centímetres perquè passin les pastilles i després el menjar. No aguanto més aquí tancada. Només vull tornar-lo a veure.


Dia 180 (dijous 16 de juny de 1964)

Aquests són els meus únics esforços per escriure el meu diari. Ja fa uns dies que no em puc moure. M’estic morint. Només el vull a ell perquè em protegeixi, em cuidi, m'abraci...

Aquest serà segurament l’últim dia que escriuré, ja ve la meva hora d'anar-me'n a l’altre barri. És hora de descansar. No he tingut una vida de somni però sempre m’he conformat amb el mínim. Els meus únics desitjos són que el meu diari es faci arribar a: Ignasi Calvet.

Quan llegeixis això entendràs el meu cor.

Adéu.


Dia 970


Uns policies entren a casa l’home, intercanvien poques paraules, i li entreguen una petita llibreta. L’home seu a la taula on roman el seu fill i comença a llegir, mentre una gota d’aigua dolça brota del seu ull esquerre.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]