Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



mariabasan
ELX
 
Inici: L’aire que respires

Capítol 1 Un vell llibre
“Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d´Hostalric durant l´hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.” Va llegir aquell home.

 –Per qué estàs llegint una altra vegada eixe llibre tan vell? Iaio, jo entenc que eixe llibre t’ ha acompanyant a tots el llocs, però si no el deixes es va a desgastar.

–Açò, és mes que un simple llibre. Explica la història de com el meu rebesavi va conèixer al seu doble, T`ho ports creure? Algú del que sóc família és el protagonista d’ un llibre– va dir agarrant fort el vell llibre.

–Bé, entenc que t’agrade aqueixa idea, però no saps si de debò tracta del teu avi podría parlar de–.

–Rebesavi, era el meu rebesavi– li va tallar.

–Et van donar aqueix llibre quan el teu germà es va morir, no és així? –.

–Sí, què pretens dir-me? – va dir amb el seny frunzit.

–Tan sols et dic que quan et van donar aqueix llibre tu estaves molt trist, no has pensat alguna vegada que ells van creure que la idea de trobar un doble igual a tu et distrauria d’ aqueixa pérdida? –.

–Ho dius com si fóra alguna cosa dolenta–.

–No es dolenta... – va dir insegura– és estrany. Està bé que t’agrade aqueix llibre, però no pots dependre d’ ell–.

–Jo no depenc. I segon, m’agrada aquest llibre perquè explica la història d’ algú de la meua família i açò em fa sentir especial–.

–No sé jo si de debò aqueix llibre està basat en el teu rebesavi, però ja és igual. Ens hem d’ anar avi, i aqueix llibre– va dir agafant-lo– es queda ací.

–Com vulgues... –.

Ramon, l’avi, i Rosa, la néta, se’ n van anar de la casa. Havien d’ anar a un aniversari familiar i Rosa no volia que el seu avi es tirara per terra la celebració. Des que tenia ús de raó el seu avi li havia llegit aqueix llibre. El llibre parlava de com Arnau, un home de mitjana edat– suposadament el rebesavi de Ramon– que va viure en plena revolució francesa. Vivia en un poble de França i era a punt de casar-se. Un determinar dia va haver d’ eixir del poble per a anar a comprar unes teles a una ciutat. Va tornar un dia abans de l’ esperat, i quan va caminar cap a la plaça del poble va veure la seua futura dona agarrada de la mà d’ un home. Va caminar decidit cap a aquell home i quan li va agarrar el muscle i li fa dar la volta va quedar petrificat. Aquell home era igual que ell per ventura estava delirant? Va saber que no quan la seua dona va cridar davant aquella estrany vista. La veu va córrer ràpid, i donada la mala fama dels dobles malignes, prompte van ser condemnats a la forca. Van fugir a Catalunya amb intenció de refer una vida. La història del llibre explicava com aquells dos desconeguts es van unir en una estreta amistat gràcies a ser iguals d’ aspecte. Narra les seues aventures, però el llibre tenia el final obert.

A Ramon sempre li van interessar com van acabar aquells homes o que va ocórrer amb ells.

De xicotet el somni de Ramon era esbrinar què passò amb aquells homes iguals, però la vida li va oferir un altre futur.

Es trobava assegut en el cotxe, pensant. Les paraules de la seua néta li retrunyien en el cap, tal vegada tenia raó i aquella història no tenia res a veure amb ell tal vegada s’ estava obsessionant, tal vegada havia de superar tot el que significaba aqueix llibre.

Van arribar a aquella festa, tothom es trobava posant la taula o ajudant a acabar el menjar. En un extrem del gran saló, damunt d’ una taula amb unes tovalles blanques, es trobaven els regals. Es va acostar a aquella taula i va dipositar el seu regal. Quan va tenir l’ oportunitat es va asseure en una butaca apartada de tot el rebombori.

Mirava a la seua família, tothom reia i es divertia, ell intentava fer el mateix, però no podia. Una idea passava pel seu cap, una idea boja. Estava pensandot-ho realment? O l’ edat li estava passant factura?

Va passar tota la festa planejant com faria realitat la seua idea, ho va planejar tot al mil·límetre. Al final de la festa s’ hi havia decidit, ho faria: anava a averiguar si aqueixa història de debó parlava d’ un parent seu i,sobretot, que havia ocorregut amb ell.

Va decidir que es posaria en cantacte amb qualsevol que tinguera relació amb l’ autor del llibre. Sabía que era dificil, peró també sabia que no podia explicar-li-ho a la seua família, o el poc seny que ells creien que tenia quedaria disminuït.

Quan ho van deixar en la seua casa va actuar tranquil, va caminar cap a la seua casa amb tranquil·litat aparent, però quan va creuar el llindar de la seua casa les seues cames es van moure els més ràpid possible per a arribar cap a la llibreria. Va agarrar el seu llibre i va veure el nom de l’ autor del llibre. Va endollar l’ ordinador, no solia utilizar-ho, però se sentia un investigador privat i aquella sensació es mereixia utulitzar el regal del seu recent aniversari número seixanta-quatre.

Els resultats de la cerca d’ aquell nom van disminuir la seua eufòria, l’ autor havia mort feia cinc anys amb setanta primaveres. Va esbufegar, tenia l’ esperança que l’ home seguira viu, sabia que havia de ser prou major, però l’ esperança li deia que la medicina hauria aconseguit mantenirlo viu, però la mort no espera a ningú. Va seguir investigat tota la nit, podria haver tardat menys però no era molt hàbil amb la informàtica i les noves tecnologies, per la seua desgràcia.

 Es va despertar amb el cap en el teclati un mal de coll terrible, però açò no el va detenir. Hvia aconseguit posar-se en contacte amb el fill de l’ escriptor. Ell li va dir que si de debò volia saber alguna cosa hauria de recórrer al seu biògraf, va argumentar que s’ havia portat tots els escrits i qualsevol cosa d’ interès a la seua oficina. Fins i tot li havia dit que el biògraf va estar parlant cada dimecres dels seus últims dos mesos de vida.

Va eixir de sa casa com ànima que porta el diable, es dirigia a la casa del biògraf anomenat Josep. Si era veritat que havia parlant tant amb l’ escriptor ja mort segurament li havia parlat sobre com s’ inspirava per a crear els seus llibres, com el del familiar de Ramon.

Va muntar en el seu cotxe, era xicotet, però quasi no l’ utilitzava i li feia igual. Després de deu minuts de viatge semblava que per fi havia arribat a la seua destinació, va aparcar en el primer buit que se li va presentar i va agarrar la seua motxilla amb una llibreta i diversos bolígrafs. Va caminar diverses illes de cases fins a arribar a la porta que estava cercant. Era un edifici vell, d’ unes quatre plantes amb una porta de fusta fosca, finestres grans amb cortines i un color blanc que algun dia fou brillant però que ara solament acumulava brutícia.

Es va acostar per a tocar el telèfon de la porta. Mirà el nom en el full de paper: Josep Ramírez Llosa. Va buscar aqueixos cognoms en els cartells amb botons als costat i, quan els va trobar, es va disposar a tocar-hi. Però la porta es va obri de colp provocant que pegara un salt. Un home pàl·lid i amb ulleres eixia pel marc de la porta mentre l’ observava fixament. Tenia el cabell despentinat i unes ulleres sobre el ponte del nas, es veia estressat i cansat.

 –Per què em cerques? –.

–Co-com? – va dir encara amb la mà en el pit–.

–El que has escoltat– Ramon el va mirar amb més confusió– quan he eixit i abans que quasi saltares a la vorera de davant he vist que anaves a telefonar-me, què és el que vols? –.

–Oh! Perdona’m. Bé, no sé com dir açò... – va riure incòmode–.

–Doncs troba la forma, el meu temps no és etern–.

–D’ acord, està bé. El meu rebesavi, segons em van dir els meus pares, és el protagonista d’ aquesta història, – va assenyalar el llibre– i vull saber si és cert–.

Josep el va mirar per uns segons i quan Ramon es va disposar a parlar el va agarrar del braç i el va fer caminar fins a l’ ascensor. Va prémer el número quatre i van pujar en silenci. Quan van arribar van eixir i Josep va obrir la porta fent-lo passar.

–Ell em va dir que algú vindria, però vaig creure que tardarien més–.

Abans que Ramon li preguntara perquè deia açò el va tancar en un habitació fosca. Josep va encendre el llum des de fora i Ramon va veure papers, munts de papers, que prompte descobriria que deien.
 Comenta
 
Capítol 2 Un munt de papers
Ramon es va quedar estàtic, què acabava de passar?Mirà amb cautela al seu voltant, hi havia molts paers. Es va acostar al munt més proper i va agarrar un periòdic. Era vell, tenia pàgines esgaiades i un color groguenc. Mirà amb més atenció, tot aqueix munt eren periòdics vells amb una olor bastant desagradable. E s va preguntar si per ventura el fill de l’escriptor li havia mentit i havia acabat en la casa d’una persona amb síndrome de Diògenes, però llavors l’al·ludit va parlar.

–Ningú li ha dit que agafe res – va dir alçant la veu.

–Què és tot açò? –.

–El que estàs cercant, ell em va dir que tardaríeu més de deu anys a seguir el rastre. Ho vaig creure i ara estic jo ficat en açò també. Qui em manaria a mi’ Tampoc necessitava tant els diners–.

Josep es va moure ràpid per l’habitació, va agarrar munts de papers i els va apartar. En el terra on abans estaven els papers, va aparèixer un tros del parquet solt. Josep el va alçar i, dins d’un buit en el s`l, van aparèixer un munt de llibres i carpetes que va agafar i va donar a Ramon.

–Tota la informació que va aconseguir per part de la policia i testimonis esta en els llibres, i les carpetes són...bo, diguem que aqueixes carpetes no les va aconseguir de forma molt legal– va dir mentre es posava nerviós.

–Ell?, qui? –.

–Raül, l’escriptor. Qui va ser si no? – Josep va caminar cap a la porta i la va obrir– Dubte que et pugues portar tots aqueixos periòdics i papers, així que agafa i mira el que vulgues. Per cert, ell em va dir que no volia ficar-se en açò, dis-li a la teua gent que jo tampoc– i va eixir.

–No crec que a la meua família li interesse açò–.

Ramon es va moure insegur per l’habitació i va deixar els quaderns i carpetes dins de la seua motxilla. Va caminar cap als periòdics que havia estat veient. Va agafar uns quants i la seua confusió no va fer més que augmentar. Tots els periòdics estaven oberts per pàgines que parlaven d’ homicidis i totes les fotos de les víctimes tenien xicotetes fulles de paper pegades amb dades personals. Després d’una estona, es trobava mirant una pissarra en una paret de l’habitació. Estava plena de fotos de les persones dels periòdics amb encara més detalls que els papers que havia llegit. Hi havia papers que detallaven connexions entre les víctimes a més de fotos dels escenaris dels crims. Va navegar i navegar entre un mar de papers durant el que li va semblar una eternitat cercant alguna cosa que li diguera om s¡havia ficat quan una fot va cridar la seua atenció

Era una foto vella i amb taques, però podien reconèixer-se les cares. Ramon es va reconèixer a ell mateix en aquella foto, després va reconèixer a la seua mare i al seu pare agarrats de la mà. Els seus ulls van anar a parar a una figura que es trobava al seu costat a la foto, estava envoltada amb un retolador roig i,encara que no havia viscut massa temps amb ell, havia vist suficients fotos com `per a reconèixer-lo, era el seu germà. Ell full en el qual havia trobat la foto estava ple de dades de la seua família fins i tot dades que ell ni tan sols coneixia. Hi havia moltes fotos del seu pare i del seu germà, la seua mare i ell amb prou faenes apareixien. Va seguir veient totes les fotos que aquell estrany home i l’escriptor havien recopilat quan va trobar unes fotos que li van fer retrocedir diversos passos. Eren fotos del seu germà mort, més aviat assassinat. Tenia sang per tot el cos i estava tombat en el terra d’una habitació que una vegada feia ja molt temps havia estat en la casa on viva Ramon amb els seus pares.

Ramon va començar a marejar-se, per què tenien en aqueixa casa fotos del seu germà assassinat? I per què els seus pares sempre li havien dit que el seu germà va morir per una mala caiguda i un colp en el cap? Va començar a notar que tot li donava voltes, necessitava aire fresc. Va guardar aquelles fotos en la seua motxilla i se la va penjar del muscle.

Va abandonar la casa sense que Josep s’adonara i va córrer cap al seu cotxe. Va obrir la porta del seu xicotet cotxe i va entrar el més ràpid que va poder. Milions de preguntes li rondaven pel cap. Se sentia aclaparat, allò era massa per a ell, un pobre home de seixanta-quatre anys que tan sols volia saber si els seus pares li havien mentit o no i ara estava ficat en el que semblava ser un cas obert de la policia. Va recordar tots aqueixos noms que havia llegit en els periòdics, totes aqueixes connexions i les fotos del seu germà.

Es va armar de valor i va eixir del cotxe en direcció a la casa de Josep, anava a preguntar-li què era tot açò en què ell estava ficat i que tenia a veure amb la seua família. Mirà el rellotge havien passant vint minuts des de que havia eixit corrent d’ aquella casa. Va arribar al portal i en veure que la porta estava oberta va entrar, va pujar amb l’ascensor preparant-se totes les preguntes que li faria a Josep`.

Va arribar a la planta i va eixir de l’ascensor, es va trobar amb la porta oberta i, estranyat, es va endinsar en la casa. Va caminar fins al fons d’un passadís fosc i en una habitació gran es trobava un cos inert envoltat d’un gran toll de sang. Ramon va cridar a la policia mentre, intentant guardar totes les esperances, li prenia el pols al cos. Es va adonar que aquell home no era Josep i ell semblava no estar a casa, potser havia fugit de l’assassí. Va cercar en els pantalons del cos per a dir-li les dades d’aquell home a la persona que li havia atès en el telèfon. V trobar el DNI de l’home i ho va llegir sense poder creure-ho, aqueix home es deia Josep Ramírez Llosa. Però si aquell cos que un dia havia tingut vida era el Josep que ell havia estat cercant, qui era aquell home que havia conegut minuts arrere?

El pànic es va apoderar d’ell i intentà eixir fugint, però abans de creuar el llindar de la porta la policia el va interceptar i el va portar a comissaria com a culpable d’aquell assassinat.      
 Comenta
 
Capítol 3 Un cas amb història
La sala d'interrogatoris era freda i Ramon estava espantat. Tan sol havia estat així d'espantat quan era xicotet i els llampecs queien sense pietat en el camp, o quan la seua dona estava donant a llum al seu primer fill i, per complicacions en el part va creure que la perdria. Però aquesta vegada era diferent, no tenia a la seua mare per a dir-li que no li cauria cap raig o al metge que encara sent un complet desconegut va aconseguir calmar-lo dient-li que aqueixes complicacions eren normals en mares primerenques. Ara era només ell. I un munt de policies investigant sobre la seua vida. Tan sol esperava al fet que arribara el seu advocat i que pogueren realitzar-li l'interrogatori ja. Tan sols podia pensar per què no va fer cas a la seua néta, a voltes era impulsiu, no ho podia evitar, però aquesta vegada havia sigut a més imprudent i podia costar-li la seua llibertat si el seu advocat per llei no podia demostrar que ell solament era un testimoni que estava en un mal lloc en un mal moment. El que van ser minuts ell els va sentir com a hores. De sobte, quan es trobava mirant al no-res un senyor encorbat i amb ulleres va entrar donant una gran portada.

–Ets tu qui està acusat d'assassinat en primer grau? – va preguntar.

–Sincerament, no ho sé– va dir Ramon apesarat.

–Anem a veure –va dir fregant-se les temples–, a tu t'han trobat en una casa que no era la teua amb el cadàver de…–va mirar un paper on tenia tota la informació – Josep Ramírez Llosa?

–Sí, però jo no he sigut.

–Açò diuen tots–va dir l'advocat més per a si mateix que per a Ramon– d’acord, jo sóc Fernand Gómez i a partir d'ara seré el teu advocat així que, si de debò no has sigut tu necessite que em digues que és el que ha passat i perquè la policia t'ha arrestat al costat d'un cadàver.

Ramon va començar a parlar sense estar molt segur de si de debò el podia defensar, però conforme anava avançant i Fernand anotava coses en la seua llibreta va comprendre que si  no podia ajudar-lo a defensar-se tal vegada podria ajudar-lo a esplaiar-se. Quan va acabar Fernand es va prendre uns minuts per a acabar d'escriure i revisar tot el que havia escrit.

–Bé està bé, no és dels casos més complicats.

–De debò? –va preguntar Ramon esperançat.

–Tampoc t'il·lusiones, he dit que no és dels més complicats, però tampoc és fàcil, a més cap cas és segur fins que el jutge ho dictamina o la policia et descarta com a sospitós.

–I hi ha alguna possibilitat de poder anar-me a la meua casa sense haver d'anar a judici?

–En realitat sí, però és bastant complicada, hauries de trobar a aqueix home que es va fer passar per Josep i portar-lo ací perquè l’ interrogaren.

–I vostè no podria fer-ho per mi?

–Jo, com el seu advocat el puc ajudar des d'ací, la comissaria. Vostè té dret a una trucada abans que l’empresonen, no coneix a algú que puga ajudar-lo des de fora? Vull dir, algú que cerque a aqueix impostor i el denuncie a la policia.

–Jo puc demanar a algú de la meua família que m'ajude, però per què podríem denunciar? L'únic testimoni que tenim sobre el possible assassinat que ha comès sóc jo i estic arrestant, no em van a creure.

–No podem denunciar-lo per assassinat perquè, principalment, no tenim proves. Però si per suplantació d'identitat.

–i com podem fer açò? Si suposem que l'ha matat al vertader Josep no crec que seguisca utilitzant su identitat.

–No ho sabem, i si ell va matar el Josep abans que es presentés en aquella casa? Pensa-ho, en aqueix cas seguia utilitzant una identitat que no era seua. Segurament estaria planejant traslladar el cadàver, per açò estava estressat, llavors va veure una oportunitat per a culpar-te a tu de l'assassinat, per açò quan tu vas eixir corrent de la casa no el vas veure, perquè ell ja havia fugit. I segurament ara no estaries en aquesta comissaria si no hagueres tornat.

–Jo estic segur que açò va ser el que va ocórrer, però com ho podrem demostrar?

–Tu intenta recordar qualsevol detall i veus pensant un una persona per a cridar i que t'ajude des de fora. Jo estaré fóra intentant parlar amb la policia i preparant una defensa sòlida. I recorda que tens dret a romandre callat en un interrogatori si jo no estic davant.

Fernand va eixir d'aquella sala i Ramon va tornar a estar solament aquesta vegada. Per uns minuts va intentar recordar detalls, però ja els hi havia explicat al seu advocat i, si n’havien més, ell no els recordava. Va decidir pensar en a qui podia cridar perquè l’ajudara, se li van passar pel cap els seus néts, però eren massa joves. Però tenia una néta, Rosa, que era igual a ell i era major d'edat, Va recordar que ella li havia dit que deixara d'obsessionar-se amb aqueix llibre i ell no li havia fet cas, però sabia que per molt enfadada que estiguera ella ajudaria al seu avi amb tot el que tenia.

Fora, en la comissària, Fernand intentava trobar al policia que portava el cas del seu client perquè li informara sobre què estava acusat. Després d'haver passat una hora Fernand estava informat de tot el que li havien permès saber, i ell només podia intentar elaborar un bona defensa perquè Ramon no haguera d'anar a judici.

En la comissaria, els policies encarregats del cas intentaven recopilar tota la informació que hi havia estat guardada durant molt de temps, perquè aqueix cas havia estat aturat durant anys. Tots els policies compartien opinions mentre treballaven i tots coincidien que seria difícil acabar el cas tenint en compte la quantitat de vegades que havia sigut arxivat i reobert.

El cas era llarg i comptava amb una quantitat gran de víctimes. La recerca era sobre una xarxa de traficants que podia considerar-se màfia tot havia començat amb una parella que es dedicava a vendre joies, quadres i fins i tot òrgans en el mercat negre. Ells havien sigut els primers a començar aquest cas i es remuntava a 1790, l'any en què van reclutar dos captaires que necessitaven diners i els van fer xantatge. Encara que en aquella època encara no existien bases de dades com en les comissaries actuals els que es dedicaven a capturar persones com aquesta parella i els dos captaires, que venien objectes robats en els mercats del poble, anotaven la informació que aconseguien en diaris d'on la policia actual havia tret la informació de quan antiga era aquesta organització. Van estar actius durant molt de temps, fins que en 2002 van deixar d'haver-hi assassinats, clients o robatoris que apuntaren al fet que aquesta organització era la causant, així que els policies van arxivar el cas.

Però deu anys després, en 2012, els policies van trobar proves que relacionaven a aquesta organització amb crims i assalts comesos a galeries d'art, joieries i fins i tot hospitals. Va ser llavors quan l'organització va aconseguir fama i persones amb problemes econòmics greus van començar a estar interessades en entrar un a negociar al mercat negre. La majoria van intentar escapar després de diversos mesos, uns altres van aguantar anys , però quan van intentar escapar i deixar aqueix negoci. Però no van poder escapar, l'organització no podia arriscar-se al fet que revelaren dades així que tots van ser assassinats. Aquelles persones que Ramon havia vist a casa de Josep, o el que pensava que era ell, eren víctimes recents d'aquesta organització. El vertader Josep era investigador privat, i un dels familiars d'una víctima, en veure que la policia no avançava, va decidir contractar-lo. 

D'altra banda, un dels interns en l'organització, en veure que molta gent entusiasta dels misteris volia investigar a aquells captaires que havien fugit de França en 1793, va decidir escriure un llibre utilitzant a aquests captaires com a protagonistes explicant la seua història “real” perquè la gent deixara d'investigar. L'intern va deixar el llibre en la porta de la casa d'un escriptor que després ell va publicar com si fóra seu. Quan l'escriptor va publicar aquell llibre, va participar en una roda de premsa on van acudir periodistes i lectors. Quan l'entrevista va acabar i ell estava preparat per a anar-se’n a casa, un lector se li va acostar i li va preguntar si era possible que aqueixa història tractara del seu avi, doncs era el mateix que li havia succeït al seu avis. L'escriptor es va posar nerviós, ell no coneixia qui era el protagonista real d'aquesta història i dubtava que aqueixos personatges hagueren existit de debò, així que ell només es va dedicar a assentir i a dir-li a aqueix senyor que havia investigat a la seua família perquè la història li semblava interessant abans d'eixir corrent amb la por que algú descobrira que ell no havia escrit el llibre que l’ havia llançat a la fama.

Aquell lector, va regalar el llibre al seu fill explicant-li tot el que li havia dit l'escriptor. Ell solament volia consolar al seu fill Ramon després que el seu germà morira. Aquell pare devastat per la pèrdua del seu fill major mai va pensar que el seu fill i la seua família acabarien sent investigats i que el seu únic fill viu acabaria acusat d'assassinat per aquella mentida que l'escriptor li va explicar, doncs el besavi de Ramon no havia fugit pel que explicava el llibre, ni tan sols havia sigut un dels dos captaires que havien sigut fundadors de l'organització investigada, el besavis havia fugit a Espanya amb la seua amant espanyola deixant a la seua dona Francesa en aquell poble del que sempre hauria volgut eixir.

Ramon va intentar utilitzar la seua trucada perquè Rosa, la seua néta, intentara trobar al fals Josep. Rosa va posar tot el seu afany a trobar-lo, però l’ impostor ja havia fugit i només Déu sabia on estava. Ramon va ser empresonat l'endemà, ja que els policies tenien suficients proves. Van trobar les seues petjades en el cadàver, en la casa i, a més, van trobar totes les fotografies i documents robats de la policia que estaven en la seua motxilla. La policia va pensar que havia cridat  una ambulància per a encobrir-se i actuar un paper de testimoni, els documents i les petjades van ajudar al fet que tothom acceptara aquesta teoria i ell fora empresonat per a ser portat a judici. Fernando va intentar defensar-ho, però les proves en contra era sòlides i ells no tenien gens. Un dia, mentre ell dormia les poques hores que el seu cervell li permetia en la presó, el mateix home que va assassinar el Josep i es va fer passar per ell va fer el mateix amb un dels policies que estava de guàrdia en les cel·les. Va obrir la cel·la de Ramon i ell va ofegar fent que el seu somni fóra etern. Així l'organització va aconseguir, de nou, eliminar qualsevol testimoni que poguera conduir  la policia fins a ells, mantenint així el cas obert fins al dia d'avui.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]