Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



thealesd
ELX
 
Inici: Olor de colònia

Capítol 1 Tristesa
Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res.

Anaren passant les hores, ningú es dirigia la paraula, tan sol esperaven arribar al seu destí, no teníen pressa, el so de la neu alimentava els seus oïts. En un moment d'aquel llarg viatge, un del dos homes va caure del carro, sense dir res. L´altre home es va adonar per el so del xoc del cos contra la neu. Ve detenir els caballs i anà a socórrer al caigut, que era un jove d'uns vints anys, amb el pèl llarg castany i uns ulls verd intens. La seua mirada era inexpressiva, costava poder deduir el seu estat d´anim, sempre portava la boca tancada i els ulls entreoberts, era inexpressiu. L´altre home, mentre intentava alçar-lo, es va adonar que tenia una punyalda en un costat del tòrax, estava desagnant-se.

—¿Per què no m'has dit res? ¿Potser ets boig? A un kilometre d'aquí hi ha un castell, anirem allí per a reposar, la nit si acosta i l´hivern no perdona.

—No, continuem, estic bé Enric.

—Sí, definitivament ets boig.

* * *





La finestra de la cambra estava tancada per evitar el fred, en ella estava Adina i la seua criada la senyora Teresa, una dona bella que havía estat a càrrec de Adina des de tota la seva vida. La criada estava fent-li unes trenes a la senyora en el mocador. Mentre feia el seu treball podía veure el rostre de la seva ama, una jove. Solament podía veure tristesa, malenconia, sense ganes de viure. La criada li va dir:

—La meua senyora, potser el jove Eugeni serà el pitjor marit que hages pogut tenir, però a la llarga serà un bon espós.


Pobra de vós Dona Teresa,

Des de la mort del meu pare

només conec la tristesa.

Aquell que compartia tot el seu or,

tan bondadós que igualava el mar

Va morir per mí, el seu amor

Amb Eugeni m´he de casar

El sol estima les terres;

home que només sap matar.

No em tracta bé, més que les pedres;

pitjor que els esclaus; igual que res.

El seu pare li va ensenyar a rimar quan era una nena, deia que aquesta manera de parlar era pròpia d'una senyora, una dona del més alt bressol, com era ella. Des que va morir parlava poc i només en vers

—La mort del teu pare no té res amb tu, solament ets una jove inocent, dèbil i bella . El teu promés no et fara res mentre jo estiga aquí.

* * *

La cuina estava tota repleta de menjar, Enric va estar mirant una estona què podia agafar per a sobreviure aquella nit. Va guardar en una bossa uns trossos de pa, una botella de vi i uns draps nets que servirien per curar la ferida del seu company amagat en les cavalleries.

Mentre travessava el jardí una persona el va sorprende caminant per aquell lloc, no el va sentir, la neu amagava el soroll dels passos aquella nit. Es va trobar de cara a un home d´uns trenta anys, rubí, amb mirada freda. Era el futur amo del castell Eugeni.

—¿Què tenim aquí?—Va començar a riure.

—Per favor senyor, solament són uns trossos de pa per als meus xiquets, no tením res per a menjar.

—¿Per als teus xiquets? El poble més pròxim està a uns vint kilometres, ¿qui es molestaria en recorre tot això per uns trossos de pa? Sols ets una merda de lladre.— Va riure altra volta i desenvainà la espasa que portava. Enric va traure també l´espasa que portava a la cintura, aquesta era vella i apenas tenia tall comparada amb la d´Eugeni.

Els dos van començar un dol, el primer en atacar va ser l´Eugeni, que va intentar ficar-li l´espasa de forma perpendicular al seu cos, però Enric va retrocedir evitant l´espasa. Començaren a atacar-se mutuament, ningú podia tocar a l´altre, la destressa dels dos era formidable, intentant tallar l´altre i al mateix temps defensant-se dels atacs. L´Enric va comentre un error, en uns dels intents d´atacar-lo es va adelantar massa i Eugeni va acoseguir agafar-li el canell on portava l´espasa, el va retórcer i Enric va soltar l´espasa. Aquesta va caure al sòl. Conseguí alliberar se de les mans d´Eugeni, per un moment pensá en intentar agafar l´espas¡sa, va raonar ràpidament i va retrocedir, ajupir se al costat d´Eugeni per recollir-la hagués significat la mort. Eugeni va aprofitar la seua avantatge i va atacar l´Enric, aquest va intentar esquivar els tallos, alguns van encertar fent-li ferides en el cos.

Eugeni torna a atacar, amb una destressa formidable l´Enric va esquivar l´atac i es va acostar a Eugeni, va pegar-li un cop de puny tirand-lo al sòl. Va apretar el seu peu contra el braç d´Eugeni, va immobilitzar-lo, no podía moure l´espasa.

—M´hauries d´haver deixat marxar—. Va dir Enric.

—Puc donar-te diners, no em matis per favor—. Eugeni estava acorralat, unes llágrimes van recórrer el seu rostre. Tan sols demanaba clemència.

—Solament ets un covard, ara supliques per la teua vida—. Riu Enric.

Enric va agafar l´espasa que portava Eugeni amb precaució, es va disposar a atravesarlo. De sobte va sentir una punxada en l´esquena, un dels guàrdies el va apunyalar. Solta l´arma, s´aixeca, es mou uns passos divagant de dolor. Eugeni va recollir la seu espassa, es va a costar a Enric i va dir:

—Tans sol ets un lladre de merda—. Clavi la espassa en el seu cor.

El guardia i Eugeni van anar, deixant que la neu s´impregnara de roig en aquell lloc. Adina va contemplar tota l´escena des de la seva finestra.

"Tal com jo pensava, és un dimoni;

tan sol pensa en la carn i en l´odi."

Adina es va despertar al matí següent, era prompte, encara estaven tots dormint. Va baixar a la cuina i va veuere tot el desordre d´aquella nit, es adonar que l´armari de la medicació estava buit, va abrir la porta de la cuina al jardí, va recórrer el mateix camí que aquell home assassinat. No estava el seu cos, tan sol neu tintada de vermell. Va continuar fins les cavallerisses, on estaven els cavalls, el seu, regal del seu pare quan era petita, el d´Eugeni, un pura raça portatdel sur de la península, i els dels cavallers del castell. Li va cridar l'atencio que al final de les cavelleries hi haguera uns trossos de palla disposats d'una manera irregular, es va apropar fins a aquell lloc i per la seva sorpresa, hi havia un noi amb una ferida en el costat. Es va acostar a ell, li va tocar el rostre amb la seva mà, es va posar vermella, el noi encara respirava. Encara respirava. La noia va dir:

"¿Que fa aquí aquest noi ferit?

Es veu que no pot patir més.

No et preocupis de res,

jo et curaré.

Prop del castell hi ha una casa

Allá estaràs molt més tranquil.

D´ Eugeni fora de perill

No et passará com el teu amic "
 Comenta
 
Capítol 2 Amarg
Adina va obrir la porta de la cabana. En una de les cantonades, estirat en una manta a sobre de la palla, es trobava Alain. Portava una setmana allà, després dels tractaments d'Adina havia millorat notablement, però encara no estava recuperat. La jove feia el que podia, no sabia massa de medicina, però un bon àpat, draps freds i els consells de la senyora Teresa feien miracles.

Tot just havien parlat entre ells, eren completament desconeguts. L'única cosa que els unia era la mort de l'Enric. Des d'aquest moment Adina li va proporcionar aixopluc a esquena d'Eugeni, notava que l'hi devia. Els seus passejos quotidians amb el cavall s'havien convertit en una tensió constant de no ser descoberta. Ella els sabia, si Eugeni trobés el noi, suposaria la seva mort.

—Gràcies per ajudar-me.— Agafa la mà d'Adina, aquesta es posa vermell, era tímida.

—No és res.—Es sentia nerviosa en parlar amb Alain, tant, que no trobava paraules per rimar. Tot i aquest nerviosisme, preferia ser-hi, lluny de la mà del seu promès,

—T' he explicat com vaig arribar aquí? —. Adina nega amb el cap.

—Sóc D'un petit poble a l'est de França. Treballava en les vinyes per un senyor, era l'ajudant d'Enric, l'encarregat. Un dia hi va haver gran tempesta, tots els cultius van quedar arrasats. El senyor, enfurismat, va carregar contra nosaltres sense tenir cap culpa. Va augmentar les nostres hores de treball i va baixar el nostre salari. Als pocs dies va aparèixer mort a la meitat del camp. Les autoritats anaren després de nosaltres. Enric i jo vam haver de fugir, no teniem família alguna.

—Ho Sento.

—Què hi ha de tu?

Sospirà i va dir:

— "He se casar-me amb el meu promés

aquest és ..".

Alain li va estrènyer la mà i va dir:

—M'has salvat la vida no? Crec que som amics —somrient—. No has de comportar-te com una dama.

—El Meu pare era amic de la mare d'Eugeni. Ella va proposar el nostre casament, el meu pare desconeixia al seu promès, va pensar que era el millor per a mi, així que va acceptar. Als dos dies el meu pare va ser trobat mort amb un ganivet clavat en el cor, sé que Eugeni el matà, encara que no puc demostrar-ho ... Demà és el nostre casament, la meva vida serà condemnada a un infern, amb el mateix diable.

—Fugim junts, fugim d'aquest lloc.

—Ho Sento, no puc— Adina va ajupir el cap, es va aixecar, canvi el drap del front d'Alain.—Serà millor que me'n vagi.

Era l'hora del sopar. Adina va entrar al menjador, es va trobar a Eugeni i la seva mare. Era la segona vegada que la veïa, la primera va ser en el sopar de celebració pel seu enllaç. Era vídua, baixa, el seu cabell ros estava adornat per una trena, però el més important, no tenia llengua, la va perdre fa un mes per alguna estranya raó, Adina no volia preguntar.

—Seu, El meu estimat. —Diu Eugeni amb to burleta.

Adina s'asseu, acabaven de servir el plat, eren fideus amb diminuts trossos de carn a la sopa. Va agafar una cullerada, estava cremant, va deixar la cullera al plat. Noto que Eugeni la mirava.

—Menja—Va dir Eugeni.

Adina torna a omplir la cullera de brou, absorbeix una mica. No podia, estava cremant, cremava a horrors, va tornar a deixar la cullera al plat.

—T'he Dit que menes—. Torna a dir Eugeni, aquest cop enfadat.

Adina es manté quieta, paralitzada, no sabia què dir, tenia por.

—Menja!— Eugeni s'alça de la cadira, agafa el plat d'Adina i el llança contra la paret.

En un intent de fer-li front Adina s'aixeca de la cadira, el mira a la cara, intenta desafiar-lo, intenta sortir d'aquest infern. Eugeni l'agafa per la camisa, la llança contra la pròpia cadira d'Adina, aquesta es trenca i acaba sobre de la sopa cremant, envoltada per estelles. Dues llàgrimes li recorrien la cara.

Eugeni obre un armari i treu una caixa de color rosa amb un llaç.

—Obri-la—Diu histèric. Llança la caixa a un metre d'ella.

Adina s'arrossega fins a ella amb movientos lents. Treu el llaç i obre la caixa amb por, aterrida pel que pugui haver dins. Era un vestit, el vestit del seu casament, d'un color blanc amb petites perles al coll.

—Gaudeix d'ell—. Eugeni abandona el menjador deixant enrere aquella tètrica escena.

La mare romania mirant el plat, es podia observar que una llàgrima li recorria la cara.

Adina va arribar a la cabana després de l'incident d'aquella nit, volia estar amb algú que no li fes mal. Encara es trobava en la mateixa posició on el deixà. Es miren mútuament, Adina l'abraça, plorant i diu:

—Fugim, Demà, abans de les noces.

Tornen a mirar-se, aquest cop es besen. Ara el comprenia, la seva timidesa i nerviosisme eren fruit del seu amor cap a ell. Demà acabaria tot.
 Comenta
 
Capítol 3 Dolç
 Teresa va acabar de donar els úlitms retocs al pèl d'Adina. Era l'hora del casament, tot estava preparat. Eugeni es trobava al jardí de la part sud del recinte, en aquest moment estaria arribant a l'altar per posteriorment esperar-la a ella.

—Estás preciosa—. Diu Teresa posant la seva mà en la galta d'Adina. —Somriu, faràs més amena aquesta tortura. —Adina fa una lleu ganyota

Les dues van sortir de l'habitació d'Adina, dos soldats d'Eugeni les estaven esperant per acompanyar-les a l'altar. Tan sols havien de baixar les escales per arribar a la planta baixa que donava lloc al passadís principal, aquest connectava amb el jardí en el qual es trobava l'altar amb tota la multitud esperant-los.

La mà d'Adina estava agafada fortament per Teresa, la criada sabia que aquests moments no serien gens fàcils per a ella, i probablement cada vegada seria pitjor, però ella havia promès protegir-la i això faria, no deixaria que patís. Després d'haver baixat les escales la criada nota una tirada a la mà, Adina s'havia aturat.

—El penjoll que em va donar el meu pare, se m'ha oblidat, el necessito, no puc casar-me sense el penjoll.

Els soldats miren la criada, no podien deixar que arribessin tard.

—Sisplau, era del seu pare. —Inclinant el cap a manera de permís per poder anar a buscar-lo. —No et preocupis la meva senyora, anire a buscar-lo.

—No! —. Exclama Adina. —Aniré jo, era del meu pare, no et preocupis no trigaré.

Els soldats la deixen anar sola a l'habitació, mentrestant la minyona s'asseu en un esglaó de les escaleres pensant: << Què esteu planejant Adina? Ton pare mai et va regalar cap penjant >>

* * *

Els brams del cavalls cada vegada eren més grans, a Alain li costava mantenir-lo quiet, no era el seu cavall. Cada segon que passava el seu cor s'accelerava encara més, pensava que alguna cosa estava succeint: 'I si Adina no pot escapar?' , 'I si ja s'han casat i no vindrà?'. No, definitivamenta la segona opció era impossible, sabia que Adina no doblegaria davant Eugeni, ni estant davant de l'altar. Havien acordat trobar-se en aquest mateix punt just en la part nord del castell, a la una, deu minuts abans de les noces, quan tothom estaria assegut i no hauria seguretat, seria el moment perfecte per poder escapar. Era la 1:05 i encara no havia aparegut.

Davant tal agonia va decidir deixar el cavall al costat de l'arbre i anar a buscar-la, podria estar en un compromís.

* * *

Adina tanca la porta amb compte, estava sola a l'habitació. No li dóna temps a mirar al seu voltant, una habitació desordenada a causa de l'enrenou provocat pel casament. Comença a llevar-se el vestit de noces el més ràpid que li és possible, primer el vel, després la falda i finalment el tors del vestit. S'ajup i treu de sota el llit una motxilla plena de roba una mica bruta, roba de granger, volia passar desapercebuda un cop fora del castell, no podia permetre anar vestida amb vestits quan d'aquí a unes hores tots els voltants s'assabentarien de la notícia. Es vesteix ràpidament i torna a agafar la bossa per colocar se la a la seva espatlla. Obre la porta per tal de sortir al corredor però es recorda de una cosa, torna a entrar als seus aponsents i d'un calaix del tocador agafa una daga. Comença a sentir a sentir a Teresa cridant des del pis de sota, estava pujant.

Tanca la porta i es dirigeix a les escales que donen al costat nord del castell. Just quan baixa el primer esglaó escolta a la criada des de l'altre del passadís. Adina es gira i la mira, una llàgrima li recorre la cara. Teresa s'adona del que succeïa i mou el cap lleument, la recolzava en la seva decisió.

* * *

Els murmuris augmenten conforme passen els segons, de suaus veus al principi comencen a sentir-se converses senceres: 'Que hi haurà passat?', 'On és la núvia?', 'Cada vegada el senyor sembla més enfadat'.

Les mirades i els canvis d'humor d'Eugeni comencen a ser més bruscos, mirades a tots els llocs, de lleus somriures quan algú el mirava a ignorar-los completament. El capellà l'intenta tranquil·litzar dient que són normals els retards de les núvies, li explica que una vegada una núvia va arribar dues hores tard a causa que se li havia trencat un taló i van anar al centre del poble a buscar-ne. Només aconsegueix enfadar-lo encara més, al final va decidir callar.

Es cansa d'esperar i abandona l'altar, deixant a tots amb la boca oberta, inclosa la seva mare, que asseguda a primera fila només es limita a mirar a una altra banda. Sabia que alguna cosa dolenta havia de passar quan en la seva fugida agafa l'espasa d'un dels soldats.

* * *

Va arribar al pati de la zona nord del castell, un pati ple d'estàtues de pedra que col·leccionava el seu pare, havia de tot tipus: homes, dones, animals, plantes. Ella mai va entendre aquest gust per les escultures, però sempre que passava per allà contemplava la mateixa, una dona vestida de princesa a lloms d'un cavall. Era la seva mare, el seu pare la hi va regalar el dia del seu casament, era preciosa.

Va arribar fins a la reixa que connecta amb un prat, lloc de trobada per a la fugida. Mentre l'obria va sentir un soroll darrere d'ella. Aterroritzada comença a donar-se la volta lentament 'I si era Eugeni?'. Els seus temors s'esvaeixen quan el veu, era Alain. Sense pensar-s'ho es llança als seus braços, tots dos es besen.

—Em pensava que t'havia passat alguna cosa, estaves trigant massa.

—Ho sento, jo ... -Li costa vocalitzar, encara conserva aquest moment de por de fa segons.

—Anem-Nos.

El noi força la reixa perquè Adina pogués passar, ja eren lliures del castell, tan sols el diminut prat els separava del cavall. Els dos comencen a caminar fins a ell, però a mig camí alguna cosa els deté, una fletxa frega al noi en una de les seues cuixes i el fa caure a terra. El seu somni es va truncar, Eugeni va començar a perseguir-los.

Adina intentava carregar amb Alain per accelerar el trajecte, però el seu prim cos no ho permetia. Tot i això els va ser impossible escapar, en l'acostar-se al cavall una altra fletxa va ser disparada, l'animal va caure instantàniament a terra, una fletxa li va travessar el cor. El cavall que Adina havia criat durant tant de temps mort per una fletxa, un nus d'agonia es posa sobre el coll de la noia. Eugeni aconsegueix arribar fins a ells en un altiplà

—Maleïda Nena, deixant-me malament davant tots els assistents de les noces, per a què? Per fugir de mi amb aquest rodamón.

—Tu? Tu vas matar Enric— Diu Alain, furiós.

—Qui? L'altre rodamón que vaig matar? - Pregunta amb ironia. S'acosta fins al noi i li susurra- Em va encantar el moment que el seu cos va ser travessat per la meva espasa.

—Deixa-Ho, per favor ...

—Vaja, Has parlat! Pensava que eres muda, creia que ja t'havia tallat la llengua, igual que a ma mare! —Mira a Alain—. Aixeca!

El noi s'aixeca amb esforç, estava sagnant a causa de la ferida. Eugeni li llança una espasa als seus peus i diu:

—Defente, Igual que ho va fer el teu amic.

—No ho facis, sisplau ...

Alain va ignorar Adina i agafà l'espasa, va carregar contra ell. Eugeni va esquivar el seu atac i tot seguit va clavar la seva arma en un costat, la va treure del seu cos i le llança contra el terra.

Adina encara no havia actuat, tan sols podia observar com anaven a matar al seu amor. Però havia de fer alguna cosa, mentre Eugeni estava distret mirant a Alain va agafar la daga que portava i es va disposar a incársela al cor. Va ser inútil, el noi la va agafar del canell i li arrencà la daga dels seus dits.

—Amb el que jo t'estimava, i has hagut de fer-me això—. Llançà a Adina uns metres avall per l'altiplà. Agafa a Alain per la camisa i l'aixeca.

—No! atura't, sisplau!

Eugeni li talla el coll amb la daga i el solta. La seva sang comença a estendre's per la seva roba. Deambula uns passos i cau per l'altiplà al costat d'Adina. Es marxa d'aquella escena, deixant al noi mort i a ella morta de dolor, els seus crits se sentien per tot el prat.

* * *

L'endemà els guàrdies van trobar l'Eugeni mort a causa d'un enverinament i la seva mare penjada. En uns dels plecs del vestit portava una nota: << No suporto haver criat un dimoni >>
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]