Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



AbAn
ELX
 
Inici: L’aniversari

Capítol 1 El nou veí
Avui fa tres setmanes que no es dirigeixen la paraula. Circulen en silenci, conscients que el primer que obri la boca per dir el que sigui encetarà una etapa nova d’una relació de paella llarga, una relació que va començar fa més de cinc anys i que (potser) ja tocaria acabar. Ell condueix. Ara ha apartat un instant els ulls de la carretera per observar l’angle superior dret del parabrisa: busca instintivament l’adhesiu de la ITV i, en no veure’l, recorda que estrenen cotxe, el d’ella (és una d’aquestes parelles en què cadascú es paga el seu propi cotxe). El tranquil·litza pensar que si els para la policia no serà per no haver passat la inspecció tècnica, com així va ser fa tres setmanes amb el seu cotxe vell i atrotinat. Per fi, u dels dos es va atrevir a parlar i, després d´una llarga estona parlant, van arribar a la conclusió que era hora d´acabar la relació.



Després de baixar del cotxe i acomiadar-se de Joan, Laura va entrar mullada al portal del seu edifici de Chicago. La seua normalment ondulada cabellera castanya estava mullada i aferrada al seu cap i el seu coll; de la mateixa manera que la seua roba a les corbes del seu cos. Després de passar tot el dia estressada, donant els últims tocs a la seua nova línia de sabates, l´últim que volia era calar-se només sortir de la nau on tenia el taller.



Quan es van obrir les portes de l'ascensor i es va poder veure reflectida, va pensar que semblava un gos mullat i segurament fes olor com un. Quan les portes de l´ascensor es van obrir a la planta vuitena, es va dirigir a la porta que tenia el nombre "52" damunt , mentre treia les claus. L´altre apartament del seu pis portava buit molt de temps.



Al matí següent es va despertar just a temps de preparar les models per a la sessió de fotografies de la seva nova col·lecció, així que es va posar els seus Louis Vuitton clàssics i va sortir a tota prèssa de l'apartament amb la intenció de donar-se l'últim repàs a l'ascensor, però tot just en sortir es va xocar contra un dur cos. En aixecar el cap es va quedar paralitzada. L´home era enorme, amb uns ulls marrons clars que l'estaven mirant de dalt a baix i quan va acabar va somriure descaradament.



- Hola, nena- va dir l´home. Laura no va contestar, mirant-lo més fixament.



- Mai havia deixat ningú sense paraules...crec que m´agrades...



- M'ha hagut de tocar el babau! -va cridar una veu masculina des de l'altre apartament.



- Això segueixo pensant jo des de fa 30 anys! -va Contestar una altra veu.



- Perdó! -ella els va interrompre - I si et treus del mig i així meń puc anar? - Va dir fent que dos parells d'ulls idèntics es fixessin en ella.



- Disculpa, nena. Jo sóc Artur i el babau aquest és el meu germà Carles. Però segur que ja ho sabies.



- I per què ho hauria de saber? No contesteu, m'és igual i tinc pressa, així que si us aparteu seria feliç ...



- Vosaltres dos! Voleu posar-vos en moviment? A aquest pas acabaré la mudança quan tingui canes...- Va dir una tercera veu des de la porta. Però es va callar en veure-la - Oh, hola...



Aquest home tenia la mateixa constitució musculosa que el bessons, pot ser una mica menys, però igualment admirable. Amb el cabell castany curt i un tatuatge que li cobria tot el braç esquerre.



- Cada vegada que parles em sorprèn que lliguis, no ho entenc- va dir Carles.



- Jo tampoc- digué Artur.



- El mateix penso de vosaltres dos...- va dir l´ultim.



- De veres?- va dir Laura impacient- Tu- es va dirigir a Carles- aparta´t.



Quan aquest es va apartar ella va passar ràpidament pel seu costat, va pujar a l´ascensor i es va girar mirant els tres homes que l'estaven observant. Si no tingués tanta pressa s'hagués adonat dels tres monuments que tenia davant seu i sobretot, que un era el seu nou veí.



Quan finalment va acabar el seu atrafegat dia estava orgullosa de la seua feina i de com havien quedat les fotografies. Va pujar a un taxi perquè la portés a casa desitjant seure al sofà i prendre una bona copa de vi mentre descansava però en arribar a la seva planta aquest desig es va fer impossible. Des de l'apartament d'enfront es sentien veus i molt de soroll. Encara amb les sabates a la mà, va tocar al timbre. Però no va obrir la porta cap dels tres homes del matí, sinó un home ros d'ulls blaus.



- McCall, creia que avui era una nit només d'homes!- va dir l´home ros.



- I ho és!- digué el tal McCall.



- Podria parlar amb el propietari? - Li va preguntar, només volia anar a casa i relaxar-se.



- Com vulguis, però jo sóc millor am...



- Vull parlar amb el propietari- va interrompre.



- D'acord, McCall, et busquen aquí!- va cridar el ros- Per cert soc Ian Lewis...- la mirava com si esperés que es llancés als seus peus. En canvi, ella el va mirar fixament.



- Qui em busca?- va preguntar el castanyer d'aquest matí.



- Laura Williams, la teua veïna- va dir sense somriure.



- Laura, bonic nom...- va dir Ian.



- Lewis, fica´t a dins- digué McCall- jo sóc Dylan.



- Ahà, Podeu fer menys soroll? Se sent fins al meu saló.



- Segur.



- Per què?



- Perquè portes les sabates i la cartera a la mà.



- D´acord. Mira jo he tingut un dia duríssim, només vull descansar...



- És clar ... anar de festa ...- va dir mirant-de dalt a baix-, és duríssim. Quina vida tan cruel.



- Abans de res hauries d'informar-te.



- És clar que si, ullassos. No et preocupis, no farem tant de soroll- va dir.



- Em dic Laura- va dir fredament.



- Ho sé- va dir tancant la porta-, ullassos-va dir abans de tancar-la per complet.



Laura es va quedar serrant les dents i mirant fulminantment la porta. Mentre que a l'altre costat Dylan McCall somreia, ja que des que es va fer jugador professional de fubol americà i més endavant va ser nomenat capità, semblava que totes les dones intentaven caçar-lo. Però aquesta noia ni s'havia immutat en veure'l, com si no el conegués. Però això era impossible, tothom sabia qui era. Mentre que tornava al saló va escoltar que una porta es va tancar de cop i va somriure més.



Laura va entrar cabrejada a l'apartament, tirant les sabates i la bossa a terra al costat de la jaqueta de camí a la cuina.



-No podia haver-me tocat un veí maco! No… em toca un home prepotent, amb l'ego com un camió i que es creu graciós- va malparlar- Si creu que per ser atractiu, tenir uns ulls verds i un cos de mort es sortirà amb la seva, amb mi no funcionarà!- va dir mentre buscava un llevataps i una ampolla de vi.



La llum de primera hora la va despertar quan va impactar amb la seva cara. Va grunyir roncament i va obrir amb cura un ull. La llum li molestava més que a un vampir, i no es va atrevir a moure el cap ja que pressentia que li sabria greu com l'infern.



-Sé que sempre dic el mateix però de veritat que intentaré deixar de beure tant…



Es trobava malament i avui li tocaria sortir de festa amb el seu millor amic i el seu nuvi. El que menys li venia de gust, anar a locals on la música està a volums estratosfèrics i que hores després et segueixen xiulant les oïdes. Planàs.



El que més li urgia era preparar-se un cafè ben carregat i per casualitats de la vida el pot estava buit. Sens dubte avui devia a ser un d'aquells dies en què és millor no aixecar-se! Ja que anar a demanar-li cafè al seu veí nou no era una opció, es va posar els primers texans que va trobar, una dessuadora, les esportives i les ulleres de sol més fosques que tenia.



A la botiga ja hi havia unes quantes persones, unes comprant medicina i amb una pintes similars a les de Laura. No va buscar molt, va agafar el primer pot que va veure i va anar a fer la cua de la caixa. Estava llegint la part de darrere del paquet de cafè quan va sortir sense mirar l'ascensor. Però no va arribar molt lluny quan es va xocar contra un bloc amb una agradable olor que no sabia identificar.  Va elevar la mirada lentament, fins a trobar-se amb uns ulls verds enfosquits pels vidres de les ulleres, no sense abans veure una boca massa temptadora.



-Veus alguna cosa amb aquestes ulleres?



-Per al que s'ha de veure ...- va respondre, però abans que s'adonés unes mans li van treure les ulleres.



-Així millor- va dir Dylan somrient.



-Ja Me les estàs tornant - li va dir seriosa.



-O què? No serà perquè estàs amb una ressaca tremenda d´ahir, no? Perquè segons tu no vas anar de festa…



No pensava dir-li que es va emborratxar després de parlar amb ell.



-Ara et creus la meua mare?- Va dir a la defensiva.



-Si em cregués la teua mare, - va dir ell amb un somriure pervertit - no seria gens apropiat el que estic pensant fer-te …



Hi havia alguna cosa en ella que atreia McCall. Podria ser que no l´assetgés ni es tirés als seus braços. O la forma que tenia de mirar-lo amb els seus estranys ulls verds, que al moment el miraven com un dolç apetitós i al següent estava completament serena. Una altra cosa que li agradava, a part de la seva bipolaritat, era el seu cos. Un cos amb corbes, no com aquests que són un sac d'ossos, sinó un que pots agafar i dormir recolzat en ell.



-Me les tornes o què?



-Què em dones a canvi?



-No denunciar-te per robatori? - Va dir encarcant una cella.



-No et passa res millor? - Va dir divertit.



-No fins que prengui el meu cafè i no ho podré fer fins que el meu veí toca pilotes em retorni les meves ulleres, ¿millor? - Va dir somrient falsament.



-No està malament ... M'has convençut- va dir Dylan.



-Un plaer parlar amb tu- va dir Laura mentre agafava les ulleres amb un gran somriure i es dirigia al seu pis.



 
 Comenta
 
Capítol 2 Nova York
Al dia següent Laura va revisar els seus emails i va descobrir-ne un que la convidava a la desfilada anual de moda a Nova York. Això volia dir que era de les millors dissenyadores de sabates i que els professionals havien vist els seus nous dissenys.

Havia de respondre a la invitació, comprar-se el vestit perfecte per a la desfilada i comprar el billet d´avió que la portaria directa a Nova York.

Els dies següents Laura es va dedicar als preparatius del viatge. Havia de treure la roba perfecta ja que seria jutjada pels millors.

Així que quan va arribar es va posar una camisa blanca amb uns texans ajustats i els seus stilettos negres. Va ficar les maletes al taxi i es va dirigir cap a l´aeroport.

Es va acostar a facturació i allà la van fer passar a una sala privada molt luxosa. El cor li va fer un tomb quan va veure aparèixer a la sala a Dylan i a tot l'equip. Però es va sorprendre en adonar-se que una part d'ella volia veure-ho. va intentar passar desapercebuda asseient-se en una d'aquests butaques tan còmodes de la sala.

L'interior de l'avió era exactament igual que com s'ho imaginava, però el que no esperava era que en fos un de privat.
-Quan arribin els altres passatgers enlairem - va dir una hostessa rossa molt somrient.
Laura va decidir començar a llegir la nova entrega de Sabaa Tahir: 'Una torxa en les tenebres'. Estava acabant de llegir el segon capítol quan va sentir unes veus masculines molt fortes.
-Només a tu se li ocorre quedar-te adormit quan hem d'agafar un avió- va dir la primera veu des de les escales de l'avió.

-¿A tu mai t'ha passat no ...? perquè recordo que unes tres vegades seguides …

-Merda - va dir Laura mentre es tapava la cara amb el llibre que estava llegint.
Per sort van passar de llarg i no es van adonar de la seva presència, però ella va continuar amagant-se darrere el llibre. Quan l'avió es va enlairar l'hostessa es va acostar oferint una mica de beure però ella ho va rebutjar perquè sabia que tenia grans possibilitats que si es treia el llibre de la cara la poguessin veure. En arribar a Nova York un cotxe la va arreplegar a l'aeroport per portar-la a l 'hotel on s'allotjaria.

Quan va entrar a la seva habitació va deixar les maletes a un costat i es va tirar al llit a descansar una mica després d'aquest vol tan estressant per a ella. A les cinc de la vesprada es va ficar a la dutxa per començar a preparar-se per a la desfilada d'aquesta mateixa nit. Havia de ser espectacular perquè una bona reputació significaria un major reconeixement al seu treball. Es va dutxar, es va posar la seua millor crema i va treure el bell vestit negre d'escot en v que s'havia comprat en una famosa boutique francesa de la seva ciutat. Quan se'l va posar es veia espectacular però tot va ser perfecte quan es va calçar un dels seus nous dissenys de talons que combinava a la perfecció amb el look.

Potser avui em trobo amb l'home de la meva vida - va dir Laura en veu alta en veure´s reflectida al mirall de l'habitació.

Quan va estar llesta va decidir trucar el cotxe de l'organització que la portaria a la desfilada. Al cap d'uns minuts va rebre una trucada de recepció que la informaven que el seu cotxe l'estava esperant a la porta. Va agafar el mòbil i les claus de l'hotel, va obrir la porta i va començar a caminar cap a l'ascensor, però mentre que estava ficant les coses a la mini bossa de mà es va xocar amb una dura paret. Semblava que s'anava a caure però en realitat no va ser així perquè uns grans braços la van subjectar ben fort perquè no caigués a terra.

Quan va aixecar la vista es va trobar amb uns ulls verds, Dylan. Es van quedar uns segons mirant-me als ulls quan de sobte va aparèixer un hoste de l'hotel que els va fer separar-se incòmodes.
-És increïble que sempre ens trobem així ... - va dir laura.

-Doncs a mi m'encanta trobar-me així amb tu, nena.- va dir Dylan burleta.

-Si, ja ... -  mirant a una altra banda i creuant els braços.

-¿Perquè ets així amb mi? - Va preguntar - amb els meus amics no ets així, fins i tot els somrius, i jo només aconsegueixo mirades gelades.

-Doncs no ho se- va dir mirant-lo per fi, però va ser una mala idea perquè estava espectacular amb aquest esmòquing negre que s'ajustava perfectament al seu esculpit cos.- suposo, que és el que em produeixes - encara que en realitat fos totalment el contrari.

-Menteixes molt malament, ho saps? la teva mirada et delata.-rigué. Laura es va posar rígida al donar-se compte que s'havia adonat de com el mirava.- i ara digues-me la veritat.

-No vull estar a prop de gent com tu, que pensa que pot tenir el que vulgui i quan vulgui, i a més ets un arrogant.

-¿Estàs segura que sóc així? Perquè no està bé això de jutjar la gent sense abans conèixer-la.

-Sí, ho estic. Tots us vau presentar com si us hagués de conèixer d'alguna cosa en especial, però quan el meu amic em va dir que jugàveu al hockey no em va sorprendre gens ni mica. Si us plau, patineu darrere d'un disc i us trenqueu les dents per això.- va dir això últim sarcàsticamet.

-No hauries de d'encasellar a la gent, perquè el mateix puc fer jo.-va dir seriós-En que treballes?

-Sóc dissenyadora de sabates - va dir Laura orgullosa.

-Així que et guanyes la vida fent dibuixets d'estúpides sabates tot el dia .... i res més, no ?. Enhorabona.

-Pensa el que vulguis ... -va dir la Laura arrufant les celles. La veritat és que estava cansada que tothom pensés això i que no s'adonessin de la felicitat que aporta a moltes dones quan surten a la venda les seves col·leccions.

-Bé.

-Bé - va dir ella, i el va deixar aquí, sol enmig del passadís mentre que ella es dirigia a l'ascensor. En realitat volia quedar-se amb ell i continuar apreciant la seva bella figura encara que sigui lluitant, però si no se n'anava d'allí acabaria arribant tard a la desfilada.
D'altra banda Dylan no va poder parar de pensar en ella des que va pujar a l'avió, per que sí, l'havia vist. S'estava tapant la cara amb un llibre de forma molt graciosa, però com s'amagava no volia avergonyir-la amb la seva forma tan ximple de amagar-se. Per això quan arribo a l'hotel darrere d'ella va demanar que li donessin l'habitació al costat de la seva. .Dylan es va girar cap a l'ascensor contemplant com les portes es tancaven i amb elles s'anava la dona més bella i tossuda que havia conegut en els seus 31 anys de vida.

Laura no va ser conscient de la magnitud de la desfilada fins que no ho va veure amb els seus propis ulls. La porta de l'entrada tenia unes dimensions aclaparadores, però això no va ser el que la va fer aturar-se en sec, sinó la gegantina catifa vermella de 8 metres de llarg que estava envoltada d'un munt de fotògrafs.
-Merda Laura ... -es va dir a ella mateixa- no la fastidies, si estàs aquí és per alguna cosa, i aquesta cosa és el teu gran esforç i dedicació, així que respira ... .tu pots.
Laura va començar a caminar segura de si mateixa recorrent la catifa mentre que alguns fotògrafs li demanaven que posés per a les fotos. Quan per fi va aconseguir entrar, un dels encarregats la va portar fins el seu seient a la primera fila. Tot un somni fet realitat, va pensar. En acabar l'impressionant desfilada la festa de després va començar. Un munt de famosos parlant entre ells i altres ja borratxos, quan es va girar per anar al servei va veure just al davant d'ella la persona que no volia tornar a veure aquest dia, Dylan.
-Increïble- es va dir quan el va veure i no va poder evitar alegrar-se per tornar a veure-ho.
Però aquesta vegada no estava sol com a l'hotel, estava amb el seu amic Ian. Laura es va començar a posar nerviosa quan es va adonar que aquests homes s'estaven acostant a ella.
 Comenta
 
Capítol 3 La veritat
Es va girar ràpidament amb la intenció de no ser vista, però el que Laura no sabia era que ja era massa tard, els dos homes l'havien vista i molt bé.
-Mira aquí està la teva veïna McCall- va dir Ian assenyalant-la - està increïble, crec que li vaig a demanar que balle amb mi una estona.

-Intenta-ho, segur que et rebutja, si m'ha rebutjat a mi segur que a tu també - va dir Dylan amb mig somriure imaginant la cara del seu amic quan Laura el rebutge i s'allunyi d'ell - Em jugo el que vulguis.

-500$ a que no em rebutja i passa amb mi el que queda de nit - Va dir Ian oferint-li la mà per tancar el tracte.

-Fet - li va estrènyer la mà Dylan molt feliç en saber que aviat aconseguiria 500 $ d'una manera tan fàcil.
Ian es va acomiadar del seu amic i es va dirigir cap a on es trobava Laura. Durant el camí anava pensant en les seves frases mes exitoses amb les dones que podia dir-li per conquistar-la. Però cada vegada que s'apropava més al seu objectiu s'anava posant més nerviós, tant que no es va adonar que havia arribat i es va xocar amb una persona.
-Perdó, estava distret - quan va aixecar la vista es va quedar petrificat en veure que la persona amb qui s'havia xocat era la mateixa Laura.

-No passa res - va dir Laura amb un somriure per una part d'alleujament que el que hagués xocat amb ella no fos el seu veí i d'altra banda de pena per que no fos ell.

-En realitat anava a parlar amb tu - va dir Ian - Vols prendre alguna cosa i parlem una mica? - Va preguntar.
Laura es va quedar impressionada de l'actitud tan segura d'aquest home, sobretot comparant-la amb la d'ella, tan tímida i insegura per parlar amb persones que no coneixia de res, però Ian li queia bé, era un home que aparentment era rude però que en realitat era una bona persona i molt simpàtic. Així que va decidir acceptar.

Van passar junts l'última hora però Laura ja es començava a posar nerviosa davant les insinuacions que li feia cada vegada que obria la boca, així que la Laura davant de la situació va començar a plantejar-se la idea de dir-li que no estava interessada en ell o simplement que parés de fer tantes ximpleries que només funcionarien amb dones fàcils. La gota que va fer vessar el got va ser quan la va intentar besar davant de tots, però ella ràpidament es va retirar no permetent que això passés i dissimulant perquè el seu acompanyant no quedés en ridícul.
-Ho sento Ian, però és millor que t'ho digui ara ...- va començar dient Laura una mica nerviosa davant la possible reacció - però és que no estic interessada en tu com el que tu vols.

-Oh, jo també ho sento Laura - va començar dient Ian una mica afligit per la situació que ell mateix va provocar sense adonar-se que la seua acompanyant no se sentia còmoda amb tots els compliments i coquetejos que ell li processava - Suposava que en acceptar la meva invitació t'agradava encara que sigui una mica.

-Perdona Ian, em sembles una home increïble però no estic interessada en tu - va dir Laura dedicant-li un petit somriure.

-Bé, suposo que l'idiota de Dylan ha guanyat l´aposta - va dir Ian divertit però es notava que estava una mica frustrat.

-Quina aposta? - va preguntar Laura intrigada.

-Dylan va apostar $ 500 a que no em faries cas i que no passaries la resta de la festa amb mi.

-No m'ho puc creure - va dir, i era veritat, no es podia creure que l'idiota però atractiu del seu veí fes tal aposta sobre ella - com s'atreveix a pensar això de mi - va dir enfadada.

-No t'enfadis, és que com li has rebutjat el seu orgull d'home ha estat ferit - va explicar Ian - però l´he estat mirant tot aquest temps que hem passat junts i he pogut comprovar que es mor de geloss - va dir rient - no es pot creure que hagis acceptat  estar amb mi.

-Ah, no ? - Va dir Laura pensativa - doncs tranquil que qui ha  de pagar aquesta aposta serà ell no tu - va dir agafant-lo de la mà i dirigint-se a la pista de ball just  davant de Dylan.
Estava sonant una cançó més mogudeta i Laura ballava i s'acostava a Ian tot el possible, davant l'atenta mirada de Dylan. Ell, per contra, des que el seu amic se´n va anar no va poder passar pitjor nit. Laura semblava haver acceptat  Ian i es veia que s'ho estaven passant molt bé junts. El que no arribava a comprendre és per què era tan simpàtica amb el seu amic i amb ell sempre era tan freda i distant. Però el pitjor de tot va ser quan va veure  Laura tirant d'Ian i ballant justament davant d'ell. Semblava que volia donar-li geloss amb el seu amic.
-No, definitivament no són geloss- es va dir en veu alta perquè semblés més creible.
En aquest moment va decidir deixar de ser patètic i va agafar per la cintura una rossa que no parava de coquetejar amb ell i van començar a ballar, però Dylan es va assegurar que la Laura veiés que ell també s'ho estava passant bé amb una altra dona. Laura no podia creure que Dylan estigués amb una dona com aquesta, en comptes de ballar se li estava refregant. Amb aquest últim pensament Laura es va adonar que definitivament el que ella sentia pel seu veí era alguna cosa més que odi, per contra, el que li succeïa és que li agradava des que el va veure però es va negar a acceptar-ho ja que havia sortit d'una relació que va acabar malament, per que va saber que la seva anterior parella només estava amb ella per la seva recent fama com a dissenyadora, però això no li va afectar massa perquè ella sabia que aquesta relació no anava enlloc.

El de Dylan la va prendre per sorpresa, ja que va passar de l'odi a l'amor en tan sols uns segons. Estava ballant amb Ian mentre que mirava la ridícula escena que estava muntant Dylan davant d'ella i no parava de maleir mentalment per no ser ella qui estigués amb ell en aquest moment i no aquesta rossa tenyida.
-Si les mirades matessin, aquesta rossa ja estaria enterrada- va dir Ian prop de la Laura.

-Què? - Va preguntar ella confosa.

-Es nota que estàs gelosa Laura- va començar dient- i es nota que ell també ho està, perquè no ha apartat la vista de tu des que et vam veure a la barra de begudes.

-Crec que t´equivoques- dir Laura nerviosa.

-Jo crec que no - va dir ell, però Laura va ajupir el cap perquè no veiés que s'estava posant vermella de la vergonya. - anem, no ho neguis es nota que us agradeu. No us atureu de menjar amb la mirada.

-Oh ... està bé no t'ho seguiré negant. Dylan m'agrada però no crec que jo li agradi a ell. És més sempre acabem discutint i no crec que li agradi per a més d'una nit Ian - va dir ella desil·lusionada.

-No crec que sigui així. Si Dylan et volgués només per això no et posaria tanta atenció, és més ni es fixaria en tu.

-Oh, Gràcies ...- va dir desil·lusionada.

-No ho dic per això- va dir Ian rient- només és que conec al meu amic i mai ho he vist així per cap dona, per això es que realment li agrades.
Laura va ajupir el cap i va seguir ballant amb Ian però cada vegada li faltava menys per tornar a mirar el seu veí, fins que per fi va aixecar la mirada però el que va veure no li va agradar gens i li va confirmar que ella tenia raó. Davant d'ella estava Dylan besant a aquesta rossa esquelètica.

Laura no volia continuar amb això i va sortir corrent del saló, va cridar un taxi i se'n va anar de la festa, deixant enrere Ian i l'idiota de Dylan.

Dylan no sabia com aquesta dona va poder atrapar-lo i besar-lo davant de tots, encara que l'única persona que no volia que veiés semblant espectacle era Laura. Però quan va aconseguir apartar-la, va buscar a la seva veïna fins que la va veure corrent cap a la sortida del saló. Es disposava a seguir-la i preguntar-li què li passava però el seu amic el va detenir.
-Deixa-la Dylan, ara el que necessita és estar sola - va dir Ian sostenint-ho.

-Què li has fet Ian? -va Preguntar Dylan enfadat - Per què se n´ha anat corrent?

-Jo no li he fet res, amic- va dir aquest excusant-se - la culpa és teva per anar besant dones que realment no t'interessen i sobretot per fer-ho davant de la que vols.
Dylan no es podia creure el que li havia dit el seu amic. Això confirmava que la Laura se n´havia anat de la festa per culpa seva, perquè li havia molestat que besés a una altra dona. Després d'això Dylan va anar a prendre un glop amb el seu amic per poder aclarir les idees.

Finalment va decidir què faria: demà buscaria la Laura a la seva habitació i parlaria amb ella, li explicaria tot el que sent.

però això no va poder ser perquè quan va anar a l'habitació de la Laura al matí següent ningú li va contestar, llavors va baixar a la recepció de l'hotel i li van dir que havia deixat l'hotel des de molt prompte. Per la qual cosa Dylan va haver d'esperar per agafar el seu avió i poder veure-la al seu apartament.

Quan Laura per fi va arribar al seu apartament va començar a guardar a l'armari tota la roba que s'havia portat al viatge. Quan va acabar estava esgotada i va decidir adormir una estona. Després de dues hores dormint, un so molt molest el va despertar, aquest so el va identificar amb el timbre del seu apartament. No sabia qui era el que estava tocant però era urgent perquè no parava de sonar. Quan va obrir l'únic que volia era tornar a tancar la porta perquè la persona que estava al darrere de la porta no volia veure-la.
-¿Què ... què vols? - Va preguntar Laura nerviosa.

-Parlar amb tu. -va dir ell passant a l'interior de l'apartament i sorprenent a Laura per tal invasió

-Sobre què? -va dir ella tancant la porta- nosaltres no tenim res que parlar.

-Això és mentida i ho saps - va dir apropant-se lentament cap a ella - saps per què sóc aquí Laura i és per posar les cartes sobre la taula d'una vegada per totes.

-Com? - Va preguntar ella cada vegada més nerviosa per la seva proximitat i allunyant d'ell.

-Laura tu i jo sabem el que hi ha entre nosaltres; és alguna cosa més que una relació entre veïns, el que tenim és una mica més fort que això - va dir ell fent que la Laura es xoqués amb la paret i quedant presonera entre aquesta i el seu cos- Anem accepta-ho ja.

-Si us plau ... - va demanar ella davant la imminent derrota d'ella.

-Està bé et demostraré que el que dic és real.

-Com...
Però la Laura no va poder acabar perquè Dylan la va agafar de la cintura apropant-la a ell i unint els seus llavis amb els d'ella en un petó més atraient que mai.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]