Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



raquel 2
NOVELDA
 
Inici: Olor de colònia

Capítol 1 Capítol 1:El depredador i la pressa
Com bèstia que olora el perill, es va quedar darrera la porta tancada, encarcarat; la mirada atemorida, els llavis estrets amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Aguantà l’alé. Havia de plantar cara al panteix. Forcejava amb la maneta cap amunt i cap avall. Una vegada. Una altra. I encara una més. Res. El forrejat no cedia. Tot feia pudor a fum. Es va afluixar la corbata, descordar el coll de la camisa. L’ofec. L’ofec li rebentava els pulmons. Comencí a recordar com havia acabat allí, per culpa d’una cara bonica i un cos d’escàndol ara estava a punt de morir.

“Era un bascós matí a Nova Orleans. Mia Winters —una jove alta, amb una cabellera llarga de rulls rebels, rossa y amb uns ulls verds com dos maragdes— tornava a arribar tard.

—Esta volta els meus germans m’acomiadaran de segur —es digué Mia a si mateixa.

Arribí mitja hora tard i en entrar a l’oficina m’entropessí amb els meus germans: Vlad y Lex. Eren un poc més baixos que jo, tot i que eren els meus germans majors. Vlad era esvelt amb un cos ben format, que feia que sempre estiguera envoltat de dones, una cabellera rossa i els ulls d’un verd que semblava quasi místic. Lex, per la seua banda, era una còpia perfecta de Vlad, però amb un carácter més amistós.

Em miraren amb cara de pocs amics i ja sabia per què: volien una explicació.

—Crec que preferisc parlar al vostre despatx —els vaig dir.

Els meus germans assentiren i se n’anaren cap al seu despatx. Es tractava d’una sala de grans finestrals, tota en tons clars i foscos. Uns tons que feien l’efecte d’estar a un tauler d’escacs. A més a més, no ajudava molt el fet que Vlad, el meu germà major, anara tot vestit de negre i Lex, el meu germà mitjà, anara vestit tot de blanc impol·lut.

—Mira, Mia, com em tornes a dir que t’has quedat dormida, et tanque a casa i no et deixe eixir fins que acabes tot el treball! —digué Vlad.

—No, esta volta, al menys, no ha sigut així. Esta volta no crec que vos haguera fet gràcia que vinguera amb la pell plena de pèl, ullals i caminant a quatre potes.

—Altra volta t’ha tornat a passar? —preguntà Lex.

—Sí, altra volta he tornat a alçar-me “lloba”. Cada vegada em costa més controlar el meu petit costat animal —diguí jo.

Com a trigèmins teníem un petit gran secret, i era que havíem nascut feia milers d’anys i amb un costat licantrop. Nasquérem sent llops i a l’adolescència aprenguérem a adoptar forma humana. Dins dels de la nostra raça nosaltres som forts, tenim uns poders molt desenvolupats i una gran força per tal de controlar el costat animal, tot i que, de vegades, a mi se’m descontrole un poquet. El meu treball no era el d’una simple oficinista. L’oficina era una tapadora molt bona. Ens dedicavem a la informàtica, només un graó per davall dels millors. Això ens donava cert avantatge al nostre vertader treball: salvar el món de tot allò que volguera destruir-lo. El nostre lema era: “Nasquérem a la foscor per a servir a la llum, som bons per a acabar amb els roïns, per este credo naixem i morim. Som els Demon Hunters”.

—Bé, hi ha cap objectiu? —diguí, traent-li importància a l’assumpte.

—Sí, ensenya-li-ho, Vlad.

Vlad obrí un sistema informàtic creat allí mateix mitjançant el qual mostrava coses amb hologrames.

—Ell és Baratieri, Sebástian Baratieri. També conegut com “El Virtuós”. És un dimoni romà que enlluerna les ànimes pures per tal d’absorbir-les després i així xuplar la sang de les seues víctimes.

Mirí l’holograma i no em podia creure que eixe tros d’home fóra un dimoni. Segons les característiques, mesurava un metre huitanta, pell negre atzabeja, ulls color ambre, pell bronzejada i un cos que pareixia el d’un adonis. Em mosseguí el llavi inferior deleitant-me amb eixe cos.

—Vullc que estiga fora del mapa en dos setmanes, entesos? —em va dir Vlad, molt seriós.

—Sense bajanades —afegí Lex, emfasitzant les paraules.

—Sabeu que amb açò jo no faig broma —els contestí jo.

Isquí per la porta en direcció cap als aparcaments de l’empresa, on hi havia més de dos-cents vehicles. Sempre teníem un cotxe nou, per tal que ningú no sospitara del que feiem. Altrament, no sé com explicaríem si un dels nostres vehicles estiguera implicat en un cas d’assassinat si ningú l’havia robat. Per a esta ocasió trií un Jaguar XKR, negre i amb la tecnologia més sofisticada: duia un sistema operatiu anomenat “Espectra”, controlat amb un auricular per veu.

Recorria el barri francés mentre revisava les característiques del meu objectiu. La seua nacionalitat era italiana, segons els seus antecedents a ulls dels menschlich —terme alemany que empraven els de la nostra espècie per referir-nos als humans— estava net. Li doní la volta a la fulla i hi havia algunes anotacions dels meus germans. La que més em cridà l’atenció deia: “letal en tots els sentits, sense punts fluixos, un treball pràcticament impossible”. Mai no havia vist una nota com esta dels meus germans. Res els pareixia impossible. Ara començava a dubtar… per què m’ho havien manat si és pràcticament impossible?

Aparquí el cotxe en el garatge d’un dels nostres pisos francs. Era una casa d’estil victorià, lluminosa i amb una alta gama d’ordinadors, mòbils, etc. Entrí a dutxar-me i canviar-me de roba.

Mentre em despullava, anava terminant de llegir l’informe. Segons semblava, no actuava a soles, sinó que sempre anava envoltat de dimonis. Si aconseguia entrar en la seua banda i guanyar-me la confiança, el treball estava fet.

Obrí l’aixeta d’aigua calenta i deixí que es calentara fins que isquera quasi bollint. Tirí unes sals de bany amb olor de roses i em fiquí tranquilament. Deixí caure l’aigua per la meua bronzejada pell i que el meu cos descansara, doncs m’esperava un treball complicat.

Isquí del bany tapada només amb una bata semitransparent, em sequí el cabell i comencí a vestir-me. Agafí un top negre, uns pantalons ajustadíssims, uns tacons amb tatxes i una jaqueta de pell, tot del mateix color del top.

Conduïa per Ursulines Avenue fins a arribar al bar que el meu objectiu solia freqüentar. Olorí l’aire i hi vaig sentir flaires diferents, però el més fort era un que feia olor de sàndal i sal marina. Entrí al bar i vaig seure a un lloc apartat. Demaní una ampolla d’aigua i observí la gent, però no el veia. Passada una estona, aparegué un jove d’uns vint anys, desmanegat i prou lletjot.

—Hola, bonica! Eres una estrela i has caigut del cel? —digué, usant un d’eixos tòpics que tant de fàstic em donaven.

Vaig emprar tota la meua paciència i li diguí que se n’anara, però segons semblava no en tenia moltes ganes. Mentrestant, vingué un home que encaixava perfectament amb la descripció del meu objectiu.

—Crec que la senyoreta ja li ha dit que se’n vaja —digué.

Si es tractava de Baratieri, al menys sabia com fer que se n’anaren els xics pesats i molestos.

—Gràcies per fer que se n’anara, senyor…? —preguntí, per tal de saber si hi tenia raó.

—Baratieri, Sebástian Baratieri —digué, besant-me la mà. Cosa que em recordà una d’eixes típiques escenes de les pel·lícules en les quals acaben eixint junts.

—Ara que m’he presentat… com es diu vosté? —afegí ell amb una certa brillantor als ulls, la causa de la qual era desconeguda per mi.

—Winter, Mia Winter —vaig contestar.

—Ja sé qui és! És la cap d’Empreses Winter!

—Sí, eixa sóc jo! —diguí un tant irònica, doncs cada volta que algú relacionava el meu nom amb la meua empresa sempre acabava demanant-me alguna cosa.

—Guapa i amb sentit de l’humor —comentà amb un preciós somriure que, mesclat amb eixe flaire, estava despertant quelcom en mi.

—Mia, no sigues tòtila! És el teu objectiu i ja escoltares Vlad: fora en dos setmanes —pensí per a mi mateixa.

Va seure al meu costat i em digué:

—Senyoreta Winter, ha estat un plaer conéixer-la, prenga una de les meues targetes i, si necessita qualsevol cosa, no dubte a telefonar-me.

Em mirà i un calfred em recorregué tota l’espina dorsal. Acabava de seure i ja estava alçant-se. Deixà una targeta negra amb lletres daurades, un número de telèfon i una adreça electrònica encaixada en una escletxa de la taula.

Agafí la targeta i vaig usar els meus poders per descobrir com era aquell home. Un home que, dins de mi, volia pensar que no era roín, sinò a soles una ànima pertorbada pel seu passat. Res. No n’aconseguí res.

Quan aní a pagar l’aigua em digueren que un home molt alt de pèl negre ja havia pagat. Vaig eixir del bar i una grua s’enduia el meu cotxe. Parlí amb el conductor i no volia deixar-lo. Aleshores tornà a aparéixer Baratieri.

—Deixe el cotxe de la senyoreta, jo pagaré el resguard —li digué al conductor de la grua.

L’home deixà el meu cotxe i li donà el resguard a ell.

—No sé com agrair-s’ho, senyor Baratieri —diguí, alleujada.

—Parla’m de tu o dis-me Bas.

—Aleshores, com puc agrair-t’ho, Bas? —li preguntí.

—Que et sembla si m’acompanyes a un sopar? No has de contestar-me ara, pots telefonar-me quan ho tingues clar.

—Gràcies, una altra vegada.

Pugí al cotxe i me n’aní. Quan quedaven tres illes urbanes per a arribar a casa, Vlad em telefonà dient-me:

—Com vas?

Com se explica al teu germà major que el teu pla ha fallat i que quedaràs a sopar amb el dimoni que tens com a objectiu? Ni idea, però li vaig mentir un poc.

—Prou bé, ja l’he trobat! Ara només falta guanyar-me la seua confiança.

—Recorda que el temporitzador vola.

—Ho sé —li diguí abans de penjar.

Entrí a casa i em dirigí cap a la cuina, agafí un pot de xocolate i una cullera. No sabia què fer. Si el telefonava i acceptava, pràcticament estaria traint els meus germans. I si no acceptava, Bas no confiaria en mi i no podria acostar-me prou. Agafí la targeta i el mòbil i, molt decidida, comencí a marcar els números.

—Diga? —va dir una veu ronca i molt atractiva a l’altre costat del mòbil.

—Bas? Sóc Mia.

—Oh, Mia, tens ja una resposta?

—Sí, soparé amb tu.

—Fantàstic! Què et sembla...dissabte?

—Perfecte.

—Et recolliré a les huit, si em dónes la teua adreça, naturalment.

—Número 13 de St. Charles Avenue.

—Ens veiem dissabte, aleshores. Ciao!

—Adéu —diguí amb un lleu sospir que segurament escoltà.

Pengí el mòbil i el vaig recolzar contra el pit. No sé per què, però sentia papallones a l’estómac. El meu cor s’accelerava. Què estava fent? Estava quedant amb l’enemic. Es tractava d’una cita? Ara entenia el seu malnom: estava sent amable per tal d’aconseguir la meua ànima, jo mateixa estava sent víctima d’un dimoni.

—Com s’assabenten els meus germans, ell no serà l’únic que morirà. Mia, no sigues badoca! T’han dit que els dimonis són una plaga per a la humanitat, que maten, que ells són els roïns, però… I si no ho són? —em diguí a mi mateixa.

Què em passava? Ara defenia els dimonis? El meu cap era un embolic, no entenia què passava, tenia molts dubtes. Molts dubtes sense resoldre. Em dirigí dubtosa cap al desptax, encenguí l’ordinador i revisí els meus casos. Vaig anar llegint un a un. Tots els dimonis de què em vaig desfer sempre estaven acusats davant del “Ministeri dels Demon Hunters”.
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2: Desenmascarada
Vaig agafar de nou l’expedient de Baratieri.

Vaig rellegir una i altra volta, pàgina a pàgina, i seguia sense creure-ho.

Estava completament absorbida per aquestes pàgines quan de sobte va sonar el meu telèfon:

-Hola?- vaig preguntar.

-Mia, estaves dormint germaneta?- preguntà Lex a l’altre costat.

El seu to era una barreja de desesperació i inquietud.

-No, estava repassant unes quantes coses abans.

-Se que aconseguiràs el teu objectiu com sempre però Vladimir està preocupat.

Era estrany que fera servir el nom complet de Vlad, només ho feia quan era una cosa realment important.

-De que hauria de estar preocupat?

-Doncs debò...

No volia contestar-me la pregunta.

-Alexion...- vaig dir utilitzant el seu nom complet.- Ja pots començar a parlar o si no...- vaig afegir sabent que no aguanta la pressió.

-Vlad vol enviar-te un company.- digué resignat.

-No pot ser, pots intentar desviar aquests pensaments del seu cap?

-Ho intentaré, però no puc prometre res.

-Gràcies.

-Et cridaré quan sàpiga alguna cosa més.

-Val.- li vaig dir abans de penjar.

                         ]]]

Era la nit del dissabte i estava molt nerviosa

quasi tant com per a donar-me un infart.

Va sonar el timbre i gairebé vaig arribar com un llamp a la porta.

En obrir-la vaig beure aquells bells ulls ambres que havien fet que quasi no conciliara el son des que els havia vist tot just un dia abans.

-Estàs preciosa.- va dir inclinant lleugerament el cap.

-Gràcies.- vaig contestar amb la cara roja.

-Per a tu.- va dir donant-me un ram de roses de diversos colors.

-Son perfectes.

-No sabia quin tipus de flors t’agradaven però vaig suposar que serien les roses.

-No et preocupes son les meves flors preferides.

Vaig posar el ram en un gerro que havia just al meu costat. Senti l’impuls de llançar-me als seus braços per estrènyer-lo contra el meu cos i donar-li una gran abraçada.

La meua lloba interior em deia: “Fes-ho, no siguis ximple” però el meu costat de caçadora em deia: “No ho facis pot fer-te mal.”

Per molt que ho vaig intentar la lloba tirà per terra a la caçadora guanyant així aquesta petita batalla interior. El vaig abraçar i no sé qui es va sorprendre més si ell o jo.

Al fregar la seva esquena a través del seu elegant vestit, vaig notar unes horribles cicatrius que van fer que els seus músculs es contraguessin i també que successivament els meus poders veiessin unes imatges horribles.

En aquestes imatges ell era castigat per l’emperador Juli Cèsar mentre brandava impassible un fuet de pues.

Quan les imatges van cessar, em vaig apartar d’ ell bruscament i intentant no mirar-lo als ulls perquè no veiés el dolor i la tristesa en ells.

-Crec que hauríem d’anar-nos.- va dir en un to molt baix i empassant lleugerament saliva.

Vaig assentir mentre els meus ulls seguien clavats a terra.

Em vaig pujar al seu cotxe i no em vaig fixar en els detalls.

Vam anar molt callats durant el trajecte.

Arribarem a un restaurant francès on ens van atendre molt bé.

Les nostres xerrades van ser transcendentals, parlàvem sobre gustos, plans de futur, etc.

-Tinc una sorpresa per a tu.- va dir de tornada al seu cotxe.

No vaig voler preguntar i vaig deixar que el meu guia d’aquesta nit em portés. Arribarem a un petit desnivell on va parar. Quan vam baixar del cotxe em va guiar a través d’una petita senda on un jove noi esperava amb dos bells cavalls negres.

-Aquests dos amiguets ens portaran al nostre següent destí.- em va dir mentre els acariciava.

Mentre ell parlava amb el jove jo acariciava als animals els quals estaven lleugerament agitats ja que sentien el meu costat animal.

Replegué una mica la faldilla del meu vestit per poder donar suport el meu peu esquerre a l’estrep.

Un cop sobre l’animal li vaig preguntar:

-On ens dirigim?

-A un petit desnivell apartat amb vistes a la platja.- va contestar posant en marxa l’animal.

Anava tranquil·la al seu costat. El camí va ser bastant llarg.

Un cop arribarem al lloc on desmuntarem dels animals deixant-los prop d’uns arbres.

Sebástian va agafar una manta de pícnic que anava en una de les alforges del seu cavall i la va estirar a prop de la vora per veure la platja.

-T’agrada?

-Ajá.- aconseguí articular.

Es va asseure mirant com queia el sol jo vaig plegar la faldilla del vestit per poder seure al seu costat. Estava tan relaxada que em vaig arraulir contra el seu pit. El seu cos estava relaxat i la seva cara mostrava serenitat.

Em vaig quedar seriosament embadalida mirant-lo. Es va adonar d’això i va preguntar:

-Tinc alguna cosa a la cara?

-No, només em fixava en el bell color dels teus ulls.

Es va quedar mirant-me i va posar la seva enorme mà a la cara, es va acostar fins a gairebé enganxar-se a mi. El meu cor bategava cada vegada més i més.

Va posar els seus llavis sobre els meus i el que va començar sent un petó lent i lleuger passà a ser un petó devastador, passional i atrevit.

La meua lloba interior udolava d’alegria, però la meva caçadora interior preparava les seves armes per a la lluita.

Quan es va enlairar de mi tots dos estàvem agitats.

-Ho... Ho sento.-em va dir.- No sé perquè ho he fet.- va afegir.

-Tranquil, no passa res.

-Et dec semblar fastigós.

Aquesta vegada vaig ser jo qui el va besar.

Quan em vaig desenganxar d’ ell li vaig dir xiuxiuejant a cau d’orella:

-Si em paregueres fastigós, no hauria permès que t’acostares.

Tornarem amb els dos cavalls, vam recórrer el camí de tornada fins al seu cotxe.

Ja al cotxe em va portar fins a la meva casa i em va acompanyar fins a la porta, em va donar un lleuger petó a la galta.

Quan ja anava a marxar-se li vaig dir:

-Espera.

Es va girar cap a mi i em mirà amb desig.

Una mirada que va fer que m’estremira però també que ho desitgés. Quan va tornar al meu costat vaig passar les meues mans pel seu coll i el vaig besar.

Ell es va deixar portar: em besà el coll va anar descendint per a després pujar i rosegar el l’òbul de la meua orella esquerra.

La pell em cremava allà per on passaven els seus llavis.

Em vaig girar en els seus braços per poder obrir la porta entrant així entre rialles i jocs. Li vaig donar un lleuger toc a la porta amb el taló perquè es tanqués i successivament ell em va retenir contra la paret estenent-me els braços i mantenint les meues mans unides sota la seva poderosa mà. Em va agafar en braços forçant-me a mantenir les cames fortament subjectes al seu maluc, va alliberar-me les mans deixant que m’agafés al seu coll.

Amb la veu ronca pel desig va acostar els seus llavis a la meua orella i va preguntar-me on estava la meua habitació, li vaig donar les indicacions necessàries perquè em portés.

Em va tombar lleugerament al llit mentre ell es treia la jaqueta i la camisa del seu vestit, va tornar al costat del llit i va passar les seves mans pel meu cos descordant la cremallera lateral del meu vestit i lliscant-lo sensualment pel meu cos.

Jo tregui la resta de la seva roba i el vaig atreure cap a mi.

-Estàs segura de que ho hauríem de fer?

-I per que no?- vaig contestar jo amb una altra pregunta, incorporant-me prou per besar-lo novament i mossegar-le el llavi inferior.

                             TTT

Al dia següent...

Em vaig despertar a això de les onze, vaig mirar al meu voltant i vaig veure al meu amant.

Respirava lleugerament, vaig recordar el que havia passat la nit anterior i no vaig poder reprimir un somriure maliciós. No volia despertar-lo, estava tan bonic mentre dormia...

Però jo havia de anar-me’n a l’oficina així que vaig decidir deixar-li una nota explicant-li que havia de anar-me’n al treball.

Tot just portava treballant un parell d’hores quan van entrar els meus germans en el meu despatx decorat a l’estil victorià i amb unes finestres molt grans des d’on es veia gran part de la ciutat.

-Volíeu alguna cosa?- els vaig preguntar.

-No, només saber com estaves.- digué Vlad.

Lex va ensumar l’aire tal com feia quan anàvem de caça.

Es va acostar a mi i va aspirar una mica, llavors va ser quan em vaig adonar que encara que m’havia dutxat seguia fent olor a sàndal: l’aroma de Sebástian.

En aquest instant com atret pels meus pensaments va aparèixer per la porta agafant-me en braços i besant-me, deixant als meus germans perplexos.

Em va pujar al cotxe en silenci i es va posar en marxa.

-On anem?- vaig preguntar intrigada. Com a resposta només vaig obtindre el silenci. Es va dirigir a les afores deixant enrere el pantà i desviant-se per una senda de terra on va parar i va baixar en silenci.

El vaig seguir mentre s’endinsava al bosc, ja no vaig aguantar més el silenci i vaig preguntar:

-Et quedaràs callat tot el dia? Perquè si es així torne al meu treball i...

Els seus llavis no em deixaren acabar la frase.

-Per que no m’ho has dit?- em va preguntar a escassos centímetres de la meua cara.

-Que va ser el que no et vaig dir?

-Que eres una d’ells.

Veure-ho tant trist em va trencar el cor. Diverses llàgrimes van rodolar per les meues galtes, sabia que el coneixia des de feia poc però hi havia alguna cosa en ell, una cosa que feia que el volguera.

-Que vols que et diguera “Hola, soc una Demon Hunter i vinc a matar-te?”- vaig dir.

Va assecar suaument les meves llàgrimes besant-me les galtes.

-No, però almenys que m’ho contessis.- va dir trist.- A més no sé que tens però encara que et conega des de fa poc em tornes boig, el meu cor no batega si tu no estàs a prop i m’agrades des del dia en que et vaig veure en aquell bar assentada.

-Et seré sincera la meva missió és matar-te però des que vaig veure la teva imatge vaig saber que eres innocent.- vaig dir.- Crec que hauríem d’anar-nos.- vaig afegir.

Els meus germans ens seguien ho notava en l’olor de l’aire.
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3: Confessions
-Això és l’únic que em diràs després d’haver-te dit que t’estimo?- va preguntar molest.

Em vaig quedar plantada mirant-lo, quan es dirigia de tornada al cotxe li vaig dir:

-No, no és només això el que he de dir-te. També et vull però no servirà de molt davant del Ministeri, com a molt servirà per a que ens maten als dos.

Es va quedar callat sense replicar o contradir-me.

-Els meus germans són a prop per això t’he dit que hem de marxar.- vaig afegir.

Va assentir amb el cap i tornarem al cotxe.

No podíem tornar a la meva oficina i tampoc a la meva casa, no sabia on podíem anar però per que sembla ell ho tenia clar.

En tot el camí  només em va dir que aniríem a la seva “oficina”.

Pel que sembla la seva “oficina” era una enorme casa on vivien uns trenta dimonis contant-lo a ell.

Tots em miraven des que havia entrat, com si fos el seu postres. Un dimoni que semblava el més jove de tots es va acostar a Sebástian i li va dir:

-Qui és ella?

-Això no us incumbeix a cap, però vull que us aneu tots i ens deixeu a soles.-va dir  mirant-los de reüll a tots.

Es van anar amb el cap cot i sense contradir la seua ordre, com si ho temessin. Em va portar al seu despatx però de sobte vaig notar que no em podia moure, com si alguna cosa m’absorbia i vaig aparèixer en una sala fosca”

                          [[[

Tornant al present...

A la sala no es veia res, estava buida.

Vaig intentar moure però em vaig fixar que portava una cadena lligada al peu.

Vaig intentar deixar-me anar però no podia, per una porta en la qual no havia reparat va aparèixer un home alt i musculat. Sense dir res em va posar un collaret al coll, un collaret que em va obligar tronar a ser lloba.

Em va portar estirant d’una corretja per un llarg passadís. En arribar a una cruïlla de passadissos vaig aconseguir  deixar-me anar i tornar a ser humana. L’home que em portava va sortir corrent i em va deixar. Vaig tenir una visió en la qual Bas estava tancat al seu despatx mentre aquest es cremava i ell intentava eixir.

Em vaig teletransportar fins allà i vaig obrir la porta.

Bas estava gairebé ofegat però vaig aconseguir treure-ho a que li donara l’aire i pogués tornar a respirar amb normalitat.

-Gràcies.- em va dir donant-me un lleuger petó.-No vaig ser jo qui va matar a tota aquesta gent.- va afegir.

-De res i no et preocupis, no et vaig a lliurar.- vaig dir sabent que es referia al seu expedient que hauria mirat quan es va quedar sol a casa meva.- Demostraré la teva innocència.- vaig afegir.

-Com?.- va preguntar amb el seu cap a la meva falda mentre utilitzava els meus poders per a poder guarir-li els talls.

-Dóna’m les teves mans.

Va allargar les mans i les va entrellaçar  amb les meves.

Vaig començar a veure unes imatges una mica estranyes, primer apareixia ell i després una nena petita, bruna i amb els ulls blaus.

-Qui és la nena?- vaig preguntar.

-Era la meva neboda, la seva mare era la meva germana.- va dir amb llàgrimes als ulls.- S’havia criat amb mi perquè els de la teva espècie van ocupar de matar a la resta de la nostra família, no sàvia controlar-se i bo ja saps la resta...- va afegir.

-Ho sento.- vaig dir amb llàgrimes als ulls.- Et vas inculpar per a que no li passés res.- vaig afegir admirant la seva tendresa.

Es va incorporar per poder plantar-se i netejar-se.

Em vaig aixecar i li vaig dir:

-Tinc una idea, desgavellada, però pot ser que funcioni.

-Em fa por pensar que és.

-Anirem al Ministeri i mostraré les imatges que he vist, no hi ha proves contra tu així que segons les nostres lleis el teu historial ha de ser esborrat i hauràs de ser alliberat en cas que estiguis en una de les nostres presons.

-Però ni tan sols ens deixaran entrar.

El vaig mirar amb incredulitat i li vaig dir:

-Els meus germans no saben on som i bo la resta de caçadors encara no s’haurà assabentat, així que si et porto com el meu presoner... entrarem.

                         YYY

-Estàs segura que això era necessari?- va preguntar entrant per les portes del Ministeri.

-A que et refereixes?- vaig preguntar enarcant una cella.- A la polsera anul·lador o a haver de portar-te lligat?- vaig afegir amb un somriure maliciós.

-Ets mala.- va dir amb un somriure.

Ens dirigim a la sala de reunions sàvia que allà em trobaria am Daimon, un dels primers caçadors que va començar a caçar dimonis. Vaig entrar i allà estava, reunit amb altres dos caçadors als que encara no coneixia.

-Hola, Mia!- va dir Daimon.- Com estàs?- va preguntar donant-me dos petons.

-Bé i tu?- vaig contestar retornant-li els dos petons.

-Bé, ensenyant-los el seu treball als nous.- va dir assenyalant als dos caçadors que havien al seu costat.

Tots dos xiuxiuejaven i em miraven amb un gran desig però aquesta mirada va durar poc ja que em vaig fixar que Bas els estava mirant amb cara de pocs amics.

-Bé,Mia. Què et porta per aquí?

-Vinca lliurar-te a un dels dimonis més buscats.

-A qui m’has portat?

-Et porto a Sebástian Baratieri, també conegut com “el virtuós”.- vaig dir mostrant-li a Bas.

El va mirrar fixament i em va preguntar:

-Com has aconseguit atrapar-lo?

-Diguem que sóc molt persuasiva.- digué amb una mica d’arrogància.-Però no vinc a entregar-lo, vinc a que ho sotmetis a judici.- vaig afegir seriosament.

-Per què vols un judici just si ja has vist el seu expedient i totes les seves dades?

-Per que se que és innocent.

Em va mirar seriós i va dir:

-Està bé però si no tens proves suficients per deixar-lo lliure, acabarà en una de les nostres presons d’alta seguretat.

Vaig assentir i el seguirem a una sala apartada on estaven reunits diversos caçadors. Diversos d’ells van començar a queixar-se quan Daimon els va explicar els fets.

-Jo mateixa defensaré a Sebástian.- vaig dir cridant perquè la meva veu se sentís per damunt del tumult.

-Ets una traïdora!- es va escoltar pel fons de la sala.

-No sóc cap traïdora, estic farta de veure les nostres injustícies.

Daimon va demanar una mica de silenci i va començar amb el judici. Em va demanar que mostrés les meves proves. Els vaig demanar que es concentressin en mi per poder usar els meus poders i mostrar-los les imatges que jo havia vist anteriorment.

Quan van cessar les imatges molts d’ells van inclinar el cap en senyal de respecte i a altres els queien algunes llàgrimes pel rostre.

Vaig deixar anar la polsera que lligava a Sebástian i dirigint-me a Daimon que en aquest cas feia de jutge vaig dir.

-Avui espero haver demostrat que hi ha diferents tipus de dimonis i que no són tots dolents.

-Parles guiada pel teu cor germana no raonant les teves paraules, que un sigui bo no vol dir que altres ho siguin.- va dir Vlad darrere meua.

-Se que no tots són bons, això no t’ho negaré però a quants haurem exterminat injustament?- vaig dir girant-me i mirant-lo directament als ulls.

Lex va ajupir el cap mostrant el seu respecte cap a mi i cap a tot el que havia dit.

-Mia, avui m’has demostrat que nosaltres som injustos i que no tots són perillosos .-va dir mirant-me de manera fraternal.-Per això he decidit que quedarà lliure.- va afegir.

En sentir aquestes paraules no vaig poder evitar-ho i besi Sebástian deixant-los a tots atònits. Va sacar una petita capseta i em va dir:

-Mia, això et semblarà una tremenda bogeria i possiblement em manis a passeig però estant aquí davant de tots els meus anteriors enemics  et demano que em converteixis en l’home més feliç de l’univers casant-te amb mi.

Com a única resposta li vaig donar un petó.

-Prenguem-nos això com un si, cunyat.- va dir Lex rient.

 
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]