Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Genís
Sort
 
Inici: L’altre costat de l’infern

Capítol 1 Jo
Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més. 

De vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat. 

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior. 

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic. 

- Ignasi! 

- Ah, ets aquí? Perdona. 

- Que no has sentit el soroll de l’aigua? 

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs. 

Seguidament va tancar la porta i vaig continuar, sota l'aigua bullent, esperant que les idees em vinguessin al cap. Però cap m'acabava d'omplir, cap era el que realment volia. Vaig tancar l'aixeta i em vaig eixugar el cos amb una tovalla rugosa.

Avui era el dia, el que tants maldecaps m'havia ocasionat. Seria el primer cop que aniria a l'escola des que la meva mare va morir, i d'allò en fa tres anys. Vaig sortir del lavabo amb les galtes vermelles i la pell calenta per culpa del vapor, em vaig posar la jaqueta i vaig esperar. Sentia el brunzit de la rentadora, els lladrucs dels gos del veí, les passes del meu germà. Tot em semblava irreal. El meu cos era present, sentia calfreds per tot el cos, però jo no hi era. El meu pensament volava, lliure com una ploma. Però sempre acabava caient. Sempre acabava encadenat.

Només jo sabia el que em passava. Ningú podia arribar a saber per què, en els últims mesos, estava distanciat. I la raó m'esgarrifava, em feia considerar-me un monstre, em feia sentir diferent a la societat.

- Pol!

Vaig tocar de peus a terra.

-Vinga va, que farem tard!

Ell era el meu germà, l'alumne exemplar. Sí que és veritat que me l'estimava, però, en certs casos, tenia la sensació que em deixava en l'ombra dispersa, sol. Sé que no ho feia expressament, però encara així, em feia sentir malament.

Vaig agafar les claus, vaig tancar les llums i d'una revolada vam sortir. La casa es va quedar en la penombra i en un silenci crepuscular. Inconscientment, els meus peus van seguir la rutina. Baixaven les escales de pedra de dos en dos, sempre darrere el meu germà gran. I vam acabar al carrer. Feia un fred gèlid que et penetrava als ossos i no marxava, un vent cru que t'assecava la pell i uns núvols de tempesta que no deixaven passar el sol. L’habitual en un 16 de desembre.

Vam caminar uns quants metres fins a la parada d'autobús més propera, però en arribar-hi un fet em va fer reaccionar.

Estàvem asseguts en els seients, quan de sobte una padrina començà a parlar amb el que tenia al seu davant. Parlava amb un to elevat, movia les mans frenèticament, i de tant en tant, feia un crit que no semblava humà. L'únic que puc recordar és que el tractava de monstre, li deia que el que feia no era natural, i que un home no hauria d'estar amb un altre home. Que l'església el castigaria. El meu cor va començar a palpitar, aquella dona sabia el meu secret. Tenia por, sabia que aquella dona d'edat avançada i tota la societat tenien raó. No volia que la gent sabés el meu error. Volia continuar vivint en l'anonimat, encara que això signifiqués el meu sofriment. Vaig decidir mirar per la finestra.

Veia  gent estressada, corrent d'aquí cap allà, sentia els clàxons dels cotxes, veia  dones que portaven els seus nens agafats de les mans, i pregant perquè fossin normals, no com jo. Però tot això era d'esperar d'una ciutat.

Vam pujar al metro, estava buit. Només hi havia dos homes alts i corpulents i una dona embarassada. M'imaginava com devien ser les seves vides, felices amb aquell no sé què que et fa aixecar-te del llit cada matí. Vam parar i van baixar. Ens vam quedar sols, eren les vuit del matí. Cada cop tenia més por.

Les parades de metro que em separaven a mi de l'escola anaven desapareixent en un tancar i obrir d'ulls, fins que vaig arribar. Vaig sortir per la boca del metro, i allí  hi era. El meu germà havia sortit una parada abans que jo. Estava sol. Vaig decidir apropar-me al reixat de l'escola, que estava rovellat per les pluges torrencials que havíem tingut el passat estiu.

Recordo l'olor que feia el prat acabat de segar, recordo el tacte que tenien les fulles verdes dels arbres, recordo la fredor de l'aigua del riu. Ho recordo tot d'aquest estiu meravellós. Mentre  jo em perdia entre les meves il·lusions, es van obrir les portes i va sonar el timbre. S'havia acabat. Era el final.

Vaig caminar davant de la multitud, notava les típiques mirades que semblen punyalades al noi nou. No és el primer cop que les tinc, però aquest cop és diferent. Ells saben alguna cosa, ho noten, ho sé. No saben ben bé què és perquè no troben pistes en la meva roba o en la forma de caminar. Però em veuen diferent, ho sé. No m'esperava sentir el típic comentari homòfob, però ho vaig fer. Va ser horrorós. Estava pujant les escales del centre, quan de cop i volta, sento "maricon". Provenia de darrere meu, i pel to de veu semblava un noi, de 16 anys, corpulent. El típic noi popular que es burla dels altres.

Em vaig girar en un intent desesperat de posar-li cara al meu agressor, però el que jo no sabia era que jo, el Pol, m'acabaria enamorant d'aquell noi, en Xavier.

A tu Mama,

Pol.
 Comenta
 
Capítol 2 Tu
T'escric per explicar-te les meves pors i inseguretats. Al principi et semblarà estrany, però no t'espantis, tot en aquest món s'acaba. La vida és fugaç, per això et recomano que m'escoltis i no dubtis del que llegiràs en aquesta carta, que possiblement, mai veurà la llum.

Un cop la rebis, pots fer el que creguis necessari, però sisplau, llegeix-la sense prejudicis, sabent que tu, has sigut l'única persona amb la que m'he pogut sincerar.

Els humans som petits éssers que aprenem. Des de ben petits ens han ensenyat que un home ha de ser valent, ha de lluitar pel que vol, i com no, ha d'estimar a les dones. En canvi, les dones són educades per no molestar, obeir sense respostes i tancar els ulls quan se'ls hi ordeni. Però com sempre, la línia no és perfecta, i té petits moments  en  que es desequilibra. Una d'aquelles corbes era jo, una petita errada de la societat que mai hauria d'haver vist la llum. Un monstre.Tots som persones, i com sempre ens equivoquem. Ara mateix, deus estar llegint aquesta carta, plena de símbols de tinta que per si sols no tenen significat, però quan se'ls hi aboca emoció poden ser desastrosos. Provoquen guerres i fam, però també joia i felicitat. La meva vida ha sigut curta, dic curta perquè ara mateix, dec estar mort. L'únic que vull demanar-te és una cosa, quan sàpigues qui sóc, dóna la carta als meus pares. Han de saber que ells no tenen la culpa de res, que els he estimat bojament i que la vida no és perfecta, i que l'he viscuda sent feliç.

No et diré quina classe de monstre sóc, però has de saber que no era "exactament" l'home predilecte, tenia els gustos d'una dona. Sé que deus estar enfadat, o trist, realment no ho sé. Jo tampoc ho sabia. Cada dia que sortia al carrer, notava les mirades dels més agosarats, que no em deien res, però les seves mirades, eren el que em feien sentir pitjor. Era gent del barri que m'havia vist créixer, i que, sense preguntar-ho, m'havien inculcat uns estereotips que no em corresponien. La societat és perversa, no pensa, no actua, però encara així ho controla tot. Només és regeix per interessos. On són, els típics " la gent canvia", on són els " no et queixis, que abans eres considerat un monstre ".  Si estàs llegint això, no t'equivoquis. Encara que creguis que la gent com jo és acceptada, no és així. La gent que encaixa en aquests estereotips no sabeu el que es sent, no ho podríeu saber mai. Som diferents, i com a tals, se'ns tatxa de monstres i abominacions. Sabeu a cas el que és que cada dia et diguin neneta, que et deixin de banda pel simple fet dels teus gustos sexuals ?

Encara que haguem arribat a Mart, els nostres pensaments no han canviat. Abans, també pensava tot el que deia la societat, creia que seria acceptat. Però no va ser així. La meva vida va ser un fracàs, i tot pels prejudicis. Vull que, si aconsegueixes acabar aquest relat sense plorar, en treguis l'entrellat. M'és igual que la cremis, però el que vull, és que, almenys tu, sàpigues el que és, i si és possible, que ho arreglis. És cert el que diuen de que cada gra de sorra, t'apropa al cim de la muntanya. També vull que recordis, que la vida no dura per sempre, encara que ens creguem amos del temps. Saps els rellotges de sorra? Encara que el hi donis la volta, s'acabaran. I si et creus molt llest per estar girant-lo sempre, t'equivoques. El que dóna sentit a l'existència és saber que no és certa. És curta i fràgil, molt més del que ens pensem. Durant tot el transcurs, recollim records i experiències que ens fan ser més savis, però per a què?

En un moment o altre, això s'acabarà, i tot el que haurem llaurat en aquest temps desapareixerà, com la cendra que desapareix en el vent d'estiu. Ens pensem que tenim una segona oportunitat, però no és així. L'única que vaig tenir no la vaig fer servir adequadament, i com veuràs en la pròxima carta, me'n penedeixo. Estava ple de somnis i il·lusions, però tot allò es va veure estrepitosament tret de les meves mans quan tothom va saber el que era.

El que et vinc a dir en aquesta carta rebregada, tacada i plena de pols, és que sigues feliç. La vida són dos dies i no els passem apassionadament.

Fes-me un favor,  i viu-la. No et deixis emportar pel que diran. Perquè ells no saben els teus problemes. Per la societat és millor gent que no pensi, són més fàcils de controlar. El que és nou i misteriós ens espanta als humans, per això matem a tot allò que ens ocasiona por o temor. Vull que sigues feliç com si no hi hagués un demà, i t'ho diu una persona que es va deixar emportar pels altres. La meva falta de personalitat em va ocasionar la mort, o el lent degoteig de la meva sang que tacava les rajoles del menjador. Cada gota d'aquell líquid vermell, era un record, una ànsia de voler viure. Però que, inexorablement, es va acabar, amb l'arribada de la mort.

Aquesta carta, si et veus amb les forces, m'agradaria que la fessis arribar al que em va perjudicar. Vull que sàpiga el que pot arribar a fer. El gran poder de les paraules. Som humans, i com a tals, tenim el poder de destruir les coses sense donar-nos-en compte, som capaços d'esborrar a masses per uns ideals equivocats. I sinó mira a l'historia, està plena d'aquest tipus d'actes. Som capaços de tot.

La meva vida, arribava al seu final per un simple comentari, que, en aquell moment, me pensava que no em portaria problemes.
M'agraden els nois.

A tu.
 Comenta
 
Capítol 3 Ell
Et torno a escriure per explicar-te el final de la meva vida. Sé que pot semblar un mica macabre, però és tot el contrari. Com tot humà, vull deixar petjada en aquest món. Que d'alguna manera, encara que el meu cos no estigui present, se'm recordi com la persona que vaig ser. T'aviso que si no pots continuar llegint, ho deixis estar. Li donis les tres cartes a algú de confiança,  i que decideixi ell o ella. Confio amb tu i espero que siguis capaç d' arribar al final.



No m'agraden els típics comentaris que fa la gent que es creu liberal i no ho és. Molts d'aquests individus són els pares i les mares dels "millenials". Aquella nova generació que l'únic que vol es passar-s'ho bé, viure la vida i estar de festa. Sincerament, crec que no es tan dolenta com la pinten. Ells i elles són realment el futur de la nostra societat, i amb tot l'optimisme crec que som la nostra salvació. Bé, els típics comentaris de " defenso als gays, però que el meu fill sigui normal". Perdona? Aquest tipus de gent em pot explicar que és per a ells normal? Asseure's tot el dia al sofà i criticar els estereotipis per després, conscientment, defensar-los ? No, senyors. Ser liberal és acceptar a tots tal i com som. Sense fer hipòtesis de com serà l'altra persona sense saber res d'ella. Perquè sempre tindrem sorpreses. Acceptar les orientacions sexuals, el comportament i les ideologies dels altres sense preocupar-nos del què diran. I això em fot molt, espero que la gent canviï en un futur. Això espero.



No em desvio del tema i continuo. No em vinguis a buscar després de llegir la carta, perquè possiblement només perdràs temps. Ja farà estona que hauré abandonat aquest món, i l'únic que et demano es que canviïs. Sigues lliure.



Ahir, vaig rebre un comentari que deia. "Els heterosexuals també hem de tenir un dia de l'orgull" No perdona, vosaltres no el necessiteu. El dia de l'orgull Gay es va crear per reivindicar els drets dels homosexuals en una societat patriarcal, on si ets home, blanc i heterosexual, seràs un èxit del sistema. I sinó, hauràs fracassat com a persona.



La cosa no funciona així. Els heterosexuals no necessiten un dia de l'orgull perquè com a tals disposen dels privilegis de la societat. I no s'han de queixar de res. No generalitzo, perquè hi ha gent que no és homosexual i els ajuda. Això està clar. Però el que et vinc a dir és que el dia de l'orgull és per a que tothom surti al carrer i reivindiqui els drets dels homosexuals. Perquè encara que no ens agradin , les manifestacions són l'única manera de lluitar contra el sistema.



En aquest precís instant, són les 17.34 d'un dia assolellat i càlid. On els ocells canten i la brisa càlida  acaricia les fulles. M'agrada. Vull que l'última imatge que la meva ment vegi sigui aquesta. Una muntanya plena de vida. De colors, de felicitat. De la que tothom pensi, vull viure. Però  en el meu cas no és així.



Tinc el ganivet al costat. Només he de agafar-lo i fer un petit tall al coll. Serà suficient per  a morir. No em causarà un dolor extrem, però complirà el seu destí.
...



He agafat el ganivet, però he sigut incapaç. Em tremolava tot el cos, i al final a acabat per caure al terra. Ha fet un soroll sord, fred que ha rebotat per tota la meva habitació. No crec que pugui tallar-me el coll. Crec que sóc capaç de moltes coses, d'algunes impensables. Però no d'aquest estil. No sóc prou valent. Potser si que tots els insults que he rebut al llarg de la meva curta vida no eren el que semblaven. Sinó adjectius que em definien amb ràbia, temor. Potser totes les mirades furtives que em feia la gent no eren més que condolences per la meva condició. Potser la gent no m'odiava, només sentia tristesa per mi. No ho se. No ho sabré mai més.



Mentres que t'estava acabant d'escriure l'última carta que rebràs m'he fet un petit tall a la panxa. Prou profund per morir ràpid. La veritat és que no m'ha fet mal. Potser escriure m'ha relaxat.



Em costa dirigir-te les últimes paraules. La tinta és borrosa. Tot al meu voltant gira. Veig sang a les rajoles, se m'ha caigut el ganivet al terra.



Tanco la carta, poso la direcció. Surto de casa amb totes les meves forces, tapant-me la panxa. Deixo la carta amb els diners davant l'oficina de correus. L'home l'agafa. Marxo sense badar boca. Em costa obrir la porta de casa. La clau no gira. Al final cedeix. Tot al meu voltant és negre, a excepció  d'un petit punt que al final acaba ser engolit.



L'última part és suposició. Així es com crec que serà la meva mort. Et deixo amb l'intriga. Amb tot el meu amor.

 

A tu.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]