Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



joanvaleriaiaina
MASSAMAGRELL
 
Inici: L’altre costat de l’infern

Capítol 1 L' INCIDENT
Un plugim suau comença a deixar empremta sobre el carruatge empolsinat on fan camí cap a Barcelona dos fugitius francesos. Som als afores boscosos del poble d’Hostalric durant l’hivern de l’any 1793. Els núvols corren, negres, cap a l’horitzó. El vent assota el món sense miraments. Els viatgers, ja no tenen esma de dir res. Esgotats i asseguts de qualsevol manera, a punt de caure adormits sobre el vidre, recorden el motiu de la seua fugida… La remor de la pluja contribueix a l’estat de somnolència dels joves viatgers. El viatge sembla etern.

A la matinada, un fort cop que va bolcar el carruatge, els va fer despertar de sobte.

Confusos, van eixir per la porta, que havia quedat en horitzontal mirant cap al cel. De seguida, s'adonaren del motiu que havia fet caure el vehicle. La roda davantera esquerra havia quedat encallada en un gran clot situat enmig del viarany. Els viatgers van avançar-se unes passes per poder examinar l’accident, i valorar si el carruatge podia continuar fent camí. El conductor cridava maleint la seua sort.

Els cavalls, aprofitant que el jou s’havia trencat, fugien espantats per la senda de terra. Els fugitius tenien massa son per seguir; no obstant això, havien de trobar algun lloc on descansar. La llum del dia començava a clarejar entre els arbres, i una sensació de desconcert es clavava als seus cossos. I, sense dir res, començaren a enfilar-se a peu. Per sort, a pocs minuts hi havia un xicotet hostal. Els tres homes resaren perquè pogueren acollir-los en alguna habitació, mentre entraven al porxo. Una dona enorme, però de poca estatura, vestida amb una lletja bata roncava asseguda darrere d’una taula. Alexandre, un dels viatgers, va colpejar fortament la taula, sobre la qual la dona dormia quasi escampada. Aquesta, amb un molest crit, es va alçar de la cadira sobtadament. Es va mirar els tres homes de dalt a baix, i es va adonar del rastre de fang que havien deixat al sòl, des de la porta fins al seu davant.

-Senyors, miren com m’han fet l’entrada! Ja poden eixir-se’n a llevar-se les sabates fora, o no donen un pas més!

Alexandre, que tenia massa son per atendre les contundents peticions de la dona, va deixar caure dotze monedes sobre la taula, i va dir:

-Necessitem una habitació ara mateix; si no n’hi ha prou, quan despertem li donarem totes les que falten, però ara, deixe’ns dormir.

-Açò són francs. Què vol que faça jo amb açò?- Digué l'hostalera agafant una de les monedes.

-D'ací a unes hores haurem d'anar a la Gendarmeria; allí podrem bescanviar les monedes; accepte-les, per favor.

Després de fer-los llevar les sabates, la dona els dugué fins a una habitació on hi havia dos llits. Per a l’Hug, el conductor del carruatge, la casera va treure una enorme flassada feta amb una pell d’ovella, i l'estirà al terra. Els tres homes dormiren durant hores i, quan les campanes d’una ermita propera tocaren per les Vespres, els homes es despertaren finalment.

En eixir de l’habitació, no trobaren a ningú en la primera planta. Suposaren que els hostes haurien eixit a passar el dia fora, i que la senyora que els havia atés al matí estaria a l’ermita resant. Els tres estaven famolencs i decidiren anar directament a la capella per parlar amb l'hostalera. El dia havia millorat molt mentre ells dormien. El cel estava clar i lluminós, i hi havia una suau brisa que movia les fulles dels arbres. Una agradable olor a pins es respirava allà fora. Quan entraren a l’ermita, solament trobaren un grapat de persones a les files davanteres, i la dona estava agenollada al costat d’un corpulent home, que devia ser el seu marit. Els tres francesos s’aproparen a la parella i es posaren a resar a prop de ells. Quan el rector va acomiadar els parroquians, Alexandre va demanar menjar per als tres. L'home, que seia junt a la senyora i que ara l'acompanyava cap a la porta, parlà als viatgers.

-Bona vesprada, cavallers, què és el que volen?

-Són els xics del fang, els que estaven dormint a l’habitació del fons -va dir la dona-. Bé, senyors, ara tindrem més temps per a parlar, ja que aquest matí no pareixien tindre ganes de conversa. Passen a l’hostal, que els serviré uns ous que he recollit aquest mateix matí.

Els cinc entraren al menjador, i l’hostalera va anar a la cuina a preparar-los el menjar. L’home va tornar a parlar als viatgers:

-Seieu, seieu tranquils, que de seguida ens durà el menjar la meua dona. Jo sóc Roc, l’amo d’aquesta humil posada. Quin és el vostre nom?- va preguntar, alhora que seia a la taula amb els homes.

-Jo sóc Alexandre- va contestar el més major dels tres, tot estrenyent-li la mà.

-A mi, em diuen Guilhem, sóc germà d'Alexandre - contestà el segon home.

-Bonjour, monsieur. Désolé, je ne parle pas votre langue -va respondre Hug.

-Disculpe el nostre conductor, no sap parlar català. Afortunadament, la nostra mare visqué a Catalunya durant molts anys, quan era jove, i ens ensenyà l’idioma- va explicar Guilhem.

-Bé, ara que ja estem tots presentats, ens preguntàvem si ens podria dirigir fins a la Gendarmeria més propera. Hem tingut un accident amb el carruatge a la matinada, i encara està abandonat al camí -va dir Alexandre-. Hem perdut els cavalls i necessitem canviar les monedes per pagar-los, a vosté i la seua esposa, ja que sols duem francs.

L'hostaler va respondre afirmativament i, amablement, els digué que ell mateix els acompanyaria fins a la Gendarmeria per demanar ajuda.

En eixe moment entrava la dona amb dos plats, que va dipositar acuradament damunt la taula. Els tres francesos s’admiraren en veure un dels plats que contenia una enorme truita, que calculaven que estaria feta amb més de cinc ous. L’altre plat contenia mig xoriç i un ganivet. L’home va demanar a la seua esposa que duguera pa i aigua per acompanyar els plats. Va anar tallant la truita, que els hostes van tastar, tot fent una clara expressió de plaer. La dona tornà de la cuina i s’assegué a taula. Els dos homes obrien sengles trossos de pa per posar-hi la seua porció amb unes tallades de xoriç. Quan acabaren de menjar, l’hostaler els convidà a eixir de la casa per anar a la Gendarmeria. Aquesta estava a un parell de quilòmetres d'allí, de manera que no tardarien massa en arribar.

La Gendarmeria era un xicotet edifici a la plaça del poble. Pareixia haver sigut una antiga casa, amb la façana blanca i dues finestres sense vidres, i amb barrots dels més oxidats que havien vist mai. A la porta, un gendarme romania netejant el mosquet, mentre entonava una cançó en veu baixa. Aleshores, Alexandre es va adonar que a la porta de l’edifici, just al costat del policia, penjaven dos papers, on es podia llegir: “POR ORDEN DEL GOBIERNO FRANCÉS, SE RECOMPENSARÁ LA CAPTURA DE ESTOS HOMBRES CON 200 REALES”, amb les cares dels dos fugitius.  Alexandre va agafar pel braç els seus dos acompanyants i els va dir:

-Messieurs, nous avons un sérieux problème.

 Comenta
 
Capítol 2 L'advertència
Guilhem i Hug es van adonar del mateix que Alexandre. I és que encara que no sabien castellà, el cartell era clarament de busca i captura. Com que les seues cares ja estaven al  descobert, decidiren fer l’intercanvi de diners de manera ràpida. Hug, fidel acompanyant del dos fugitius es va encarregar de donar el saquet, amarrat amb una corda roja, al gendarme. Tot semblava rutllar fàcilment fins que el gendarme es va fixar en els dos homes amb caputxes i, amb ulls desconfiats, els va examinar lentament com si els coneguera d’algun lloc. Aquest policia no aconseguia recordar qui eren, però, com que l’assumpte dels diners requeria la seua atenció, no va donar més rellevància als estrangers. Aleshores l’hostaler, per fi, va rebre el seu deute i els dos germans van tornar a la seua estança assossegats i segurs.

Per la vesprada, Alexandre va deixar el seu germà descansant a la seua cambra i  va demanar a Hug que l’acompanyés a conèixer una mica el poble. Ambdós homes, disfressats amb una capa verda, eixirien per la porta de darrere de l’hostal i es dirigiren al castell d’Hostalric per escoltar les notícies que circulaven entre la gent del poble.

Des de lluny el castell semblava petit, però a mesura que hom s’apropava es podia observar que era bastant gran com per donar cabuda a unes cent persones o més. La fortalesa es trobava rodejada de carruatges amb cavalls preciosos, uns de color blanc, altres negres com la foscor, però la majoria de color mel. Una fina pluja va començar a caure precipitadament al terra avisant que alguna cosa no anava bé. Nosaltres érem conscients que si no ens donàvem pressa no aconseguiríem la informació necessària per continuar el nostre objectiu. Aleshores vam entrar cautelosament per la gran porta de fusta. Mentre caminàvem, vam escoltar un home amb vestit negre i corbata roja que comentava al seu senyor que els guàrdies estaven al cas de la recompensa per capturar dos francesos fugitius. Que molta gent ja els havia vist i estaven esperant el moment oportú per segrestar-los i portar-los davant els policies.

Hug i Alexandre sabien que, en qualsevol instant, podien ser atrapats. Continuaren passejant pel castell. No arribà a les seues oïdes res de nou. De sobte, una senyora que duia un barret negre amb unes flors liles que penjaven graciosament se’ls va apropar per entaular conversa. Aquella dona feia la impressió d’amagar alguna cosa. Els va dir que es sentia molt afligida per la mort del seu marit, qui havia estat guillotinat pel govern jacobí. Ell era un girondí que havia estat arrestat i condemnat irremissiblement a mort. I ara, ella es penedia dels nous caps que anirien a parar al mateix lloc que el seu marit.

Com que aquesta dama semblava gentil, Alexandre li va confessar d’on venien i qui eren. Ella molt amablement els oferir allotjament en la seua casa a canvi de protecció per a la seua família. També els va advertir que els propers dies serien dies de terror absolut. Jacobins armats anirien porta per porta en busca dels revolucionaris.

Després de fer petar la xerrada, Alexandre i Hug van tornar a l’hostal. L’hostaler els va saludar i els va preguntar si tenien gana. Alexandre li va dir que no en tenia massa. Però la panxa d’Hug el va delatar; aleshores li va demanar afablement que fera el favor de preparar-li un te amb canella, si en tenia a l’abast, i unes patates fregides. L’hostaler li va dir que en quinze minuts ho tindria tot a punt. Mentrestant Alexandre va pujar a la seua cambra per dormir després d’una llarga caminada. Però, a mesura que tancava els ulls, a la seua ment se li representava una bona pila de records, li preocupava la seua vida i no estava segur de què faria si l’agafaven, se sentia aterrit i desemparat. Enyorava  sa mare i son pare, els quals havien estat assassinats davant els seus ulls feia tres mesos, quan el país es va convertir en un infern. L’única persona que li quedava era el seu germà Guilhem i el seu oncle, qui encara seguia en París, infiltrat en el govern. Abans d’escapar de la seua llar, Emilé, el seu estimat oncle, li havia promés que aconseguiria la llibertat dels francesos.
 Comenta
 
Capítol 3 Montse
Al dia següent, els dos fugitius i el conductor començaren el trajecte cap a la humil llar de la dama que Hug i Alexandre havien conegut al castell. Seguint les indicacions que els havia donat, arribaren a una modesta casa, molt senzilla; la porta, feta de fusta, tenia una gravats preciosos d’animals salvatges.



Els viatgers trucaren a la porta del darrere, tal com Montse, la mestressa d’aquella casa, els havia dit que feren. Aquesta, després d’aguaitar per una finestra i comprovar que eren ells, els va obrir la porta. Només entrar, a mà esquerra, es podia observar una xicoteta entradeta per on l’amable senyora els va dir que passaren. L’esperaren allí mentre ella anava a guardar, sigilosament, el carruatge a la part del davant de la casa i els donava menjar als cavalls, que -els pobres- semblaven afamats.



Tornà amb ells i els va fer que deixaren les seues pertinences a l'entrada mateixa, que després ja ho organitzarien tot. Els va ensenyar la casa de dalt a baix perquè no tingueren cap problema en buscar qualsevol cosa que pogueren necessitar, i els va aconsellar que no eixiren d’allí si no era necessari, ja que alguns jacobins havien eixit de França en busca de fugitius i estaven regirant les cases de la ciutat. Després d’oferir-los unes llesques de pa amb formatge i un got de vi, els va mostrar l’habitació que haurien de compartir tots tres per dormir. No era massa gran, però s’apanyarien bé; van convindre que cada nit canviarien de lloc per tal que no dormira sempre el mateix a terra, sobre unes flassades.



Montse, previsora com sempre ho havia estat, va indicar a Hug, Alexandre i Guilhem una petita trampeta que hi havia al terra de l’armari per on baixaven unes escales i hi havia un xicotet refugi. La dona els va dir que, en cas que els jacobins anaren a casa a buscar-los, aquell seria un bon amagatall.



Els tres viatgers estaven estupefactes i molt agraïts per la gran amabilitat d’aquella dona; no es podien creure la bona sort que havien tingut. I és que aquella senyora havia patit molt a causa de la revolució que estava tenint lloc a França. Els seus avis, per part de mare, eren de Barcelona, però sa mare s'havia casat amb un francès i es quedà allà a viure. Montse, quan va créixer, s’enamorà d’un xicot francès, ben plantat, que, en començar la revolució, havia pres part per la ideologia girondina i havia estat assassinat pels jacobins.



Davant aquesta situació, Montse havia decidit anar a Barcelona per a refugiar-se, ja que els jacobins no haurien tingut cap problema en matar-la a ella, també.







Els tres viatgers passaren la primera nit sentint-se com a casa. Després de sopar s’assegueren davant de la xemeneia, es contaren velles històries i recordaren temps passats de les seues vides. Van compartir diferents punts de vista i es van enriquir uns a altres, fins que es va fer completament fosc i s’escoltaven els udols dels llops en la llunyania. Gilhem, Alexandre i Hug decidiren anar a dormir per a estar ben descansants al dia següent i així poder ajudar la Montse amb les feines de casa, ja que era molt arriscat eixir fora per si algú els reconeixia.











Després d’uns dies amb la mateixa rutina, Hug es va adonar que la Montse s’estava endarrerint molt en tornar de la feina cap a casa i va decidir anar a buscar-la. Avisà Gilhem i Alexandre de la seva eixida, va agafar una capa color mel, es va cobrir amb ella per ocultar la seua identitat i va anar fent camí.



Després d’anar preguntant ací i allà per l’amable dona, continuava sense tenir cap mena de rastre per seguir, i va decidir tornar cap a casa.



En arribar es va veure la porta entreoberta i trencada i es va témer el pitjor. Pujà ràpidament les escales per mirar les habitacions, mentre cridava el nom dels seus companys de viatge, però no contestava ningú. Primerament havia desaparegut la Montse, ara desapareixien els germans francesos i Hug no sabia on podien estar, però ja s’ho imaginava. No calia tindre molt de seny per esbrinar què havia passat…



Hug ja sabia el destí dels que havien esdevingut els seus amics; lamentava tot el que els havia ocorregut, havien tingut una vida dissortada, com la Montse, però ell ja no podia canviar el curs dels esdeveniments, encara que li hauria agradat molt.



 
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]